Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La Terra. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La Terra. Mostrar tots els missatges

dimecres, 26 de març del 2025

Ressenya: El bosque oscuro (II)

 



Luo Ji es despertat de l’hibernció 205 desprès. Ningú sabia rés del projecte vallado. Sobre la maledicció no hi havia cap constància, però si es va produir el Gran Cataclisme.   I això vol dir que les condicions de vida de la Terra van canviar de manera dràstica, la fam va aparèixer, el deteriorament ecològic es va accentuar. Un pessimisme existencial es  va apoderar de tothom. El nivell del vida va retrocedir cent anys. La població va passar de 8.300 milions a 3.500 milions* [415-417]. Arribar un moment, que va canviar les coses. Els esforços per la Batalla del Judici Final, quedava en segon pla, calia millorar les condicions de vida de la gent. Del sacrifici es va passar a una nova era. El futur podia esperar. Però això va durar poc. L’arribada de la flota trisolariana generava sentiments contradictoris. Calia estar preparats. Però mai s’ha esta preparat, per molt que et puguis preparar.

Per això, l’aparició d’una sonda en forma “perfecta de llàgrima, (...), amb una superfície tan llisa que ho reflectia tot”, semblava una aproximació de Trisolaria amb son de pau. La sonda es va batejar en el nom de “gota”. La nau Mantis va ser l’encarregada de examinar la gota. Va ser Ding Yin què havia intentat sondejar la gota que va pronunciar les següents paraules: “-Correr –lo dijos en voz baja, pero luego alzó las manos y grito con voz ronca-: Niños estúpidos, ¡corred!* “ (pág.470).

En aquells moment, tot va ser confusió i mort. La flota va ser destruïda sense possibilitat de defensar-se. En tant sols tretze minuts, la gota va ser capaç de destruir més de set-centes naus. La destrucció de les naus humanes va anomenar-se la batalla de l’Obscuritat.  La velocitat del atac de la gota i la seva invisibilitat al radar van fer inútils els sistemes defensius*. Hi va haver dues nau que van poder escapar: Quàntica i Edat de bronze. La sona no era més que una entre les nou que arribarien en tres anys, a més venien de camí mil naus més dirigint-se cap el Sistema solar* (488). A més de les dues naus, també van poder escapar cinc naus més, inclosa Selecció Natural. Hi havia una convicció dins de les naus de guerra: “Las cinco naves debían aceptar la responsabilidad de conservar la civilización, pero su única opción era seguir avanzando y llegar lejos” (pág.493).

Però, les naus necessitaven combustibles, recanvis, per sobreviure. I així, va aparèixer la necessitat del bosc fosc. Una lluita fratricida per la supervivència d’una humanitat que fugia de la sonda i també de la Terra. Espai blau va poder sobreviure, al preu de la destrucció i la mort dels tripulants d’Enterprise i Espai profund. Espai blau, va poder carregar combustible i peces de recanvi. A mesura que les naus s’ha allunyaven de la Terra, la solitud i la foscor van acompanyar el naufragi d’una humanitat que trontollava. Tant Espai blau com Edat de bronze, cadascuna en direccions oposades, es fonien en la immensitat del espai.

La gota va dirigir-se cap a la Terra. Luo Ji va dir unes paraules que van crear molta polèmica. Va dir: “Ha venido a matarme a mi.” (pág.519). Luo Ji, va arribar fins el desert, va tenir temps per reflexionar sobre la seva vida. La gota no va anar directament per Luo Ji, tenia un altre feina més important: “la gota enviaba una onda electromagnética continua y potente directamente al sol, con una intensidad que superaba con mucho el límite de amplificación del sol y con frecuencias que ocupaban todas las bandas que el sol podía amplificar.” (pág.532)

Luo Ji i Shi Qiang, van tornar a Pueblo Nueva Vida #5. Hi havia una nova noticia: la maledicció s’havia complert, 187J3X1 havia sigut destruïda. Això feia cinquanta anys. La destrucció va ser obra d’un “fotoide” que impacta contra el seu sol i destruir quatre planetes del seu sistema solar. 

El universo es grande, ¡pero la vida es todavía mayor! A eso se refiere el segundo axioma –el primer és la supervivència de tota civilització. El segon, és que la quantitat total de materia del univers sempre es la mateixa (pág.539)-. La cantidad de materia del universo permanece constante, pero la vida crece exponencialmente. Las exponenciales son los demonios de las matemáticas. Si en un océano hay una bacteria microscópica que se divide cada media hora, en unos pocos días sis descendientes ocuparan todo el océano siempre que dispongan de suficientes nutrientes. Que ni la humanidad ni Trisolaris te ofrezcan una impresión equivocada. Son dos civilizaciones diminutas, pero están en su infancia. Una vez que una civilización supera cierto nivel tecnológico, la expansión de la vida por el universo se produce a un ritmo aterrador. Por ejemplo, considera la velocidad de navegación acutal de la humanidad. En un millón de años la humanidad podría ocupar toda la galaxia. Y en contraste con el universo, un millón de años es un parpadeo.” (pág.539-540)