Guanyar o perdre: El dilema del presoners

 

Desprès de fer-me totes les il·lusions del mon, ERC i Junts han acabat firmant un pacte. Nietzsche deia que al darrera de les grans paraules, s'ha amaga el interès més mesquí. Tres mesos de una insuportable irresponsabilitat per arribar al últim segon i  firmar cadires i Departaments. Les grans paraules se les poden ficar on vulguin. Dreta i esquerra cohabitant sense cap entusiasme ni esperit de volgué canviar de compàs. 

Desencallar unes converses què han durat tot el temps del món, per ventilar les seves querelles, al preu de deixar a la Generalitat sense ànima ni cos. Ara quant el temps se esgotava son capaços de fer el miracle de l'entesa. Deuen tenir acumulades una ingent quantitat de papers on haurà formules màgiques per solucionar tots el problemes del món. També la via directa al desastre. ERC y Junts semblen els actors -dolents- del dilema dels presoners. Hi ha quatre opcions:

Desprès de tot el temps perdut, s'han adonat que tenien un opció guanyadora, que era cooperar. Calia aquest desgast? La opció cooperar no és gratis, implica deixar a banda les pròpies conviccions, el maximalisme en les propostes, rebaixar expectatives, perquè això és la política (real).

Ara toca governar, amb totes les limitacions del món, però toca fer-ho bé. Sóc escèptic, ja veurem com gestionen els pressupostos amb un altra actor, com és la CUP. Segur que al cap de dos anys -ja veurem- hi haurà fiscalització del què s'ha fet o no fet. Per el mig i hauran tots els entrebancs del sistema jurídic-repressiu, la gestió centralitzada del fons de la UE, les derivades de la pandèmia i la crisi econòmica en la què estem ficats.

   

  

S'ha acabat el temp!

 

El temps de confusió s'ha d'acabar. Ja ni ha prou d'enredar a tothom. ERC i Junts, tenen l'obligació d'aclarir al electoral que son partits diferents i amb solucions diferents. Cadascun ha de ser conscient de la seva impossibilitat de tornar a governar junts. L'electorat, escollirà, no hi ha massa espai a Catalunya per les sorpreses. Desprès de haver governat en el passat, ERC i Junts, segueixen les seves guerres particular, carregades de mesquineses i rancúnies. Ja es hora de què això s'ha acabi, per be de tots, especialment, per la ciutadania. L'1-O queda lluny, molt lluny, i és hora de reconstruir el país, des de la Generalitat, què és l'únic instrument que tenim per tirar endavant, per millorar dins les possibilitats què en dona els instruments polític i jurídics -competències-. Diu Esther Vera al seu article "Dies mesquins": (...) sembla indicar que l'estructura dels blocs que s'ha anat solidificant a Catalunya (...)". La paraula és exacta, "solidificant", ara les relacions entre ERC i Junts són tòxiques. No ajuden a ningú. No és hora de fer retrets estèrils, si no mirar al futur. Altres opcions -modestes- són possibles. Un pacte entre ERC i Comuns, la CUP amb el PSC, és una opció molt fràgil, però caldria explorar-la. Cadascun d'aquests actors, tenen interessos molt divergents, però si vivim un moment d'emergència social -i ben real-, caldrà coratge polític per fer polítiques social, però els vetos, són molts reals, les incompatibilitats, també. Pactar, dialogar, arribar a acords de mínims, això és el que vol la ciutadania de Catalunya. Volem noves eleccions, necessitem aclarir el panorama, refer de nou el teixit polític de casa nostre. No podem tornar a tenir la mateixa política de la rancúnia ni la mesquinesa a la Generalitat. Ja han fet tard! 

PD: Sembla que hi ha acord d'última hora, ahir a la tarda-nit. Ja no m'han alegro!

Trencar-ho tot

 

Trencar-ho tot, podia ser un bon final, per una relació tòxica que hem patit la ciutadania de Catalunya. No si val tot, aquests socis ERC y Junts, no han sigut capaços de gestionar la Generalitat amb una mica de seny. L'eix dreta i esquerra també existeix. Socis què han fet comèdia per semblar que treballaven a la una, però que desprès cadascun tirava pel seu camí. ERC té què mirar a l'esquerra, el problema és que no arriba a sumar amb els Comuns. El PSC deu estar pensant que la seva victòria inútil, ara, ja no ho es tant. ERC ha dit prou, però això vol dir, anar a eleccions. Adéu al 52% de vot independentista. Molta gent està molt cansada d'aquest espectacle permanent de desunió a les files independentistes, però potser, cal repensar tota l'estratègia a mig termini. No parlo del llarg termini, perquè, simplement, és impossible.

Potser a les properes eleccions, el PSC esgarrapi vots de Cs, què ja pot acomiadar-se del Parlament, una pujada de Vox, moderada, i abstenció, què castigarà tant a ERC i Junts. Però, no veig massa canvi en la correlació de forçes i tornarem aquest joc estèril amb el que estem instal·lats. Es possible què s'ha arribi a un acord in extremis? No ho sé. Les ferides actuals son molt més profundes que abans de començar aquestes converses després del 14-F. 

Sembla que definitivament, la Generalitat, no tingui qui l'estimi.  Això és un error històric, per dir una paraula grandiloqüent, però aquest ha estat un instrument molt valuós per la transformació de Catalunya. Ningú pot entendre què els partits independentistes, vulguin desentendre's de l'acció de govern a la Generalitat. Es veritat que la Generalitat té poc marge de maniobra, què les seves lleis, son impugnades amb molta facilitat i el TC té la costum de suspendre-les, què no té la financiació que li pertoca, però malgrat tot encara pot fer coses. La independència  no arribarà, almenys a mig termini, però, la gent té molts problemes i espera què els seus polítics, facin alguna cosa més que barallar-se entre ells, mentre que l'atur, l'habitatge, les infraestructures, la pandèmia, la sanitat, l'educació, els impostos, i un llarguíssim etcètera, estan a l'espera que el proper govern entomi, si qui sigui, tots aquests problemes, que no marxen i què no es resoldran amb ERC i Junts enemistat fins el dia del judici final.

       

Joc de cartes

L'executiu fent castells a l'aire

 

El etern retorn del no res!

 Sembla que ERC i Junts constaten que no poden arribar a cap pacta ni acord per formar govern. ERC ja ha dit que vol governar amb minoria i pactar amb els Comuns i la CUP. Sembla massa difícil què passi. Per què aquesta impossibilitat de pactar un govern?

Tothom parla de conceptes com estratègia, tàctica, principis, objectius, on tot acaba amb la independència.  Segons el diccionari de María Moliner, “estrategia”, en la seva segona accepció diu: “Arte de dirigir un asunto para lograr el objetivo deseado”. És allò que Weber dei raó instrumental. Així què estem parlant d’un mitja per arribar a un fi, què amb el nostre cas, seria la independència de Catalunya. En el cas de tàctic: Hi ha dos accepcions possibles: "2. Conjunto de reglas para la conducción de las operaciones de guerra. 3. Manera de conducirse calculada para el logro de un fin  determinado.”. 

La 2 sembla massa bèl·lica per el cas, malgrat les espurnes que surten entre ERC i Junts. La 3 apareix com més adient per el cas concret. Aquest fi, no sembla calcat a aquella raó instrumental que en dit abans?

Ciutadania esperant què és posin d'acord ERC i Junts

Què va passar a finals del 2017? Per què no és va arribar al objectiu què és va dir? Per què tants sacrificis –presó, exili, causes amb la justícia espanyola-, per arribar a aquesta situació de bloqueig permanent?  Encara no hi ha diagnòstic? En les últimes eleccions de febrer, un 52% de la ciutadania va votar opcions independentistes. Un èxit extraordinari, tenint en compte el context en què es va fer. Per què ho estan malbaraten això? Els governs son malauradament, gestors, en aquest cas, de la Generalitat. No interessa gestionar-la? Prefereixen el no res? Es fa difícil entendre aquest maximalisme, d’uns i altres, per no entendres. Potser Lledoners no és el lloc més adient per solucionar els problemes. Potser tot és tan fàcil com una dèria de Puigdemont o Junqueras, que deixen de banda a tota la ciutadania de Catalunya. Si fos així, mal paper fan altres actors d’aquest vodevil dolent i llastimós en el que estem ficats.

Esquerra té una pedra (Junts) a la sabata

 

No som tan bons com volen fer creure a tothom. Junts no ha guanyat les eleccions, però fa com si les hagués guanyades. Escoltant un dels seus portaveus, sembla què volen què vagin tots a la presó. Tot és per el poder, magra, molt magra, tenint en compte què el poder està a Madrid. Junts vol respecta, però quin respecta té per Aragonès? Segueixen lluiten per l'hortet, quant el camp, ja té propietari. Volen encarà la independència, però no serà ara, no poden donar marxa enrere, el 1-O del 2017 està lluny, però la gent no oblida, amb això tindria que valdrà per tots. I posar-se a treballar per tots, Catalunya va més enllà què el Consell per la República. Dona vergonya aliena veure aquest espectacle recorrent entre grups independentistes. Potser, si què valdria la pena intentar altres opcions, en política, sempre s'ha d'escollir entre el mal menor.

La Generalitat vol autodestruir-se

És possible què en temps de pandemia hi hagi un govern –en funcions- que faci el paper i l'espectacle de tirar-se el plats per al cap? Pot haver tal irresponsabilitat junta per part de la coalició que (des)governa Catalunya en hores tràgiques com aquestes? És possible que aquests socis irresponsables, vulguin tornar a governar (junts)? Les eleccions tenen una dificultat afegida, a part de els 155, a qui és pot escollir? Malauradament, la resposta es la CUP, però aquest encara són més irresponsables si estiguessin al govern. Així, què ens queda? Potser per això, tant ERC com Junts per Catalunya fan una performance per fer-la més grossa o potser volen que el PROCICAT  governi la Generalitat. La societat catalana és mereix molt més del què rep d’aquests partits què no tenen cap sentit ni de país, ni d’estat ni rés què s’assembli.

[¿Es posible que en tiempos de pandemia haya un gobierno -en funciones- que haga el papel y el espectáculo de tirarse los trastos a la cabeza? ¿Puede haber tal irresponsabilidad junta por parte de la coalición que (des) gobierna Cataluña en horas trágicas como estas? ¿Es posible que estos socios irresponsables, quieran volver a gobernar (juntos)? Las elecciones tienen una dificultad añadida, aparte de los del 155, ¿a quién se  puede elegir? Desgraciadamente, la respuesta es la CUP, pero estos son aún  más irresponsables si estuvieran en el gobierno. ¿Así, qué nos queda? Quizá por eso, tanto ERC como Junts per Catalunya hacen una performance para hacerla más grande o quizás quieren que el PROCICAT gobierne la Generalitat. La sociedad catalana se merece mucho más de lo que reciben de estos partidos que no tienen ningún sentido ni de país, ni de estado ni nada que se parezca.]

Desencanto y desencuentro entre los independentistas

La semana ha sido pródiga en sobresaltos parlamentarios. La presunta unidad independentista, se ve cada día puesta en cuestión. El espectáculo lamentable de desencuentros entre ERC y JxCat, hace muy dificil la estabilidad parlamentaria. La existencia de dos Presidents de la Generalitat, Torra y Puigdemont se hace cada día más insostenible.

Los desencuentros son tan desconcertantes, que en pleno debate parlamentarios, se hacen afirmaciones contradictorias entre ambas formaciones políticas. La oposición debe disfrutar de dichas contradicciones. Qué a estas alturas no sean capaces de ponerse de acuerdo en cuestiones esenciales, es una auténtica desgracia para la órbita independentista.

En el programa Polonia de TV3, el pasado día 4, en una de las parodias, aparecía un indepedentista que metía una bronca descomunal a los partidos independentistas por su falta absoluta para ponerse de acuerdo.

Más allá de las dificultades que LLarena se ha encargado de poner en el camino, la lógica del desencuentro entre ERC y JxCat, es realmente digna de reflexión. Al parecer hay un abismo entre un Puigdemont en el límbo, en virtud de su situación, libre en Europa y prófugo en España, que pretende que Torra sea su testaferro político. Al parecer Torra acepta este papel, cuando lo que debería haber hecho es desmarcarse de su antecesor, para pilotar la nave en estos momentos tan difíciles.

La sociedad catalana que vota independentismo, mira el espectáculo con paciencia y resignación. Sin embargo, los partidos deberían aceptar la situación asimétrica en la que se encuentra con respecto al gobierno central. Deberían centrarse en el día a día y solventar los problemas que la sociedad catalana tiene, a la espera de lo que decida el TS. Sólo después de la Sentencia, el gobierno de la Generalitat, podrá decidir lo que más convenga desde el punto de vista político.

El problema es que la altura de mirar de ambos partidos independentistas es muy baja. Sólo la CUP está a la altura, entre otras razones, porque no le importa que ambos partidos se desangren en querellas familiares. Deben pensar que cuanto peor, mejor para ellos. La CUP y su maximalismo resulta perturbador.Sin embargo, solo tienen cuatro diputados, pero ha condicionado y condicionada. Por eso se ven con fuerza para arrastrar a todos al desastre. Estas estrategías suicidas no son nuevas, al contrario, son muy viejas y por ello, los partidos mayoritarios del independentismo deberían salirse de esas óbitas a las que apunta la CUP. ¿Qué sentido tendría un desafio al Estado, que está condenado al fracaso? Sólo la mística de la pureza ideológica que enarbola la CUP, les permite sentirse con fuerzas para la autodestrucción. ¡No es necesario secundarlos!

Jordi Sánchez

El propio Jordi Sánchez en un artículo de opinión, ponía en cuestión la deriva de las manifestaciones que acabaron en el Parlament, dando a los adversarios, motivos para sostener lo que hace tiempo vienen sosteniendo. ¿Quiénes esos esos manifestantes que mediante las siglas CDR, llevan a cabo dichas acciones? Por supuesto, no es descartable que haya personas infiltradas en ellas. Eso siempre ha sido un clásico. El problema es que muchos deben pensar que la acción directa es infnitamente más eficaz que cualquier otra cosa. El asambleísmo tiene el problema, también clásico, que una vez puesto en marcha, es difícil de controlar. Supongo, que muchos de ellos deben dar apoyo a la CUP, pero también a los demás partidos. Es manifiestamente descabellado como lo hizo Torra, dar alas a los CDR para que sean el aguijón del independentismo. 

Elecciones anormales del 21-D (y II)

II

La segunda constatación es que el bloque independentista ha resistido el embate del gobierno central. JxCat y ERC suman 66 escaños a dos de la mayoría absoluta. La CUP ha obtenido 4, lejos de las aspiraciones de la izquierda alternativa. Sumando los 66 a los 4 suman 70 escaños, que es  mayoría absoluta. La victoria de JxCat, es una victoria transversal. Una victoria simbólica. Reivindicar la figura del President de la Generalitat destituido por el art.155, ha sido la constatación que una parte del electorado ha querido restituir. Esto significa que la fórmula de JxCat es frágil y transitoria. Sin embargo, los indicios desde el TS no parecen muy prometedores. La vía judicial abierta insensatamente por el gobierno del PP, no hace más que enquistar un problema. Hay que recodar que todas las actuaciones judiciales se han llevado a instancia de la Fiscalía, que pertenece al gobierno. Así, si Puigdemont pisara Cataluña, inmediatamente sería detenido, como los demás miembros (4) de anterior Govern exiliado en Bruselas.

Una parte de la victoria del JxCat se debe al trasvase de votos desde ERC al partido del President, y a pesar de ello, los resultados de ERC son excelentes, dada la situación absolutamente injusta a la que está sometido Oriol Junqueras, junto a Joaquim Forn, en prisión provisional sin fianza. Su situación expresa la anormalidad democrática de este país.

Tercera constatación. Las terceras vías son retóricas insuficientes. El PSC y CatComú han obtenido resultados muy inferiores a sus expectativas. Una parte del electorado potencial del PSC se ha ido a C’s. Habrán pensado que el  PSC no es de fiar, dado su facilidad para los vaivenes de estos últimos tiempos. El PSC está lastrado por un PSOE fascinado por el art.155. Mientras que CatComú, se ha quedado sólo. En vía muerta. No tiene mucho que ofrecer a C’s y tampoco al bloque independentista, a pesar de que dicho bloque aspira a una república. ¿Es posible que CatComú prefiera la monarquía que representa Felipe VI? Como vivimos tiempos excepcionales y anómalos, nada es descartable. Ampliar espacios y puentes debería ser el objetivos de estos partidos bisagra, pero también ellos están atados a su propia retórica.

                       
PD: El PP ha obtenido un escaño en Tarragona (4) en detrimento de C's (36), gracias al voto por correo

Cuarta constatación. El fracaso sin paliativos del PP en Cataluña. No es sólo culpa del candidato, que también, son las circunstancias. El voto útil a primado en estas elecciones. El ascenso meteórico de C’s se debe, y no debería olvidarlo, al trasvase de electores del PP al partido de Arrimadas. No creo que haya castigo por el art.155 o cualquier otro disparate político o judicial. No. El PP es inmune a todo ello. El fracaso es fundamentalmente coyuntural. Habrá que ver en próxima contiendas electorales lo que sucede con estos votos. La CUP también ha sido víctima de la situación de excepcionalidad. Ha obtenido cuatro (4) escaños que son importantes para alcanzar la mayoría absoluta en el bloque independentista. En la anterior legislatura tenían diez escaños (10), eso significa que un más de la mitad de votos se ha ido al voto útil, sea de ERC o incluso JxCat o bien la abstención. Habrá que ver como gestiona estos votos la nueva gestora política de la CUP encabezada por Carles Riera. 

El ABC prefiere a ERC

Soberanismo de listin

Elecciones maquiavélicas

ERC y el optimismo

 

  

En el ámbito doméstico, llama la atención que ERC vive su particular subidón en un Congreso en el que los problemas reales no aparecen para centrarse en su  misión: la independencia. No habría nada que objetar, cualquier propuesta es tan buena como la contraria. El problema es que ERC parece que no es consciente del problema que se nos avecina.

El gobierno central, de momento, hace como si no existieran problemas entre Cataluña  y el resto de España. Solo apelan a la CE como si ella fuera la Biblia.  ¿Tiene sentido que las decisiones de Cataluña –Parlament-, tengan que dar el visto bueno Extremadura, o Castilla-La Mancha? ERC juega a esa idea. Y las CCAA utilizan a Cataluña para ganar votos delante de sus votantes. Es un juego de suma cero. A ERC le parece que va siendo hora de dejar España. Casi el 55% de catalanes también les parece que es hora de dejarla. Se ha convertido en un lastre insufrible.  No importa si es real o imaginario. Lo esencial es que la percepción que se tenga cale en la opinión pública. Además, los mandatarios de las CCAA, especialmente del PP, crean con sus declaraciones, independentistas, entre los votantes indecisos.

El Parlament de Cataluña comisiono a Mas para que hablara con Rajoy del Pacto Fiscal. No hablaron. Se cerró una puerta, ambos son responsables. Sin embargo, el peso de la responsabilidad recae en quien más poder tiene, es decir, el gobierno central. Pero gobierno de Rajoy con su mayoría absoluta, gobierna desde la prepotencia. Su particular manera de utilizar los Decretos-Ley, su clásica aparición los viernes para llenar espacios informativos, contrasta, con su real incidencia en la vida cotidiana.

 

 

 

 

 

Así que, ERC ante una realidad poco amable, llena el espíritu de ideales que eleven a la sociedad en una aspiración que genere ilusión y optimismo ante el presente y especialmente ante el futuro. Nos dicen los expertos, que los seres humanos somos optimistas hasta la médula. Seguramente, esa vena, es la que explica las expectativas hacia la independencia. Los dirigentes de ERC quieren una República catalana independiente. ¡Viva el optimismo!