Recomendaciones musicales

 

Arte y Música: Jacques Louis David

 

Jacques Louis David (1748-1825)

Dia internacional per a l'eliminació de la violència contra les dones

In Memoriam: Antonio Escohotado

 

La mort d'Antonio Escohotado, demostra una vegada més, què la mort sempre guanya, malgrat el intent de treure'l a del nostre horitzó. La seva gran obra, la va escriure el any 1989, Historia de las drogas , editada per LB, Alianza. Un llibre que volia ser un punt de referència amb les discussions interminables sobre la seva legalització i tota la hipocresia del món envers un món que anava més enllà de una qüestió d'ordre públic.

El primer volum, LB 1384, feia un repàs històric des de què el home comença amb el seu comerç amb la natura. Les plantes que l'envolten tenen propietats que els homes de totes les parts del món aniran descobrint i utilitzant. Fa una antropologia de les drogues, per anar desprès a fer un tom a través del concepte de Ebrietat. Explora les religions i com tracten l'ebrietat. Finalitza aquest primer volum, a una aproximació a la modernitat i l'aparició de noves possibilitats per sentir l'ebrietat: ja sigui amb el cafè, l'opi, el tàbac.

El segon volum, LB 1393, feia un recorregut des de l'estat teocràtic al benestar: "El interregne liberal". Va fent un repàs meticulós sobre diferents substàncies que van apareixen. Hi ha un moment, en què les substàncies no son percebudes de manera negativa, però lentament, comença una contrarevolució contra la utilització d'aquestes substàncies. Això, ho explica en claredat, a la "secció IV La Cruzada en su génesis" (pág.223). A real d'aquesta Creuada, encapçalada per EEUU, el focus comença a recaure amb el consumidor. Aquest és transformat en toxicòman, un esser ambivalent, a mig camí d'esser un viciós i un malalt. Així, Benjamin Rush, representant per Pennsilvanià a la Declaració de independència dels EEUU, y  fundador de la psiquiatria, podrà dir el següent:

"En lo sucesivo será asunto del médico salvar a la humanidad del vicio tanto como hasta ahora lo fue del sacerdote. Concibamos a los seres humanos como pacientes en un hospital; cuanto  más se resistan a nuesttros esfuerzos por servilos más necesitarán nuestros servicios" (pág.119) A partir de la Conferència de La Haya (1912), s'establirà una distinció fonamental: "us mèdic i legitim" i en el seu article 20, establirà la següent norma: "Las Potencias contratantes examirán la posibilidad de dictar leyes o reglamentos que castiguen la posesión ilegal de opio en bruto, opio preparado, morfina, cocaína y sus sales" (pàg.251). Legal i il·legal conformarà una constant, molt subtil, en les legislacions nacionals i internacionals.

Un punt d'inflexió al enduriment de les penes per possesió ilegal va ser la Llei Boggs (1951). Aquesta llei, imposava penes de presó automàtiques de dos anys -consum o tinença-.   Des  de les hores, totes les lleis han anat per imposar penes més severes.  Hi haurà una col·lusió d'interessos entre les industries farmacèutiques i els Estats. 

  

El tercer volum, LB 1404, fa una panoràmica de les lleis repressives, tant els EEUU com a la resta del món. Al capítul XXXII. El retorno de lo reprimido (pàg.159),fa un anàlisi i un paral·lelisme entre el què va succeir amb la Llei seca i la heroïna. L'historia és repeteix, però els perdedors seran les classes populars.  Avui, sabem que les tres quartes parts de reclusos a les presons, hi són per les drogues. 

El propi autor deixa la següent reflexió al final del seu llibre: "(...) Podemos preguntarnos entonces qué sucumbirá antes: la fe en el infierno o la ecuación droga-infierno. Pero la historia sugiere con abundantes ejemplos cuánto más probable es lo segundo (...). La cruzada contra la brujería no acabó con decretos, sino entre susurros. Un día aparecieron seres más amenazadores aún para la "integración" social, y el cortejo del Sabbat desapareció por las verdas de remotas montañas. "(pág.394). Remacha su trabajo con estas palabras de Adriano-Yourcenar*: " Toda ley demasiado transgredida es mala; corresponde al legislador abrogarla o cambiarla, a fin de que el desprecio en que ha caído esa ordenanza insensata no se extiende a leyes más justas. Me propuse la prudente eliminación de leyes superfluas y la firme promulgación de un pequño cuerpo de decisiones prudentes. Parecía llegado el momento de reevaluar todas las antiguas prescripciones, en interés de la humanidad" (pág.396).

La frase se deuria aplicar al àmbit de les drogues. Hi ha unes inèrcies molt grans, unes institucions que viuen d'aquest fenomen, però no estem en cap cas a prop de solucionar el problema. S'han gastat ingents quantitats de diners i recursos de tot tipus per lluitar-hi. Sempre en el mateix resultat. Sempre hi haurà gent disposada a provar-ho tot, inclòs les drogues  (il·legals). Sortir d'aquest cercle viciós, va ser l'intent d'Escohotado amb el seu llibre.

                                                                        

El Camí de Sant Jaume a Catalunya (II): Port de la Selva- Sant Pere de Rodes-Pau-Vilajuïga (II)

 Camí de Creu Blanca a Pau i Vilajuïga

Vistes del Golf de Roses

Creu Blanca

Mirador

Pau

Vilajuïga

El Camí de Sant Jaume a Catalunya (II): Port de la Selva- Sant Pere de Rodes-Pau-Vilajuïga (I)

 

Port de la Selva

*

La Vall de Santa Creu

Monestir de Sant Pere de Rodes

La Selva de Mar

Ermita de Santa Helena de Rodes

*Cortesia d'Estebe

Recomendaciones musicales

 

Arte y música: Marc Chagall

 

Marc Chagall (1887-1985)

Decathlon solidaria amb els Estats

 

Decathlon també si suma per oferir els Estats seguretat enfront de l'arribada de embarcacions plenes de migrats que volen arribar el Dorado anglès. La veu d'alerta d'un bon samarità alertar a les Autoritats per impedir comprar caiacs o barques neumàtiques de joguina. Ho van fer per qüestions humanitàries? Malauradament, la resposta és no. França i Anglaterra porten temps acusant-se de fer-se la guitza deixant els migrats sortir cap la costa anglesa. Tot plegat, molt amb la línia de la UE. Es veritat que el Regne Unit va per lliure. També Polònia. La UE no sap que fer, i per això simplement, prohibeix a Decathlon -Calais- vendre productes susceptibles de fer-se utilitzar per persones indesitjables. Encara hi ha molta gent deixada de la mà de la UE a la frontera del no res entre Polònia i Bielorússia. Podria Decathlon portar tendes de campanya i estris de supervivència a la gent que està patint les conseqüències del dèspotes que governen aquest món?

La realitat es confon amb la parodia

 

L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Pressupostos amb el PSC, victòria per a l'Estat'. Aquest és l’anàlisi que fa Bassas. I no li falta raó. Però, què fan el “bloc independentista”? Junts s’ho mira amb simpatia el que fa la CUP, perquè és una manera de minar a ERC. Amb dos eixos simultanis: nacional/esquerra o dreta, és fa insostenible aquest bloc que mai funciona.  Si ERC dona suport a Madrid els Pressupostos –de gratis- perquè no és vol els vots del PSC per pactar ací el que ja es pacta allà? Diu Bassas, perquè PSC i ERC lluiten per la hegemonia, potser si, però amb el eix nacional, el PSC no vol saber rés d’aquest eix. Embolicats amb els eixos, és la societat qui perd. Hi ha diners -això sembla-, però les perspectives de país són tant allunyades entre la CUP i la resta, què voler simptonitzar amb tothom, és simplement, impossible. Cal prioritzar.

Com potser que ERC volgui la col•laboració de la CUP, si ells, son la puresa i la inconsciència del què és impossible? Jo tampoc vull ni el Joc Olímpics d’Hivern, ni el BCN World( Hard Rock), potser perquè no s’ha explicat com cal ni els costos ni els beneficis, si realment, volen un determinat model, de turisme low cost (Jocs d'Hivern) o una mà d'obra encara més low cost (BCN World). Sembla què no hi ha una visió de país a llarg termini. Tampoc tenim capacitat per pensar-hi ni possibilitats reals de poguer fer-ho. És pot somiar, fer veure què si tenim la paella pel mànec, però res més som una de les disset autonomies –la que dona més mals de caps els governs Centrals- però poca cosa més. I si hi molta gent què voldria la independència, però també vol que  els partits “independentistes” deixen de barallar-se permanentment i que les coses rutllin per començar.

La geometria variable no juga a favor de ERC. Te por de semblar massa tebi amb el eix nacional, per això voldria miracles amb la CUP. Junts i En Comú-Podem no és poden veure, és una qüestió de marcar perfils i sobretot de retòriques. El PSC voldria pactar amb tothom, però la falta de sentit nacional és un veritable llastre per qualsevol dels partits independentistes. Així que les coses no son gens fàcils. Pactar o l’alternativa de prorrogar els comptes, què seria un opció catastròfica per el eix nacional. O ERC trenca per qüestions tàctiques l’opció nacional o ens veurem abocats a la pròrroga, i l’únic culpable no serà la CUP, perquè ells son coherents. ERC no pot deixar-se arrossegar per un soci que prefereix la desfeta a qualsevol pacta i per la incapacitat d’ERC d’oferir a les altres opcions del eix d’esquerres, pactes que puguin salvar aquests Pressupostos, què segons ells, són els més socials què no s’han vist des de la crisi del 2010.

No tinc cap fe en cap dels partits. Les seves filies o fòbies son un veritable llastre per poder avançar com a país. No crec que ningú volgui eleccions anticipades, o potser si. Perdrà    la ciutadania, i això és oxigen per les partits de la rancúnia –PP, Cs i Vox-. És això el que realment volen? S’han recorden quant Cs va ser el partit més votat a Catalunya? Si els partit que diuen ser independentistes no van més enllà de les seves picabaralles eternes i si ERC no s’obra a En Comú-Podem o PSC, acabaren tots  molt malament. Especialment, per tota la gent que té problemes per arribar a final de mes, i cada vegada hi ha més gent que no arriba.

Aragonès i la solitud del poder

 

La CUP ha dit no els Pressupostos de la Generalitat. Una esmena a la totalitat com gest de bona voluntat! Sembla que hi ha una majoria independentista al Parlament, però sempre jugant a ser minoria. Es una voluntat de fer-se petit, allò que és deia dels partits d’esquerra, el deliri per la ínfima diferència. La CUP és així, sempre reactiu, per això, com tothom ja ho sap, cal prendre un camí que busqui complicitats, ni que sigui infinitesimal, amb els altres partits, sigui Comú Podem o PSC. 

Com volen exemplar la base com és diu retòricament, si no som capaços de pactar amb altres formacions polítiques? Una vegada més, quant cal implicar-se la CUP surt corrent al desert, on és troba com a casa, tranquils i en pau en sí mateix. Ara toca remar contra el vent, però això ja ho saben tots. Aragonès estàs sol, i tens que començar a trobar companys de viatge, i no son precisament ni la CUP ni Junts.

Pablo Casado y el apagón intelectual

 

Vivimos en una sociedad, la española, muy insolvente. Un personaje como Casado, que podría llegar a ser nada menos que Presidente del Gobierno, nos demuestra su nivel de conocimiento en una cuestión que sin duda, no es experto. Su particular escándalo a vueltas con su famoso master (en minúsculas) prueba que no está preparado. Él, en cambio, ha sido fiel a la jerarquía del PP. Su currículum lo dejaría siempre fuera de cualquier posibilidad de encontrar empleo en el ámbito privado. Por eso, eligió la cobertura de la política. Me imagino en la sede de Génova - ¿piensan irse de dicha sede en los próximos diez años?-, viendo a los gigantes en sus despachos, pienso en Bárcenas, que debió ser todopoderoso,  seguro que debió envidiar su jerarquía, o los secretarios generales -una terminología propia de partidos totalitarios-, o portavoces al Congreso, el joven Pablo Casado, soñaba, pero es muy difícil imaginar que realmente pudiera llegar a esas alturas. 

La realidad juega con el azar y sobre todo, en política con cálculos estratégicos que acaban beneficiando, no a los mejores, sino a los mediocres que alcanzan cotas de poder inimaginables en otros contextos profesionales. Lo paradójico del PP es que siendo abanderados del liberalismo económicos, todos ellos, o bien son funcionarios en excedencia o como decía un antiguo portavoz del partido, funcionarios (lapsus) del propio partido. Recetan a los demás, lo que ellos jamás se aplicarían.

Como Pablo Casado tiene a su favor a la prensa de la derecha extrema, siempre queda en la recámara a la extrema derecha, le fabrican encuestan que virtualmente, es Presidente del Gobierno desde hace tiempo. Puede clausurar congreso del partido y lanzar frases para ser recogidas por las televisiones en los momentos oportunos. La frase que nos lleva hasta aquí, es similar a la de otro mandatario, Casimiro Curbelo, Asociación Socialista Gomera (ASG) y presidente del Cabildo de la Gomera, que proponía lanzar bombas al volcán de La Palma, nadie ha dimitido por decir la primera ocurrencia que se le pasó por la cabeza. La frase entrecomillada que aparece en El País (14/11/21), nos muestra su nivel. Después como siempre, las matizaciones, el sostenella y no enmendalla, es decir, un clásico de nuestra clase política. ¿No hay alguna posibilidad de encontrar en el PP un dirigente con un poco más de nivel? Es seguro que hay muchísimos, y desde luego no es Isabel Díaz Ayuso. 

Recomendaciones musicales

 

Reseña: A Roberto L.Blanco Valdés no le gustan los indultos a los independentistas

 He leído con interés el artículo de Roberto L.Blanco Valdés, Indulto a la secesión, insulto a la inteligencia, que aparece en la Revista Claves de Razón Práctica, nº 279 noviembre/ diciembre 2021.

Después de leer el artículo, parece que vaya destinado a los posibles padrinos para acceder al TC. Su despliegue “jurídico”, se compadece mal con su combatividad indisimulada y la deshumanización de los sentenciados.

Primera obviedad: En ningún momento, pone en cuestión que todo el juicio del procés fue un desaguisado jurídico. La utilización del aparato jurídico contra los independentistas catalanes fue esperpéntico. Colocar en el mismo saco a las más altas instancias representativas de Cataluña, no tiene el detalle de aclararlo, junto a dos activistas de la sociedad civil, juzgados no por el juez que le correspondía, sino por el TS, saltándose todos los procedimientos, y una Fiscalía que más parecía un tribunal inquisidor, y donde el calificativo de rebelión se utilizó hasta la saciedad, a pesar que muchos especialistas en derecho rechazaron que se estuviera delante de semejante delito. Aquí tampoco se hace eco de sus colegas.

Segunda obviedad: Según el articulista, el indulto clama al cielo, por dos razones: 1)  Afirmará en un juego de palabras lo siguiente: “(...) el indulto es un instrumento del Gobierno, pero no es un instrumento de gobierno” (pág.70). Según él está distinción le parece fundamental. Al final tiene que admitir que “estamos inequívocamente en presencia de una prerrogativa del poder ejecutivo” (pág.71). Pero no contento con esa prerrogativa, pretende deslegitimarla en base a la ley de 18 de junio de 1870, parcialmente reformada por la ley 1/1988, de 14 de enero. Según su parecer, el gobierno no se atiene a los criterios que limitan el ejercicio de gracia. 2) La segunda tesis que se defiende es si ha habido indulto individual o general. Según nuestro airado articulista considera que la aprobación de reales decretos  por los que se concedían a los nueve sentenciados el indulto, sitúa al gobierno en “un posible fraude de ley”. Tampoco dice nada de los tres años de prisión que han pasado desde el juicio y que tanto la Fiscalía inquisidora como el Tribunal Sentenciador, han hecho lo imposible para que no se aplicará las medidas a los que son beneficiarios las personas privadas de libertad, por ejemplo, la aplicación del tercer grado. Saltándose otra vez la legislación, en este caso, penitenciaria. Se pretendía pasar a los representantes del Govern de la Generalitat –ámbito político-, a meros delincuentes –ámbito social-. Así, puede decir, “(ninguno de los cuales merecían el indulto ni de lejos”) (pág.75). 

Por último, como el autor considera que el gobierno de Pedro Sánchez, ha cometido un delito, si hubiese sido el PP, seguramente, también, estaría blandiendo las tablas de la ley, pero eso es sólo hipotético. Indultar para seguir en el poder, ese es el diagnóstico del autor. Por ello, como no puede salirse con la suya, deja entrever un posible delito, “la desviación de poder”. El poder judicial ha entablado su lucha particular contra el poder ejecutivo. Por eso, la fiscalía puede decir lo siguiente con relación al indulto: “(ni es) un instrumento que esté diseñado para alterar a modo de última instancia judicial el sentido o signo de una resolución judicial”, ni “una medida prevista para satisfacer intereses políticos coyunturales”(pág.75). ¿Acaso el poder judicial quiere monitorizar al poder ejecutivo? ¿Dónde digo monitorizar, que es una palabra aséptica, no será mejor decir, tutelar? El gobierno de PP, con Mariano Rajoy, a la cabeza, se desentendió de la política y traslado todo los contenciosos políticos al plano jurídico, dónde casualmente, las cúpulas del TC, y el TS le son afines. 

El posible delito de “desviación de poder” hay que encontrarlo en el ámbito contencioso-administrativo (Ley 29/1998, de 13 de julio). En su artículo 70.2, dice a propósito de él lo siguiente: “se entiende por desviación de poder el ejercicio de potestades administrativas para fines distintos de los fijados por el ordenamiento jurídico” (pág.76). El autor siguiendo dicha senda remacha con el art.48.1 (ley 39/2015, de 1 de octubre, del procedimiento administrativo común) cuando dice: “son anulables los actos de la Administración que incurran en cualquier infracción del ordenamiento jurídico, incluso la desviación de poder”( pág.76). Así, pues, nuestro Robin Hood jurídico, parece que tiene acorralado al gobierno, con minúsculas, y ya debe esperar la hora en que los Tribunales acaben dando la razón a los amantes del derecho y de la Sagrada Constitución.

PD: El autor del artículo, empieza con la declaración enfática de Pedro Sánchez, afirmando a quien quisiera oírlo que no indultaría a los sentenciados del procés. Seguramente, el autor debe ser muy ingenuo para creerse a los políticos de turno. Seguramente, lo que le molesta de la mentira fuese este tema concreto. Al fin y al cabo, se cuestionaba la Unidad de España.

Arte y música: Lucien Simon

 

Lucien Simon (1861-1945)

PSOE y PP también les gusta las subastas

 

El desgavell s'ha complert amb rigor digne de la dinastia Kim. Els candidats s'han desfet en elogis davant dels seus patrocinadors. Després el farisaic CGPJ dirà que cal respectar la independència dels jutges. Ens prenen per idiotes, una altra vegada! Pel que sembla dins dels centenars de candidats que podia triar el PP, algú devia prometre al Sr. Arnaldo que seria l'elegit, a causa del compromís que aquest té amb aquest partit. Així, es demostra que si un és fidel a la línia del partit de torn, serà recompensat com a suprem intèrpret de la Constitució. L'altra candidata del PP també ha pujat als altars. Pel que sembla, la nostra societat es mereix aquest tipus d'intèrprets que assumeixen com els gossos de Pavlov el que els diguin la veu del seu amo. En hora dolenta a tots!

[El desaguisado se ha cumplido con rigor digno de la dinastía Kim. Los candidatos se han deshecho en elogios ante sus patrocinadores. Después el farisaico CGPJ dirá que hay que respetar la independencia de los jueces. ¡Nos toman por idiotas, otra vez! Al parecer dentro de los cientos de candidatos que podía elegir el PP, alguien debió de prometer al Sr. Arnaldo que sería el elegido, debido al compromiso  que éste tiene con dicho partido. Así, se demuestra que si uno es fiel a la línea del partido de turno, será recompensado como supremo intérprete de la Constitución. La otra candidata del PP también ha subido a los altares. Nuestra sociedad al parecer se merece este tipo de intérpretes que asumen como los perros de Pavlov lo que les digan la voz de su amo. ¡Enhoramala a todos!]

Marx crítico de la Monarquía

George Grosz

El texto de Marx, a propósito de la crítica a Hegel de su visión del Estado, plantea probablemente, una de las críticas más aceradas de cuantas se ha podido decir acerca de la monarquía. Marx desvela la mistificación del Estado y desnuda la presunta legitimidad de la monarquía:

   “ La soberanía, la dignidad del monarca, sería fruto del nacimiento. El cuerpo del monarca determinaría su dignidad. En la más alta cúspide del Estado decidiría, por tanto, en vez de la razón la simple physis. El nacimiento determinaría la cualidad del monarca, a la manera como determina la calidad del ganado*. pág.346) ” 

*Carlos Marx. Escrito de Juventud. Trad. Wenceslao Roces, FCE, México, 1982. Crítica de la filosofía del Derecho de Hegel.

Psicòpates (Lukaixenko) i desalmats (Polònia i UE) al cap davant dels Estats!

  

"La UE i Berlín han fet costat a Polònia en el seu brutal tracte conta els migrants dient que "cal ajudar el govern polonès a assegurar les seves fronteres". (Ara.cat. 10/11/21).

El dèspota bielorús Lukaixenko, utilitza la desesperació dels que volen fugir de la guerra i la pobresa, per dirimir querelles contra la UE.  Miles de refugiats son traslladats contra la frontera de la UE. Polònia, que no es precisament, el paladí de la democràcia, i amb el recolzament de la UE, les paraules que he subratllar son prova, de la retòrica miserable que fan servir quant els interessa. La geopolítica fa estralls i el dictador bielorús, amb el recolzament del seu aliat Putin, crea una crisi humanitària per demostrar que és ell qui mana a Bielorússia. Si la  situació dels migrants continua com  ara mateix, de desemparament i des protecció, veurem  a pocs dies com la UE farà servir la seva paraula talismà: deeply concerned (profundament preocupat). Tants Tractats sobre el drets humans, i se'l passen per  on volen!

Classe obrera a Catalunya?

 “(...)¿seguirá habiendo en Cataluña pensamiento revolucionario con realidad social, es decir, implantado en un partido obrero fuerte? (Manuel Sacristán (1979), “Entrevista con Nous Horitzons*). 

Si hi va haver un partit obrer fort, va ser el PSUC. Però la història bascula en direccions insospitades, i avui, el 2021, no hi ha partits obrers, perquè miraculosament, els obrers no existeixen. Hi ha un PSOE, però l'O d'obrer és una relíquia del passat. Des de la desaparició del Mur del Berlín (1987), els partits comunistes han anat desapareixent de l'escena política. El descrèdit de l'antiga Unió Soviètica ha fet que tot aquell conglomerat de partits marxistes s'hagin volatitzat.

[Si hubo un partido obrero fuerte, fue el PSUC. Pero, la historia báscula en direcciones insospechadas, y hoy, en 2021, no hay partidos obreros, porque milagrosamente, los obreros no existen. Existe un PSOE, pero  la O de obrero es una reliquia del pasado. Desde la desaparición del Muro del Berlín (1987) los partidos comunistas han ido desapareciendo de la escena política. El descrédito de la antigua Unión Soviética, ha hecho que todo ese conglomerado de partidos marxistas se hayan volatilizado. ]

Qui pot ser aquest nou subjecte revolucionari? Naturalment, hi ha una immensa majoria de treballadors assalariats, a la indústria, i també al sector serveis. Una part queda a una zona grisa, són els autònoms. Un grup que per imperatius socioeconòmics, estan en ascens malgrat la precarietat amb què conviuen. El model neoliberal sospira en el límit que tots fossin autònoms: empresaris de la seva pròpia vida. Curiosament, queden uns sindicats que són un monument a un passat gloriós, però avui agonitzant i que viuen del mateix sistema. CCOO i UGT són entitats institucionals que tenen poc a veure amb el que eren fa 30 o 15 anys. L'onada neoliberal ha escombrat això que es deia la consciència obrera. Avui ningú no ho vol ser. Hem pujat a classe mitjana. Tot i que els salaris porten congelats 20 anys. Tot està tan trastocat que es fa difícil entendre la mutació que es va originar a l'adveniment dels apòstols del capitalisme: Reagan i Thatcher. El neoliberalisme, va trencar un compromís no escrit després de la Segona Guerra Mundial, la classe obrera es comprometia a no fer la revolució i a canvi el capital distribuiria una part de la riquesa. Aquest model va donar origen a l'Estat del benestar que va finalitzar amb la destrucció del mur.

[¿Quién puede ser ese nuevo sujeto revolucionario? Naturalmente, hay una inmensa mayoría de trabajadores asalariados, en la industria, y también en el sector servicios. Una parte queda en zona gris, son los autónomos. Un grupo que por imperativos socio-económicos, están en ascenso a pesar de la precariedad con la que conviven. El modelo neoliberal suspira en el límite a que todos fuesen autónomos: empresarios de su propia vida.   Curiosamente, quedan unos sindicatos que son un monumento a un pasado glorioso, pero hoy agonizante y que viven del propio sistema. CCOO y UGT son entidades institucionales que poco tienen que ver con lo que eran hace 30 o 15 años. La ola neoliberal ha barrido eso que se decía de conciencia obrera. Hoy nadie quiere serlo. Hemos ascendido a clase media. A pesar de que los salarios llevan congelados 20 años. Todo está tan trastocado que se hace difícil entender la mutación que se originó en el advenimiento de los apóstoles del capitalismo: Reagan y Tatcher. El neoliberalismo, rompió un compromiso no escrito después de la Segunda Guerra Mundial, la clase obrera se comprometía a no hacer la revolución y a cambio el capital distribuiría una parte de la riqueza. Ese modelo dió origen al Estado del bienestar que finalizó con la destrucción del Muro.]

Qui queda per agafar les regnes de la classe treballadora? Curiosament, ha emergit partits sense ideologia que busquen congraciar-se amb les classes desafavorides, però només en determinats aspectes, deixant-ne d'altres, els econòmics a l'albir del mercat. Se centren en qüestions identitàries, sigui la llengua, sigui la bandera, la religió, el passat - franquisme-, es busquen acotar el malestar en determinats camps que són sensibles, però es deixa de banda qüestions essencials. Són partits que prosperen reactivament davant de qüestions prèviament preestablertes per aquests mateixos partits. Populisme s'anomena aquesta nova mena de predicadors. El cas més extrem ha estat l'ascens i la caiguda de Trump als EUA. A Espanya, Cs i la seva catalanofòbia i Vox amb la seva antirevolució predemocràtica en són dos bons exemples. Cs està en fase de fogotització del PP i Vox.

[¿Quién queda para tomar las riendas de la clase trabajadora? Curiosamente, ha emergido partidos sin ideología que buscan congraciarse con las clases desfavorecidas, pero solo en determinados aspectos, dejando otros, los económicos al albur del mercado. Se centran en cuestiones identitarias, sea la lengua, sea la bandera, la religión, el pasado- franquismo-, se buscan acotar el malestar en determinados campos que son sensibles, pero se deja de lado cuestiones esenciales. Son partidos que prosperan reactivamente ante cuestiones previamente preestablecidas por esos mismo partidos. Populismo  se llama esa nueva especie de predicadores. El caso más extremo ha sido el ascenso y caída de Trump en EEUU.  En España, Cs y su catalanofobia y Vox con su antirevolución predemocrática son dos buenos ejemplos. Cs está en fase de fogotización del PP y Vox.]

La CUP es denominen ells mateixos, anticapitalistes. El seu model assembleari i rotació a les institucions públiques -una mesura d'higiene democràtica- contrasta amb la seva retòrica inflamable, però d'escassa repercussió social, malgrat tenir 9 diputats al Parlament de Catalunya. El seu programa polític té moltes idees que els partits d'esquerra en les primeres fases de la Transició proposaven. La seva radicalitat és proporcional a la distància de l'acció de govern. Una barreja d'intervencionisme màgic i cooperació miraculosa de tota la ciutadania donarà com a resultat un procés imparable cap a la utopia. El seu desinterès per allò real, fa impossible el seu programa.

[La CUP se denominan ellos mismos, anticapitalistas.  Su modelo asambleario y rotación en las instituciones públicas –una medida de higiene democràtica- contrasta con su retórica inflamable, pero de escasa repercusión social, a pesar de tener 9 diputados en el Parlament de Catalunya. Su programa político, tiene mucho de las ideas que los partidos de izquierda en sus primeras fases proponían. Su radicalidad es proporcional a la distancia de la acción de gobierno. Una mezcla de intervencionismo mágico y milagrosa cooperación de toda la ciudadanía dará como resultado un proceso imparable hacia la utopía. Su desinterés por lo real, hace imposible su programa.]

*Manuel Sacristán Luzón, Escritos sobre El Capital (y textos afines), El Viejo Topo, Barcelona, 2004, (pág.42)

Aniversari de la constitució de l'Assemblea de Catalunya

 

"Van aprovar els quatre punts que ja són a la història: 1.- La consecució de l’amnistia general dels presos i exiliats polítics. 2.- L’exercici de les llibertats democràtiques fonamentals: llibertat de reunió, d’expressió, d’associació -inclosa la sindical-, de manifestació i dret de vaga, que garanteixin l’accés efectiu del poble al poder econòmic i polític. 3.- El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut de 1932, com a expressió concreta del dret d’autodeterminació. 4.- La coordinació de l’acció de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica." (Antoni Batista, 50 anys de la gran conspiració, Ara.cat.7/11/21)

En l'article que firma Joan B.Culla, Plany per una un unitat absurda (Ara.cat. 8/11/21), és feia ressò de la crònica d'un diari barceloní, que no diu el nom, segons el qual , perquè “tres formacions –Ciutadans, PP i Vox, amb 20 dels 135 escons de la Cambra– no van ser presents” en la cerimònia".  Res més des de la ignorància o mala fe, o totes dues, sempre es possible aquestes combinacions, lamentava que l'absència tenia a veure amb el Procés. Però, li van preguntar a aquestes formacions si volien assistir al acte? Perquè naturalment, aquestes formacions, tan democràtiques elles, mai han condemnat el franquisme, primer, perquè el PP és l'hereu del franquisme, amb ministres inclosos. De Ciutadans, poca cosa s'ha de dir, perquè no té ideologia, excepte una catalanofobia permanent. De Vox, son els nets del franquisme més rancis.

D'aquella Assembla, amb els quatre punts que varen aprovar, és va anant construint, amb moltes dificultats, el franquisme encara era viu, els models que posteriorment, van donar com a resultat, les grans manifestacions antifranquistes el febrer de 1976 per l'amnistia i l'11 de setembre del mateix any a Sant Boi celebrant la primera Diada en llibertat. Amb dues hi vaig ser. De la primera, la policia -grisos-, va repartir garrotades a tot aquell/a que tenia la mala sort d'ensopegar amb ells. En la segona manifestació, la GC vigilava el perímetre. Va ser emocionant estar-hi. La resta es diu Transició, i desprès, Democràcia.  L'1-O del 2017, va posar fi a aquella Transició i vàrem poder veure fins a on arriba la democràcia.

El Barça fixa a Jekyll i Mister Hyde a Balaídos

 

Ahir nova ensopegada del Barça al camp del Celta. El resultat 3-3 amb gol del Celta amb temps de descompte. Una primera part on tot sortia, amb gols d’Ansu Fati, Menphis Depay i un gol de Busquets a tir des de fora de l’àrea. Tot molt fàcil i sobretot efectiu. Però, malauradament, els partits de futbol duren noranta minuts, i això va ser una llosa insuportable per els jugadors. Un Celta amb ganes, que anaven a totes, mossegant, i un Barça desconnectat, amb les múltiples lesions que van patir, per començar Ansu Fati, desprès Nico i Eric García, van trastocar tot el joc del Barça. La defensa va tornar a evidenciar tots els mals que pateix i que fan del equip molt fràgil i gens fiable. Sembla a Coutinho no va voler sortir. No ho sé. En tot cas, la segona part ja es va veure que aquells tres gols no serien suficients per en portar-nos els tres punts. Ara mateix, hi ha una dependència dels joves, molt joves. Errades de passa al vuit, poca contundència i desubicacions què deixen la defensa buida.

En nou entrenador té molta feina, sobretot, de mentalitzar a tothom què jugar al futbol són noranta minuts de intensitat i concentració. I si no hi aquest compromís, millor que no jugui, per bé del equip. Un Barça en doble personalitat: Jekyll i Mister Hyde, a la primera a Balaídos –en obres- va jugar un Jekyll en molta fortuna, però la segona part, va sortir en Mister Hyde, per desfer el que havia fet a la primera part. Sergi Barjuan ha tingut un paper agredolç,  va entrar per tapar la sortida de Koeman, i el seu balanç, deixa un mal sabor de boca, malgrat que no és culpa seva. Ha sigut capaç de incorporar jugadors de la  pedrera, però caldrà repassar el que poden donar de si. Fins ara, les incorporacions de Riqui Puig, no acaba de fer el que si fan Nico i Gavi. Balde i Abde, encara li falta per fer-se, sobretot perquè Luuk de Jong i Coutinho estan de vacances a Barcelona. El mateix dia que Luuk de Jong firmava per el Barça -el Sevilla se'l va treure de sobre-, el Rayo Vallecano firmava amb Ramades Falcó, un jugador que sempre ha tingut olfacte de gol. Ara es veu que la opció Laporta, era un bluf gegantí. 

A partir d’ara li toca a un altre mite del barcelonisme, Xavi Hernández, prendre les decisions del primer equip del Barça. Sense diners, amb molts joves amb ganes, però encara en fase d’aprenentatge, trobar un equilibri que no faci sortir aquest parell de personalitats que ahir varen sortit a Balaídos. ¡Sort!