Aniversari de la constitució de l'Assemblea de Catalunya

 

"Van aprovar els quatre punts que ja són a la història: 1.- La consecució de l’amnistia general dels presos i exiliats polítics. 2.- L’exercici de les llibertats democràtiques fonamentals: llibertat de reunió, d’expressió, d’associació -inclosa la sindical-, de manifestació i dret de vaga, que garanteixin l’accés efectiu del poble al poder econòmic i polític. 3.- El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut de 1932, com a expressió concreta del dret d’autodeterminació. 4.- La coordinació de l’acció de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica." (Antoni Batista, 50 anys de la gran conspiració, Ara.cat.7/11/21)

En l'article que firma Joan B.Culla, Plany per una un unitat absurda (Ara.cat. 8/11/21), és feia ressò de la crònica d'un diari barceloní, que no diu el nom, segons el qual , perquè “tres formacions –Ciutadans, PP i Vox, amb 20 dels 135 escons de la Cambra– no van ser presents” en la cerimònia".  Res més des de la ignorància o mala fe, o totes dues, sempre es possible aquestes combinacions, lamentava que l'absència tenia a veure amb el Procés. Però, li van preguntar a aquestes formacions si volien assistir al acte? Perquè naturalment, aquestes formacions, tan democràtiques elles, mai han condemnat el franquisme, primer, perquè el PP és l'hereu del franquisme, amb ministres inclosos. De Ciutadans, poca cosa s'ha de dir, perquè no té ideologia, excepte una catalanofobia permanent. De Vox, son els nets del franquisme més rancis.

D'aquella Assembla, amb els quatre punts que varen aprovar, és va anant construint, amb moltes dificultats, el franquisme encara era viu, els models que posteriorment, van donar com a resultat, les grans manifestacions antifranquistes el febrer de 1976 per l'amnistia i l'11 de setembre del mateix any a Sant Boi celebrant la primera Diada en llibertat. Amb dues hi vaig ser. De la primera, la policia -grisos-, va repartir garrotades a tot aquell/a que tenia la mala sort d'ensopegar amb ells. En la segona manifestació, la GC vigilava el perímetre. Va ser emocionant estar-hi. La resta es diu Transició, i desprès, Democràcia.  L'1-O del 2017, va posar fi a aquella Transició i vàrem poder veure fins a on arriba la democràcia.

On està l'esquerra?

 Escolto a la ràdio, què l'esquerra és culpable –per incompareixença- del ascens de l’ultra dreta Vox.  Una pregunta d’estil filosofia analítica, seria què vol dir “esquerra, avui”. Tots els partits de govern, deixen de costat la seva presumpta ideologia per passar-se al pragmatisme de curta volada. Per exemple, el PSOE. Un partit institucional, que governa Espanya des de fa quaranta anys, no pot ser un partit d’esquerra. 

No val cap retòrica qui digui què és d’esquerra. No s’ho creu ni ells mateixos. Les polítiques son neoliberals, en economia, l’autonomia d’aquesta esfera, a esdevingut intocable e immutable dins d’Europa. Allò del pensament únic, que diríem.

Si qui tindria la obligació –ideològicament parlant- s’ha retirat al espai de poder (relatiu), per impulsar polítiques d’esquerres, llavors qui queda? Ens hem quedat orfes de referents. Tot ha sigut engolit per l’economia i els missatges neoliberals. Precisament per això, l’extrema dreta, pot dir que ells són la nova avantguarda. Els seus eslògans son vuit de contingut, però apel•len els sentiments, els greuges reals o imaginaris, la recerca de culpables, els bocs expiatoris, sempre els més dèbils, sia l’immigrant sense papers, les dones, o qualsevol que no s’ha ajusta a les seves necessitats de “normalitat”. 

Com redefinir l’esquerra en un entorn canviant, on els subjectes “revolucionaris” no els troben enlloc? Si, existeixen moviments, però  són més aviat culturals que polítics, més virtuals que reals, més gasius que  ferms. A casa nostre, per exemple, hi ha una certa esquerra –que pactaria en qualsevol per mantenir-se en el poder- que pregona l’autodeterminació d’aquells que viuen molt lluny, però no comprenen o simplement no hi havia pensat mai, què a Catalunya, hi hagués dos milions de persones que volen un procés –democràtic- per decidir el seu futur. Demanar la independència es d’esquerres o de dretes? Aquesta esquerra què té poder (relatiu) és posa les mans al cap si detenen activistes ja sigui a Moscou o Rangún, però no tenen massa a dir, sobre els presos polítics a Catalunya. 

Veig en certa perplexitat, en motiu de les properes eleccions a Catalunya, què els cartells de propaganda electoral, encara és necessari omplir els carrer d’aquests cartells? I aquest cartells, s’ha escampen no de qualsevol manera, sinó amb els eixos esquerra-dreta i unionistes-independentistes.  Això, on abans, els barris votaven esquerres, ara voten, Cs. Tot, està força trasbalsat. I ara que Cs, fa figa, la fugida de vots pot anar al PSC –qui ho hauria dit- o l’extrema dreta, Vox i PP. Així, què aquests eixos existeixen, però estan tan esquerdats que la seva utilitat és molt dubtosa. Les enquestes, aquestes màquines per dirigir les intencions de vots, no acaben de posar-se d’acord, i tot depèn de quina tendència sigui per atorgar avantatges a uns u altres.  Les pors per les votacions el 14-F, i la abstenció, poden canviar la composició del proper Parlament. Sembla que hi ha una cosa per quedar-se, almenys durant una bona temporada, la fragmentació del vot, el temps del bipartidisme s’ha acabat. Caldrà fer coalicions, pactar, transigir, i això, la nostra classe política no està gens avesada. Encara queden dies (11) per anar a votar, i tal com estan les coses això és una eternitat. En les ultimes eleccions al País Basc i Galicia, l’abstenció va ser del 49 i 41 % respectivament. Si aquestes dades son extrapolades a Catalunya, vol dir, que el nou President li haurà votat un 25% de la població. Però, el TSJC té molt d’interès en què és faci, seria paradoxal, què el proper President tingui una presentació molt minse dels catalans. Per suposat, la legitimitat està garantida, o avala el TSJC. Sempre hi haurà temps per fotre fora el nou inquilí del Palau de la Generalitat si és independentista, és clar.