“(...)¿seguirá habiendo en Cataluña pensamiento revolucionario con realidad social, es decir, implantado en un partido obrero fuerte? (Manuel Sacristán (1979), “Entrevista con Nous Horitzons*).
Si hi va haver un partit obrer fort, va ser el PSUC. Però la història bascula en direccions insospitades, i avui, el 2021, no hi ha partits obrers, perquè miraculosament, els obrers no existeixen. Hi ha un PSOE, però l'O d'obrer és una relíquia del passat. Des de la desaparició del Mur del Berlín (1987), els partits comunistes han anat desapareixent de l'escena política. El descrèdit de l'antiga Unió Soviètica ha fet que tot aquell conglomerat de partits marxistes s'hagin volatitzat.
[Si hubo un partido obrero fuerte, fue el PSUC. Pero, la historia báscula en direcciones insospechadas, y hoy, en 2021, no hay partidos obreros, porque milagrosamente, los obreros no existen. Existe un PSOE, pero la O de obrero es una reliquia del pasado. Desde la desaparición del Muro del Berlín (1987) los partidos comunistas han ido desapareciendo de la escena política. El descrédito de la antigua Unión Soviética, ha hecho que todo ese conglomerado de partidos marxistas se hayan volatilizado. ]
Qui pot ser aquest nou subjecte revolucionari? Naturalment, hi ha una immensa majoria de treballadors assalariats, a la indústria, i també al sector serveis. Una part queda a una zona grisa, són els autònoms. Un grup que per imperatius socioeconòmics, estan en ascens malgrat la precarietat amb què conviuen. El model neoliberal sospira en el límit que tots fossin autònoms: empresaris de la seva pròpia vida. Curiosament, queden uns sindicats que són un monument a un passat gloriós, però avui agonitzant i que viuen del mateix sistema. CCOO i UGT són entitats institucionals que tenen poc a veure amb el que eren fa 30 o 15 anys. L'onada neoliberal ha escombrat això que es deia la consciència obrera. Avui ningú no ho vol ser. Hem pujat a classe mitjana. Tot i que els salaris porten congelats 20 anys. Tot està tan trastocat que es fa difícil entendre la mutació que es va originar a l'adveniment dels apòstols del capitalisme: Reagan i Thatcher. El neoliberalisme, va trencar un compromís no escrit després de la Segona Guerra Mundial, la classe obrera es comprometia a no fer la revolució i a canvi el capital distribuiria una part de la riquesa. Aquest model va donar origen a l'Estat del benestar que va finalitzar amb la destrucció del mur.
[¿Quién puede ser ese nuevo sujeto revolucionario? Naturalmente, hay una inmensa mayoría de trabajadores asalariados, en la industria, y también en el sector servicios. Una parte queda en zona gris, son los autónomos. Un grupo que por imperativos socio-económicos, están en ascenso a pesar de la precariedad con la que conviven. El modelo neoliberal suspira en el límite a que todos fuesen autónomos: empresarios de su propia vida. Curiosamente, quedan unos sindicatos que son un monumento a un pasado glorioso, pero hoy agonizante y que viven del propio sistema. CCOO y UGT son entidades institucionales que poco tienen que ver con lo que eran hace 30 o 15 años. La ola neoliberal ha barrido eso que se decía de conciencia obrera. Hoy nadie quiere serlo. Hemos ascendido a clase media. A pesar de que los salarios llevan congelados 20 años. Todo está tan trastocado que se hace difícil entender la mutación que se originó en el advenimiento de los apóstoles del capitalismo: Reagan y Tatcher. El neoliberalismo, rompió un compromiso no escrito después de la Segunda Guerra Mundial, la clase obrera se comprometía a no hacer la revolución y a cambio el capital distribuiría una parte de la riqueza. Ese modelo dió origen al Estado del bienestar que finalizó con la destrucción del Muro.]
Qui queda per agafar les regnes de la classe treballadora? Curiosament, ha emergit partits sense ideologia que busquen congraciar-se amb les classes desafavorides, però només en determinats aspectes, deixant-ne d'altres, els econòmics a l'albir del mercat. Se centren en qüestions identitàries, sigui la llengua, sigui la bandera, la religió, el passat - franquisme-, es busquen acotar el malestar en determinats camps que són sensibles, però es deixa de banda qüestions essencials. Són partits que prosperen reactivament davant de qüestions prèviament preestablertes per aquests mateixos partits. Populisme s'anomena aquesta nova mena de predicadors. El cas més extrem ha estat l'ascens i la caiguda de Trump als EUA. A Espanya, Cs i la seva catalanofòbia i Vox amb la seva antirevolució predemocràtica en són dos bons exemples. Cs està en fase de fogotització del PP i Vox.
[¿Quién queda para tomar las riendas de la clase trabajadora? Curiosamente, ha emergido partidos sin ideología que buscan congraciarse con las clases desfavorecidas, pero solo en determinados aspectos, dejando otros, los económicos al albur del mercado. Se centran en cuestiones identitarias, sea la lengua, sea la bandera, la religión, el pasado- franquismo-, se buscan acotar el malestar en determinados campos que son sensibles, pero se deja de lado cuestiones esenciales. Son partidos que prosperan reactivamente ante cuestiones previamente preestablecidas por esos mismo partidos. Populismo se llama esa nueva especie de predicadores. El caso más extremo ha sido el ascenso y caída de Trump en EEUU. En España, Cs y su catalanofobia y Vox con su antirevolución predemocrática son dos buenos ejemplos. Cs está en fase de fogotización del PP y Vox.]
La CUP es denominen ells mateixos, anticapitalistes. El seu model assembleari i rotació a les institucions públiques -una mesura d'higiene democràtica- contrasta amb la seva retòrica inflamable, però d'escassa repercussió social, malgrat tenir 9 diputats al Parlament de Catalunya. El seu programa polític té moltes idees que els partits d'esquerra en les primeres fases de la Transició proposaven. La seva radicalitat és proporcional a la distància de l'acció de govern. Una barreja d'intervencionisme màgic i cooperació miraculosa de tota la ciutadania donarà com a resultat un procés imparable cap a la utopia. El seu desinterès per allò real, fa impossible el seu programa.
[La CUP se denominan ellos mismos, anticapitalistas. Su modelo asambleario y rotación en las instituciones públicas –una medida de higiene democràtica- contrasta con su retórica inflamable, pero de escasa repercusión social, a pesar de tener 9 diputados en el Parlament de Catalunya. Su programa político, tiene mucho de las ideas que los partidos de izquierda en sus primeras fases proponían. Su radicalidad es proporcional a la distancia de la acción de gobierno. Una mezcla de intervencionismo mágico y milagrosa cooperación de toda la ciudadanía dará como resultado un proceso imparable hacia la utopía. Su desinterés por lo real, hace imposible su programa.]
*Manuel Sacristán Luzón, Escritos sobre El Capital (y textos afines), El Viejo Topo, Barcelona, 2004, (pág.42)
