La democràcia en perill?

 

El cas del Catalangate i “Pegasus”, posa de manifest els perills ben reals de la tecnologia. Programes específics per espiar a tothom sembla ser una mala practica molts extensa, la NSA nord-americana i altres Agències governamentals –serveis de intel·ligència- ho fan servir, se suposa per impedir atentats terroristes. Però el problema s’ha generalitzat. En un món a la deriva neocapitalista, i les democràcies sota quarantena, davant l’emergència de nous models autoritaris, per no dir dictatorials, la utilització d’eines per alterar l’opinió pública, xarxes socials o alteració dels vots en les eleccions, suposa un perill extrem per la pròpia concepció de societats lliures. El cas del Catalangate és una derivada del 1-O del 2017. L’Estat espanyol encara no ha paït el ridícul de les urnes i les votacions massives. Com anar contra el independentisme amb tots els mitjans –polítics, jurídics, policials, mediàtics- dona vots a qui es mostra inflexible contra Catalunya, tothom juga a ser patriota. Si els mitjans informàtics, tenen aquests perills, l’aparent facilitat per accedir-hi i manipular les seves dades, això hauria de suposar replantejar com assegurar-se de qualsevol intrusió a les eleccions a les societats lliures. Les altres fa molt de temps que ho tenen resolt. En canvi, a les societats democràtiques, la utilització de fake news, l’amplificació d’opinions tòxiques que s'escampen de manera incontrolada i crea l’efecte dominó, tot això, hauria de fer pensar a la nostre societat que estem fent. No deixa de ser simptomàtic que el neocapitalisme, tant li fa que hi hagi guerra com sinó, del contrari, les borses estaríem en caiguda lliure, però no hi estan! Hem arribat a un punt on economia o societat s’han fet incompatibles. Les eines informàtiques del tipus Pegasus no es posen al servei de la societat, son les seves víctimes propiciatòries. Potser ja va sent hora de escollir que volen! 

Guerra a Ucraïna: Cinquè dia de Guerra (I)

La Guerra a Ucraïna no es veu per la TV, el que es veu són edificis destruïts, gent a la cua d’un supermercat, fugint de la Guerra, però el que passa al front, això no es televisat. Potser saben el que passa a la Casa Blanca, on les imatges de satèl•lits donen un reflex de la realitat que a nosaltres, mers espectadors, no sabem. La feina dels corresponsals, especialment de TV3 o Cat.ràdio, es excepcional. Hi ha molta gent que marxa o intenta marxar del país, però son una minoria, hi ha molta gent que es queda a casa. I ha molts que volen lluitar, defensar casa seva. Això, pot estranyar-nos per uns espectadors llunyans què creiem que estem segurs, perquè aquesta guerra està a 2405 Km i en avió a  3:30 h. La nostre vida previsible, pot canviar. Res està assegurat per ningú. Això és el que té l’era de la globalització. Allò que és deia de solidesa s’ha evaporat. 

Si els mateixos ciutadans d’Ucraïna no podien pensar en una guerra, nosaltres tampoc.  El factor clau és el polítics que manen. Així Putin s’ha transformat en un autòcrata que fa servir unes eleccions en el que s’ha eliminat a l’oposició. Això no es  democràcia. Es un estat policial on qualsevol mena d’oposició és reprimida sense contemplacions. I malgrat tot, hi ha molts ciutadans que pensen que Putin es el líder que necessiten. I això es el que dona tanta por. El problema no es Putin, sinó tot l’entramat institucional que no posa fre els desitjos d’un sol home. Hi ha una pulsió que fa que com deia  Étienne de La Boétie, La servitud voluntària* (1576) vol explicar-se: “Només vull entendre com pot ser que tants homes, tantes viles, tantes ciutats i tantes nacions suportin, algunes vegades, un tirà sol que no té altre poder que el que ells mateixos li donen…”. Aquesta pregunta turmenta els politòlegs, els filòsofs, els sociòlegs, a tothom, que reflexioni sobre nosaltres mateixos. Hi ha tantes arestes en la qüestió que resulta impossible simplificar. No val dir que Putin es un boig, perquè llavors, encara es pitjor. Tindríem què preguntar-nos perquè tanta gent li fa cas? No potser solament per por. 

Incerteses en els EUA

 En l’article de Paul Krugman, L’apaivagament ens ja dut fins aquí, (Ara.cat, 10/1/21), l’articulista explica perquè hem arribat on hem arribar, referint-se al fets del 6 de gener al Capitoli. Critica a tothom que per acció u omissió han apuntalat a Trump, durant la seva estada a la Casa Blanca. Espacialment, al partit republicà que ha patit una escissió en el sí de les seves files. El personatge Trump, se li ha deixat fer de tot, passar totes les línies vermelles, perquè els ha donat poder i ha sigut capaç de enlluernar a prop de 74 milions de ciutadans. Un Trump que ha utilitzat la mentida sistemàtica per dir el que ha volgut sense cap mena de fre. Així, entre altres coses ha pogut dir i fer el següent: “ aplaudir  i encoratjar les milícies suprema-cista racistes que protagonitzen actes violents fen més profundes les esqueres i les ferides del racisme. O quan va separar famílies immigrants i refugiades que anhelaven trobar als Estats Units la seguretat que sempre ha promès la terra de les oportunitats. O quan va menysprear l’ús de la mascareta i va ignorar la virulència d’un virus que ja ha matat més nord-americans en un any dels que van morir durant tota la Segona Guerra Mundial. La seva falta de responsabilitat i la seva obstinació en qüestionar experts i erosionar les institucions ha minvat lentament i inexorablement la legitimitat del sistema fins a un punt de difícil retorn” (Mónica García Prieto, Els trumpistes ja s’han emborratxat de poder, Ara.cat, 19/1/21).

[En el artículo de Paul Krugman, El apaciguamiento nos ha llevado hasta aquí, (Ara.cat, 10/1/21), el articulista explica porqué hemos llegado donde hemos llegado, refiriéndose a los hechos del 6 de enero en el Capitolio. Crítica a todo el que por acción u omisión han apuntalado a Trump, durante su estancia en la Casa Blanca. Espacialmente, el partido republicano que ha sufrido una escisión en el seno de sus filas. El personaje Trump, se le ha dejado hacer de todo, pasar todas las líneas rojas, porque les ha dado poder y ha sido capaz de deslumbrar a cerca de 74 millones de ciudadanos. Un Trump que ha utilizado la mentira sistemática para decir lo que ha querido sin ningún freno. Así, entre otras cosas ha podido decir y hacer lo siguiente: "aplaudir y alentar las milicias supremacista racistas que protagonizan actos violentos haciendo más profundas las fracturas y las heridas del racismo. O cuando separó familias inmigrantes y refugiadas que anhelaban encontrar en Estados Unidos la seguridad de que siempre ha prometido la tierra de las oportunidades. O cuando despreció el uso de la mascarilla y ignoró la virulencia de un virus que ya ha matado a más estadounidenses en un año de los que murieron durante toda la Segunda Guerra Mundial. Su falta de responsabilidad y su empeño en cuestionar expertos y erosionar las instituciones ha disminuido lentamente e inexorablemente la legitimidad del sistema hasta un punto de difícil retorno "(Mónica García Prieto, Los trumpistes ya se han emborrachado de poder, Ahora. cat, 01/19/21).]

I malgrat tot això, Trump, voldrà presentar-se en les properes eleccions, i el que és pitjor, podria guanyar-les, segons com vagin les coses d’aquí quatre anys.  Cóm és possible això? L’exaltació del individualisme més extrem, és el cas de Trump, la falta de xarxa de protecció d’una part molt important de ciutadans que viuen ofegats per la por a la malaltia, la desconnexió amb la família, el rebuig al fracàs com estigma social, genera una societat, sobretot a les grans ciutats, molt desequilibrada. S’ha d'afegir, el racisme instituciona-litzat, la marginació de les minories, especialment, negra que omple el sistema carcerari més punitiu del món. “Els Estat Units, hi ha 2.121.600 persones recloses al sistema penitenciari, front el 1.710.000 persones a la Xina. Els EUA tenen el 5% de la població mundial, però el 24%  de la penitenciària. La població negra representa el 12% de total al EUS, però el 35% de tota la població reclusa, en canvi, el blancs que representen el 60%, nomes es el 30% de la població reclusa, en front de la hispana amb un 16% de la població y un 23% de la població reclusa*.” (Esther Giménez-Salinas, No és violència, és racisme, Ara.cat, 10/1/21).

[Y a pesar de todo esto, Trump, querrá presentarse en las próximas elecciones, y lo que es peor, podría ganarlas, según como vayan las cosas dentro de cuatro años. ¿Cómo es posible esto? La exaltación del individualismo más extremo, es el caso de Trump, la falta de red de protección de una parte muy importante de ciudadanos que viven ahogados por el miedo a la enfermedad, la desconexión con la familia, el rechazo al fracaso como estigma social, genera una sociedad, sobre todo en las grandes ciudades, muy desequilibrada. Hay que añadir, el racismo instituciona-lizado, la marginación de las minorías, especialmente, negra que llena el sistema carcelario más punitivo del mundo. "Los Estado Unidos, hay 2.121.600 personas recluidas en el sistema penitenciario, frente el 1.710.000 personas en China. EEUU tiene el 5% de la población mundial, pero el 24% de la penitenciaria. La población negra representa el 12% de total al EUS, pero el 35% de toda la población reclusa, en cambio, el blancos que representan el 60%, sólo es el 30% de la población reclusa, en frente de la hispana con un 16% de la población y un 23% de la población reclusa *. " (Esther Giménez-Salinas, No es violencia, es racismo, Ara.cat, 01/10/21).]

Cal recordar que és el país amb més armes amb mans de particulars, a prop de tres-cents milions d’armes de foc. Un racisme incrustat i cultivat per la demagògia més mesquina que s’ha fa creus quan hi ha aldarull, perquè la policia mata sense masses manies a un home negre desarmat. Biden té per davant una missió especialment, molt difícil. La era d’Obama va començar amb moltes il•lusions, però de fet el seu mandat no va ser molt diferent a d’altres Presidents. Per exemple, sota el mandat d’Obama, els atacs amb drons és van incrementar de manera molt substancial. 

[Hay que recordar que es el país con más armas en manos de particulares, cerca de trescientos millones de armas de fuego. Un racismo incrustado y cultivado por la demagogia más rastrera que se ha hace cruces cuando hay alboroto, porque la policía mata sin demasiadas manías a un hombre negro desarmado. Biden tiene por delante una misión especial, muy difícil. La era de Obama comenzó con muchas ilusiones, pero de hecho su mandato no fue muy diferente a otros Presidentes. Por ejemplo, bajo el mandato de Obama, los ataques con drones se incrementaron de manera muy sustancial.]

I malgrat tot això què hem dit, en el article de Jordi Muñoz, La salut de la democràcia americana, (Ara.cat, 10/1/21), pensa que aquesta situació límit, potser una bona conjuntura per redreçar la situació malmesa que ha deixat Trump. Apunta que “els propers anys seran, en aquest sentit, un nou cicle d’avenç en la perspectiva multiètnica de la democràcia americana”.

[Y a pesar de todo esto que hemos dicho, en el artículo de Jordi Muñoz, La salud de la democracia americana, (Ara.cat, 01/10/21), piensa que esta situación límite, tal vez sea una buena coyuntura para enderezar la situación dañada que ha dejado Trump. Apunta que "los próximos años serán, en este sentido, un nuevo ciclo de avance en la perspectiva multiétnica de la democracia estadounidense".]

Així, tenim, un mosaic polièdric de primer ordre per fer-ne conjectures de tota mena. Com vivim, en una etapa de incertesa profunda, és molt arriscat fer pronòstics, perquè sembla que l’atzar s’ha foti de nosaltres. Tants experts, per dir el què no passarà, ni preveure el que és  important, donen  a aquest quatre anys en el marc de la Presidència de Biden, un espai molt difícil de preveure.  El què es segur, és què no hi res segur. Almenys tenim una petita certesa, i això ja és molt.

[Así, tenemos, un mosaico poliédrico de primer orden para hacer conjeturas de todo tipo. Como vivimos, en una etapa de incertidumbre profunda, es muy arriesgado hacer pronósticos, porque parece que al azar se ría de nosotros. Tantos expertos, por decir lo que no pasará, ni prever lo que es importante, dan a estos cuatro años en el marco de la Presidencia de Biden, un espacio muy difícil de prever. Lo que es seguro, es que no hay nada seguro. Al menos tenemos una pequeña certeza, y eso ya es mucho.]

Nota:

* El llibre de Loïc Wacquant, Castigar els pobres. El nou govern de la inseguretat social, Trad.Lourdes Bigorra,  Edicions de 1984, Barcelona, 2006. Explica el mecanisme de càstig que es tradueix en empresonament extraordinàriament llarg que pateixen les minories pobres, i el sistema penal com a fàbrica de crear presoners. Les dades què son antigues no s'ha reduït, al contrari, han augmentat.