Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Autoritarisme Postdemocràtic. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Autoritarisme Postdemocràtic. Mostrar tots els missatges

dijous, 18 de setembre del 2025

Carrosses amb carrosses en ple segle XXI

 


El nou Emperador del Món (Occidental)
al parc infantil de Windsor


Quants aprenents de Hitler o Stalin pot suportar el món? Tenim en marxa una guerra a Ucraïna, i un genocidi a Gaza de la mà de Netanyahu. Més enllà, hi ha altres conflictes, que son convenientment oblidats, l’ombra d’Occident i plana per aquests llocs. Mentre a Londres un dels aspirants a nou sàtrapa d'Occident, l’antic presentador de TV i multimilionari  i magnat de la construcció, Donald Trump, aquell que va instigar l’assalt al Congrés, fa una mena de preparació per coronar-se emperador d’Occident. A l’altra banda del món hi ha altres emperadors que no li deixen assaborir l'aspiració a ser dominador del món. En l’ordre econòmic, concentració d’empreses multinacionals amb perfils cada vegada més borrosos en les implicacions de negoci i política. En l’ordre de les llibertats, retallades contra els crítics d’aquests sàtrapes. Trump voldria ser un Kim Jong-un,  perquè segons ells, és un paio molt simpàtic. Un psicòpata donant-li suport a un altre psicòpata. La cerimònia  a Windsor amb carrossa inclosa per fer una passejada dins dels seus murs, dona idea de la necessitat de Trump de sentir-se com el rei que és. Estem sota mínim en l’ordre democràtic. Per la camarilla aixoplugada amb Trump, les lleis son les que ells dicten i el pitjor és que altres institucions que devien fer de contrapès, ja no ho fan. Hitler o Stalin van fer el que van fer perquè una legió de servidors van fer-ho possible. Ara mateix, els EUA s’ha està convertint en una mena de laboratori on el dret a la dissidència queda abolit en nom del nou patriotisme que consisteix en adorar al nou emperador. És el nou autoritarisme postdemocràtic.

dimarts, 2 de setembre del 2025

Un altre món és possible

 



“El segle d’Àsia”. Una trobada entre Xi, Modi i Putin dona entendre el desafiament d’Àsia envers Occident. Modi i Xi representa a 1/3  de la humanitat. Més  de dos mil  vuit-cents milions de persones sota el dictat d’aquests dos mandataris de Índia i Xina. Nominalment, l’Índia és la democracia més gran del món, però l’autoritarisme de Modi, -sembla que és la moda a tot el món-, fa que el seu estil de govern, sigui més proper a Putin o Xi que a qualsevol altre cosa. Xi vol Putin con escut i com escarni contra els EUA de Trump. La lluita econòmica per els aranzels, fa que una aliança entre la Índia i la Xina sigui un contrapoder a Trump. L'Índia és ara objectiu de Trump, perquè li compra petroli a Rússia. Així que aquesta reunió és una plantofada a la cara de Trump. 



https://www.bankinter.com/blog/mercados/ranking-paises-mas-ricos-mundo



Aquestes dades macro, serveixen per calibrar la dinàmica   econòmica dels països. I dins de cada país, les diferències entre rics i pobres es fa cada vegada més evident. Els EUA amb el PIB més elevat del món, el grau de pobresa és del 11%. Les estadístiques no son massa útils per esbrinar el grau de pobresa de la gent. Per què, si posem a Elon Mask i qualsevol mortal, resulta que la suma estadística dirà que els dos som multimilionaris, però això és absolutament fals. Així, més de trenta quatre milions de nord-americans viuen en pobre.  

Avui, el 1% dels més rics del món tenen un 40% de la riquesa mundial. Aquesta dada, per si sola, explica la desigualtat escandalosa del món actual. I això suposa que alguna cosa no funciona com calia. La distribució de la riquesa i la redistribució mitjançant les polítiques fiscal, patinen, perquè l’avantatge del capital sobre el treball, fa que en comparació qui té una nòmina paga més impostos que els més rics en comparació. I aquesta bretxa no s’escurça abans al contrari, cada vegada es fa més amplia.


dimecres, 27 de març del 2024

Un món gris

 


L’article de Josep Ramoneda, Política sense grisós, dins del seu espai, Apunts al natural, parla una vegada més de les idees-força que des de fa temps, parla en els seus interessantíssims articles. Parla la necessitat del gris en política: “ mentre no s’hagui pensat i parlar en gris no es pot ser un bon polític”. Posa l’exemple, d'Àngela Merkel, que Peter Sloterdijk, ja va elogiar-la. L’autoritarisme postdemocràtic, és l’altre idea-força. Trump i amb ell, totes les dretes extremes, s’han deslligat de qualsevol contacta amb la realitat, apel•lant a forçes irracionals que com diu Michel Feher: El ressentiment s’ha imposat ràpidament com un efecte formidablement mobilitzador”. La indignació, és un sentiment boirós, imprecís, sense perfils concrets, per donar-li forma i per tant per fer-li front. Per això les dretes extremes ho volen capitalitzar. [Però, què ens indigna? El què passa a Gaza? Sembla que no. No hi ha mobilitzacions al carrer. En canvi, si maten a la Núria, llavors, hi ha una flamarada de indignació que vol que tothom pagui. És aquí on les dretes extremes, oloren sang, visceralitat, odi, ressentiments, de tota mena. La Núria no és més que un catalitzador. Com nens petits, els sindicats i no solament ells, volen dimissions, quant més alt sigui el dimissionari, millor. ]

La correlació de forçes, s’expressa en democracia, mitjançant eleccions. Però vivim temps de polarització, cada vegada més radicalitzades. L’altre és elevat al rang d’enemic, o ells o nosaltres, sense cap mena de mediació, cap mena de pont per arribar-hi a consensos. La lògica del amic i enemic s’ha està consolidant. Cadascú, vol ser l'intèrpret de l'interès general, que com bé diu Ramoneda, “es converteix en arma perillosa perquè fàcilment s’utilitza com a argument per negar la pluralitat.” 

El pas de la societat sòlida –capitalisme industrial, i la seva projecció política, burgesia/ proletariat-, s’ha acabat. En el nou sistema, la societat líquida, amb el capitalisme financer/ digital, els marcs conceptuals, s’esborren. Des de el enfonsament del comunisme, i la “fi de la història”, el pensament únic, és a dir, el capitalisme global, s’ha descentrat l’equilibri que des de 1945-1989, havia estat clau per el desenvolupament d’Europa. Avui, aquest capitalisme financer/digital,  s’ha deslligat de la política. És la política la que treballa per aplanar qualsevol obstacle que poguí tenir l’economia. Avui, tothom treballa per el 1% més ric. També hi ha una lluita entre els gegants geopolítics. EE.UU i Xina, son ara mateix, les superpotències que volen dominar el context geopolític. Una mira més enllà del soroll mediàtic, en el fons, aquest món, molt inestable, ho és sobretot per les classes mitjanes d’Occident. A la resta del món, Europa, no és més que un lloc per treballar en millors condicions que a qualsevol altre lloc del món. I de retruc, les nostres societats, que s’han omplert la boca de grans ideal, tanca barreres, posa obstacles perquè les riuades de immigrant no arribin a les costes. 

Diu el premi Nobel d’economia Abhijit Banerjee: “Una part important del malestar es deu al fet que la vida ha perdut sentit.” És això cert? El capitalisme líquid, fa creure a tothom, que la sort de cadascú està en les nostres mans i què si ets un perdedor, la culpa no és la societat, sinó de tu mateix que no estàs a l’alçada. El mecanisme de poder han generat l'estratègia d’externalitzar allò que les estats deurien oferir –seguretat, sanitat, educació, etc-, a una lluita de tots contra tots, al millor estil hobbessià.  La paradoxa de tot això, és que les dretes extremes son més “sensibles” a cultivar espais de “sentit”, ja sigui mitjançant la xenofòbia, el rebuig del altre en totes les seves formes i a visualitzar el boc expiatori: negre, dona, homosexual, musulmà, l’altre en general. Mentre això continua, la democracia és transforma o pot anar cap a  l’autoritarisme postdemocràtic.