Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Josep Ramoneda. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Josep Ramoneda. Mostrar tots els missatges

dimecres, 27 de març del 2024

Un món gris

 


L’article de Josep Ramoneda, Política sense grisós, dins del seu espai, Apunts al natural, parla una vegada més de les idees-força que des de fa temps, parla en els seus interessantíssims articles. Parla la necessitat del gris en política: “ mentre no s’hagui pensat i parlar en gris no es pot ser un bon polític”. Posa l’exemple, d'Àngela Merkel, que Peter Sloterdijk, ja va elogiar-la. L’autoritarisme postdemocràtic, és l’altre idea-força. Trump i amb ell, totes les dretes extremes, s’han deslligat de qualsevol contacta amb la realitat, apel•lant a forçes irracionals que com diu Michel Feher: El ressentiment s’ha imposat ràpidament com un efecte formidablement mobilitzador”. La indignació, és un sentiment boirós, imprecís, sense perfils concrets, per donar-li forma i per tant per fer-li front. Per això les dretes extremes ho volen capitalitzar. [Però, què ens indigna? El què passa a Gaza? Sembla que no. No hi ha mobilitzacions al carrer. En canvi, si maten a la Núria, llavors, hi ha una flamarada de indignació que vol que tothom pagui. És aquí on les dretes extremes, oloren sang, visceralitat, odi, ressentiments, de tota mena. La Núria no és més que un catalitzador. Com nens petits, els sindicats i no solament ells, volen dimissions, quant més alt sigui el dimissionari, millor. ]

La correlació de forçes, s’expressa en democracia, mitjançant eleccions. Però vivim temps de polarització, cada vegada més radicalitzades. L’altre és elevat al rang d’enemic, o ells o nosaltres, sense cap mena de mediació, cap mena de pont per arribar-hi a consensos. La lògica del amic i enemic s’ha està consolidant. Cadascú, vol ser l'intèrpret de l'interès general, que com bé diu Ramoneda, “es converteix en arma perillosa perquè fàcilment s’utilitza com a argument per negar la pluralitat.” 

El pas de la societat sòlida –capitalisme industrial, i la seva projecció política, burgesia/ proletariat-, s’ha acabat. En el nou sistema, la societat líquida, amb el capitalisme financer/ digital, els marcs conceptuals, s’esborren. Des de el enfonsament del comunisme, i la “fi de la història”, el pensament únic, és a dir, el capitalisme global, s’ha descentrat l’equilibri que des de 1945-1989, havia estat clau per el desenvolupament d’Europa. Avui, aquest capitalisme financer/digital,  s’ha deslligat de la política. És la política la que treballa per aplanar qualsevol obstacle que poguí tenir l’economia. Avui, tothom treballa per el 1% més ric. També hi ha una lluita entre els gegants geopolítics. EE.UU i Xina, son ara mateix, les superpotències que volen dominar el context geopolític. Una mira més enllà del soroll mediàtic, en el fons, aquest món, molt inestable, ho és sobretot per les classes mitjanes d’Occident. A la resta del món, Europa, no és més que un lloc per treballar en millors condicions que a qualsevol altre lloc del món. I de retruc, les nostres societats, que s’han omplert la boca de grans ideal, tanca barreres, posa obstacles perquè les riuades de immigrant no arribin a les costes. 

Diu el premi Nobel d’economia Abhijit Banerjee: “Una part important del malestar es deu al fet que la vida ha perdut sentit.” És això cert? El capitalisme líquid, fa creure a tothom, que la sort de cadascú està en les nostres mans i què si ets un perdedor, la culpa no és la societat, sinó de tu mateix que no estàs a l’alçada. El mecanisme de poder han generat l'estratègia d’externalitzar allò que les estats deurien oferir –seguretat, sanitat, educació, etc-, a una lluita de tots contra tots, al millor estil hobbessià.  La paradoxa de tot això, és que les dretes extremes son més “sensibles” a cultivar espais de “sentit”, ja sigui mitjançant la xenofòbia, el rebuig del altre en totes les seves formes i a visualitzar el boc expiatori: negre, dona, homosexual, musulmà, l’altre en general. Mentre això continua, la democracia és transforma o pot anar cap a  l’autoritarisme postdemocràtic.


diumenge, 5 de setembre del 2021

Començament del nou (i vell) curs polític

 Esther Giménez-Salinas, en el seu article “Data de caducitat” (Ara.cat, 5-9-21) ens parla dels límits i responsabilitats de les persones que encarnen momentàniament les institucions. La caducitat del mandat del CGPJ, així com una bona colla de institucions, tant estatals com autonòmiques, posen en perill a les pròpies institucions que es converteixen en corretges de transmissions del partits polítics i porten al descrèdit de la societat, potser en dir massa. El fet es que el CGPJ porta 1000 dies bloquejat. Amb l’anterior etapa bipartidista, tot semblava dat i beneït, PSOE i PP es repartien els lloc en un abús extraordinari de les lleis. I els beneficiaris, es prestaven alegrament a aquest lloc. Tant desqualificats son uns i altres. Per això vol recolzar la proposta de Jutges per la Democràcia, que ha dit “que facin “un pas endavant i que dimiteixin en bloc el president i tots els vocals del Consell General del Poder Judicial”. Tot plegat no es sinó una versió crua de la lluita per el poder, per si algú encara parla de boniques paraules que ja no vol dir res, almenys per a ells.


L’article de Josep Ramoneda, I si el rei anés nu? (Ara.cat, 5-9-21), no parla de la monarquia, sinó del que passa a la Generalitat. Dues cites al horitzó més immediat: l’11 de setembre i 1-O. Dues dates simbòliques del independentisme. 

Si quant hi havia al carrer un milió de persones, els mitjans mediàtics de Madrid, no deien res, ni els governs de torn, no feien cas, què passa si el 11 de setembre no surten els 7 milions de catalans? Serà un fracàs? Quantes vegades hem escoltat que el suflé ha baixant? Els mitjans de Madrid i també de Barcelona, l’únic interès que tenen es reforçar el seu relat, llavors, si hi ha poca gent, diran que el independentisme està mort i tota les seves dèries. També sortiria a les noticies si es cremen els contenidors. El foc sempre dona moltes imatges plàstiques, els televisor, el contrast de la nit amb flames es molt agraït. I llavors, parlaran de la violència i el terrorisme, un dels seus filons preferits, sempre que sigui en la direcció que ells els interessa. Es diu propaganda.

Altre data es l’1-O. En Ramoneda es crític amb la gestió que varen fer els polítics independentistes. Creu que va ser un greu error la proclamació simbòlica de la independència, envers de haver convocat eleccions. Retreu i amb raó, l’estil abrandat d’una part del independentisme, que pensa que el millor es enfrontar-se al estat. Per això reclama política, a es a dir, diàleg, en especial amb els comuns. Sembla de moment un objectiu difícil, però la correlació de forçes es molt limitada. Caldria que el govern de la Generalitat governes i ho fes bé per a tota la ciutadania, perquè seria la forma que potser (quants condicionals!) faria que molts que no son independentistes poguessin veure la independència com un objectiu desitjable a llarg termini, que no es el 2030. 



diumenge, 16 de desembre del 2012

La izquierda necesaria (I)


Quisiera comentar el nuevo libro de Josep Ramoneda, La izquierda necesaria. Contra el autoritarismo posdemocrático. RBA. Barcelona, 2012, a través de los diferentes capítulos (5) y un epíologo.
 
 
El texto se inicia con una Advertencia que tiene como subtítulo La democracia se muere.
El libro de Josep Ramoneda empieza con una invitación: “ reaccionar ante el triunfo del dinero y la insolvencia” y la consecuencia de una hegemonía de la derecha que lleva “hacia la cultura de la indiferencia y el autoritarismo democrático”. 
El libro pretende ser una reivindicación de la política porque es “la única arma de la que pueden disponer los ciudadanos para reequilibrar la sociedad”.
El libro reivindica la idea de que existe otras alternativas. Y nos plantea una disyuntiva: o la izquierda se pone las pilas –la metáfora no parece demasiada afortunada- o bien la derecha instalará “un autoritarismo posdemocrático” fundado en la “cultura de la indiferencia”. El único antídoto para esta situación es la presión de la sociedad contra las élites.
 
El propio Ramoneda explica el propósito del libro: “ a) defender una idea de la izquierda como afirmación y no como negación, b) describir el carácter nihilista del modo de organización social que está minando los fundamentos de nuestras sociedades, c) advertir acerca del crecimiento de una cultura de la indiferencia que favorece la evolución de la democracia hacia el autoritarismo posdemo-crático”. 
 
Como se puede colegir de lo anterior, la propuesta de Ramoneda tiene un carácter activo. No se trata lamerse las heridas, viene a decirnos, sino que es necesario un rearme en las ideas basado en una comprensión más clara de la realidad vigente y la necesidad de una terapia de choque que intente que la sociedad pueda redirigir su propio destino a través de la única arma que nos queda, la política.
 
En las siguientes entregas iremos desgranando los diferentes capítulos de este libro que quiere ser un punto de referencia en el combate ideológico con esa derecha hegemónica.