L’article de Josep Ramoneda, Política sense grisós, dins del seu espai, Apunts al natural, parla una vegada més de les idees-força que des de fa temps, parla en els seus interessantíssims articles. Parla la necessitat del gris en política: “ mentre no s’hagui pensat i parlar en gris no es pot ser un bon polític”. Posa l’exemple, d'Àngela Merkel, que Peter Sloterdijk, ja va elogiar-la. L’autoritarisme postdemocràtic, és l’altre idea-força. Trump i amb ell, totes les dretes extremes, s’han deslligat de qualsevol contacta amb la realitat, apel•lant a forçes irracionals que com diu Michel Feher: El ressentiment s’ha imposat ràpidament com un efecte formidablement mobilitzador”. La indignació, és un sentiment boirós, imprecís, sense perfils concrets, per donar-li forma i per tant per fer-li front. Per això les dretes extremes ho volen capitalitzar. [Però, què ens indigna? El què passa a Gaza? Sembla que no. No hi ha mobilitzacions al carrer. En canvi, si maten a la Núria, llavors, hi ha una flamarada de indignació que vol que tothom pagui. És aquí on les dretes extremes, oloren sang, visceralitat, odi, ressentiments, de tota mena. La Núria no és més que un catalitzador. Com nens petits, els sindicats i no solament ells, volen dimissions, quant més alt sigui el dimissionari, millor. ]
La correlació de forçes, s’expressa en democracia, mitjançant eleccions. Però vivim temps de polarització, cada vegada més radicalitzades. L’altre és elevat al rang d’enemic, o ells o nosaltres, sense cap mena de mediació, cap mena de pont per arribar-hi a consensos. La lògica del amic i enemic s’ha està consolidant. Cadascú, vol ser l'intèrpret de l'interès general, que com bé diu Ramoneda, “es converteix en arma perillosa perquè fàcilment s’utilitza com a argument per negar la pluralitat.”
El pas de la societat sòlida –capitalisme industrial, i la seva projecció política, burgesia/ proletariat-, s’ha acabat. En el nou sistema, la societat líquida, amb el capitalisme financer/ digital, els marcs conceptuals, s’esborren. Des de el enfonsament del comunisme, i la “fi de la història”, el pensament únic, és a dir, el capitalisme global, s’ha descentrat l’equilibri que des de 1945-1989, havia estat clau per el desenvolupament d’Europa. Avui, aquest capitalisme financer/digital, s’ha deslligat de la política. És la política la que treballa per aplanar qualsevol obstacle que poguí tenir l’economia. Avui, tothom treballa per el 1% més ric. També hi ha una lluita entre els gegants geopolítics. EE.UU i Xina, son ara mateix, les superpotències que volen dominar el context geopolític. Una mira més enllà del soroll mediàtic, en el fons, aquest món, molt inestable, ho és sobretot per les classes mitjanes d’Occident. A la resta del món, Europa, no és més que un lloc per treballar en millors condicions que a qualsevol altre lloc del món. I de retruc, les nostres societats, que s’han omplert la boca de grans ideal, tanca barreres, posa obstacles perquè les riuades de immigrant no arribin a les costes.
Diu el premi Nobel d’economia Abhijit Banerjee: “Una part important del malestar es deu al fet que la vida ha perdut sentit.” És això cert? El capitalisme líquid, fa creure a tothom, que la sort de cadascú està en les nostres mans i què si ets un perdedor, la culpa no és la societat, sinó de tu mateix que no estàs a l’alçada. El mecanisme de poder han generat l'estratègia d’externalitzar allò que les estats deurien oferir –seguretat, sanitat, educació, etc-, a una lluita de tots contra tots, al millor estil hobbessià. La paradoxa de tot això, és que les dretes extremes son més “sensibles” a cultivar espais de “sentit”, ja sigui mitjançant la xenofòbia, el rebuig del altre en totes les seves formes i a visualitzar el boc expiatori: negre, dona, homosexual, musulmà, l’altre en general. Mentre això continua, la democracia és transforma o pot anar cap a l’autoritarisme postdemocràtic.
