dimarts, 31 d’agost del 2021

Reseña: El algebristas (I)

 Reseña: Iain M. Banks, El algebrista*




La novela “El algebrista” es una extraordinaria elucubración sobre la vida más allá de nuestro sistema solar. Una novela llena de una imaginación desbordante, de situaciones inverosímiles, de personajes extravagantes y de personajes siniestros en grado superlativo. 

Si las diferentes especies que pueblan nuestra galaxia, u otras galaxias, están condenadas a no encontrarse, entonces quiere decir que no tenemos espacio para la conquista y la exploración. El límite de la velocidad de la luz, es un techo invisible que limita esa conquista.

Lo humano aparece cuando la guerra entra en escena. Es como si la necesidad de imponerse al Otro, fuera una necesidad vital, diríamos ontológica. La historia se puede resumir, de la siguiente manera:

Fassin Taak, el protagonista de la historia viaja al planeta gaseoso Nasqueron, donde habitan una especie, los moradores, que Fassin Taak, como especialista en dicha especie, se denomina observador, tiene el privilegio de contactar con ellos. Una especie, antiquísima, desordenada e imprevisible, que al parecer guarda un secreto vital, pues, una guerra devastadora se pone en marcha para conseguir ese secreto oculto en las profundidades del gigante gaseoso de Nasqueron. 

Los moradores pertenecen a la categoría de los Lentos, mientras que los humanos y otras especies, pertenecen a la categoría de los Rápidos. Cada categoría evoluciona de manera diferente, genera culturas y civilizaciones diferentes y problemáticas diferentes. Pero, a pesar de esas diferencias, es posible su interacción. Es el caso de humanos, Fassin Taak, que como Observador, interactúa ya sea de manera virtual, es la interacción más generalizada y la real, que es la que Taak, le gusta para disgusto de sus colegas Observadores.

La idea de la desaparición de civilizaciones, su ocaso y extinción es una constante, la idea de eternidad se hace muy difícil para especies cuya vida es extraordinariamente corta. La prolongación de la especie, a través de nuestros descendientes, nos da la falsa idea de eternidad. ¿Existe algo más allá de nosotros? Trascender se puede convertir en una obsesión, pero nuestro tiempo –la novela se sitúa en el 4034 -. Si lo desconocido se sustenta en lo conocido, lo propio de las civilizaciones es que decaen y desaparecen para configurar otra nueva civilización que creerá perdurar por mil años. ¿Si las Especies Rápidas, necesitan generar cambios y transformaciones como formas de trascender su propia limitación, qué les sucede a las Especies Lentas como los moradores? 

El problema de los Moradores, es su propia falta de perspectiva. Si el tiempo de los moradores puede llegar a los dos billones de años, así el  caso de Drunisine, el protector planetario (negable) Isaut.(pág.307). Nasqueron es el planeta de los Moradores, viven en otros gigantes gaseosos a lo largo de la galaxia, excepto en Júpiter, dentro del sistema solar del planeta Tierra. Al parecer, estos planetas gigantes contienen “puentes de comunicación” entre diferentes planetas de nuestra galaxia. La destrucción de estos “puentes” provoca la “desconexión” y por tanto, da lugar al aislamiento cósmico y la posibilidad de desestabilización de la civilización


Iain M. Banks, El algebrista, Trad. Juan José Llanos Collado. Ed.La factoria de ideas, Madrid, 2008.


dimecres, 25 d’agost del 2021

Carrer de la impunitat

 



El TSJM entra a interpretar la història. No contents a aplicar les lleis, ara també volen fer història, la seva història. Segons aquest tribunal, la figura del fundador de la Legió, no va participar de "manera inequívoca” ni que Millán-Astray “participés en la sublevació militar, ni participés en cap acció bèl·lica durant la Guerra Civil ni en la repressió de la dictadura”. Així, d'un cop de sentència, reescriu una nova història. Sembla difícil de empassar les argúcies legals per dir que ell, no va tenir rés a veure amb la sublevació, tenint en compte el paper cabdal dels africanistes.

El franquisme no ha mort, es més, sembla que la seva exaltació està al ordre del dia. En un país normal, ningú gosaria posar-hi noms de carrers als feixistes. A Alemanya està prohibit per llei.  I sort que hi ha una lleis de Memòria històrica (2007). Però, al Congrés del Diputats, hi ha una bona pila de feixistes, són els nets i volen netejar el llegat dels avis!

Soldats i diplomàtics primers, les dones (afganeses) les últimes!!!

 


[Cap país es fa càrrec de l'evacuació de les diputades afganeses]


Potser si que això es una mena de Saigon II, el que es evident es que marxen primers els soldats i diplomàtics abans que les dones i els nens afganesos. Espanya ha recollit un grapat de refugiats de primera classe. Eres els intèrprets que varen ajudar el exèrcit ocupant. Col·laboracionistes de les tropes que van envair el territori afganes ara fa vint anys (2011). 

La Comunitat internacional, es a dir, EEUU i desprès tots els de més, marxen precipitadament, malgrat que hi havia un exèrcit finançat per la Comunitat internacional i que no ha tingut que tirat cap tret. S'han rendit al enemic intern. Milions de dòlars i euros llençats a la paperera de la història.  

En el seu article "Després d'aquest 'moment Saigon' ¿i si els Estats Units no tornen mai?" de Timothy Garton Ash (Ara.cat, 22/08/21) parlava de les opcions que aquesta fugida pactada pot tenir per les relacions internacional. Xina i Rússia volen ocupar l'espai que deixarà EEUU. Es pregunta que farà la UE. Però com diu: "no pinta bé". Llavors què? Planteja una tercera opció, "l'anarquia internacional". Sembla que Garton Ash es sensible a la política Norte americà, malgrat tots els seus desastres. Es una opció, sobretot, perquè no et tocarà rebre de manera immediata.

Més punyent era l'article de Vicenç Villatoro ("Com el Cid" Ara.cat, 22/8/21), quan explicava, que aquest drama, no té únicament un actor, els EEUU, també han participat des de l'antiga Unió Soviètica envaint el país (1979-1987) deixant un llegat de mort i destrucció. Aquella guerra* va portar al talibans al poder y va ser el cresol d'Al Qaeda, i tot el què va portar al 11-S (2011). La pròpia Comunitat internacional -inclosa Espanya-. També hi te a veure la pròpia ciutadania afgana -almenys el 50%, els homes-. Ara sembla que tot això, és una mena de desastre natural, però no ho és. Es una qüestió política, cultural, econòmica -un dels llocs en el que sempre s'ha cultivat l'opi -d'on surt l'heroïna-, i religiosa. Així, què el problema no sembla de fàcil solució ni a curt ni a mig termini.  

Marxen els Norte americans, i els seus serveis auxiliars, però queda tothom, incloses les dones. Què farà la Comunitat internacional, més enllà de la retòrica buida de sempre? Hi ha una constant a la història, sempre és pot anar a pitjor! Això que li passa aquest país no és inevitable, però ara per ara estan sols i sembla que cap déu  vindrà ajudar-los.




*Svetlana Alexiévich, Los muchachos de zinc. Voces  soviéticas de la guerra de Afganistán. Debolsillo, Barcelona, 2017.



Recomendaciones veraniegas: Charlie Watts

 


Charlie Watts (1941-2021)



dilluns, 23 d’agost del 2021

El ABC contra el Ayuntamiento social-comunista de Gijón



Nuestro ilustre periódico ABC trae en portada la noticia más importante de la jornada. Afganistán, Haití, o lo que sea, pasan a un merecido segundo plano, ante el desaguisado que se cuece en Gijón. Un Ayuntamiento social-comunista ha impuesto la prohibición de celebrar corridas de toros. El valiente periódico ABC es el único que se atreve a denunciar tamaña injusticia a los aficionados, no sabemos cuántos, pero seguro que las fuentes del ABC son fidedignisimas, y deben saber a cuántos amantes de la fiesta nacional están perjudicando, amén, de los empresarios del ramo. El ABC y Vox se plantean llevar a los tribunales  a la Alcaldesa por antipatriota. Seguiremos atentos a los acontecimientos. El ABC no se ha planteado, siquiera, que la "fiesta nacional" ya no mola como en los buenos tiempos de Matías Prats Cañete, la voz. ¡Malditos rojos y separatistas!



 

Recomendaciones veraniegas

 





diumenge, 22 d’agost del 2021

L' ombra de Pedro Sánchez s'ha allarga amb la crisi d'Afganistan


El president Pedro Sánchez, exerceix d'estadista aquest estiu. Els esdeveniments al Afganistan han fet necessari la seva presencia a Madrid. La presidenta la la CE, Ursula von der Leyen, així com Charles Michel, han vingut a Madrid per celebrar la bona disposició de Madrid envers del refugiats de primera que volen de Kabul a Madrid.

També ha parlat amb Joe Biden, tothom s'ha felicitat de com estan anant la fugida. Però Sánchez ha dit referint-se a l'estada de les nostres tropes que s'ha "sembrat llavor"  de cara al futur: "seguretat, llibertat i prosperitat". On viu aquest home? Pedro Sánchez li agrada escoltar-se amb paraules buides. Una vegada més la distinció entre "víctimes dignes o indignes" (N.Chomsky) torna a planar amb el drama d'Afganistan. Ací, les víctimes indignes son el subsaharians que volen fugir de la pobresa i les guerres, sigui a Síria, Irak, Malí o qualsevol lloc.


 

Recomendaciones veraniegas

 






dissabte, 21 d’agost del 2021

Afganistan dona per fer shows!



Imatges desesperades, però que en un món on tot s'ha tornat espectacle, es tornen virals. La pregunta es i ara què? I els seus pares? Els deixaran a l'estacada com a tota la població d'Afganistan? De moment, els caps dels talibans, no son desconeguts, ja varen estar abans, però, per tapar els acords entre Trump i el talibans, es vol fer creure que son pragmàtics, molt més moderats que els anteriors. Vaja, com dir, que a Irak hi havia armes de destrucció massives. Una altra mentida. 

 

Arte y música: George Grosz

 


Georg Ehrenfried Groß

divendres, 20 d’agost del 2021

El preu dels amarradors no et costarà un ull de la cara

 




Quan el món sembla que s'ha tornat boig, sempre es possible fugir d'estudi i navegar per aquests mars de déu. El problemes no marxaran, però si tens un iot, sempre podràs anar cap el horitzó i contemplar la costa des de una perspectiva que els pobres banyistes res més ho somien. En aquest món convuls, també hi ha lluita per poder deixar el iot  a lloc. Sort que els preus son assequibles. Mireu si no, el preu de la llum! Ací, el club nàutic, sempre diem el mateix, massa gent. Qui diu contaminar? Son aquells que no es poden permetre tenir-ho amarrat al club. Desprès de vacances ja ens  ocuparem de Haití, d'Afganistan o inclús de la taula de diàleg. Mentre deixeu-vos anar amb el iot, el meu cunyat s'ha comprat un de noranta metres, és una mena de Titànic, esperem que no tingui el final que va tindrà el pobre capità Edward Smith.





Arte y música: Francis Picabia

 


dimecres, 18 d’agost del 2021

Borrell i la realpolitik

 





Ací, la paraula clau es "han guanyat la guerra". Si guanyes una guerra, llavors, ja pots parlar amb qui sigui. El comunicat es surrealista en grau surrealista, perquè dir: "(...) estar muy vigilantes con el respeto de las obligaciones internacionales con las que se han comprometido los talibanes en los últimos 15 años". Algú en pot dir, on ha estat els Sr.Borrell aquest 15 anys? Encara més mentides? No sé com podem tenir aquests representants eterns amb aquestes institucions de pa sucat amb oli!


Estampes haitianes: la maledicció dels déus! (I)

 

Proyección de Peters


           

(pág.399)



"Hay una larga tradición de identificación de la gente de piel oscura, y de sus símbolos de identidad, con la ignorancia y el atraso. Para abrir el camino del progreso en la República Dominicana, el generalísimo Leónidas Trujillo mandó descuartizar a machetazos, en 1937, a veinticinco mil negros haitianos. El generalísimo, mulato, nieto de abuela haitiana, se blanqueaba la cara con polvo de arroz y también quería blanquear al país. A modo de indemnización, la República pagó veintinueve dólares por muerto al gobierno de Haití. Al cabo de prolongadas negociaciones, Trujillo admitió dieciocho mil muertos, los que arrojaron un total de 522.000 dólares*." (pág.80) 


"En los viejos tiempos, los marines ocupaban las aduanas para cobrar las deudas de los países centroamericanos y de las islas del mar Caribe. La ocupación norteamericana de Haití duró diecinueve años, desde 1915 hasta 1934. Los invasores no se fueron hasta que el Citibank cobró sus préstamos, varias veces multiplicados por la usura. En su lugar, los marines dejaron un ejército nacional fabricado para ejercer la dictadura y para cumplir con la deuda externa. En la actualidad, en tiempos de democracia, los tecnócratas internacionales resultan más eficaces que las expediciones militares. El pueblo haitiano no ha elegido, ni con un voto siquiera, al Fondo Monetario Internacional ni al Banco Mundial, pero son ellos quienes deciden hacia dónde sale cada peso que entra en las arcas públicas. Como en todos los países pobres, más poder que el voto tiene el veto: el voto democrático propone y la dictadura financiera dispone." (pág.197)




(pág.300)

  
Haití es la historia de una conquista. Fueron los primeros en liberarse de la esclavitud -todos eran esclavos- y derrotaron a Napoleón, conquistando la libertad. Todo esto hace que la historia de Haití sea a la vez extraordinaria, pero también trágica. Su historia comienza en 1492.



* Eduardo Galeano, Patas arriba. La escuela del mundo al revés (1998). Con grabados de José Guadalupe Posada. Galeano bolsillo. Siglo XX de España Editores, 2005.

dilluns, 16 d’agost del 2021

Afganistan i Haití: Els desastres continuen

 Afganistan i Haití son les dues notícies internacional del moment. El talibans a Kabul i un terratrèmol a Haití amb un balanç provisional de morts de 1297 i 5.700 ferits. Un terratrèmol d’escala 7, la mateixa escala que va produir al 2010, 300.000 morts i el país devastat.



Talibans entrant a Kabul






Terratrèmol a Haití


Què tenen en comú aquests dos països? Un al Carib i l’altre la Asia? Tots dos pobres. “ L'HDI és una mesura comparativa d'esperança de vida, alfabetització, educació, i nivell de vida d'un país. És una mitjana estàndard de mesurament del benestar, especialment benestar infantil”.   De 189 països, Afganistan ocupa el 169 i Haití el 170. Aquest és el seu drama. Cap dels indicador han estat en les agendes internacionals. Amb règims corruptes, guerres teledirigides i desastres naturals, aquests països, sense cap institució que es poguí dir així, han rebut diners, però simplement, han anat a parar a mans dels seus mandataris. Ni haitians ni afganesos, son benvinguts a cap lloc. Així, què és difícil pensar que les coses s’arreglaran soles. A la pel•lícula  “La guerra de Charlie Wilson”, on parla de la implicació dels EEUU (Ronald Reagan) a la guerra entre Afganistan i l’antiga Unió Soviètica, donant suport els què desprès varen dir-se talibans, eren els lluitadors per la llibertat, al final de la pel•lícula, el representant demòcrata Charlie Wilson, demanava un milió de dòlars per a construir escoles, desprès de haver-se gastat mil milions en armes, i rebia la incomprensió dels anteriors entusiastes d’enviar-hi armes als talibans, una vegada que els soviètics marxessin d’Afganistan. 

És com diu la Mònica Bernabé, al seu article "Afganistan, crònica d'una ficció" (Ara.cat, 15/8/2021), referint-se els EEUU: "Ni els va importar a l’inici de la invasió, ni els ha importat ara, al final. " Marxen, sense haver fet res de bo per la població. Això sí, han omplert les butxaques a tots els senyors de la guerra que eren els despatxos on arribaven els diners. Ara tornaran a marxar, o potser no,  però seran molt més rics del que ja eren, mentre la població està en mans d’un pistolers que res més volen imposar les seves delirants idees religioses, especialment, contra les dones, es a dir, contra el 50% de la població!


PD: En la propera entrega parlarem de Haití.



Arte y música: David Jagger

 


David Jagger (1891-1956)

dilluns, 9 d’agost del 2021

Vergonya aliena: el cas Messi

 




El cas de Messi és incomprensible. Sembla que tothom no ha estat a l'alçada. El millor jugador de futbol que ha tingut mai el FCB, marxa, encara no m'ho acabo de creure. Vull un miracle!!! No sembla esperpèntic què l'únic jugador que marxi del FCB sigui precisament, ell? Sembla que el FCB no és capaç de fer les coses bé, fa molt de temps que no és "més que un club", al contrari, sembla una colla d'executius ineptes e incompetents. Hi haurà alguna dimissió? 

Música y arte: Norman Rockwell

 


dimarts, 3 d’agost del 2021

De la pobresa de classe a la pobresa infantil

 Parlar de pobresa infantil sembla un concepte estrany, sobretot perquè incloure’l  juntament a la “població jove, la població d’origen migrant i les classe treballadores” es del tot inversemblant. Què vol dir exactament “pobresa infantil”? Hi va haver un temps, en el que els nens, estaven dins del nucli familiar -societat sòlida (Z.Bauman)-. La sort del nens, era la família. Si la família era benestant, els fills també ho eren, però no es desconnectava fills i els seus pares, per què ara si? Si els pares eren treballadors, els fills, a partir del 1960, van tenir – la classe treballadora, va lluitar, amb tota la esquerra- per accedir-hi a unes condicions millors de vida, especialment, a la dècada del 70 del segle passat. L’educació –generalitzada- va fer d’ascensor social, per tota unes generacions, què ara s’estan jubilant. Ningú parlava de pobresa infantil. 




Descontextualitzar la família amb els fills, és el triomf del neoliberalisme -societat líquida (Z:Bauman)-, que vol que tothom, tingui que guanyar-se la vida des de la seva solitud. El neoliberalisme ha sabut elevar la qüestió de la identitat -nens, homes, dones, trans, etc- com dissolvent de l'antiga societat de classes-.  Llavors, tots els fills de la classe treballadores, són segons aquesta lògica, pobres. Sembla que haguéssim entrat en un conte de Dickens, i els nens tinguessin que anar a treballar com al segle XIX, al món fabril de l’Anglaterra victoriana. Espanya, durant el segle XIX i bona part del XX, els fills treballaven al camp amb els pares. 

El responsable de tot això es el nostre sistema econòmic amb la globalització i la divisió internacional del treball. Precarització els diferents àmbits de la vida, laboral, personal, social, ecològica, perfilen unes perspectives gens engrescadores, malgrat els missatges d’optimisme per part del governs, que son mer gestor del capitalisme global. 




Ara m’ha n'adono que mai vaig anar de colònies, ni rés semblant al que tothom demana avui, tenir-ho tot. Jugaven al carrer, era el nostre hàbitat natural, amb pisos de 50-60 m₂, el millor era sortir al carrer hi jugar-hi fins què unes veus imperatives, et cridaven des del pis, pel teu nom per anar a casa. No en sentia què era pobre. Què aquestes alçades del temps, 2021, què hi hagi famílies que no puguin posar un plat per dinar o sopar, diu molt (negativament) de la nostre societat, especialment, del nostres governants, i d’un sistema capitalista que ja sap que no cal ajudar a la gent, perquè no hi ha al horitzó cap revolució ni alternatives, ja s’encarrega els governs de torn de fer-ho impossible. 


PD: La pandèmia ha fet ressaltar com si fos un contrast clínic, totes les contradiccions del sistema. Ha creat pànic al sistema econòmic, que de retruc, ha activat els governs, mitjançant la ciència, per ha trobar una solució -vacuna- i ha fet encara més vulnerables els que ja hi eren i ampliant encara més la pobresa.


Recomendaciones veraniegas

 





diumenge, 1 d’agost del 2021

El AVE llega a los rincones más alejados del Km O (Madrid)

 



Nadie lo necesita, excepto los políticos! La lógica indica una cosa, por ejemplo, potenciar los ferrocarriles de cercanías o regionales o mejorar infraestructuras –carreteras- que conecten con las capitales de provincia más cercanas. Pero no, construir infraestructuras faraónicas que jamás podrán autofinanciarse –suerte que tienen a Cataluña para sufragarlas-, pero que el empecinamiento ideológico –PP vs PSOE- llevan a cabo contra viento y marea. Enhorabuena a Puebla de Sanabria! Si alguien pregunta si era necesaria una estación en dicha población la respuesta sería que sí, aunque no baje nadie, aquí conviene el refrán: "Vale más que sobre que no falte".


Recomendaciones musicales