Viatge a Vietnam i Cambodja: Epíleg

 Epíleg

1.- Viatjar és sortir de la rutina. I això vol dir que ningú no pot ser turista permanentment. A la nostra societat líquida –Zygmunt Bauman- on tot adquireix un format de positivitat, degut al model neocapitalista on estem ficats, ser turista és alhora signe del temps, però també testimoni accidental. He viatjat i he vist, però el viatge ha canviat la meva vida? Seria presumptuós afirmar que un viatge canvia la meva vida. No dubto que els immigrants que fugen de la guerra, la misèria, el seu viatge en pastera, els pugui canviar la vida. Massa morts guarda la Mediterrània, però els que són capaços d'arribar-hi i tenen la sort de poder quedar-s'hi, és possible que els canviï la vida.

2.- Com a bons turistes, hem anat amb uns guies - en Tu, "Felipe" a Vietnam i Son a Cambodja-, que viuen al país, què parlen el seu idioma. Ells sí que té una perspectiva més àmplia que nosaltres, més enllà del que podem saber. Per això el que ens ha dit condiciona el que nosaltres podem percebre.

En què ajuda un viatge a configurar la nostra experiència del que som? Cadascú hauria de respondre aquesta pregunta. Mirar la gent d'un altre país, amb una biografia diferent de la teva, amb una experiència diferent de la teva, amb una història diferent, quan creues la mirada, allò que veus en general, és el mateix que tots aspirem, un anhel de viure amb dignitat. A Vietnam o Cambodja, he vist aquestes mirades que aspiren a allò que tots aspirem, una vida millor. Les cares expressives, els somriures, davant un estranger que visita el seu país, fan que s'obrin futurs.  Diversitat d'estils de vida, camp i ciutat, i nosaltres els turistes passejant-nos per mig país a la recerca d'experiències, mesurant distàncies entre ells i nosaltres.

3.- No hem pogut parlar amb la gent d’aquest país. L'idioma és un obstacle important. Un paisatge què amb la modernització depredadora, esta canviant, manglars en perill, contaminació, i uns sistemes polítics dictatorials, son els eixos principals. La distorsió és que en règims políticament, comunista, en el cas de Vietnam i d'autoritarisme a Cambodja, el model capitalista crea les condicions per augmentar les desigualtats. 

4.- Viatjar és esgotador, en clau turista, no hi ha temps per gandulejar. Massa coses en massa poc temps. No hem pogut entrar a la quotidianitat d'aquelles persones amb qui ens hem creuat.  És evident que hi ha diferències abismals entre el camp i la ciutat. Diferències que les podem entendre des de la nostra perspectiva occidental. Hem entrat en pagodes i temples. Hem vist la devoció de la gent. És clar que fa pensar!

5.- Hem vist “el progrés” però també la tradició. Fascina aquesta tradició que a Occident estem perdent a marxes forçades. El progrés es nota a les ciutats, molt semblants a les nostres, trànsit intens, aglomeracions. Totes les ciutats s'assemblen. La globalització equipara Hanoi, Ciutat Ho Chi Ming, Siem Reap o Barcelona. Cadascuna té la seva pròpia personalitat, però la lògica de la globalització és que desapareguin aquestes diferències. I això ho notes en els hotels, en els restaurants pensats per els turistes.

6.- A què es dedica aquesta persona que travessa el carrer? No ho podem saber, no us hem preguntat. El turisme crea feina, però no necessàriament riquesa. La riquesa del país, està sempre en la gent. Singapur és rica, mentre que Vietnam o Cambodja és pobra. A què es deu aquest desajust? Vietnam o Cambodja posseeix matèries primeres de les quals manca Singapur. Prosperitat no suposa distribució de la riquesa. L'abisme entre les dues societats no és degut a la religió, ni al clima, ni a les matèries primeres. L'abisme es troba a la cultura política i econòmica. És cert que Singapur és una ciutat-estat, la seva capital principal és la gent. El capital humà. Si Vietnam o Cambodja volen prosperar, haurà d'invertir en educació, sanitat, infraestructures. Al costat del capital social, cal una economia capaç de redistribuir la riquesa, no a unes elits –l'exèrcit o el partit-, sinó a tota la població. Combinar intervencionisme i economia de mercat, essent l'objectiu, cosa que semblen haver oblidat els nostres governants, el benestar dels ciutadans.

7.- Difícil oblidar les vivències en els diferents ciutats on hem estat. La imatge de caos de Hanoi amb riuades de motocicletes circulen de qualsevol manera, o la quantitat ingent de vaixell a la badia de Halong, destruint qualsevol possibilitat de màgia, o els temples a Hue o Ciutat Ho Chi Ming, una ciutat més endreçada que Hanoi  o anar al Mekong, on la memòria de la guerra del Vietnam queda en el nostre record com experiència viscuda des de la distància i el temps. O Siem Reap, una ciutat que no havia escoltat mai, però que està al costat dels Temples d'Angkor, patrimoni de la Humanitat. La tragèdia que han viscut aquestes dos països, no ha estat ressaltada per els nostres guies. És veritat que en Tu, un dels nostres guies, va explicar fragmentàriament, experiències de la seva família. Però ells, afortunadament, no ha viscut els desastres de la guerra. O a Cambodja i el terror de Pol Pot i el genocidi. Et preguntes com a ciutadà d'un continent que ha vist dues guerres mundials i l'holocaust del poble jueu, si estem en condicions de donar lliçons morals i és evident que no. Perquè bona part del drama que van patir aquestes dues nacions, son causa d'Occident, amb la intervenció dels EUA i el context de la Guerra Freda.

8.- Els turistes som còmplices actius dels règims que governen aquestes nacions? No blanquegem aquestes dictadures? Cert, si fóssim molt estrictes, de fet no podries anar a masses llocs. Potser seria bo fer viatges on es respectes els drets humans. A Cambodja, per exemple, hi ha llocs amb l'empara governamental on es fa pirateig informàtic a gran escala. On els treballadors de Vietnam, no tenen dret a vaga. Que fem en aquests països?  Què volen descobrir a miles de kilòmetres de casa? És una pregunta que no és fàcil de respondre. Quan camines per els temples d'Angkor, t'ha dones de la fragilitat de totes les coses. Temples destruïts per el temps i els homes, demostren la caducitat de totes les coses, incloses les nostres vides. Som una generació -jubilats- que ha tingut la sort de viure fets impensables, des de la mort del dictador (1975), la guerra del Vietnam (1966-1975), el genocidi cambodjà (1969-1979), l'arribada del home a la lluna (1969),  caiguda del ur de Berlín (1989), l'esfondrament del sistema soviètic(1989), l'atac del 11-S (2001), la transformació digital, i la possibilitat de viatjar a lloc que mai hauries imaginat.... Què no en diguin que la meva penjada contaminant és insostenible!

La gallina del ous d'or!

 

https://es.wikipedia.org/wiki/Anexo:Historial_de_precios_de_bitcoin

Molt economistes han anunciat la mort del bitcoin moltes vegades. El problema és que els economistes s'equivoquen contínuament. Per tal de desacreditar la validesa d'aquesta moneda virtual, és fa aparèixer relacionat amb delinqüència. Segur que en el govern Trump, ningú té cap bitcoin. A la pàgina de la wikipedia hi ha una bona història on del no res, s'ha rebel·lat un tresor per  aquells que tenen bitcoins. Cal tindrà molts diners per jugar-hi amb bitcoins. Fa molts anys van vaticinar que arribaria al milió de dòlars. Si fos així, tothom ja sap que ha de fer. Abstenir-se de demanar crèdits, seria suïcida! Els d'Hisenda estan a la aguait! 

Ressenya: La crisi de la narració (i II)

 

Storyselling*

Una de les característiques d’aquest segle XXI és tot es converteix en mercaderia, inclòs la narrativa. Els storytelling “serveixen per instrumentalitzar i comercialitzar les narracions” (pàg.103). Segons Han, els veritables narracions tenen a veure amb el esser. Comptar històries volia ser una manera de donar sentit a les nostres vides, on el espai i el temps eren arrels que permetien fer-se almenys la il•lusió de saber qui som. Ara, els storytelling l’únic que volen és que compris la seva marca, més enllà de la historia –recordin la nena de l’escaiola- al final, sempre hi ha el missatge fonamental, comprar un producte del anunciant. Aquestes narratives son de utilitzar i consumir. Al parer de Han, aquestes històries –storytelling- tracten d’anar no al enteniment, sinó més aviat a les emocions. Aquestes tenen més potencia per influir en els nostres comportaments, almenys a un nivell pre-reflexius. Per això, por dir: “Com que el capitalisme s’apropia intencionadament de la narració, s’apodera també de la vida en un nivell previ a la reflexió. Així, eludeix el control conscient i la reflexió crítica” (pàg.104).

En un món on el capitalisme ha generat la necessitat de què el valor d’us es transformi en valor de canvi –el valor que li assigna el mercat-, també la narració s’ha convertit en un creador de valor, així s’ha transformat en l’storyselling –comprador de narrativa-. El somni d’aquest model seria que tinguéssim que pagar per respirar oxigen. I tal com anem,això sembla possible.  Amb aquestes tècniques, també l’storytelling arriba a la política. De ciutadans passem a consumidors. La història que venen és un present carregat de incerteses i pors. Una mena de versió del “això és el que hi ha”. Sense futur ni esperança. Avui, l’únic que sembla que et deixen és veure storitelling per anar corrent a fer l’storyselling. 

De te fabula narratur!

 (És de tu que parla aquesta història) (Horacio, Sátiras, I,1, 69 )

Hi ha preguntes que fan mal amb el pas del temps, aquesta és una: " continuarà havent-hi a Catalunya pensament revolucionari amb realitat social, és a dir, implantat en un partit obrer fort*?"(M.Sacristán, 1979)

Avui, la resposta és fàcil de respondré, No. De fet, la realitat social és força diferent, no hi ha partits obrers forts, simplement, no hi ha. La classe obrera, ha sigut esborrada com a subjecta revolucionari. El que hi ha és l'exaltació del jo imaginari, un jo desclassat, desconnectat dels altres i impotent, davant d'una ideologia que  el fa creure que ell és la mesura de totes les coses. El capitalisme financer-global i la ideologia associada a ell, neoliberalisme, vol seguir la seva lògica implacable, abans s'esfondrarà el món actual, que canviar el model, i tots nosaltres ho pagarem molt car, especialment, les classes -hi ha classes, malgrat el que ens diguin- més desfavorides -allò que Marx deia el proletariat- serà qui pateixi més. 

Nit de Reis (2022)

 

Avui és nit de reis. Amb la pandèmia, tot queda una mica tocat, inclòs aquesta nit. Una nit de màgia es deia. Per els menuts ho és. Hi no cal grans regals, ni res per l’estil. Això si, és necessari una mica de ganes per fer d’aquesta nit, una nit especial. Ara es parla de emergències de tots tipus. Pobresa infantil, això és una aberració conceptual. El que hi ha es gent pobre, bé perquè no té feina i no hi cap xarxa d’ajuda social, o està atur, i les prestacions no li arriben a final de mes. El drama actual, es que el sous estan congelats des de fa dècades i en canvi, el cost de la vida ha pujat, i sort que hem estat sense inflació, fina ara, gràcies a les elèctriques. Sous baixos, preus del habitatge impossibles d’assumir, i un sistemàtic cant de sirenes perquè compris en el que no et fa falta. Això requereix prendre consciència del teus propis límits. Les estadístiques diuen que l’atur a baixat aquest últim any. Es una bona noticia, però cal mirar-s’ho en perspectiva, perquè la precarietat laboral es enorme, i les condicions laboral son molt pitjor que a la dècada dels vuitanta.

El neoliberalisme actual, ha trobat en la imatge del “empresari de la pròpia vida”, el subjecte ideal, per transformar les relacions laborals. L’atomització dels treballadors, sense afiliats als sindicats, on tot es provisional i precari, menys el propi capitalisme, que al inici de la pandèmia, semblava que podia entrar en un col•lapse imminent, per què com la roda del hàmster, cal que rodi, la producció per la producció. Ara la roda es troba en marxa. Sense una esquerra amb idees de futur, l’únic que sembla assegurat, es que l’economia va cap a un model, no de economia de competència –potser a nivell local, té sentit-, sinó a un model d’oligopolis i monopolis. I a l’altra banda, els consumidors, que s’han menjat els ciutadans. 

    

De la pobresa de classe a la pobresa infantil

 Parlar de pobresa infantil sembla un concepte estrany, sobretot perquè incloure’l  juntament a la “població jove, la població d’origen migrant i les classe treballadores” es del tot inversemblant. Què vol dir exactament “pobresa infantil”? Hi va haver un temps, en el que els nens, estaven dins del nucli familiar -societat sòlida (Z.Bauman)-. La sort del nens, era la família. Si la família era benestant, els fills també ho eren, però no es desconnectava fills i els seus pares, per què ara si? Si els pares eren treballadors, els fills, a partir del 1960, van tenir – la classe treballadora, va lluitar, amb tota la esquerra- per accedir-hi a unes condicions millors de vida, especialment, a la dècada del 70 del segle passat. L’educació –generalitzada- va fer d’ascensor social, per tota unes generacions, què ara s’estan jubilant. Ningú parlava de pobresa infantil. 

Descontextualitzar la família amb els fills, és el triomf del neoliberalisme -societat líquida (Z:Bauman)-, que vol que tothom, tingui que guanyar-se la vida des de la seva solitud. El neoliberalisme ha sabut elevar la qüestió de la identitat -nens, homes, dones, trans, etc- com dissolvent de l'antiga societat de classes-.  Llavors, tots els fills de la classe treballadores, són segons aquesta lògica, pobres. Sembla que haguéssim entrat en un conte de Dickens, i els nens tinguessin que anar a treballar com al segle XIX, al món fabril de l’Anglaterra victoriana. Espanya, durant el segle XIX i bona part del XX, els fills treballaven al camp amb els pares. 

El responsable de tot això es el nostre sistema econòmic amb la globalització i la divisió internacional del treball. Precarització els diferents àmbits de la vida, laboral, personal, social, ecològica, perfilen unes perspectives gens engrescadores, malgrat els missatges d’optimisme per part del governs, que son mer gestor del capitalisme global. 

Ara m’ha n'adono que mai vaig anar de colònies, ni rés semblant al que tothom demana avui, tenir-ho tot. Jugaven al carrer, era el nostre hàbitat natural, amb pisos de 50-60 m₂, el millor era sortir al carrer hi jugar-hi fins què unes veus imperatives, et cridaven des del pis, pel teu nom per anar a casa. No en sentia què era pobre. Què aquestes alçades del temps, 2021, què hi hagi famílies que no puguin posar un plat per dinar o sopar, diu molt (negativament) de la nostre societat, especialment, del nostres governants, i d’un sistema capitalista que ja sap que no cal ajudar a la gent, perquè no hi ha al horitzó cap revolució ni alternatives, ja s’encarrega els governs de torn de fer-ho impossible. 

PD: La pandèmia ha fet ressaltar com si fos un contrast clínic, totes les contradiccions del sistema. Ha creat pànic al sistema econòmic, que de retruc, ha activat els governs, mitjançant la ciència, per ha trobar una solució -vacuna- i ha fet encara més vulnerables els que ja hi eren i ampliant encara més la pobresa.