Ressenya: La crisi de la narració (i II)

 

Storyselling*

Una de les característiques d’aquest segle XXI és tot es converteix en mercaderia, inclòs la narrativa. Els storytelling “serveixen per instrumentalitzar i comercialitzar les narracions” (pàg.103). Segons Han, els veritables narracions tenen a veure amb el esser. Comptar històries volia ser una manera de donar sentit a les nostres vides, on el espai i el temps eren arrels que permetien fer-se almenys la il•lusió de saber qui som. Ara, els storytelling l’únic que volen és que compris la seva marca, més enllà de la historia –recordin la nena de l’escaiola- al final, sempre hi ha el missatge fonamental, comprar un producte del anunciant. Aquestes narratives son de utilitzar i consumir. Al parer de Han, aquestes històries –storytelling- tracten d’anar no al enteniment, sinó més aviat a les emocions. Aquestes tenen més potencia per influir en els nostres comportaments, almenys a un nivell pre-reflexius. Per això, por dir: “Com que el capitalisme s’apropia intencionadament de la narració, s’apodera també de la vida en un nivell previ a la reflexió. Així, eludeix el control conscient i la reflexió crítica” (pàg.104).

En un món on el capitalisme ha generat la necessitat de què el valor d’us es transformi en valor de canvi –el valor que li assigna el mercat-, també la narració s’ha convertit en un creador de valor, així s’ha transformat en l’storyselling –comprador de narrativa-. El somni d’aquest model seria que tinguéssim que pagar per respirar oxigen. I tal com anem,això sembla possible.  Amb aquestes tècniques, també l’storytelling arriba a la política. De ciutadans passem a consumidors. La història que venen és un present carregat de incerteses i pors. Una mena de versió del “això és el que hi ha”. Sense futur ni esperança. Avui, l’únic que sembla que et deixen és veure storitelling per anar corrent a fer l’storyselling. 

De te fabula narratur!

 (És de tu que parla aquesta història) (Horacio, Sátiras, I,1, 69 )

Hi ha preguntes que fan mal amb el pas del temps, aquesta és una: " continuarà havent-hi a Catalunya pensament revolucionari amb realitat social, és a dir, implantat en un partit obrer fort*?"(M.Sacristán, 1979)

Avui, la resposta és fàcil de respondré, No. De fet, la realitat social és força diferent, no hi ha partits obrers forts, simplement, no hi ha. La classe obrera, ha sigut esborrada com a subjecta revolucionari. El que hi ha és l'exaltació del jo imaginari, un jo desclassat, desconnectat dels altres i impotent, davant d'una ideologia que  el fa creure que ell és la mesura de totes les coses. El capitalisme financer-global i la ideologia associada a ell, neoliberalisme, vol seguir la seva lògica implacable, abans s'esfondrarà el món actual, que canviar el model, i tots nosaltres ho pagarem molt car, especialment, les classes -hi ha classes, malgrat el que ens diguin- més desfavorides -allò que Marx deia el proletariat- serà qui pateixi més. 

Nit de Reis (2022)

 

Avui és nit de reis. Amb la pandèmia, tot queda una mica tocat, inclòs aquesta nit. Una nit de màgia es deia. Per els menuts ho és. Hi no cal grans regals, ni res per l’estil. Això si, és necessari una mica de ganes per fer d’aquesta nit, una nit especial. Ara es parla de emergències de tots tipus. Pobresa infantil, això és una aberració conceptual. El que hi ha es gent pobre, bé perquè no té feina i no hi cap xarxa d’ajuda social, o està atur, i les prestacions no li arriben a final de mes. El drama actual, es que el sous estan congelats des de fa dècades i en canvi, el cost de la vida ha pujat, i sort que hem estat sense inflació, fina ara, gràcies a les elèctriques. Sous baixos, preus del habitatge impossibles d’assumir, i un sistemàtic cant de sirenes perquè compris en el que no et fa falta. Això requereix prendre consciència del teus propis límits. Les estadístiques diuen que l’atur a baixat aquest últim any. Es una bona noticia, però cal mirar-s’ho en perspectiva, perquè la precarietat laboral es enorme, i les condicions laboral son molt pitjor que a la dècada dels vuitanta.

El neoliberalisme actual, ha trobat en la imatge del “empresari de la pròpia vida”, el subjecte ideal, per transformar les relacions laborals. L’atomització dels treballadors, sense afiliats als sindicats, on tot es provisional i precari, menys el propi capitalisme, que al inici de la pandèmia, semblava que podia entrar en un col•lapse imminent, per què com la roda del hàmster, cal que rodi, la producció per la producció. Ara la roda es troba en marxa. Sense una esquerra amb idees de futur, l’únic que sembla assegurat, es que l’economia va cap a un model, no de economia de competència –potser a nivell local, té sentit-, sinó a un model d’oligopolis i monopolis. I a l’altra banda, els consumidors, que s’han menjat els ciutadans. 

    

De la pobresa de classe a la pobresa infantil

 Parlar de pobresa infantil sembla un concepte estrany, sobretot perquè incloure’l  juntament a la “població jove, la població d’origen migrant i les classe treballadores” es del tot inversemblant. Què vol dir exactament “pobresa infantil”? Hi va haver un temps, en el que els nens, estaven dins del nucli familiar -societat sòlida (Z.Bauman)-. La sort del nens, era la família. Si la família era benestant, els fills també ho eren, però no es desconnectava fills i els seus pares, per què ara si? Si els pares eren treballadors, els fills, a partir del 1960, van tenir – la classe treballadora, va lluitar, amb tota la esquerra- per accedir-hi a unes condicions millors de vida, especialment, a la dècada del 70 del segle passat. L’educació –generalitzada- va fer d’ascensor social, per tota unes generacions, què ara s’estan jubilant. Ningú parlava de pobresa infantil. 

Descontextualitzar la família amb els fills, és el triomf del neoliberalisme -societat líquida (Z:Bauman)-, que vol que tothom, tingui que guanyar-se la vida des de la seva solitud. El neoliberalisme ha sabut elevar la qüestió de la identitat -nens, homes, dones, trans, etc- com dissolvent de l'antiga societat de classes-.  Llavors, tots els fills de la classe treballadores, són segons aquesta lògica, pobres. Sembla que haguéssim entrat en un conte de Dickens, i els nens tinguessin que anar a treballar com al segle XIX, al món fabril de l’Anglaterra victoriana. Espanya, durant el segle XIX i bona part del XX, els fills treballaven al camp amb els pares. 

El responsable de tot això es el nostre sistema econòmic amb la globalització i la divisió internacional del treball. Precarització els diferents àmbits de la vida, laboral, personal, social, ecològica, perfilen unes perspectives gens engrescadores, malgrat els missatges d’optimisme per part del governs, que son mer gestor del capitalisme global. 

Ara m’ha n'adono que mai vaig anar de colònies, ni rés semblant al que tothom demana avui, tenir-ho tot. Jugaven al carrer, era el nostre hàbitat natural, amb pisos de 50-60 m₂, el millor era sortir al carrer hi jugar-hi fins què unes veus imperatives, et cridaven des del pis, pel teu nom per anar a casa. No en sentia què era pobre. Què aquestes alçades del temps, 2021, què hi hagi famílies que no puguin posar un plat per dinar o sopar, diu molt (negativament) de la nostre societat, especialment, del nostres governants, i d’un sistema capitalista que ja sap que no cal ajudar a la gent, perquè no hi ha al horitzó cap revolució ni alternatives, ja s’encarrega els governs de torn de fer-ho impossible. 

PD: La pandèmia ha fet ressaltar com si fos un contrast clínic, totes les contradiccions del sistema. Ha creat pànic al sistema econòmic, que de retruc, ha activat els governs, mitjançant la ciència, per ha trobar una solució -vacuna- i ha fet encara més vulnerables els que ja hi eren i ampliant encara més la pobresa.