El guia ha donat un paper important a la demostració del cafè ou. Sembla que a Tic Toc s’ha fet viral –expressió que retrata una època-. El lloc es diu Hanoi Coffer Culture. Un edifici estret, dins l’estructura és de maons. Hem pujar per unes escales recargolades al primer pis. En un espai massa petit, han fet una demostració de com ho fan. A les parets hi havia fotografies antigues que il•lustraven un Hanoi del passat. També calia la possibilitat de comprar cafè vietnamita, amb una cafetera molt simple, per fer-ho. Qualsevol ocasió és bona per fer negocis. Si he de dir la veritat, aquesta “experiència” era sobrera, potser a molts dels companys de viatge els va encantar.
Sortir del local, amb el cafè ou dins de la panxa, i un petit passeig pels carrers fins al hotel, no quedava massa lluny. Eren les 17:30, hi havia una riuada de motocicletes, les voreres plenes, s’havia anant fent fosc i cada vegada que teníem que creuar un carrer era una odissea, ningú para quan veuen un vianant. No es pot veure tendes, ni res perquè tot està col•lapsat, gràcies a les motocicletes aparcades de forma marcial fent impossible caminar per les voreres. Fum, soroll, perill, les motocicletes van en totes direccions, en definitiva, val com experiència, però és massa estressant.
A les 19:15 hem sortit del hotel cap a el sopar. El restaurant era el Ha Thanh Mansion. Un altre lloc per turistes. Un lloc elegant, però el menú, malgrat que els primers plats donaven esperances de millorar, els últims no han estat gens reeixits. Una vedella difícil de mastegar i un postra estrafolari com aigua, mel i tofa, ufff! No calia.
Com a resum general del plats que hem menjat a Hanoi, res millor que acabar amb un vídeo d'una de les nostres companyes de viatge.
A l’hotel he començat a escriure la crònica del dia. Demà marxàvem cap a la Badia de Halong, calia fer les maletes. A les 19:15 anàvem a sopar. Hem tornar al hotel, he acabat d’escriure, la memòria és molt fluixa, ara son les 10:20. Demà anirem a un dels llocs emblemàtic de Vietnam.
