Israel vol condemnar els habitats de Gaza a l'edat de pedra!

 

"Per mantenir-los amb vida, Mwafi diu que es desperta a les quatre de la matinada i es passa hores esperant aigua en una estació de servei plena de gent. De vegades, ha de barallar-se per mantenir el seu lloc a la cua, i de vegades no queda res quan arriba el seu torn. Quan té sort, empeny el seu carro cap a casa, carregat d'aigua, a través de la sorra. La família, després, es veu obligada a racionar l'aigua. Aproximadament, poden beure un got al dia cadascú. "Hem tornat a l'edat de pedra", es lamenta Mwafi." (Ara.cat, 26/11/2023)

Si la guerra entre Rússia i Ucraïna, és catastròfica. I malgrat tot, el número de infants morts arriba fins la xifra de 1.500 fins (fins al juny, segons ONU). Això, contrasta amb la carnisseria del exèrcit jueu que des de el 7 de novembre a mort fins a 5840 menors. No és estrany que el president espanyol Pedro Sánchez, digues que aquesta guerra és "insuportable" pel número de morts, i el pitjor és que el seu responsable Netanyahu, encara fes cara de pomes agres. 

 

Israel canvia de pantalla: Gaza és seva

 

Parlar de guerra sembla una mica massa. Perquè en aquest cas, hi ha un estat, Israel amb un exèrcit entrenat i molt ben equipat que lluita contra milicians que el 7 de novembre van atacar la frontera israeliana a Gaza fent la matança més gran que es recorda a Israel (1.400 morts i 222 ostatges). Des de llavors, l'ofensiva israeliana no ha parat de pujar de actes de defensa a una venjança sense aturador. Més de 11.470 morts del quals 4.407 infants i més de 29.000 ferits, unes xifres molt més elevades que a la Guerra de Ucraïna.

Ni els ostatges han estat alliberats, ni el problema de la població civil de Gaza resolt, però segons el govern d'Israel, ara comença una "segona fase" que vol dir, transformar el sector conquerit i reconvertir-ho en territori jueu. I què passa amb els habitants de Gaza? La resposta del govern extremista de Israel és que la Comunitat Internacional s'encarregui, i què els països àrabs és facin càrrec d'ells. Sense infraestructures, sense hospitals sense res de res, la població palestina de Gaza, és troba en el pitjor moment de la seva història, mentre la Comunitat Internacional no sap com reaccionar davant d'un govern israelià que està fruint del càstig el seu enemic, mentre Hamàs no sap que fer amb els ostatges. Si fos com el ISI, tindríem retransmissions en directe de execucions a diari, potser ho han pensat, però poden fer-ho o volen fer-ho?

  

Afganistan i Haití: Els desastres continuen

 Afganistan i Haití son les dues notícies internacional del moment. El talibans a Kabul i un terratrèmol a Haití amb un balanç provisional de morts de 1297 i 5.700 ferits. Un terratrèmol d’escala 7, la mateixa escala que va produir al 2010, 300.000 morts i el país devastat.

Talibans entrant a Kabul

Terratrèmol a Haití

Què tenen en comú aquests dos països? Un al Carib i l’altre la Asia? Tots dos pobres. “ L'HDI és una mesura comparativa d'esperança de vida, alfabetització, educació, i nivell de vida d'un país. És una mitjana estàndard de mesurament del benestar, especialment benestar infantil”.   De 189 països, Afganistan ocupa el 169 i Haití el 170. Aquest és el seu drama. Cap dels indicador han estat en les agendes internacionals. Amb règims corruptes, guerres teledirigides i desastres naturals, aquests països, sense cap institució que es poguí dir així, han rebut diners, però simplement, han anat a parar a mans dels seus mandataris. Ni haitians ni afganesos, son benvinguts a cap lloc. Així, què és difícil pensar que les coses s’arreglaran soles. A la pel•lícula  “La guerra de Charlie Wilson”, on parla de la implicació dels EEUU (Ronald Reagan) a la guerra entre Afganistan i l’antiga Unió Soviètica, donant suport els què desprès varen dir-se talibans, eren els lluitadors per la llibertat, al final de la pel•lícula, el representant demòcrata Charlie Wilson, demanava un milió de dòlars per a construir escoles, desprès de haver-se gastat mil milions en armes, i rebia la incomprensió dels anteriors entusiastes d’enviar-hi armes als talibans, una vegada que els soviètics marxessin d’Afganistan. 

És com diu la Mònica Bernabé, al seu article "Afganistan, crònica d'una ficció" (Ara.cat, 15/8/2021), referint-se els EEUU: "Ni els va importar a l’inici de la invasió, ni els ha importat ara, al final. " Marxen, sense haver fet res de bo per la població. Això sí, han omplert les butxaques a tots els senyors de la guerra que eren els despatxos on arribaven els diners. Ara tornaran a marxar, o potser no,  però seran molt més rics del que ja eren, mentre la població està en mans d’un pistolers que res més volen imposar les seves delirants idees religioses, especialment, contra les dones, es a dir, contra el 50% de la població!

PD: En la propera entrega parlarem de Haití.