Soldats i diplomàtics primers, les dones (afganeses) les últimes!!!

 

[Cap país es fa càrrec de l'evacuació de les diputades afganeses]

Potser si que això es una mena de Saigon II, el que es evident es que marxen primers els soldats i diplomàtics abans que les dones i els nens afganesos. Espanya ha recollit un grapat de refugiats de primera classe. Eres els intèrprets que varen ajudar el exèrcit ocupant. Col·laboracionistes de les tropes que van envair el territori afganes ara fa vint anys (2011). 

La Comunitat internacional, es a dir, EEUU i desprès tots els de més, marxen precipitadament, malgrat que hi havia un exèrcit finançat per la Comunitat internacional i que no ha tingut que tirat cap tret. S'han rendit al enemic intern. Milions de dòlars i euros llençats a la paperera de la història.  

En el seu article "Després d'aquest 'moment Saigon' ¿i si els Estats Units no tornen mai?" de Timothy Garton Ash (Ara.cat, 22/08/21) parlava de les opcions que aquesta fugida pactada pot tenir per les relacions internacional. Xina i Rússia volen ocupar l'espai que deixarà EEUU. Es pregunta que farà la UE. Però com diu: "no pinta bé". Llavors què? Planteja una tercera opció, "l'anarquia internacional". Sembla que Garton Ash es sensible a la política Norte americà, malgrat tots els seus desastres. Es una opció, sobretot, perquè no et tocarà rebre de manera immediata.

Més punyent era l'article de Vicenç Villatoro ("Com el Cid" Ara.cat, 22/8/21), quan explicava, que aquest drama, no té únicament un actor, els EEUU, també han participat des de l'antiga Unió Soviètica envaint el país (1979-1987) deixant un llegat de mort i destrucció. Aquella guerra* va portar al talibans al poder y va ser el cresol d'Al Qaeda, i tot el què va portar al 11-S (2011). La pròpia Comunitat internacional -inclosa Espanya-. També hi te a veure la pròpia ciutadania afgana -almenys el 50%, els homes-. Ara sembla que tot això, és una mena de desastre natural, però no ho és. Es una qüestió política, cultural, econòmica -un dels llocs en el que sempre s'ha cultivat l'opi -d'on surt l'heroïna-, i religiosa. Així, què el problema no sembla de fàcil solució ni a curt ni a mig termini.  

Marxen els Norte americans, i els seus serveis auxiliars, però queda tothom, incloses les dones. Què farà la Comunitat internacional, més enllà de la retòrica buida de sempre? Hi ha una constant a la història, sempre és pot anar a pitjor! Això que li passa aquest país no és inevitable, però ara per ara estan sols i sembla que cap déu  vindrà ajudar-los.

*Svetlana Alexiévich, Los muchachos de zinc. Voces  soviéticas de la guerra de Afganistán. Debolsillo, Barcelona, 2017.