Arte y música: Lucien Simon

 

Lucien Simon (1861-1945)

PSOE y PP también les gusta las subastas

 

El desgavell s'ha complert amb rigor digne de la dinastia Kim. Els candidats s'han desfet en elogis davant dels seus patrocinadors. Després el farisaic CGPJ dirà que cal respectar la independència dels jutges. Ens prenen per idiotes, una altra vegada! Pel que sembla dins dels centenars de candidats que podia triar el PP, algú devia prometre al Sr. Arnaldo que seria l'elegit, a causa del compromís que aquest té amb aquest partit. Així, es demostra que si un és fidel a la línia del partit de torn, serà recompensat com a suprem intèrpret de la Constitució. L'altra candidata del PP també ha pujat als altars. Pel que sembla, la nostra societat es mereix aquest tipus d'intèrprets que assumeixen com els gossos de Pavlov el que els diguin la veu del seu amo. En hora dolenta a tots!

[El desaguisado se ha cumplido con rigor digno de la dinastía Kim. Los candidatos se han deshecho en elogios ante sus patrocinadores. Después el farisaico CGPJ dirá que hay que respetar la independencia de los jueces. ¡Nos toman por idiotas, otra vez! Al parecer dentro de los cientos de candidatos que podía elegir el PP, alguien debió de prometer al Sr. Arnaldo que sería el elegido, debido al compromiso  que éste tiene con dicho partido. Así, se demuestra que si uno es fiel a la línea del partido de turno, será recompensado como supremo intérprete de la Constitución. La otra candidata del PP también ha subido a los altares. Nuestra sociedad al parecer se merece este tipo de intérpretes que asumen como los perros de Pavlov lo que les digan la voz de su amo. ¡Enhoramala a todos!]

Marx crítico de la Monarquía

George Grosz

El texto de Marx, a propósito de la crítica a Hegel de su visión del Estado, plantea probablemente, una de las críticas más aceradas de cuantas se ha podido decir acerca de la monarquía. Marx desvela la mistificación del Estado y desnuda la presunta legitimidad de la monarquía:

   “ La soberanía, la dignidad del monarca, sería fruto del nacimiento. El cuerpo del monarca determinaría su dignidad. En la más alta cúspide del Estado decidiría, por tanto, en vez de la razón la simple physis. El nacimiento determinaría la cualidad del monarca, a la manera como determina la calidad del ganado*. pág.346) ” 

*Carlos Marx. Escrito de Juventud. Trad. Wenceslao Roces, FCE, México, 1982. Crítica de la filosofía del Derecho de Hegel.

Psicòpates (Lukaixenko) i desalmats (Polònia i UE) al cap davant dels Estats!

  

"La UE i Berlín han fet costat a Polònia en el seu brutal tracte conta els migrants dient que "cal ajudar el govern polonès a assegurar les seves fronteres". (Ara.cat. 10/11/21).

El dèspota bielorús Lukaixenko, utilitza la desesperació dels que volen fugir de la guerra i la pobresa, per dirimir querelles contra la UE.  Miles de refugiats son traslladats contra la frontera de la UE. Polònia, que no es precisament, el paladí de la democràcia, i amb el recolzament de la UE, les paraules que he subratllar son prova, de la retòrica miserable que fan servir quant els interessa. La geopolítica fa estralls i el dictador bielorús, amb el recolzament del seu aliat Putin, crea una crisi humanitària per demostrar que és ell qui mana a Bielorússia. Si la  situació dels migrants continua com  ara mateix, de desemparament i des protecció, veurem  a pocs dies com la UE farà servir la seva paraula talismà: deeply concerned (profundament preocupat). Tants Tractats sobre el drets humans, i se'l passen per  on volen!

Classe obrera a Catalunya?

 “(...)¿seguirá habiendo en Cataluña pensamiento revolucionario con realidad social, es decir, implantado en un partido obrero fuerte? (Manuel Sacristán (1979), “Entrevista con Nous Horitzons*). 

Si hi va haver un partit obrer fort, va ser el PSUC. Però la història bascula en direccions insospitades, i avui, el 2021, no hi ha partits obrers, perquè miraculosament, els obrers no existeixen. Hi ha un PSOE, però l'O d'obrer és una relíquia del passat. Des de la desaparició del Mur del Berlín (1987), els partits comunistes han anat desapareixent de l'escena política. El descrèdit de l'antiga Unió Soviètica ha fet que tot aquell conglomerat de partits marxistes s'hagin volatitzat.

[Si hubo un partido obrero fuerte, fue el PSUC. Pero, la historia báscula en direcciones insospechadas, y hoy, en 2021, no hay partidos obreros, porque milagrosamente, los obreros no existen. Existe un PSOE, pero  la O de obrero es una reliquia del pasado. Desde la desaparición del Muro del Berlín (1987) los partidos comunistas han ido desapareciendo de la escena política. El descrédito de la antigua Unión Soviética, ha hecho que todo ese conglomerado de partidos marxistas se hayan volatilizado. ]

Qui pot ser aquest nou subjecte revolucionari? Naturalment, hi ha una immensa majoria de treballadors assalariats, a la indústria, i també al sector serveis. Una part queda a una zona grisa, són els autònoms. Un grup que per imperatius socioeconòmics, estan en ascens malgrat la precarietat amb què conviuen. El model neoliberal sospira en el límit que tots fossin autònoms: empresaris de la seva pròpia vida. Curiosament, queden uns sindicats que són un monument a un passat gloriós, però avui agonitzant i que viuen del mateix sistema. CCOO i UGT són entitats institucionals que tenen poc a veure amb el que eren fa 30 o 15 anys. L'onada neoliberal ha escombrat això que es deia la consciència obrera. Avui ningú no ho vol ser. Hem pujat a classe mitjana. Tot i que els salaris porten congelats 20 anys. Tot està tan trastocat que es fa difícil entendre la mutació que es va originar a l'adveniment dels apòstols del capitalisme: Reagan i Thatcher. El neoliberalisme, va trencar un compromís no escrit després de la Segona Guerra Mundial, la classe obrera es comprometia a no fer la revolució i a canvi el capital distribuiria una part de la riquesa. Aquest model va donar origen a l'Estat del benestar que va finalitzar amb la destrucció del mur.

[¿Quién puede ser ese nuevo sujeto revolucionario? Naturalmente, hay una inmensa mayoría de trabajadores asalariados, en la industria, y también en el sector servicios. Una parte queda en zona gris, son los autónomos. Un grupo que por imperativos socio-económicos, están en ascenso a pesar de la precariedad con la que conviven. El modelo neoliberal suspira en el límite a que todos fuesen autónomos: empresarios de su propia vida.   Curiosamente, quedan unos sindicatos que son un monumento a un pasado glorioso, pero hoy agonizante y que viven del propio sistema. CCOO y UGT son entidades institucionales que poco tienen que ver con lo que eran hace 30 o 15 años. La ola neoliberal ha barrido eso que se decía de conciencia obrera. Hoy nadie quiere serlo. Hemos ascendido a clase media. A pesar de que los salarios llevan congelados 20 años. Todo está tan trastocado que se hace difícil entender la mutación que se originó en el advenimiento de los apóstoles del capitalismo: Reagan y Tatcher. El neoliberalismo, rompió un compromiso no escrito después de la Segunda Guerra Mundial, la clase obrera se comprometía a no hacer la revolución y a cambio el capital distribuiría una parte de la riqueza. Ese modelo dió origen al Estado del bienestar que finalizó con la destrucción del Muro.]

Qui queda per agafar les regnes de la classe treballadora? Curiosament, ha emergit partits sense ideologia que busquen congraciar-se amb les classes desafavorides, però només en determinats aspectes, deixant-ne d'altres, els econòmics a l'albir del mercat. Se centren en qüestions identitàries, sigui la llengua, sigui la bandera, la religió, el passat - franquisme-, es busquen acotar el malestar en determinats camps que són sensibles, però es deixa de banda qüestions essencials. Són partits que prosperen reactivament davant de qüestions prèviament preestablertes per aquests mateixos partits. Populisme s'anomena aquesta nova mena de predicadors. El cas més extrem ha estat l'ascens i la caiguda de Trump als EUA. A Espanya, Cs i la seva catalanofòbia i Vox amb la seva antirevolució predemocràtica en són dos bons exemples. Cs està en fase de fogotització del PP i Vox.

[¿Quién queda para tomar las riendas de la clase trabajadora? Curiosamente, ha emergido partidos sin ideología que buscan congraciarse con las clases desfavorecidas, pero solo en determinados aspectos, dejando otros, los económicos al albur del mercado. Se centran en cuestiones identitarias, sea la lengua, sea la bandera, la religión, el pasado- franquismo-, se buscan acotar el malestar en determinados campos que son sensibles, pero se deja de lado cuestiones esenciales. Son partidos que prosperan reactivamente ante cuestiones previamente preestablecidas por esos mismo partidos. Populismo  se llama esa nueva especie de predicadores. El caso más extremo ha sido el ascenso y caída de Trump en EEUU.  En España, Cs y su catalanofobia y Vox con su antirevolución predemocrática son dos buenos ejemplos. Cs está en fase de fogotización del PP y Vox.]

La CUP es denominen ells mateixos, anticapitalistes. El seu model assembleari i rotació a les institucions públiques -una mesura d'higiene democràtica- contrasta amb la seva retòrica inflamable, però d'escassa repercussió social, malgrat tenir 9 diputats al Parlament de Catalunya. El seu programa polític té moltes idees que els partits d'esquerra en les primeres fases de la Transició proposaven. La seva radicalitat és proporcional a la distància de l'acció de govern. Una barreja d'intervencionisme màgic i cooperació miraculosa de tota la ciutadania donarà com a resultat un procés imparable cap a la utopia. El seu desinterès per allò real, fa impossible el seu programa.

[La CUP se denominan ellos mismos, anticapitalistas.  Su modelo asambleario y rotación en las instituciones públicas –una medida de higiene democràtica- contrasta con su retórica inflamable, pero de escasa repercusión social, a pesar de tener 9 diputados en el Parlament de Catalunya. Su programa político, tiene mucho de las ideas que los partidos de izquierda en sus primeras fases proponían. Su radicalidad es proporcional a la distancia de la acción de gobierno. Una mezcla de intervencionismo mágico y milagrosa cooperación de toda la ciudadanía dará como resultado un proceso imparable hacia la utopía. Su desinterés por lo real, hace imposible su programa.]

*Manuel Sacristán Luzón, Escritos sobre El Capital (y textos afines), El Viejo Topo, Barcelona, 2004, (pág.42)

Aniversari de la constitució de l'Assemblea de Catalunya

 

"Van aprovar els quatre punts que ja són a la història: 1.- La consecució de l’amnistia general dels presos i exiliats polítics. 2.- L’exercici de les llibertats democràtiques fonamentals: llibertat de reunió, d’expressió, d’associació -inclosa la sindical-, de manifestació i dret de vaga, que garanteixin l’accés efectiu del poble al poder econòmic i polític. 3.- El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut de 1932, com a expressió concreta del dret d’autodeterminació. 4.- La coordinació de l’acció de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica." (Antoni Batista, 50 anys de la gran conspiració, Ara.cat.7/11/21)

En l'article que firma Joan B.Culla, Plany per una un unitat absurda (Ara.cat. 8/11/21), és feia ressò de la crònica d'un diari barceloní, que no diu el nom, segons el qual , perquè “tres formacions –Ciutadans, PP i Vox, amb 20 dels 135 escons de la Cambra– no van ser presents” en la cerimònia".  Res més des de la ignorància o mala fe, o totes dues, sempre es possible aquestes combinacions, lamentava que l'absència tenia a veure amb el Procés. Però, li van preguntar a aquestes formacions si volien assistir al acte? Perquè naturalment, aquestes formacions, tan democràtiques elles, mai han condemnat el franquisme, primer, perquè el PP és l'hereu del franquisme, amb ministres inclosos. De Ciutadans, poca cosa s'ha de dir, perquè no té ideologia, excepte una catalanofobia permanent. De Vox, son els nets del franquisme més rancis.

D'aquella Assembla, amb els quatre punts que varen aprovar, és va anant construint, amb moltes dificultats, el franquisme encara era viu, els models que posteriorment, van donar com a resultat, les grans manifestacions antifranquistes el febrer de 1976 per l'amnistia i l'11 de setembre del mateix any a Sant Boi celebrant la primera Diada en llibertat. Amb dues hi vaig ser. De la primera, la policia -grisos-, va repartir garrotades a tot aquell/a que tenia la mala sort d'ensopegar amb ells. En la segona manifestació, la GC vigilava el perímetre. Va ser emocionant estar-hi. La resta es diu Transició, i desprès, Democràcia.  L'1-O del 2017, va posar fi a aquella Transició i vàrem poder veure fins a on arriba la democràcia.

El Barça fixa a Jekyll i Mister Hyde a Balaídos

 

Ahir nova ensopegada del Barça al camp del Celta. El resultat 3-3 amb gol del Celta amb temps de descompte. Una primera part on tot sortia, amb gols d’Ansu Fati, Menphis Depay i un gol de Busquets a tir des de fora de l’àrea. Tot molt fàcil i sobretot efectiu. Però, malauradament, els partits de futbol duren noranta minuts, i això va ser una llosa insuportable per els jugadors. Un Celta amb ganes, que anaven a totes, mossegant, i un Barça desconnectat, amb les múltiples lesions que van patir, per començar Ansu Fati, desprès Nico i Eric García, van trastocar tot el joc del Barça. La defensa va tornar a evidenciar tots els mals que pateix i que fan del equip molt fràgil i gens fiable. Sembla a Coutinho no va voler sortir. No ho sé. En tot cas, la segona part ja es va veure que aquells tres gols no serien suficients per en portar-nos els tres punts. Ara mateix, hi ha una dependència dels joves, molt joves. Errades de passa al vuit, poca contundència i desubicacions què deixen la defensa buida.

En nou entrenador té molta feina, sobretot, de mentalitzar a tothom què jugar al futbol són noranta minuts de intensitat i concentració. I si no hi aquest compromís, millor que no jugui, per bé del equip. Un Barça en doble personalitat: Jekyll i Mister Hyde, a la primera a Balaídos –en obres- va jugar un Jekyll en molta fortuna, però la segona part, va sortir en Mister Hyde, per desfer el que havia fet a la primera part. Sergi Barjuan ha tingut un paper agredolç,  va entrar per tapar la sortida de Koeman, i el seu balanç, deixa un mal sabor de boca, malgrat que no és culpa seva. Ha sigut capaç de incorporar jugadors de la  pedrera, però caldrà repassar el que poden donar de si. Fins ara, les incorporacions de Riqui Puig, no acaba de fer el que si fan Nico i Gavi. Balde i Abde, encara li falta per fer-se, sobretot perquè Luuk de Jong i Coutinho estan de vacances a Barcelona. El mateix dia que Luuk de Jong firmava per el Barça -el Sevilla se'l va treure de sobre-, el Rayo Vallecano firmava amb Ramades Falcó, un jugador que sempre ha tingut olfacte de gol. Ara es veu que la opció Laporta, era un bluf gegantí. 

A partir d’ara li toca a un altre mite del barcelonisme, Xavi Hernández, prendre les decisions del primer equip del Barça. Sense diners, amb molts joves amb ganes, però encara en fase d’aprenentatge, trobar un equilibri que no faci sortir aquest parell de personalitats que ahir varen sortit a Balaídos. ¡Sort!