La repressió a l'Iran

 

La noticia dona idea del règim iranià. Una repressió criminal d'un règim rabiós i venjatiu. I mentre la repressió era d'un abast immens, Occident té poc a dir, perquè Israel vol destruir l'Iran i els EUA vol el seu petroli. Però cap dels dos els interessa gens ni mica la gent que pateix aquesta dictadura teocràtica. Les xifres son molts difícil de verificar, perquè el règim, és opac i no vol que s'assabentin de la magnitud de la repressió. La població civil esta aïllada, l'únic que poden esperar és que els bombardegin. La capacitat d'assassinar les Autoritats, no fa que els atacs siguin immaculats. La il·legalitat d'aquesta guerra no blanqueja la destrucció dels dictadors, perquè la finalitat és espúria (destruir un país i quedar-se el petroli).

PD: Segons els EUA e Israel, l'ONU no serveix de res, però en aquests casos, la propaganda sempre és benvinguda.

Destruir i matar: la nova consigna del segle XXI

 

Avui escoltava l’editorial de Jordi Basté a Rac1. Alertava que el règim dels aiatol•làs era extremadament dolent, i que per descomptat no feria sang del atac d’Israel i els EEUU. Cadascú pot interpretar la realitat com li plagui. Iran és una teocràcia on la religió és la coartada perfecta per un règim despòtic. Hem d’aplaudir el que fa Israel i els EEUU, per això? Les raons no son altruistes, ni benèvoles ni humanitàries. Sinó que li preguntin els palestins de Gaza. 

En aquest nou marc geopolític, on la guerra és la clau per la nova hegemonia militar d’Israel al Orient Mitjà com els EEUU, com el nous hooligans d’Occident, aquestes exhibicions no solucionen res, les agreugen. Ni Israel ni els EEUU poden remodelar el mapa mundial. A Gaza, el silenci informatiu, i la mort lenta de milers de ciutadans gazatíns, contrasta amb la demagògia més descarnada quan s’invita a la gent de Iran que surtin els carrers -per ser bombardejats?-. A NY hi ha recanvi pel règim, a la mesura dels EEUU. Els EEUU van armar a Iraq per mantenir una guerra devastadora contra Iran (1980-1988). Uns i altres i els còmplices d’Occident van protagonitzar tota mena de crims de guerra. Una resolució de l’ONU (1988) va posar fi a una guerra criminal iniciada per Iraq. La xifra de morts com passa sempre en aquests conflictes oscil•la entre 500.000 i 1.200.000 víctimes. Dins d’aquest conflicte, l’Administració Reagan va vendre armes a Iran per sufragar la guerra terrorista dels Contra a Nicaragua.

L’Administració Trump, sense el concurs del Congres, s’ha embarcat en una autèntica carrera per desballestar l’estructura geopolítica del món. Està dient a tothom, que l’únic que cal per fer que el un vol, és la força de les armes i per descomptat, la demagògia corresponent per maquillar els atacs a aquells països que no és comportin que Trump vol. I això vol dir, seguir el dictat del nou dictador, aprenent de buixot i brúixola del nou món “lliure”.  

Què farà els EEUU quan la Xina envaeixi Taiwan? Quins arguments podrà donar? Amb la seva exhibició de força dona la raó a tots aquells que vulguin imitar-ho. Quants morts seran víctimes col•laterals del deliri d’aquests criminals de guerra? Xina no té pressa per recollir el que quedi d’aquest món desnortat i sense ànima. I mentre la UE és un zero a l’esquerra.

PD: Una derivada d'aquests bombardeigs a l'Iran és que miraculosament, el preu del petroli Brent ha pujat a 79,120 (10:00h). Això si és una benedicció per el món lliure! Especialment, per les empreses nord-americanes que patrocinen a Trump!

Despotisme teocràtic a Iran

 

El règim teocràtic només pot sobreviure fent el que fa, no sap fer altre cosa. Les dades que donen 6.300 morts i la xifra podria arribar els 23.000 víctimes. El règim deu estar desesperat i l'única sortida és la violència generalitzada contra la seva població. La clàssica coartada de que els manifestant son agents provocadors dels EUA o Israel, és un clàssic, però en un règim tant opac i repressiu, la seva propaganda, l'única permesa, deu fer els seu efecte. Destruir qualsevol resistència civil sembla una tàctica molt semblant a la que ha fet servir Israel a Gaza, amb el silenci acostumat de la UE.

Cal ser molt valent per sortit els carrers per protestar.  Però la gent que protesta per el règim tirànic està absolutament sola. No veig que la UE faci res al respecta, de fet és incapaç de donar visats de refugiats a ningú. I els EUA no li importa gens ni mica la gent que protesta, de fet per Trump i els seus, aquests que protesten son "terroristes domèstics", així que de fet, Trump deu de veure amb simpatia aquesta repressió ferotge del règim teocràtic. I si Trump  esta interessat per l'Iran, no és per la seva gent si no per el petroli, ell no enganya a ningú.

Les dones també existeixen a l'Iran

 

Les notícies que arriben de l’ Iran, son mostra de la insatisfacció de la gent, especialment, de les dones, sota un règim teocràtic que ofesa qualsevol protesta. De fet l’ Islam és incompatible en un sistema democràtic. També els sistema democràtic pot ser buidat de contingut, a l'estil del EUA de la mà de Trump. Ara mateix, molt sistemes postdemocràtic (autoritarisme/ dictadura) utilitzen les urnes per legitimar-se, malgrat que això és innecessari, perquè no existeix cap oposició, perquè ha sigut eliminada. 

L’Iran, conte per centenars de morts els manifestants, cansats de les penúries socials i econòmiques que pateixen sota el règim dels aiatol·làs. La religió com doctrina de l’Estat. El problema és que no existeix oposició perquè ha sigut perseguida o està exiliada. La UE s’ho mira sense cap possibilitat de fer res. Els EEUU de Trump, ja els està bé el règim, perquè sempre hi haurà ocasió per justificar incursions en el seu territori. Israel, deu pensar que mentre hi hagi manifestacions i repressió, poden estar tranquils.  Israel és potencia nuclear, amb el que això representa.

La crueltat del règim és proporcional al rentat de cara que fa l’Aràbia Saudita. Aquests també és un règim teocràtic, per tant, dictatorial, però ha pagat a preu d’or la seva impunitat els EUA, comprant-li armes per valor de milers de milions de dòlars. Occident  s’ha venut els diners d’aquests sàtrapes. Sense anar més lluny, un invent del futbol espanyol, juga una final, a l’Aràbia Saudita, gràcies els milions que reben els equips. O la marca Dakar, que és passeja per paratges extraordinaris del seu desert. O qualsevol exhibició esportiva. Pel que sembla, allà ningú vol treballar, i per això la immigració pobre i musulmana, ocupa l’últim esglaó social en condicions infrahumanes en molts casos. 

L’Iran és un país riquíssim, gràcies al petroli. Però, el càstig internacional, EEUU, fa que les seves possibilitats estiguin molt limitades. Ofegar al país no significa ofegar al règim, i l’únic que a aconsegueixen és maltractar a la població civil, que veu com es doblement castigada, tant internament com externament.

Protestes a l'Iran

 

La fotografia és suficientment explícita per no fer més comentaris dels que cal. Aquest gest a l'Iran, té com a castic la pena de mort. Si a més, sumes que és una dona, que no porta el xador, que vesteix al mode occidental, llavors, és una espia de la CIA. Si poguessin assassinar dos o tres cops, ho farien. 

PD: A Espanya, cremar la fotografia del rei, fins fa molt poc, era un delicte. La Sentència del TEDH, deixa sense efecte aquest acte de llibertat d'expressió. 

Dignitat e indignitat

 

Aquestes dues fotografies expliquen  a tall d'exemple com funciona el món. Mentre els EUA s'ha està convertint en un país cada vegada més proper a Rússia, on allà si hi ha control absolut en totes els àmbits de la vida, a EUA de Trump, vol emular-lo en la seva particular campanya de terror, gens subtil contra aquells que no volen fer la seva santa voluntat. Per això és tant significativa la manifestació de jueus ortodoxos a Nueva York. Si els manifestant haguessin estat qualsevol altre col·lectiu, haurien sigut detinguts immediatament per "antisemitisme" la nova paraula talismà per detenir o expulsar els que aixequin la veu a favor de Palestina. En el cas de la manifestació de jueus ortodoxos, les pancartes son ben explícites. I això dona en el seu cas, una dignitat els seus actes de protesta contra les accions del govern israelià i el suport incondicional dels EUA.

La segona fotografia fa mal els ulls. Aràbia Saudí un règim teocràtic de la pitjor espècie, compra voluntats a dojo. Qualsevol esdeveniment esportiu te la seva seu a Aràbia Saudí. España també participa amb entusiasme en el blanqueig del règim. En el cas de la F1, no hi ha dubte que els pilots, Fernando Alonso en aquest cas, no han cap esforç per dissimular la seva felicitat per estar-hi de hostes  de luxe. El contrast entre la dona i el pilot expressa amb absoluta rotunditat el valor de les dones en aquest país. Amb aquesta fotografia Fernando Alonso avala la política d'apartheid de les dones  saudites i per extensió  a la resta dels països àrabs. 

Teocràcia iraniana: la mort de Raisi

 

Una de les pitjor teocràcies del món, s'ha quedat sense el seu president a l'Iran. Com escriu en el seu article Joaquim Coello: "L’Iran té una doble estructura de poder. El poder teocràtic, presidit pel líder suprem, amb autoritat directa sobre els jutges i el Consell dels Guardians de la Revolució i amb la capacitat de cessar el president del govern. El poder polític, un govern nomenat per mètodes democràtics que respon a un Parlament elegit per la ciutadania amb control i limitacions del poder teocràtic." (Ara.cat, 20/5/24).

Ali Khamenei (82 anys) té el poder teocràtic i per extensió el poder a Iran. La mort de Ebraim Raisi haurà sigut un bàlsam per les autoritats de Tel Aviv.  Més enllà de la investigació sobre l'accident del helicòpter on viatjava Raisi, el seu lloc serà ocupat per un altre fanàtic. I mentre, la població civil és captiva per el poder civil i religiós.  

Amir Nasr-Azadani: Condemnat per "lliurar una guerra contra Déu" (I)

 

El futbolista iranià Amir Nasr-Azadani serà executat

PD: Hi haurà alguna protesta - dels jugadors -a la final del Mundial per Amir Nasr-Azadani? 

Ara ja sé la resposta-diumenge 18/12/22- Messi i Kylian Mbappé, no volen fer política, ells estan per jugar i guanyar milions. Cap gest de solidaritat, res de res. Així son els herois mediàtics. Trist i penós, però cal sorpresa, malauradament.