Reseña: El algebristas (I)

 Reseña: Iain M. Banks, El algebrista*

La novela “El algebrista” es una extraordinaria elucubración sobre la vida más allá de nuestro sistema solar. Una novela llena de una imaginación desbordante, de situaciones inverosímiles, de personajes extravagantes y de personajes siniestros en grado superlativo. 

Si las diferentes especies que pueblan nuestra galaxia, u otras galaxias, están condenadas a no encontrarse, entonces quiere decir que no tenemos espacio para la conquista y la exploración. El límite de la velocidad de la luz, es un techo invisible que limita esa conquista.

Lo humano aparece cuando la guerra entra en escena. Es como si la necesidad de imponerse al Otro, fuera una necesidad vital, diríamos ontológica. La historia se puede resumir, de la siguiente manera:

Fassin Taak, el protagonista de la historia viaja al planeta gaseoso Nasqueron, donde habitan una especie, los moradores, que Fassin Taak, como especialista en dicha especie, se denomina observador, tiene el privilegio de contactar con ellos. Una especie, antiquísima, desordenada e imprevisible, que al parecer guarda un secreto vital, pues, una guerra devastadora se pone en marcha para conseguir ese secreto oculto en las profundidades del gigante gaseoso de Nasqueron. 

Los moradores pertenecen a la categoría de los Lentos, mientras que los humanos y otras especies, pertenecen a la categoría de los Rápidos. Cada categoría evoluciona de manera diferente, genera culturas y civilizaciones diferentes y problemáticas diferentes. Pero, a pesar de esas diferencias, es posible su interacción. Es el caso de humanos, Fassin Taak, que como Observador, interactúa ya sea de manera virtual, es la interacción más generalizada y la real, que es la que Taak, le gusta para disgusto de sus colegas Observadores.

La idea de la desaparición de civilizaciones, su ocaso y extinción es una constante, la idea de eternidad se hace muy difícil para especies cuya vida es extraordinariamente corta. La prolongación de la especie, a través de nuestros descendientes, nos da la falsa idea de eternidad. ¿Existe algo más allá de nosotros? Trascender se puede convertir en una obsesión, pero nuestro tiempo –la novela se sitúa en el 4034 -. Si lo desconocido se sustenta en lo conocido, lo propio de las civilizaciones es que decaen y desaparecen para configurar otra nueva civilización que creerá perdurar por mil años. ¿Si las Especies Rápidas, necesitan generar cambios y transformaciones como formas de trascender su propia limitación, qué les sucede a las Especies Lentas como los moradores? 

El problema de los Moradores, es su propia falta de perspectiva. Si el tiempo de los moradores puede llegar a los dos billones de años, así el  caso de Drunisine, el protector planetario (negable) Isaut.(pág.307). Nasqueron es el planeta de los Moradores, viven en otros gigantes gaseosos a lo largo de la galaxia, excepto en Júpiter, dentro del sistema solar del planeta Tierra. Al parecer, estos planetas gigantes contienen “puentes de comunicación” entre diferentes planetas de nuestra galaxia. La destrucción de estos “puentes” provoca la “desconexión” y por tanto, da lugar al aislamiento cósmico y la posibilidad de desestabilización de la civilización

* Iain M. Banks, El algebrista, Trad. Juan José Llanos Collado. Ed.La factoria de ideas, Madrid, 2008.

Ressenya: La casa de foc, de Francesc Seré (II)

 

Amb la tempesta, ve la necessitat de parlar, o de confessar. I els de Can Sol estan necessitats de treure tota la merda que omple una bona part de les seves vides. La Carmina va embogir en la seva adolescència, va perdre la mare, i el pare, en Jordi, va fer el que va poder, però no s’han va sortir. La Carmina, va conèixer les drogues, i desprès les flames al paller i les morts dels seus amics. Ella és va salvar. En Jordi la va treure de les flames. Estava embarassada de la Mar, però encara no ho sabia. El pare va mori en el incendi. Tot trasbalsat. Les males companyies és el que tenen. Obre portes, però aquestes condueixen al infern. Desprès, la recuperació i sobretot, la culpa.

Desprès va venir en Jordi, costa explicar-se, sobretot a un estrany, però potser era més fàcil ací. Es ven segur que no explicaria res a un conegut del Sallent. Tothom parlava d'ell. Una barreja de respecte i por. Es una combinació molt complicada per fer amics. Tenia diners, manegava negocis. Era traficant? El de Can Mau, li pregunta, però en Jordi, es conscient de no haver fet prou per la Carmina. Li explica que vol dir tenir una filla drogoaddicta: “(...). Ni has vist com alguns dels seus amics es degradaven i se t’afiguraven com un esperit, com la imatge de la teva filla al cap de dos o tres anys. Quan els veia tan prims, saps què pensava? Que en comptes de punxar-se la droga, cada punxada treia una unça de cosa, una unça de vida, que s’anaven buidant de mica en mica, que una part seva es perdia.” (pàg.468)

La seva vida ha sigut una expiació, per això, fa el que sigui perquè no li passi a la Mar. Què si va cremar el paller? La resposta d’en Jordi es clara: “-Que vaig salvar la Carmina, això va passar.” (pàg.472)

També va parlar amb la Mar. Ella tenia el do del seu avi. Podria sortir-se’n de tot plegat? La Mar, com adolescent que era, tenia els sentiments a flor de pell. Qualsevol cosa, pot provoca una tempesta de sentiments incontrolats. No deu ser fàcil ser la neta d’en Jordi. La Mar, se sent responsable del univers, és el què té ser adolescent. Això és una carrega molt feixuga per una jove que porta any anant al psicòleg. Saber el que diuen del avi, de la mare, del incendi, de les drogues, dels diners, tot això no és gens fàcil de gestionar. 

Les històries també s’acaben, i aquesta no és cap excepció, En Jordi, va tenir un atac de cor, i això accelera les preparatius, per quant ja no sigui, i li fa prometre al de can Mau, què s’ocuparà de que tot vagi com cal. Amb tot el que ha viscut, no té més remei que acceptar. La mort també arriba al Núvol. El de can Mau, segueix en contacta amb els de can Sol, la Carmina i la Mar que estudia a Barcelona. Cadascú intenta fer el seu camí. I jo deixo de fer d’espoiler.   

Ressenya:

Francesc Serés, La casa de foc, Editorial Proa. A tot vent, 736, Barcelona 2020.

Ressenya: La casa de foc, Francesc Serés (I)

Ressenya:

Francesc Serés, La casa de foc, Editorial Proa. A tot vent, 736, Barcelona 2020.

 

El llibre de Serés va ser guardonat amb el Premi Proa de novel•la. El llibre ens explica dins d’un món –la vall del riu Ser, per la carretera GI-524- el què passa al qualsevol indret. Un novel•la “local”, en un món global. La història es simple: El protagonista, va al enterrament d’en Jordi, el 2014. Ell va entrar a les vides de totes els personatges al desembre del 2007. Era professor d’aula d’acollida a una escola a Olot. Passava un mal moment a la seva vida. Necessitava un lloc més assequible per viure. La Consol i en Josep, uns coneguts, li van dir que hi havia una casa en Can Mau, passat Santa Pau. 

La història es desenvolupa al voltant de tots els personatges que van sortir, al fil de les diferents històries. La terra es important a aquesta història. Hi ha un pol d’atracció, Can Sol, on hi viuen, el Jordi, la Carmina, i la Mar, filla de la Carmina. El Jordi és l’avi de la Mar. En Jordi li demana què li faci classes de repàs a la Mar, al nouvingut. En Jordi, i el seu poder invisible,  fa que tothom li digui que si. Però el nouvingut, no sap rés del Sallent, de les seves històries, els silencis, hi ha un entramat  profund amb els habitants d’aquestes conrades que és fa difícil calibrar el que passa entre ells. Can Sol ho hi radia tot. Tothom té ferides que  cal guarir, però ell, l’últim que ha arribat no sap entendré els seus jocs, les seves mirades, els seus gestos, l’expressió corporal. No sap rés dels altres.

En Jordi era un saurí, que tenia molts diners i molta influència per aquelles valls. Tothom li devia favors, i això és perquè ell, en feia de favors. En llocs petits, la intensitat de les relacions pot ser asfixiant o potser opressiva. Tothom sap del altre més del què caldria. Les història venen de lluny, ningú oblida el que s’ha fet i el pitjor el que no. Rancúnies cuinades a foc molt lent donen destil•lats d’odis i enveges difícils de oblidar. En Jordi, s’havia com manegar totes aquestes qüestions. Així: “ Sap trobar les febleses, en Jordi. Si els hagués amenaçat hauria començat una guerra amb algú que no tenia gaire res a perdre. En comptes d’enfrontar-s’hi, resulta que els ha comprat” (pàg.285)

Això bé, perquè per aquelles conrades hi ha gent que si dedica al cultiu de la maria. Perquè “-El que en Colàs vol dir és que no se n’han sortit amb les hortes ni amb el bosc i que han tirat pel dret, i tirar pel dret aquí vol dir plantar maria.” (pàg.284)

El foraster és figura clàssica en els móns tancats del pobles petits. A les grans ciutats, ets anònim, ningú sap res de tu, però els llocs petits, estàs exposat dia i nit al escrutini més intens i microscòpic. Can Mau i Can Sol, estan a prop, però a l’hora molt lluny. La Mar se sent bé amb el foraster. La noi sembla tenir instint com el seu avi. La Carmina, és un altra cosa. Guarda secrets. La Carmina i el foraster acabant intimant, discretament, malgrat que tothom ho sap. Com ho saben? Perquè hi ha gent que vigila, que mira darrera de les cortines, perquè si cal s’ho inventen.

La història de la maria, té derivades per el foraster, en Santi i l’Abadal, li volen explicar que ningú pot anar per les muntanyes, especialment, un nens de Gàmbia que sembla que han vist les plantacions. Volen sense dir-ho que  faci alguna cosa per aturar els passejos dels nens. Sense saber-ho, els nens marxan a Gàmbia, els pares dels nois que vivien a una de les masies, també marxen. Què ha passat ací? 

La policia intervé escorcollant “els camins que van de Pruan a la Miana”, trobaran bosses plenes de maria, hi haurà detencions, la del Santi. Sembla que la pau al idíl•lic paradís sé està esgarrant. 

Reseña: Días y libros de Emilio Lledó (III)

 III

En esta tercera entrega trato de resumir el texto de Mauricio Jalón que es el editor de este libro y que nos habla de la figura de Emilio Lledó, en Lledó: Creación y medida.

Emilio Lledó (1927)

Los filósofos parecen condenados a estar etiquetados por corrientes de pensamiento, por continuadores de sus maestros, por las aportaciones creativas al ámbito de la familia filosófica. Algunos, sin quererlo, son elevados a los altares, para convertirse en monumentos intocables con su inevitable escolástica. Platón y Aristóteles son puntos de arranque del pensamiento occidental, no son los únicos, pero su peso en virtud de azares incontrolables, por ejemplo, su incorporación, no siempre pacifica, con el cristianismo, les dio una dimensión histórica que otros autores, fueron borrados del escenario.

Si imaginamos a los filósofos como pertenecientes a jugadores de futbol, ¿en qué equipo juega Lledó? Algunos “jugadores” crearon sus propios equipos, sea la Academia (Platón) o el Liceo (Aristóteles). Si nos venimos al siglo XX, resulta que los equipos o muchos de ellos, nacieron en el siglo XVIII y XIX. Las tradiciones filosóficas pesan muchísimo, pues, desde principios del XIX, los filósofos, o al menos una parte de ellos, ejercieron su magisterio en instituciones estatales, es decir, en universidades. Kant, Marx, Nietzsche proyectaron su sombra, algunos dirían mala sombra, en el siglo XX. El positivismo del siglo XIX, también se filtro en el siglo XX. El psicoanálisis, quería hacer positivismo de los procesos inconscientes. La ciencia empezaba a devorar todo el territorio que anteriormente, era de la filosofía. La filosofía se batía en retirada. El siglo XX nos ha dado la fenomenología (Husserl), el existencialismo (Sartre), no puede dejar de citar a Heidegger, que se sitúa entre la fenomenología y el existencialismo, a pesar de su negativa a ser adscrito al cualquier corriente determinada, por decirlo así, juega sólo, la hermenéutica (Gadamer). Uno de los motores del cambio de rumbo ejercido en el siglo XX ha sido la aparición del lenguaje como objeto de reflexión filosófica: autores como Russell, Wittgenstein y la filosofía analítica han puesto en el centro de sus reflexiones la cuestión del lenguaje. Se ha hablado del “giro lingüístico” para enfatizar esta cuestión. Las variantes y recreaciones de estas corrientes han dado lugar a una extraordinaria heterogeneidad en el territorio filosófico. 

Después de este rapsódico apunte histórico, la cuestión sigue en pie. ¿Dónde juega Emilio Lledó? El propio Mauricio Jalón, apunta en esa dirección: “(…). Dada la agilidad de su expresión, se alza, pues, la cuestión del género o, si se quiere, la del emplazamiento del autor [La cursiva es mía]: asunto de mayor interés aún al considerar los pasajes de su trayectoria que este libro acoge en forma de breves escritos, apasionados y, sólo en apariencia, coyunturales.” (pág.15)

Reseña: Días y libros de Emilio Lledó (II)

 

II

 El autor de estos misceláneos textos, nos introduce en la intención y justificación del presente volumen. Nada mejor que dejar que hable el autor, un autor vivo, tiene el interés de expresar intenciones que son comprensibles para los lectores de su tiempo. Imposible en los casos que nos separan un abismo, por ejemplo, Homero, y sin embargo, seguimos leyéndolo, a pesar que su intención nos es desconocida y no sabemos nada de los intereses que le movieron a escribir sus obras, que milagrosamente nos han llegado desde la noche de los tiempos.

El texto se abre con “palabras para esta edición” (pág. 11). Nos dice al principio: “Hay algo en este libro de historia personal, de historia de mi juventud.(…) [En estos textos] se reflejan mis años de estudiante en Heidelberg entre 1953 y 1962. Una pequeña memoria de lecturas que entonces hice y que son testimonio de mis intereses.”

Nos sigue confesando: “Evocaba casi sin querer la época en la que huía de mi país, intentando respirar otros aires y, sobre todo, buscando otra universidad. (…) Pero lo que encontré en la Universidad de Heidelberg tenía la marca de esos dos conceptos esenciales que caracterizaron el pensamiento de Humboldt: soledad y libertad. Soledad que no era aislamiento de la sociedad sino la posibilidad de un encuentro inmediato con la cultura y con las humanidades. Y ese encuentro trajo a aquel estudiante muchos de los libros que aquí se reseñan, y muchos de los “días” que se llenaron con la luz de un entusiasmo juvenil que la relectura de estas páginas me ha traído de nuevo” (pág.11)

Lledó habla de uno de los conceptos esenciales de su quehacer filosófico, la memoria. “(…), los ecos de esas lecturas, de esos días de mi juventud, confluían en los momentos presentes, en el río de mi propia memoria. Y ese río por el que circulaba mi vida me permitía bañarme otra vez en él. El famoso fragmento de Heráclito [frag.91*] no coincidía con esta experiencia: el agua que fluía en ese cauce era, en el fondo, siempre la misma”. (pág.11)

Evoca autores que han hablado con mejor tino sobre cuestiones que nos tienen “confundidos y trivializados”, temas como la identidad, la ideología, tales autores aparecen en la galería que Lledó reseña con pulcritud y empatía.

En fecha tan lejano como 1914, escribía Russel lo siguiente: “para nosotros, para quienes la seguridad se ha convertido en monotonía, para quienes el primitivo salvajismo de la naturaleza está tan remoto que se ha vuelto un simple aderezo agradable para nuestra ordenada rutina”. Dos años después se iniciaba un ciclo de guerras devastadoras en Europa. ¿Podemos aprender la historia? ¿Podemos evitar los errores y horrores que han aplastado al hombre corriente?

Lledó evoca a I.Kant en su libro “Sobre la paz perpetua” (1795), para recordarnos lo siguiente:

“(…) Estos hábiles políticos se ufanan en poseer una ciencia práctica; pero lo que dominan es la técnica de los negocios y […] están dispuestos a no olvidar su propio provecho y a sacrificar al pueblo y, si es posible, al mundo entero.” 

Como dice Lledó: “Después de dos siglos, las palabras de Kant siguen tan vivas como cuando se escribieron. Su actualidad nos permite, sin embargo, adivinar uno de los problemas esenciales de la historia humana en la que, junto a la miseria, la ignorancia y la  violencia, se lucha además por afirmar los ideales del progreso y la inteligencia. También por sostener “la lucha por la racionalidad”, por “el lugar de la memoria” en el que el espacio construido por los arquitectos de la cultura nos permite atisbar el “perdido concepto de la armonía interior, del equilibrio, de la alegría […] “. (pág.12)

Acaba el texto agradeciendo a los editores “que me acercaron, con él, a mi propia vida”. (pág.13)

III

En esta tercera entrega trato de resumir el texto de Mauricio Jalón que es el editor de este libro y que nos habla de la figura de Emilio Lledó, en Lledó: Creación y medida.

Reseña:

Emilio Lledó, Días y libros, Edición de Mauricio Jalón. Austral, Barcelona, 2018. 

* De Tales a Demòcrit. El pensament presocràtic. Fragments i testimonis. Quadrivium, 4.Edició i traducció de Joan Ferrer Gràcia. edicions de la ela geminada, Girona, 2011.

Reseña: Días y libros de Emilio Lledó (I)

 Ressenya: 

Emilio Lledó, Días y libros, Edición de Mauricio Jalón. Austral, Barcelona, 2018. 

Leer a Lledó es una experiencia inolvidable. Es nuestro sabio por antonomasia –me gusta esa palabra-. Su estilo sencillo y lleno de matices, es capaz de introducirnos en todos los problemas que plantea al hilo de sus reseñas y comentarios en cuestiones de actualidad. El arco de tiempo que abarca estas breves “pepitas de oro”, las hay desde 1952 – Un problema Occidental-  hasta 1993 – Carta desde Berlín- del propio Lledó.

Lledó nos pasea con mano amiga pero firme, por los vericuetos del pensamiento occidental al hilo de reseñas de autores alemanes mayoritariamente, que desgraciada-mente, no se han traducido. Su profundo conocimiento de la historia de la filosofía nos permite averiguar el núcleo de los problemas que se van planteando.

Presocráticos, Platón, hay que recordar que Lledó escribe un texto esencial en su introducción a las obras de Platón, vol I, editorial Gredos, donde contextualiza y analiza todo lo que hay que saber sobre las obras y el significado siempre abierto de Platón. Aristóteles, y su reivindicación de un autor clásico, que es capaz aún de pervivir para hacernos reflexionar hoy, destruyendo una imagen anquilosada y caduca. Epicuro, Plotino, Descartes, Kant, que esboza una síntesis excelente sobre los problemas planteados por el autor de la Crítica de la razón pura. Hegel, el idealismo alemán, Dilthey, la hermenéutica y Gadamer. Cerrando con una imprescindible  reseña de Filosofía 87 cuyo editor es  Vattimo.

El núcleo central, es imposible resumir todos los hilos que recoge Lledó, pero simplificando al máximo, diríamos que lo que está en juego es el hombre concreto. Ese hombre que desde Grecia para circunscribirnos a nuestra cultura, apostó por el logos, el lenguaje, y la necesidad de saber. Vivimos tiempos menesterosos, donde la velocidad se confunde con el progreso, estamos inundados de información, pero nos falta saber, falta ese momento imprescindibles que es la reflexión, la introspección, la necesidad de tomar distancia de las cosas, antes que nos devore esa anarquía de propaganda que nos dice como debemos vivir, en medio de una tecnología que quiere controlarnos. ¿Cómo resistir esos embates? ¿Cómo construir una sociedad más humana, más libre, más fraternal y equitativa?

Lledó trata de darnos pistas. El lenguaje, el logos, la intersubjetividad, el diálogo real, la pasión, la racionalidad son elementos necesarios para resistir esa invasión de lo tecnológico en el espacio del “mundo de la vida”. Nada no es ajeno a cuanto acontece en nuestro mundo. 

Unos textos que dan que pensar y permiten reflexionar sobre lo que somos y sobre todo queremos ser. Una de las pistas que se remite y remite en sus reseñas es el saber leer. Puede parecer una obviedad, pero el tema no es menor. Leer es conectarse con el autor del texto, y si ese autor hace siglos que escribió, es evidente que no escribió para nosotros, sino para sus conciudadanos. Esa capacidad de conectarnos con el pasado, permite que ese pasado traspase la barrera del tiempo y se haga presente en nuestro presente. Los clásicos, son esos autores que nos hacen reflexionar sobre nuestro presente, por eso, nunca caducan. Platón se enfrenta a los sofistas, pero toda su obra es una grandiosa reflexión sobre nosotros mismos, por eso, su lectura, aún puede ayudarnos a pensar sobre temas que siguen aún en pie: la justicia, la bondad, el amor, el saber, las paradojas del lenguaje, la política, la demagogia, la tiranía, no buscamos soluciones en Platón, sino que a través de su lectura, nos da un punto de lucidez para solventar esas cuestiones que encadenan nuestras sociedades. 

El libro le falta un índice analítico que resultaría muy útil, dada la cantidad de nombres y corrientes que se manejan. Esto no es culpa de Lledó, sino de la editorial.

Reseña: Contra la oscuridad (II)

 

En este mundo caótico de Golter*, un mundo hiperreglamentado, donde un  Tribunal Mundial establece lo que es permitido hacer –dar caza para asesinar a la protagonista-, y lo que está prohibido. El  Tribunal Mundial, ha dictaminado la prohibición absoluta de poseer la Pistola Vaga. Ciudad Labio fue el escenario catastrófico, donde se intentó utilizar la Pistola Vaga causando su destrucción. El propio autor nos da una breve pincelada de la estructura geopolítica de Golter: “Aproximadamente el diez por ciento de la superficie terrestre de Golter era estado autónomo; países, en el sentido aceptado del término. El resto era técnicamente Tierra Libre, en forma de ciudades estado, zonas dormitorio, complejos comerciales e industriales, colectivos agrícolas, dependencias eclesiásticas, franquicias bancarias, reservas familiares, estados familiares arrendados o con derechos de dominio absoluto, excavaciones de sociedades de anticuarios, dominios de embajadas de servicios diplomáticos por contrato, protectorados de grupos de presión, jardines benéficos, sanatorios sindicales, zonas de tiempo compartido, corredores de canales, vías y carreteras, y accesos protegidos; enclaves del Mundo Unido con docenas de creencias diferentes; terrenos de hospitales, colegios y facultades, condados privados y públicos de entrenamiento militar, y parcelas de terreno (normalmente ocupadas ilegalmente) que eran el centro de disputas legales de siglos de antigüedad, y que de hecho pertenecían a los tribunales correspondientes.” (pág.49)

Una de las aportaciones imaginativas de la obra, y hay muchísimas es la Pistola Vaga. La Pistola Vaga tiene una conexión inconsciente con la protagonista. Le habla en sueños. Existían ocho Pistolas Vagas. El autor se preocupa por dar una descripción física del arma: “tenía una longitud de poco más de un metro, unos treinta centímetros de ancho y veinte centímetros de alto. La parte delantera consistía en un par de cilindros cortos y rechonchos que sobresalían del cuerpo principal, suave y de color plata mate.” (pág.108)

¿Qué podía hacer la Pistola Vaga? He ahí lo que nos dice: “Si habías apuntado a una persona, puede que se materializará una lanza para atravesarle el pecho, o puede que los colmillos venenosos de alguna serpiente se le clavaran en el cuello, o que el ancla de un barco le cayera encima y la aplastara, o que dos enormes electrodos aparecieran a ambos lados del desdichado objetivo de vaporizarlo.

Si apuntabas a algo más grande, como un tanque o una casa, el blanco podía implosionar, explotar, derrumbarse convertido en una pila de polvo, recibir el impacto de una ola gigante o de un río de lava, volverse del revés, o desaparecer del todo, con o sin un puf.

Aumentar la escala parecía eliminar la poesía excéntrica de la Pistola Vaga; si la usabas contra una ciudad o una montaña, solía limitarse a soltar una bola de fuego nuclear o termonuclear del tamaño apropiado. La única excepción conocida había tenido lugar cuando lo que parecía el núcleo de un cometa había destruido una barcaza de hielo del tamaño de una ciudad en el mundo acuático de Trontsephori.” (pág.108-9)

El problema de la Pistola Vaga era que si intentabas manipularla, se autodestruía en un choque de materia/antimateria tal como le sucedió en Ciudad Labio. No explico su origen para no recargar aún más esta reseña. Los huhsz querían la Pista Vaga porque la consideraban suya y además dentro de su teología hacía inviable la aparición del Mesías.

Sharrow tiene la mala suerte que dentro de su cerebro hay un dispositivo que convenientemente utilizado puede hacer que muera y unos clones chantajean a Sharrow para que les proporcione la Pistola. Todo el mundo quiere algo de Sharrow. 

Nuestros intrépidos amigos se verán en la necesidad de hacer viajes  planetarios para alcanzar los diferentes objetivos para salvar sus vidas. Miykenns, Speyr, Nachtel y su luna Fantasma de Natchel. Cada estancia es acompañado de las dificultades para acceder a estos mundos, que sin embargo, gracias a su primo Geis, se solventan con dificultades.

Finalmente, llegan al objetivo, la traición les espera, la muerte también, a pesar de mundos alejados en el espacio y el tiempo, parece que la especie humana, allí donde va, acaba por hacer lo mismo. Una nota contradictoria es que un robot, Feril, ayuda a Sharrow en su búsqueda, a pesar que pueda acarrear su destrucción.  Un final extraño para una novela inclasificable, pero llena de imaginación. ¿Qué más se puede pedir?

----------------------

* Iain M.Banks, Contra la oscuridad. Trad.Pilar Ramirez Tello, ed.La factoria de ideas, Madrid, 2005.

Reseña: Contra la oscuridad (I)

 Iain M.Banks, Contra la oscuridad. Trad.Pilar Ramirez Tello, ed.La factoria de ideas, Madrid, 2005.

Leer a Iain M. Banks, siempre es una aventura. Su literatura, sea de ciencia ficción o ficción literaria, aguarda sorpresas al lector. Algunos afirman, no sé si demasiado audaces que es “la peor novela de ciencia ficción de Iain Banks”. La M la dejaba para las novelas de ciencia ficción. Para las de ficción literaria como La fábrica de avispas, Cómplices o Una canción de piedra se dejaba la M. La novela Contra la oscuridad es una extraordinaria narración, llena de imaginación desbordante, nada fácil de seguir, posiblemente como consecuencia de ser una de las novelas primerizas del autor.  Las situaciones límite están a la orden del día, hay un exceso de acontecimientos. La obra es un viaje de la heroína de la novela Sharrow por un mundo extraordinario llamado Golter un planeta que en su interior se despliega mil mundos cada uno de ellos, con su peculiar idiosincrasia. La historia, como toda historia tiene siempre un inicio y es este:

“La mujer se levantó y, con sus últimas fuerzas, empujó a la niña que gritaba hacia la puerta un segundo antes de que la granada explotase. Sharrow cayó en la nieve con un aullido.” (pág.11)

La mujer es la madre de la protagonista. Pertenece a la nobleza. Golter, es un planeta dividido en cientos de estados-ciudad, ciudades con diferentes grados de autonomía, ciudades-oasis, la multiplicidad de sociedades abruma al lector, da pistas de lo que podría convertirse nuestro planeta. 

Para resumir al máximo la novela, se trata de recuperar la Pistola Vaga que le permitirá escapar a la sentencia de muerte de los Huhsz, una secta fanática de un culto religioso, que la considera un obstáculo para sus fines. Un juego de vida o muerte acompañado de un peculiar grupo de mercenarios amigos que envuelven a la protagonista en busca de esa quimérica arma llamada Pistola Vaga. Los acompañantes de esta aventura son Zefla, Dloan, Miz, Cenuij.

Pero para encontrarla, primero tendrán que rebuscar por todo Golter su ubicación. La familia a la que pertenece Sharrow esconde la ubicación de la mencionada pistola. Para encontrarla, primero hay que encontrar los “Principios Universales”. Estos nombres se han convertido en mitos y leyendas que son mirados con escepticismo por la protagonista.

Las pesquisas para encontrar su ubicación requieren remover cielo y tierra de Golter. He dicho que Sharrow pertenece a la nobleza, pero no a cualquiera, (…) “de la primera casa de Dascen Mayor, en Golter. Nació en el 9965, en la casa Tzant, en el estado del mismo nombre, que fue vendida junto con el resto de la fortuna de Dascen Mayor tras la liquidación exigida por el Tribunal Mundial tras la desmembración de la red comercial (y desgraciadamente ilegal) de su abuelo Gorko, que se dice fue la más importante de su tiempo.

—Nuestra familia siempre ha pensado a lo grande. Sobre todo cuando se trata de desastres. —Tras la desafortunada muerte de su madre…

—Creo que «asesinato» es el término técnico. —Aminoró el ritmo y juntó las manos tras la espalda.

—… asesinada por fanáticos huhsz, la crío su padre en lo que creo podría denominarse una… existencia itinerante.” (pág. 27)

Para empezar a buscar, lo primero es hablar con su hermanastra que se encontraba en el “Servicio de Diseminación de la Verdad de los Hermanos Tristes del Peso Mantenido", en Caltasp. Los nombres que van apareciendo en la novela son todo un hallazgo. Una de las características de este mundo era que todos estaban esposados y encadenados. Cada encadenado iba por unos raíles determinados. La hermanastra se llama Breyguhm, según ella, sabe donde se encuentran las pistas para encontrar los Principios Universales (un libro).  Encontrar la Pistola Vaga liberaría a Breyguhm de su encierro y liberaría a Sharrow de los Husz. 

Reseña: De animales a dioses (II)

 II

Las páginas dedicadas a la revolución agrícola son ilustrativas de esta capacidad del ser humano para la compasión y la insensibilidad por nuestros congéneres no humanos. Así podemos leer: 

“Después de Homo sapiens, las vacas, los cerdos y las ovejas domésticas son los mamíferos grandes segundo, tercero y cuarto más extendidos por el mundo. Desde una perspectiva evolutiva estricta, la que mide el éxito por el número de copias de ADN, la revolución agrícola fue una maravillosa bendición para las gallinas, las vacas, los cerdos y las ovejas. (pág.95)

(...)En la naturaleza, la mayoría de los gallos y las vacas morían mucho antes, pero todavía tenían probabilidades de vivir durante un respetable número de años. En contraste, la inmensa mayoría de los pollos y las gallinas y del ganado bovino doméstico son sacrificados cuando tienen entre unas pocas semanas y unos pocos meses de edad, porque esta siempre se ha considerado la edad óptima para matarlos desde una perspectiva económica. (¿Por qué seguir alimentando a un gallo durante tres años si ya ha alcanzado su peso máximo a los tres meses?)”. (pág.95-6)

Momento crucial lo sitúa con la revolución científica. Y, cómo se configura la modernidad de la mano del Estado y el Capitalismo. Esta tríada: revolución científica, capitalismo y estado ha configurado el marco donde estamos instalados. Interesa las cuestiones que plantea, los conflictos en los que estamos instalados, las contradicciones permanentes a la hora de elegir entre diversas opciones, no siempre evidentes por sí mismas y sí llenas de posibles complicaciones. Tecnología, dinero e imperio, son analizados por Harari contraponiendo ventajas y desventajas, beneficios y perjuicios.

Hablando de imperios nos dice lo siguiente: (…)”Los estados se hallan cada vez más abiertos a las maquinaciones de los mercados globales, a la interferencia de las compañías y organizaciones no gubernamentales globales, y a la supervisión de la opinión pública global y al sistema judicial internacional. Los estados se ven obligados a amoldarse a los estándares globales de comportamiento financiero, política ambiental y justicia. Corrientes enormemente profundas de capital, trabajo e información remueven y modelan el mundo, con una desatención creciente por las fronteras y las opiniones de los estados.” (pág.197)

Los últimos capítulos nos hablan de los retos a los que estamos enfrentados. En el capítulo veinte, el título es bien explícito, El final de Homo sapiens. En él nos habla de los retos a los que nos enfrentamos. Nuestra capacidad de alterar nuestro ADN, de la capacidad de ir más allá de nuestra biología, de ir contra la propia selección natural. Nuestras investigaciones actuales se centran entre otras: “La mayoría de los organismos que ahora son sometidos a manipulación genética son los que tienen los cabilderos políticos más débiles [el subrayado es mío]: plantas, hongos, bacterias e insectos. Por ejemplo, se han manipulado genéticamente linajes de Escherichia coli, una bacteria que vive simbióticamente en el tubo digestivo humano (y que aparece en los titulares de los periódicos cuando sale del tubo digestivo y causa infecciones letales), para que produzcan biocombustible. E. coli y varias especies de hongos han sido asimismo manipuladas genéticamente para producir insulina, con lo que se ha reducido el coste del tratamiento de la diabetes. Un gen extraído de un pez ártico se ha insertado en patatas, lo que ha hecho que las plantas sean más resistentes al frío.“ (pág. 374)

¿Nos enfrentamos a la posibilidad de crear frankesnteins a la carta? En la película Gattaca, nos explica un futuro relativamente cercano, donde a través de ingeniería genética, los padres puedan elegir entre diversas posibilidades, ser más inteligentes, con opciones como elegir el sexo, el color de los ojos, la corrección de patología genéticas y un sinfín de mejoras. La película contrapone está posibilidad con los que no han podido elegir esas opciones de mejora, creando dos castas de humanos, los normales y los mejorados. ¿Queremos esto? ¿Qué padre se negaría a ofrecer a su hijo todas las posibilidades de una vida lo más rica posible? ¿Es suficiente estas mejoras para ser más felices? Harari no menciona la película pero si plantea estas cuestiones cuando se pregunta lo siguiente: “La única cosa que podemos hacer es influir sobre la dirección que tomen. Puesto que pronto podremos manipular también nuestros deseos, quizá la pregunta real a la que nos enfrentamos no sea «¿En qué deseamos convertirnos?», sino «¿Qué queremos desear?». Aquellos que no se espanten ante esta pregunta es que probablemente no han pensado lo suficiente en ella.” (pág.387). La respuesta a la pregunta nos da pistas sobre el escepticismo de Harari sobre esta cuestión controvertida y compleja.

Finalmente, hay un epílogo que se cierra con la siguiente pregunta: “¿Hay algo más peligroso que unos dioses insatisfechos e irresponsables que no saben lo que quieren?” (pag.389). La pregunta interroga lo que queremos ser como individuos y también como especie. El reto que tenemos por delante es extraordinariamente complejo y lleno de incertidumbre. No sé si es una la metáfora de la moneda lanzada al aire, porque esta metáfora implica una opción binaria, si o no, cara o cruz. Sólo el futuro nos dirá hacia donde nos dirigimos, pues, nadie sabe qué pasará en ese futuro incierto. 

Reseña: De animales a dioses (I)

 Yuval Noah Harari. De animales a dioses. Breve historia de la humanidad. Trad. Joandomènc Ros i Aragonés. Debate. Madrid, 2014. 494 páginas (edición digital)

I

El libro de Noah Harari, es una síntesis inteligente de lo que nos ha pasado como especie en los últimos 100.000 años. Una especie que ha acabado por ser la hegemónica en el planeta y que es capaz de ponerse en peligro solamente a ella, sino al resto de las especies que compartimos hábitat en este pequeño planeta.

A través de las diferentes ramas del conocimiento, Harari, nos explica con amenidad y rigor nuestro ascenso hasta la cima en que nos hemos instalado.  Un proceso lento y lleno de incertidumbre, que fue posibilitado por un cerebro que nos permitió salir muy lentamente de nuestro estado animal hasta convertirnos en lo que somos. La revolución cognitiva la denomina Harari, para nuestro despegue de la esfera animal. La utilización del fuego para cocinar fue también un momento decisivo que marcó diferencias en el resto de las especies que nos acompañan en nuestro planeta.

Así, Harari, trata de sintetizar la relación entre biología [somos una especie más] e “historia después de la revolución cognitiva”:

a. La biología establece los parámetros básicos para el comportamiento y las capacidades de Homo sapiens. Toda la historia tiene lugar dentro de los límites de esta liza biológica.

b. Sin embargo, esta liza es extraordinariamente grande, lo que permite que los sapiens jueguen a una asombrosa variedad de juegos. Gracias a su capacidad para inventar la ficción, los sapiens crean juegos cada vez más complejos, que cada generación desarrolla y complica todavía más.

c. En consecuencia, para poder comprender de qué manera se comportan los sapiens, hemos de describir la evolución histórica de sus acciones. (…)”. (pág.45)

La diversidad de culturas, lenguas, el ascenso y fracaso de civilizaciones, la religión, son explicadas con una buena cantidad de ejemplos. Harari, no es complaciente. No narra una epopeya donde los seres humanos derrochan amor y compasión con sus hermanos sean humanos o no humanos. Explica como nuestra capacidad para destruir al otro es connatural al ser humano. Sin embargo, esta capacidad, no podría explicar cómo hemos llegado hasta aquí. También hay componentes  como el altruismo, el espíritu de sacrificio, la familia, el grupo, la patria, explican que no somos, solo, una pandilla de desalmados.

Reseña: El honor de los filósofos

 Víctor Gómez Pin, El honor de los filósofos, Acantilado, 407, Barcelona, 2020, 598 pág.

El libro es un canto a los héroes –discretos- del pensamiento Occidental. Hombres y mujeres que ha pagado con su vida su derecho a ser coherentes con sus ideas. Un recorrido por buena parte de la historia de Europa desde Aristóteles, hasta Paul Ricoeur. No todos corrieron la misma (mala) suerte. El propio texto, divide en diferentes apartados, las situaciones a las que tuvieron que enfrentarse. Así, Ingratitud y repudio, El panteón y el cadalso, En efigie... y en presencia, “Pathei Mathos”, Una tragedia romana, “La filosofía conllevará de nuevo un riesgo”, En la catástrofe, Ciencia, escritura y tragedia, amén de un Epílogo: Sin libertad ni esperanza.

Libro singular, donde se desgrana el significado de dignidad y cómo cada hombre y mujer, ante situaciones límite, se ha enfrentado a su propio destino. El autor trata de ser empático con las circunstancias y peripecias vitales de cada uno de ellos, tratando de ilustrarnos ante los cursos de vida y sus sinuosas direcciones. Llama la atención, por normalizar un hecho que debería ser trivial, pero que no es. Me refiero a las diferentes heroínas que aparecen en el ensayo: Olympe de Gouges, Sophie de Grouchy, Teano, Hipatia, Émilie du Châtelet, Simone Weil, Porcia “Catonis”. Son muy pocas en comparación con el elenco masculino. Pero, desgraciadamente, la historiografía, muy en la línea de sus propios prejuicios, no fue capaz de vislumbrar las aportaciones de las mujeres. Pero, de esto no tiene la culpa Gómez Pin. En diferentes entregas resumiré lo dicho por el autor acerca de nuestras heroínas.

Lenguaje cuidado, combinación de obituario, anécdota y síntesis de ideas se despliegan en este gran fresco de la “humana condictio”, en la que todos los seres humanos estamos embarcados.  No se trata de una historia de la filosofía circunscrita a los personajes que aparecen, es más bien una reivindicación de que el hecho de morir requiere de grandeza, como ya supo y subrayó magistralmente, Javier Gomá Lanzón en su Tetralogía de la ejemplaridad.

Libros como este de Víctor Gómez Pin, son un buen ejemplo de lo que debería ser una especie de propedéutica para la filosofía, está no es una preparación para la muerte como quería Platón en boca de Sócrates, sino una preparación para la vida.

Ressenya: Hjorth & Rosenfeldt, Secrets imperfectes (i VI)

 Quina relació tenien la Lena i en Groth? La Lena li feia xantatge?, però de quina mena? A més com encaixava l’assassinat de Peter Westin amb tot això? En Sebastian no ho veia com ho veien els demés. Alguna cosa no quadrava, els recordava que en Roger hi tenia secrets, però de quina mena?  Varen trucar per dir que a casa d’en Groth havien trobat el bloc de notes del Westin. El cercle s’havia tancat, oi? No era molt convenient haver trobat aquest bloc de notes? Podia Groth deixar una pista com aquesta a casa seva? Per Sebastian això no s’havia acabat.

Quan marxava, en Billy li va donar allò que Sebastian havia anat a buscar i per la qual s’havia ficat a la investigació, era una adreça. L’assassí, s’ho mirava tot des d’una perspectiva diferent. Va ser ell qui va posar l’agenda de Peter Westin a casa d’en Groth. 

Una pedra a la sabata de l’investigació era què al cotxe no s’ha trobat res de sang. En Sebastian no podia dormir, i va a començar al fer alguna cosa útil, utilitzava un mètode per intentar esbrinar els motius, les interaccions entre els actors del drama. En el cas concret, posava un full amb el nom o concepte què volia retenir: Canvi d’escola, Sense amics, Sessions de teràpia, Necessitats de diners, La mare rep diners del director d’escola, Amant gai, Amant secret/a, “Al final només li interessava els diners i el sexe”, Última conversa. No acabava de trobar un fil. Ho va deixar córrer. 

Al dia següent, en Sebastian, va aguantar al agent immobiliari, li va escalfar el cap, però ell, volia signar i marxar corrent d’aquell poble. Però de sobte, s’ha en va encendra la llum. Va trucar a un taxis, va anar amunt i avall,  fins que va fer divuit quilòmetres. Ja sabia quina era l’amant secret/a. Com és què no s’havia adonat?

A comissaria, la Vanja i en Torkel, estaven preparats, la Beatrice Strand, no tant. Si, ella, havia estat l’amant d’en Roger. Però, ella, no era a qui buscaven, se sentia culpable, però no era l’assassina, després de l’ensopegada d’en Groth, calia anar amb cura. Ella i el seu marit, en Ulf, s’havien separat, però ara tornaven a estar junt, no per ells, sinó per en Johan. Els va explicar què va passar el últim divendres amb vida d’en Roger. Va pujar al cotxe, però al va deixar al costat del camp de futbol i s’han va anar a casa. Sebastian, que s’ho mirava des del mirall gran de la sala d’interrogatori, s’ho creia el què ella deia. Ella no ho va fer.

Mentre uns intentaven resoldre uns crims, en Haraldsson, és feia creus de la seva mala sort. Ara resulta que en Radjan Mici, també havia fet els deures, i va poder trobar una adreça per trobar en Axel Johansson. Al interrogatori, havia confessat, no el crim d’en Roger, però si un munt de violacions. Adéu, al ascens, després d’haver  treballat de valent, el món era injust! La Hanser, li va dir que vingués amb ella.  

A la sala de juntes, intentaven posar tota l’ informació, què en sabien d’en Ulf Strand? Calia investigar-ho a fons. Estaven a prop de resoldre el cas, però encara no s’havia tancat el cercle.

 La Hansel va entrar a la sala de juntes, per dir què li acompanyaria en Haraldsson. Aquest, va tenir temps de fer caure un bot de bolígrafs (pàg.513). S’ho van mirar amb incredulitat. Van anar a casa d’Ulff i la Beatrice.  

A la casa dels Strand, hi havia un Megane, les rodes eren Pirelli. Van obrir el maleter del cotxe, al estar al carrer, no calia demanar cap ordre. Hi van trobar un munt de possibles pistes incriminatòries. L’assassí, s’ho mirava des de la finestra. Sabia que tenia que haver fet desaparèixer el maleït cotxe. 

Havien rodeja’t la casa, tothom preparat i alerta, va picar a la porta, aquesta és va obrir, una veu va dir que sortia. L’Ulf, va obeir totes les indicacions de la policia. En Johan estava a casa. Però, en Ulf, no era a qui buscaven! No sabia res del embolic de la seva dona amb en Roger. Un tret des la finestra va donar en Haraldsson al pit. 

Moment de pànic i desconcert. En Sebastian, parla amb la Vanja, vol parla amb Johan. Sembla què en Johan ha disparat, Sebastian acaba convencé a la Vanja perquè li deixi pujar les escales per parlar amb Johan. Puja les escales. No és cap valent, en Sebastian, va en compte, va dient-li què res més vol parlar amb ell, vol què li expliqui què ha passat. Entra a la habitació del noi, té un arma, sembla espantat i confós,  cal anar en peus de plom. I comença a explicar-li la història.

Li confessa que ell va disparar, en Roger no volia escoltar en Johan. Amb la confessió, és va ensorrar i Sebastian al va agafar i el va abraçar. Cop desprès vàrem baixar. Tot s’havia acabat.

Deixo al lector, que llegeixi el final, potser que matar sigui tan fàcil si estàs desesperat? No sé, l’assassí en sèrie sembla més algú què ha tingut sort i què la policia buscava altra cosa. No sembla massa convincent aquest final, però hi ha un final. També hi ha un final, amb la recerca de Sebastian de l’Anna Eriksson, també ací, hi ha massa artifici, però la necessitat de continuar la sèrie fa què el cercle es tanqui, per donar joc a un altre capítol d’aquesta sèrie.

Ressenya: Hjorth & Rosenfeldt, Secrets imperfectes (V)

 

Västeras

A la comissaria, havia reunió per seguir les novetats del cas. La fotografia del Aftonbladet, hi sortia en Ragnar Groth. Hi tenien clar que havia un assassí que ja havia matat a dues persones. D’en Axel, bé, van explicar què el maldestre Thomas Haraldsson, l’havia fet grossa. Hi havia també els informes del clients del motel. En Groth surtia en la llista del club de tir. Sembla que en Groth està per tota reu. Van anar a parlar amb Ubbe Lindström, l’encarregat del club de tir. Costava treure-li les respostes. En Sebastian, es va passejar per els passadissos del club, va xerrar amb una nena que s’ha esperava per fer practiques, i desprès, ho va trobar, una fotografia, on deia “Campionat Nacional –Bornze, 1999” (pàg.364). 

Sebastian, va entrar a l’oficina on estaven l’Ubbe, la Vanja i en Billy, i li va preguntar per la fotografia, va dir que era Frank Clevén. Van anar a on treballava i varen parlar. Van preguntar si havia estat al motel, i ell, dient que no. Al van acabar d’acorralar, que l’havia robat la cartera, i finalment, va confessar, què es trobava amb Groth al motel. Aquesta relació ja durava força temps. És què potser en Roger els va veure al motel?

A la reunió, tothom semblava força animat, el cercle estava cada cop més estret, i tot portava a en Ragnar Groth. Però com encaixava la mort de Peter Westin? La Vanja va fer una “narració” dels fets, per veure si era versemblant. En Roger hauria vist en Groth al motel, i hauria volgut extorquit amb Groth, i aquest no va saber que fer amb tota la situació i va acabant assassinant en Roger, i llavors li va extreure la bala del cor,  un cop mort, li havia propinat les ganivetades per confondre el cas. 

Van parlar amb Groth. Se’ls van portar del institut a comissaria. Tossut va negar totes les acusacions de la Vanja. Va reconeixia que s’havia vist al motel amb Frank Clevén, però va negar que fossin amants. Li van dir què en Frank reconeixia què eren amants, en Groth ho va negar. Van demanar per les armes. Al final en Groth li va deixar les claus per comprovar-les si s’havien fet servir. En Groth era dur de pelar, això està clar.

A casa d’en Groth, tot està net i polit. Tot perfectament ordenat i cada cosa al seu lloc, per un investigador això semblaria ideal, però ja és veu que no trobaran res de profit. 

La Vanja és pren un respirar, es  troba amb el pare, Valdemar. Passegen pel carrer, plor i acaben al hotel per sopar. Parlen no massa d’ells mateixos, estar junts ja és una bona recompensa. I de sobte apareix en Sebastian. La Vanja vol què desaparegui, però en Sebastian gaudeix veient a la Vanja com pateix. Parlant amb Valdemar.

A un altre hotel, l’Ursula i el seu marit, en MiKael, es troben, per sopar, abans es troben amb Torkel, què sospita que l’Ursula el vol castigar. Portar el seu home, és una manera de dir-li qui mana ací. 

Què difícil son les relacions humanes. En Mikael està fotut, ha begut i ara és en Torkel qui té què escoltar les seves confessions. La Vanja no vol ni en pintura en Sebastian. 

També en Haraldsson, vol donar un cop d’efecte, perquè de moment tot li surt malament.Té amic què li poden ajudar, vol esbrinar què ha dit la novia d’en Axel. L’únic què sembla que treu profit almenys professional és en Billy. Mirant les cintes de tràfic, s’han adona què mirar no es veure, cal obrir la ment perquè hi càpiguen totes les opcions. Descobreix una possible pista en forma d’un Volvo de color fosc, com és què no ho havia vist abans? Va trucar amb Torkel, segur què li interessaria la notícia malgrat l’hora.

La policia va a casa de la Lea, volen que vagi a comissaria per veure uns vídeos. Ella volia pau, però la policia ha fet que tingues que anar de presa i corrent on no volia. Li ensenyen el vídeo, on és veu un Volvo fos a la pantalla, li diuen que pari atenció. Veu el vídeo on el seu fill, camina per la vorera. I si veu el cotxe. Tothom espera una declaració definitiva, però la Lena diu que no li diu res el cotxe. Decepció i desànim al grup. Calia seguir picant pedra.

La Lena va sortir de la comissaria, però ella si sabia de qui era el cotxe. Va anar al institut Palmlövska, on tenien el Volvo. Va trucar amb el mòbil i li va etzibar “Sé que vas ser tu” (pàg.438)

La casualitat va volgué què el gos de la Cia Edlund trobés l’escenari del crim d’en Roger. Va trocar a la policia. Sebastian feia que treballava amb Billy. La trucada va fer mobilitzar a tothom. Al costat d’un camp de futbol hi havia un terraplè què baixa i no és veia el camp, ni et podien veure. L’Ursula va començar a donar un cop d’ull, i si havia un basal de sang què s’havia quasi assecat,  hi havia feina per una bona estona.

La Lena va arribar a casa. Estava nerviosa i emprenyada amb ella mateixa, és donava la culpa de la mort d’en Roger. Algú va entrar a casa, no havia deixat la clau al pany. L’home se la va mirar on aquelles ulls.

Haraldsson és va despertar massa tard, així que s’ho va prendre amb calma. Si va trobar amb Radjan, què li va donar l’informe què li havia demanat. Va llegir-ho amb calma, i va començar una recerca don havia estar en Axel Johansson. La recerca li va porta a diferents ciutats i allà també havia hagut violacions, semblava que tot plegat mostrava un patró  de violència contra les dones. Es veritat què hi havia un lloc que no seguia la pauta, però estava clar que era un violador en sèrie. Aquest descobriment li faria pujar punts. A anar a veure a la Hanser, li va començar a explicar-li, però li va tallar, li va dir què en Axel el tenien a comissaria. 

Sota el terreny, Sebastian s’ha estava avorrint i va pensar a fer alguna cosa, per exemple, anar a casa de la Lena, era relativament a prop. Allà va trobar mort, millor dit, morts. La premsa està a sobre de la noticia, i en Torkel tenia que dir alguna cosa. La Hanser volia donar un titular, malgrat que en Torkel no volia dir res encara. En Groth era l’assassí d’en Roger i la seva mare? Es possible en desprès d’assassinar a la Lena s’hagués suïcidat? Encara hauria més sorpreses?

L’Ursula i en Sebastian van anar al institut on sembla que era el lloc adient per esbrinar els secrets d’en Groth. A casa seva no hi havia trobat res de res, semblava que el més lògic es que tenia que tenir un amagatall a un altre lloc i res millor que el institut on era el director? Per fi desprès de barallar-se amb un cadenat varem poder obrir, el lloc era net i polit, tot estava al seu lloc, però varen trobar el seus secrets...

A casa de la Lena també és s’escorcollava, una nota de suïcidi: “Perdoneu-me” (pàg.471) apareixia molt convenientment. L’Ursula va trucar a la Vanja per dir que havien trobar un telèfon de prepagament on havien tres números. Cap d’ells els hi era desconegut*.

*Hjorth & Rosenfeldt, Secrets imperfectes, Trad. Jordi Boixadós. Sèrie Bergman 1, labutxaca, Barcelona, 2019.

Ressenya: Hjorth & Rosenfeldt, Secrets imperfectes (IV)

 La Vanja ha anat al despatx d’en Peter Westin. La rebut el seu col•lega, Rolf Lemmel. Ha dit que estava apunt de arribar. Però el cert és que no arriba. S’han va. Hi ha feina. A la reunió del grup, s’expliquen les novetats. El mòbil surten missatges força estranys, però resulta que en Roger, era qui és dedicava a vendre alcohol  al institut, per això en Axel, es va cansar d’allò, i va voler prescindir d’ell, i aquest com a revenja, el va denunciar. És d’ací on treia els diners. 

La Vanja i en Sebastian, van anar a casa de la Beatrice, per parlar amb Johan. La Beatrice no va dir res en Sebastian, es va explicar que s’han havien anat al llac Mälaren. Així que van anar al llac. No va ser difícil trobar-los, pare i fill. Mentre la Vanja anava en cotxe en busca d’en Johan, Billy, revisava els vídeos. L’havia trobat a Drottninggatn, es dirigia al nord. En Johan va certificar que en Roger s’ocupava de les begudes. Hi havia un número d’en Roger que no podien esbrinar de qui era. En Johan va acabar dient que en Roger “(...) al final només li interessaven els diners i el sexe” (pàg.331). 

De tornada, la Vanja va anar directament a casa d’en Peter Westin, li havia trucat una pila de vegades. Quan estaven ben a prop sortia fum, hi havia el s bombers treballant en un incendi que ja estava controlat, però tot havia quedat fet miques, “era la casa de Peter Westin” (pàg.333), i no estava observant des de el carrer com es cremava casa seva.

La Vanja parla amb Sundstedt, cap dels bombers, no descarta rés, però la virulència del foc té pinta d’intencionat. Comencen a sospitar que tot això no és causalitat. A comissaria té lloc una conversa surrealista entre la Hanser i Haraldsson. Li comenta si a estat ell qui feia vigilància al pis d’Axel, i en Haraldsson, li diu una mentida com una casa de pagès, li diu que ell no ha fet cap vigilància. El pobre heroi s’ha ficat de quatre potes en un bon embolic. Què el van veure córrer darrera d’ell, i ell tossut, què no! La Hanser el te ben agafat, perquè li diu, com si no vol la cosa què si sap qui és la Desiré Holmil? 

                        

No cau, però ell està en caiguda lliure. Era la veïna grisa, però segons Haraldsson, no veia massa i segurament s’ha equivocava, per acabar de arrodonir d’interrogatori li etziba si té un Toyota verd, i ell, tossut com un ase, segueix fent-se el despitat, que si havia molts toyotes, tenia l’aigua al coll, per acabar de arreglar-lo la Hanser posa l’últim clau, li explica  que el Toyota estava a un lloc on es veia perfectament la matricula i la bona senyora havia pres la matricula i  resulta què és el teu. Ja posats li diu que tindrien que parlar a on va estar el dia que tenia què haver estat a Listakär. I com si res, li diu que la bona senyora Holmin, el va veure córrer sense cap impediment. La Hansen el va deixar allà sol, perquè s’ho anés pensant tot el que havia fet.

L’Ursula va anar a casa d’en Peter Westin, allà és va trobar amb un antic company de feina, el Sunstedt. És van posar a fer feina. Hi havia un cadàver cremat, no era fàcil dir que era, però sabia que era en Westin. Al antic despatx d’en Westin, en Rolf Lemmel, s’ho passa molt malament. No coneixia amb Roger, no coincidien en els horaris. El despatx d’en Westin, havia estat regirat de mala manera. Va parlar d’una agenda, però no la van trobar. Tindria que venir l’Ursula per donar una ullada al lloc.

De la mort d’en Roger, ara teníem un altre mort, l’assassí sembla que volia esborrar tot rastre. Van veure un vídeo on és veia en Roger anant per Spränggränd. Desprès es perdia el rastre. Desprès de mirar el terrenys van trobar un motel. Podia ser que en Roger hagués estat allà? Calia investigar-ho.

Motel Edin’s Budget, així és deia el lloc. En Billy i la Vanja van anar a fer un cop d’ull. Havia una senyora al taulell del motel. Evasives primer, però quant varen posar-se en modus policia tocacrustons, la senyora, finalment va explicar qui va venir el divendres, hi havia una fotografia al Aftonbladet.

*Hjorth & Rosenfeldt, Secrets imperfectes, Trad. Jordi Boixadós. Sèrie Bergman 1, labutxaca, Barcelona, 2019.

Ressenya: Hjorth & Rosenfeldt, Secrets imperfectes (III)

En Robert, sembla que porta una vida paral•lela, portava roba massa cara per les possibilitats de la seva mare, que ha parlat amb els mitjans, a canvi de diners. Potser en Robert “s’avergonyia d’ella i que ja no volia que formés part de la seva vida, que l’havia bandejat” (pàg.266). Semblava un zombi, sense reflexos ni esma, res més fuma sense parar. Li pregunten com es que té aquella roba cara, però la mare sembla que ho no sap, també portava un rellotge car, què ara la mare sembla interessada a recuperar-ho. La Vanja està emprenyada amb la mare, perquè no sembla massa col•laboradora. 

A la tornada cap la comissaria, Sebastian parla amb la Lisa, ella li donava diners per fer veure que eren nuvis, però no tants per la roba que portava. Mentre la Vanja està enfadada amb la mare, per això pot dir: “ No plorar la mort d’un fill és malaltís i prou” (pàg.265). Però en Sebastian no li compra aquesta idea. La Vanja, sospita que en Sebastian amaga alguna cosa, però què?

A la comissaria tothom a fotut el camp. En Torkel té una xerrada amb Sebastian, però no s’han surten. És veritat que li ha dit coses de la Lili, però li fa mal pensar-hi. Sebastian, torna a la carrega per saber qui és la Anna Eriksson. S’han va a buscar fortuna amb Billy, desprès de dubtes, li diu que ja ho mirarà. 

Torkel va a sopar amb la Hanser. Parlen del cas, i més tard parlà del fill que va morir, en Niklas. En Torkel no ho sabia, i li pregunta com va ser, la resposta es que “es va acostar massa al cable d’alta tensió” (pàg.280). Què difícil és poder pair un accident d’aquesta mena. Adolescents! 

Al altra part de la ciutat hi ha en Haralsson fent mèrits per dir que ell és un policia com cal. Està fent vigilància, malgrat que ningú li ha dit què ho fes. Està vigilant la casa d’en Alex Johansson. A casa, s’ha convertit en un petit infern amb la Jenny, què està en vogint per quedar-se embarassada. 

Mentre en Benjamin, va a seva, la Vanja s’hi posa a treballar amb el material que va portar l’Ursula. Potser si què competeixen ! Comença a seguir el mètode de l’Ursula, i acaba fent un descobriment, apareixen unes inicials PW. A cert dies i hores, surt PW. Què voldrà dir? La Vanja truca a la Beatrice, la tutora d’en Roger. Li diu un nom, Peter Westin, és psicòlog. 

La divisió del treball fa que en Billy, truqui a la Linda Beckman, la ex novia d’Axel Johansson. En Billy i la Vanja, queden amb ella al restaurant que hi treballa. Poca cosa els pot dir, excepte, que estava obsessionat per els diners. Ara sabien que en Roger havia anat al pis d’Axel.

En Sebastian té un somni no és gens divertit, té a veure a la Sabine i la Lily, i les seves morts. Per esbravar-se de tot això, l’únic que se li va acudir va ser anar a seduir a la Beatrice. 

I l’assassí, és pregunta perquè no han seguit la pista que havia deixat tant convenientment a casa de Leonard Lundin? També ell, té somnis. L’assassí va llegir el diari que en Benjamin Bergman s’havia incorporat al equip com a psicòleg. L’assassí, va pensar ràpidament amb Peter Westin, calia tallar qualsevol pista. 

El grup d’en Torkel segueix seguint pistes. Per la seva part el heroi solitari Haralsson, desprès d’estar-hi al congelador del seu cotxe, veu en Axel anant d’amagat a casa seva. Però, amb l'ànsia de fer la detenció ells solet, es precipita i alerta a Axel que surt corrent, Haralsson també va corrent, malgrat que se suposa que té malament el turmell, les seves maleïdes mentides. 

En Sebastian, rep una bronca d’en Torkel, per què on s’ha vist que un investigador s’han vagi al llit amb la mare d’un del sospitosos la Clara Lundin?, què l’esperava al costat de casa seva, quan veu que va en cotxe amb un altra dona, la Beatrice. Si en Torkel s’assabenta que també ha estat amb la Beatrice, tot s’ha haurà acabat. El problema d’en Sebastian és que no volia canviar*.

*Hjorth & Rosenfeldt, Secrets imperfectes, Trad. Jordi Boixadós. Sèrie Bergman 1, labutxaca, Barcelona, 2019.

Ressenya: Hjorth & Rosenfeldt, Secrets imperfectes (I)

 Ressenya:

Hjorth & Rosenfeldt, Secrets imperfectes, Trad. Jordi Boixadós. Sèrie Bergman 1, labutxaca, Barcelona, 2019.

La novel•la negra, ara té geografia nòrdica. Tal com diu a la contraportada, sempre cal llegir-la, és una història truculenta, amb 554 pàgines, hi ha per explicar fil per randa, les diverses històries de tots els personatges, i n’hi ha molts, potser masses. 

Des de el primer moment, l’assassí ja te’l trobes, té un destí què complir. I una ciutat on passa tota l’acció, Västerås. Desprès està la víctima, què li roben el cor. Però ací, no és cap llicència poètica, sinó un acte d’allò més cruel, potser l’assassí vol calma  els seus dimonis, què hi té.

Apareixen les famílies, del noi mort, l’amiga, el malparit que fa bullying,  tots tenen draps bruts que rentar a casa. Què passa quant el teu fill és assassinat? Quant comences a culpar-te de tot? Quant a més, tot sembla conspirar contra tu? 

  

Què difícil es educar els fills. Sempre ho ha sigut, però ara sembla més complicat. Quant son adolescents, i tanca’n la porta de l’habitació, què fan tot el dia?

Desprès, la policia. La policia també té els seus propis dimonis corporatius, com tothom. Enveges, tírries, i el que sol passar  a qualsevol treball, sempre hi ha un per sobre teu, que massa sovint, creus què és més incompetent que tu. 

A la vida real no deu ser fàcil descobrir l’assassí. També és veritat, què en molts casos, sempre és a prop, massa a prop. Quant l’assassí és un desconegut, llavors tot comença a trontollar. Llavors, la sèrie causal s’ha en va a noris. No hi ha el crim perfecta. La vida està plena de imperfeccions. Normalment, són les casualitats les què permeten seguir pistes. De moment, no hi ha masses pistes en aquest cas.  

Sebastian Bergman, té problemes d’autoestima, ell, pensa què no, però és una persona psicopàtica. Desprès del desastre, on ho va perdre tot, porta una vida, sense solta ni volta. Les seves víctimes son les dones. Qualsevol dona, per exemple, la mare d’en Leonard Lundin,  Clara. Ell sap com seduir, és una mena d’esport. És especialment malparit, quant la víctima, està en un moment especialment vulnerable, però, ja té això en Bergman. Potser és un psicòleg genial, però com a persona és un desgraciat. 

Bergman, està el lloc del crim, per casualitat. A anat a la casa del pares que ell va fugir fa molt de temps. La mare a mort, i ell, entra a la seva antiga casa. Tot el molesta, els records, les dificultats de convivència amb els pares, primer, i desprès amb la mare. També la mare té secrets, per casualitat, descobreix, dins d’una capça de sabates unes cartes adreçades a ell, però que no han pogut enviar-les perquè no sabien on era.  Ara té, interès a saber i esbrinar qui és la Anna Eriksson.

Ressenyes: Sol de sang (I)

 Jo NesbØ, Sol de sang (2015). Trad. Laura Segarra Vidal, Colc. A tot vent, 736, ed.Proa, Barcelona, 2020.

He dit més d’una vegada que les contraportades del llibres, hi ha qui fa un excel•lents sinopsis del llibre, aquest és el cas. Llavors, costa una mica de dir alguna cosa més. 

En Ulf s’ha anat al nord-extrem de Noruega, a Kǻsund [poblet imaginari]. Ningú va a un lloc així, si no es per una bona raó. En Ulf, té una bona raó. Es diu el Pescador, un cap de la droga a Oslo. Ulf, treballava per ell, però l’espifiada i ara, sap què passa quan vols fer-te el espavilat amb el Pescador, que et vol mort. De moment, s’ha anat molt lluny d’Oslo, però sap, que malgrat tot, aniran a per ell.

El sol està permanent obert, de dia i de nit. Això vol dir què estem al cercle polar àrtic. En Ulf, s’ha inventat aquest nom, des del moment que baixa del autobús, ha començat a coneixer gent. Per començar a un sami que és diu Mattis. Li pregunta com és que anat a parar allà. La resposta d’Ulf, no es massa convincent, diu que a anat a caçar. En Mattis, no se’l creu. Li pregunta on pot anar a descansar. Li suggereix l’església. 

Allà coneixerà amb Knut, un nen molt espavilat i inquisidor. Desprès apareix la mare de Knut. Li diu què no pot estar-se a l’església, però i una cabana on pot estar-se. El lloc és perfecta, lluny de tot i tots. El nen l’acompanya fins la cabana. 

En Hans Ulf té molt de temps per pensar-hi. Pensa en les males idees què a tingut al llarg de la seva vida. Tenia un encàrrec per desempallegar-se d’en Gustau. Però, no sempre les coses surten com volíem.  A més, ja sé com se sent un quan et volen matar. Segur què la propera vegada en Johnny Moe, no serà tan primmirat. 

La solitud, l’esta deixen tou, per això s’han va a la festa dels samis. A l’església hi ha molts cotxes, i un cotxe negre, de matrícula d’Oslo. Entra dins, però allà no hi ha cap boda, hi ha un taüt, és per ell? Han muntat aquest circ per mi? Tots estan en nòmina del Pescador? Pobre Ulf, què comença a patir, però no, el taüt es per el marit de la Lea, Hugo Eliassen, un malparit de primera.

Tots s’han van a la casa de la Lea, també està el germà bessó del Hugo, l’Ove, un altre malparit idèntic al seu germà. També vol a la Lea. En Ulf, vol ajudar, però no sap ben bé com fer-ho. Li han dit què els samis –un pagans- fan la festa a un altre lloc. 

Ulf, recorda la seva vida passada, on apareix la Bobby. Aquesta li diu que esta embarassada. De cop tot sembla congelar-se, però, la Bobby, li treu del cap, què seran una família feliç. El què vol és què li pagui la manutenció. La nena s’han diu Anna. I ell, vol protegir-la. Però, no hi ha sort a la seva vida, perquè la nena és posa malalta. Leucèmia aguda (pà.g105). Tot va a mal borràs. La nena al hospital, no hi ha gaires esperances. A més la Bobby, no és presenta a cuidar a la nena. En Ulf, arriba al pis d’ella, diu què està malament, però de fet, està drogada, ha vist la xeringa. 

En Ulf, ha vist què hi ha un tractament molt car, a Alemanya. Vol aferrar-se a l’esperança. I això passa perquè: “ (...) ens consolem amb el que podem: amb una revista mèdica alemanya, amb una xeringa plena d’heroïna, amb un llibre amb un suplement nou de trinca que et promet la vida eterna si et sotmets al nou salvador que acaben d’introduir”. Amb tot això, és quant va acceptar la feina del Pescador.

El temps sembla congelat. Com no té rés a fer, més enllà d’esperar que arribin els homes del Pescador, d’envà a la festa dels samis, no havien dit que durava tres dies? Som-hi! Allà la festa va de baixa, però encarà pot parlar en Kornelius. Parlà d’en Mattis, i de l’Anita. L’Anita vol ficar-se al llit amb Ulf. Li diu que ha vist a un altre foraster del sud, li fa una breu descripció: “ Un home prim. Amb serrell de nazi. Excèntric. Tenia l’ungla del dit índex llarga” (pàg.114)

En Ulf comença a suar, el foraster li ha dit què el home que busca es diu Jon. Ulf no troba millor solució què anar-se’n amb l’Anita. Buscava temps.

En Ulf, s’han va a la cabana, donant una volta i amb molt de compte. Ha anat a buscar l’escopeta que havia amagat al costat del riu. Entra per fi a la cabana, algú ha estat. Per sort, no s’ha emportat els diners.

Tots semblen molt protectors, la Lea, per exemple, li ha dit al foraster, que en Johnny havia marxat del poble. I l’altre foraster, també havia marxat. Tot plegat, la Lea mentia també com qualsevol altre. Anirà al infern de cap!

En Ulf, és veu enredat per en Knut, a anar a pescar. Accedeix, mentre rema explica a la Lea, que no va ser un bon pare perquè malgrat tot, la nena va morir al hospital. En Ulf, volia creure que la salvaria: “Creiem, perquè és millor que reconèixer que només hi ha una cosa que ens espera allà baix a les profunditats, i és la foscor, el fred. La mort.” (pàg.134)

Alguna cosa així, deuria pensar el bacallà que van pescar per joia de Knut què estava feliç de haver anat a pescar amb la mare i el Ulf. Aquest, pensava què en Johnny, també voldria pescar-lo. Tornaria, això és segur, i potser no seria tan amable amb tothom.

Desprès de capturar el bacallà, van anar a una petita illa, allà la Lea va fer foc, per cuinar el peix, és el moment per el joc amb Knut i fer confessions, especialment, de la Lea i la seva trista història. Desprès tornant de la illa a casa. Ulf se sent bé amb Lea. S’ha acomiadant, i Lea l’invita per el dissabte a l’aplec de l’oració. Ulf també li demana si pot agafar el cotxe per anar a comprar a Alta.