Una mica d'història...
1546
Potosí
La plata de Potosí*
Cincuenta indios caídos por haberse negado a servir en los socavones. No hace un año que apareció la primera veta y ya se han manchado de sangre humana las laderas del cerro. Y a una legua de aquí, las peñas de la quebrada lucen las manchas verdinegras de la sangre del Diablo. El Diablo había cerrado a cal y canto la quebrada que conduce al Cuzco y aplastaba a los españoles que pasaban por allí. Un arcángel arrancó al Demonio de su cueva y lo estrelló contra las rocas. Ahora las minas de plata de Potosí tienen mano de obra y camino abierto.
Antes de la conquista, en tiempos del Inca Huaina Cápac, cuando el pico de pedernal se hundió en las venas de plata del cerro, ocurrió un espantoso estruendo que estremeció al mundo. Entonces, la voz del cerro dijo a los indios:
—Otros dueños tiene esta riqueza.
(21)
1566
Madrid
El fanático de la dignidad humana
Fray Bartolomé de Las Casas está pasando por encima del rey y del Consejo de Indias. ¿Será castigada su desobediencia? A los noventa y dos años, poco le importa. Medio siglo lleva peleando. ¿No están en su hazaña las claves de su tragedia? Muchas batallas le han dejado ganar, hace tiempo lo sabe, porque el resultado de la guerra estaba decidido de antemano.
Los dedos ya no le hacen caso. Dicta la carta. Sin permiso de nadie, se dirige directamente a la Santa Sede. Pide al papa Pío V que mande cesar las guerras contra los indios y que ponga fin al saqueo que usa la cruz como coartada. Mientras dicta se indigna, se le sube la sangre a la cabeza y se le quiebra la voz que le queda, ronca y poca.
Súbitamente, cae al suelo.
(70 y 90)
1571
Madrid
¿La culpa es del criminal o del testigo?
¿Del espejo o de la cara? El rey no lo piensa dos veces. Por decreto ordena laincautación de todos los manuscritos que ha dejado fray Bartolomé de Las Casas, para que no lleguen a manos de los malos españoles y los enemigos de España. Sobre todo preocupa a Felipe II que pueda publicarse o de alguna manera difundirse la muy voluminosa Historia de las Indias, que Las Casas no pudo concluir y que vive, prisionera bajo llave, en el monasterio de San Gregorio.
(70 y 90)
1572
Cuzco
127
Túpac Amaru I
Viene arrastrando los pies por el empedrado. A lomo de un burro enano, la soga al cuello, Túpac Amaru marcha al degolladero. Adelante, el pregonero lo proclama tirano y traidor.
En la plaza mayor, crece el alboroto.
—Inca, ¿por qué te llevan a cortar la cabeza?
Los murmullos de la multitud indígena se vuelven griterío. ¡Que manden matarnos a todas!, piden los alaridos de las mujeres.
Desde lo alto del tablado, Túpac Amaru levanta una mano, la apoya sobre el oído y la deja caer parsimoniosamente. Calla, entonces, el gentío.
No hay nada que no sea silencio cuando el sable del verdugo parte el cuello del nieto de Huaina Cápac.
Con Túpac Amaru acaban cuatro siglos de dinastía de los incas y casi cuarenta años de resistencia en las montañas de Wilcabamba. Ya no bajarán sobre el valle del Cuzco los vendavales de la guerra, al ronco ritmo de los pututus.
(76)
+++++++++++++
Des de l’autocar petit hem anat per les carrers fins arribar a la fortalesa de Sacsayhuaman al costat del Mirador de San Cristóbal. Cal pujar per una carretera costeruda i plena de revolts. Des d’aquesta perspectiva una vegada pagués el tiquet d’entrada la grandiositat del escenari deixa bocabadat. Un espai que sembla un camp de golf et dona la benvinguda a la història tràgica del imperi inca i per extensió de tota la conquesta d’Amèrica per part del Imperi espanyol*.
[Aquest vídeo te la virtualitat que no fa aparèixer extraterrestre, no res d’aquestes històries fantàstiques que tan agraden a molta gent.]
El nostre guia Rubén ha fet una llarga explicació sobre els diferents reis inques. Semblava una lliçó dels reis visigots. Un llista tan inútil com la del inques. La memòria és fluixa i potser si estàs molt interessat pots accedir-hi els llibres de història per assabentar-te. Com tot poder és manté per els mites, no pots tocar-los perquè llavors s’esvaeixen en la nit dels temps, el nombre de reis (inques) son 13, una xifra incòmode per el món occidental que te el 12 com valor simbòlic.
Hem anat passejant per les diferents espai que es conserven, malgrat la destrucció que els espanyols van infligir-hi. Des de l’atalaia és pot veure els edificacions de Cusco pujant per els turons com si volguessin trobar el cel. Mirant cap a el centre de Cusco, és pot contemplar la majestuositat d’una muntanya nevada que sembla contemplar els afers humans sense cap interès.
Les enormes pedres que composen el que avui és la fortalesa, dona idea de la grandiositat d’aquella civilització que va ser aniquilada per la força del món occidental, expressió del Renaixement amb la col•laboració dels Estats naixents i els coneixements tecnològics, més el factor humà, amb el clàssic: “Mire, vuesa merced, que es extremeño*”. El propi Cervantes, explica quina mena de gent anava a l’aventura americana**.
Una de les característiques d’aquestes construccions son la monumentalitat de les pedres. La seva construcció està basat en el esclavatge. L’imperi inca no descobrir la roda, i malgrat tot, va ser capaç d’edificar al llarg del tot el imperi, construccions gegantines. Entre les pedres no hi espai per ficar res.
Mentre anaven cap a la sortida, llames i alpaques anaven passejant per ell escenari grandiós, on els turistes imaginàvem els inques dins aquell recinte fet per demostrar el poder que tenien també dels déus. T’ha dones que el temps destrueix totes les bogeries dels homes, i allò que diem “Història Universal” és una manera de explicar allò que Walter Benjamín va descriure de manera definitiva: “ Una pintura de Klee anomenada ''Angelus Novus'' mostra un àngel que sembla com si estigués a punt d'allunyar-se d'alguna cosa que contempla fixament. Els seus ulls estan mirant, la boca oberta, les ales obertes. Així és com es representa l'àngel de la història. El seu rostre mira cap al passat. Allà on percebem una cadena d'esdeveniments, ell veu una única catàstrofe que no para de acumular restes sobre restes i les llança davant dels seus peus. A l'àngel li agradaria quedar-se, despertar els morts i reparar el que s'ha destrossat. Però una tempesta bufa des del Paradís; el vent omple les seves ales amb tanta violència que l'àngel ja no les pot ni tancar. La tempesta l'impulsa irresistiblement cap al futur al qual gira l'esquena, mentre la pila de runes que hi ha davant seu creix cap al cel. Aquesta tempesta és el que anomenem progrés.”[1]
Llegint aquestes paraules és el millor antídot contra l’exaltació acrítica del que els homes han fet, perquè malauradament, s’ha fet sempre acosta d’altres homes. Si, les llames i alpaques tenen la sort de no ser conscients del que vol dir ara Sacsayhuaman. Des de aquestes runes hem anat a la Catedral. Ella – l’església catòlica- és la causa principal de la destrucció de tot vestigi del imperi inca, inclòs precisament Sacsayhuaman.
*Rafael Sánchez Ferlosio. Gastos, disgustos y tiempo perdido. Idiotética. Asuntos nacionales. El anticentenario. Ensayos 2. Debolsillo. Barcelona, 2018.
**Miguel de Cervantes. Novelas ejemplares. Novela del celoso estremeño. Galaxia Gutenberg/ Círculo de Lectores. Barcelona, 2005.
[1]* Jürgen Habermas. Perfiles filosófico-políticos. Trad. Manuel Jiménez Redondo. Ediciones Taurus. Madrid 2000.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada