Ningú salvarà la vida a Gaza?

 

Secretari de Defensa dels Estats Units, Lloyd Austin, el ministre de Defensa israelià, Yoav Gallant.

Quina mena d'advertència està fent Yoav Gallant? Deixa la idea que mataran a tothom què es trobi l'exèrcit israelià dins de Gaza? A cas tenen possibilitat de sortir de Gaza via Egipte? Sembla que no. Està preparant el terreny per una massacre impensable? A cas, en la Franja sud els deixaran tranquils? Masses qüestions sense respostes. Deia Yuval Noah Harari en el seu article*: "L’Estat d’Israel es va fundar per garantir que això no tornés a passar mai més. Així doncs, com ha pogut passar? Com pot ser que l’Estat d’Israel estigués desaparegut en combat?" Senyala dos factors clau per entendre perquè l'Estat d'Israel no ha sapigut defensar els seus ciutadans. Diu: "Els israelians paguen el preu d’anys d’arrogància en què els nostres governs i el comú dels israelians s’han sentit més forts que els palestins i han considerat que podíem ignorar-los." El segon punt és el següent: "la veritable explicació de la disfunció d’Israel és el populisme. Fa molts anys que el govern d’Israel està en mans d’un dirigent populista, Benjamin Netanyahu, que és un geni de les relacions públiques però un primer ministre incompetent." Harari troba un punt per repensar-se com a nació quan diu: "El passat no es pot canviar, però amb sort, un cop s’aconsegueixi la victòria sobre Hamàs, els israelians no només demanaran comptes al nostre govern actual, sinó que també abandonaran les fantasies messiàniques". 

Hamàs pagarà car la seva bogeria assassina, malauradament, sembla que també ho pagarà tota la població palestina. 

El problema de l'educació segons Yuval Noah Harari

 Al llibre de Yuval Noah Harari, i les seves “21 lliçons per al segle XXI*”, a la cinquena part, hi ha el títol genèric de Resiliència. Al capítol 19, el tema del nostre temps, “Educació. El canvi és l’única constant”. 

El text comença per situar el problema: “La humanitat s’encara a revolucions sense precedents, totes les nostres antigues històries s’estan ensorrant, i encara no n’ha aparegut cap de nova per substituir-les” (pàg.355). I Harari és fa una pregunta molt pertinent: “Què hauríem d’ensenyar a aquest nen o a aquella nena que l’ajudés a sobreviure i prosperar en el món del 2050 o en el segle XXII?” (pàg.355)

La resposta que dona és “ningú no sap quin aspecte tindrà el món el 2050 –i ja no diguem el 2100- no podem respondre a aquestes preguntes” (pàg.355)

Vivim en un món accelerat de tal magnitud que no tenim eines per entendre cap a on anem. La tecnologia està creant sinèrgies cada vegada més complexes què escapen a la nostre comprensió. La biotecnologia, la intel·ligència artificial, el Big Data i el regnat dels algoritmes, esta creant un món ple de possibilitats, però que molt fàcilment pot escapar a la comprensió de la majoria de la ciutadania i crear societats dòcils al poder –societats post- democràtiques-. La tecnologia es sempre ambivalent, pot servir si està al servei de la societat, de la política, però pot també servir al poder en perjudici de la pròpia societat. 

La informació, el coneixement era una eina molt poderosa, encara ho és, però avui, vivim immersos en quantitats gegantines de informació. Com saber allò essencial o accessori? Com esbrinar allò significatiu d’allò què es soroll? Avui, si algú està interessat a buscar-ne informació té accés a documents oficials de totes les institucions polítiques o científiques, un altra cosa és poguer  entendre el llenguatge científic o polític. 

En aquest context que Zygmunt Bauman(1), va batejar com “temps líquids”, quin paper ha de jugar l’educació i la institució de l’escola?

Potser cal començar per una obvietat, la societat demana masses coses a l’escola. Però els Mestres no son pas millors que els pares del seus alumnes. També tenen limitacions, han sigut educats en un sistema on l’idea de estabilitat era una cosa que no calia posar-la en qüestió. Tenint en compte les pròpies limitacions d’aquells que han d’ensenyar el futurs ciutadans de la segona meitat del segle XXI, què cal ensenyar?

Diu Harari, “molts experts en pedagogia afirmen que les escoles haurien de passar a explicar “les quatre C”: pensament crític, comunicació, col•laboració i creativitat” (pàg.359). Què vol dir això? La resposta és que “les escoles haurien d’insistir menys en les habilitats tècniques i treballar més les habilitats d’ús general per a la vida” (pàg.359). Harari fa una comparació molt pertinent entre la frase de Marx i Engels: “tot el que és sòlid es desfà en l’aire” (Manifest comunista, 1884), per dir “Cap el 2048, les estructures físiques i cognitives també és desfaran en l’aire, o en un núvol de bits i dades”  (pàg.359).

Sembla que anem a un món on canviar de vida, de parella, de identitat, de treball, serà el pa nostre de cada dia, i això vol dir que tindrem que transformar permanentment si no vol quedar fora de joc. La perspectiva d’una vida més llarga o les expectatives de tota mena estaran al ordre del dia, farà inevitables preguntar-se “Qui soc jo?” (pàg.361).

Canviar és fàcil quant ets jove, hi ha “raons neurològiques” (pàg.362). Els adults, costa molt més. Canviar té costos molt elevats. Pensem com construïm tota una vida, on l’estabilitat era el patró comú de les nostres vides, sacsejades de tant en tant per canvis –pèrdua dels pares, de la parella, del treball- que feien trontollar les nostres estructures mentals. Ara sembla que anem a un nivell de canvis sense precedents. I a un que sembla inevitable, el canvi climàtic, que ens afectarà a tots i les seves derivades imprevisibles, que creant molta més aleatorietat a les nostres vides. A moltes empreses, depenent del sector, és clar, veuen en mals ulls que t’ha a palanqui en un lloc de treball, perquè segons ells, això és un indicador que no vols moure’t del teu àmbit de confort. Adéu al treball de per vida, ara la mitjana potser d’un parell d’anys. 

Com gestionar aquesta sensació de precarietat? Diu Harari, “necessitarem un munt de flexibilitat mental i grans reserves d’equilibri emocional” (pàg.363). I diu per remarcar les dificultats “no es pot aprendre resiliència llegint un llibre o escoltant una conferència” (pàg.363). Resiliència vol dir “la capacitat de tenir èxit de manera acceptable per a la societat malgrat un estrès o una adversitat que implica normalment un greu risc de resultats negatius.” (Cyrulnik, B. (2010, en Wikipedia). Nassim Nicholas Taleb (2), oposa resiliència a antifràgil. Així podem llegir: “L’antifragilitat és més què resiliència o robustesa. Lo resilient aguanta els xocs i segueix igual; l’antifràgil millora. Aquesta propietat s’ha amaga al darrera de tot el que ha canviat amb el temps: l’evolució, la cultura, les idees, les revolucions, els sistemes polítics, la innovació tecnològica, l’èxit cultural i econòmic, la supervivència empresarial, les bones receptes de cuina (...), els ascens de les ciutats, les cultures, els sistemes legals, els boscos equatorials, les bactèries resistents... inclús la nostra existència com a espècie en aquest planeta. I l’antifragilitat determina les límits entre el viu i l’orgànic (o complex), com el cos humà, i les objectes físics inerts, com la grapadora de la meva taula” (pàgs.25-26)

La idea de resiliència (robustesa, segons Taleb) permet afrontar els embats de la vida i sortir-se’n, però el matís de Taleb és molt important, perquè la idea de millora és pot donar per feta en el cas de la resiliència? Aprenem dels errors? Diu el tòpic que l’home és l’únic animal de ensopegar dues vegades en la mateix pedra, llavors, aprenem dels nostres errors, ja individuals o col•lectius?

Comencem a viure o conviure amb molta gent que te problemes de estrès, ansietat de trastorns de la personalitat, pateixen per els canvis accelerats, allò que diem, fragilitat. És un condició ontològica, es a dir, pertany a l’esser humà com a tal? Diria que sí, perquè les persones i les coses ens afecten, potser les pedres no tenen aquests problemes, però les persones si que patim. Quin és el problema? El problema és el món que estem construint, sense ànima i al servei d’un model inhumà, però fet per homes. 

Què podem ensenyar amb sentit els nostres adolescents, els nostres noi i noies que sigui veritablement rellevant per ells? La tecnologia és avui en factor tan rellevant i a l’hora tant seductor com perillós, que no som conscients del seu abast que tendim a subestimar-lo. Però, aquesta tecnologia no és neutra. El Big Data ja està instal•lat els nostres ordinadors o els mòbils, tu mateix dones dades contínuament a les empreses que trafiquen amb dades personals, que permeten saber millor que tu, qui ets i què vols. El clàssic “coneix-te a tu mateix” (pàg.366) encara ressona, però al altra costat  hi ha què té interès per saber-ho. Tenim dues opcions: deixar-te anar, per viure a una mena de Matrix o The Truman Show (pàg.366) i llavors, els algoritmes ja triaran per tu, o intentar coneixe't a tu mateix, el que vol dir, ser responsable de la teva vida, en tots els mal de caps que això vol dir: encarar la vida amb la certesa que no hi ha res de segur, però al mateix temps, sent solidari amb la restes d’homes i dones que tenim al costat, treballant per crear xarxes solidaris –molt fràgils- i intentat que la dignitat humana sigui un criteri d’actuació.

El problema de la Justícia segons Yuval Noah Harari

 Al llibre de Yuval Noah Harari, 21 lliçons per el segle XXI, al seu capítol 16, parla de Justícia. En nostre sentit de la justícia pot ser antiquat. (Pàgs.311-320).

El tema que parla, te a veure amb la dimensió temporal i geogràfica. La evolució humana va formar poc a poc, una certa idea de justícia, cert còdecs que els petits grups imposaven en els seus membres. Aquests còdecs és veien confrontats amb altres petits grups, que també tenien els seus propis còdecs, i no sempre coincidien. Vist en perspectiva, som millors que els nostre avantpassats, en qüestions ètiques o morals? Per l’autor, els canvis produïts a escala global, fan que "estem poc adaptats al món en què vivim” (pàg.311).

I això és així, perquè “el sentit de la justícia dels recol•lectors estava estructurar per afrontar dilemes que afectaven les vides d’uns centenars de persones que vivien en proximitat” (pàg.312). Avui això es impossible. Hem perdut la connexió “concreta de causa-efecte” (pàg.312). Avui dia,  aquesta connexió és inabastable, perquè la complexitat del món on vivim, fa pràcticament impossible seguir aquestes connexions. Sóc responsable de l’explotació dels nens i nenes que treballant a un taller subcontractat per fer roba que jo compro en una gran superfície? En sóc conscient d’aquesta possibilitat? La resposta es que no puc investigar totes les possibles connexions entre la marca, la botiga i aquells nens que treballant al altre extrem del món. Perquè com diu Harari, “la meva existència depèn d’una xarxa al•lucinant de lligams econòmics i polítics, i que les connexions causals globals estan tan embolicades, trobo difícil respondre fins i tot a les preguntes més simples, com d’on ve el meu menjar, qui ha fet les sabates que porto i que fa el meu fons de pensions amb els meus diners” (pàg.312-13).

En aquest món que vivim, tot conspira per mantenir-nos en la ignorància, o bé, qui vol saber, es troba què no és fàcil esbrinar-ho. I aquestes de formes de impotència han estat els que han possibilitat “els crims més grans de la historia moderna” (pàg.314). Què vol dir “un esforç sincer per saber?” (pàg.315). En un món de complexitat creixent, la nostra capacitat de entendre-ho és vana. I això vol dir, que el bé i el mal no sempre son tan evidents. Podem estar davant de involucions i no ser-hi conscients. El avui és fàcil de interpretar el passat, un pot exclamar: Com no és van adonar? Estar al cantó bo de la història, no es gens fàcil. Tendim a deixar-nos anar per la pendent més fàcil, menys compromesa. Com diu Harari: “la majoria d’injustícia en el món contemporani venen de desviacions estructural a gran escala, més que dels prejudicis individuals (...)” (pàg.315).

Això vol dir, que “tots som còmplices d’almenys alguna d’aquestes desviacions, i, senzillament, no tenim ni el temps no l’energia per descobrir-les totes” (pàg.361) Aquestes desviacions estructurals, tenen a veure en la ideologia. Marx ja va deixar anar que la ideologia dominant és la que imposa el seu discurs, silenciant qualsevol dissidència o alternativa. Cada comunitat, cada grup humà te els seus prejudicis, que fa del altre un desconegut, aliè al món particular en el que cadascú conviu amb els altres. Com saber el que vol dir “ser una dona afroamèrica, un gitano búlgar, un cec rus o una lesbiana xinesa” (pàg.316). La paradoxa d’aquest món es que “créixer com a negre a Baltimore difícilment facilita entendre la lluita d’una lesbiana que creix a Hangzhou” (pàg. 317). Això vol dir que allò local –Baltimore, Hangzhou- els seus habitants, malgrat tenir els mateixos cotxes, mòbils, gratacels, autopistes, les experiències vitals de casa persona no son extrapolables sense més a la resta del món, perquè hi ha una història i una biografia completament diferent. 

Dilemes moral els tenim a cada cantonada. Segons  Harari hi ha “quatre mètodes” (pàg.318) que la gent pot fer sevir davant d’aquest dilemes –allò que la vida quotidiana ens planteja a diari-.

1.- El primer és minimitzar la qüestió.

2.- Reduir la complexitat a un cas concret. 

3.- Generar teories de la conspiració.

“Aquest tres mètodes intenten negar la complexitat real del món” (pàg.319).

4.- Crear un dogma. “Els dogmes religiosos i ideològics encara resulten altament atractius en la nostra era científica perquè precisament ens ofereixen un port segur contra la frustrant complexitat de la realitat” (pàg.319).

Què hem de fer, llavors? Si cada societat va a la seva, malgrat l’existència de la UE, per exemple, son els Estats els que volen manar, volen poder abans que la veritat. A la gent no li agrada massa la veritat, i per això, és més fàcil que algú expliqui una història per complaure a la societat. És en aquest punt és on entra la postveritat.

Ressenya: No som savis!

  Segueixo llegint el Llibre de Harari*. A la Quarta part anomenada Veritat.

Capítol 15

Ignorància (Saps menys del que et penses)

Una de les característiques de la modernitat ha estat el ascens del individu “racional”. Sé racional es el tret del nostre temps. Això vol dir que ser racional, implica saber que cal fer en cada moment. Saber votar, escollir dona/home, comprar una TV, se racional va de la mà de la idea d’autonomia. Som els reis absoluts d’aquest món, cada vegada més accelerat i confús. Però, hi ho veiem contínuament, la gent s’equivoca i molt. Es fan acciones irracionals, tots els dies. Hi ha una certa confusió entre la intel•ligència individual i la del grup. S’ha arribat a la Lluna, però molt poques persones podríem explicar el cóm? El grup dona la falsa imatge de ser intel•ligent com individu, però de fet en sabem molt poc. Massa poc. Es veritat que aquest món, és inabastable per tractar d’entendre-ho tot. Avui no hi ha Hegels que valguin, necessitem experts. Un expert és algú que sap d’una petita àrea del saber.

En comparació amb l’home “primitiu” –caçador-recol•lector-, que sap fer de tot, la seva supervivència està en joc-, l’home modern, tindria moltes dificultats per sobreviure, sense totes les andròmines que necessitaríem per sobreviure un dia al desert, a la sabana o a la selva. No som Indianes Jones, ni MacGyvers o ja posats Jason Bourne. 

En un món on la informació és immensa, “la il•lusió del coneixement” (Steven Sloman i Philip Fernbach)(pàg.304) fa que no tinguem que pensar gaire. Ja hi ha altres que ho fan per nosaltres. Però som conscients de la nostra pròpia ignorància? Sembla que no ho som. El nostra pensament té a veure amb els prejudicis, aquesta paraula sembla odiosa, però, diríem que es el grau zero del coneixement. Els prejudicis son coneixements que el grup es fa seva. Això podia funcionar quan el món era menys complex que ara. La incertesa fa trontollar els nostres prejudicis. La societat hi ha una barreja de gent que sap coses, altres accepta sense manies el que es diu. Es parla a la TV de tot, però no ho entenem, un expert ha de parlar 5’ a la TV, que pot dir perquè no avorreixi a l’audiència? Cal donar consignes, eslògans, ara ja son tuits. Més enllà de 15 paraules estàs acabat, ningú et farà cas. 

Hi ha gent que és pensa que el fet faran canviar l’opinió de la gent. En un altre món això seria possible, però ara i ací, això no funciona. Els prejudicis si son molt arrelats, fan de barrera als fets. Si a més estàs dins de bombolles socials, on tothom, pensa igual, llavors, qualsevols fet que vagi en contra del teus prejudicis, voldrà dir que aquest fet no es real, no té validesa, es transformarà amb propaganda, quedarà reduït a mera opinió. I això es un autèntic problema per les societats democràtiques. Perquè la mentida es converteix en la matèria prima dels debats polítics. El coneixement requereix temps i reflexió, hi  ara mateix no temin de temps, altres urgències passen al davant. 

Amb aquest context, l’afirmació de Harari es provocativa: “el gran poder distorsiona inevitablement la veritat. El poder no és més que canviar la realitat més que veure-la tal com és” (pàg.308). Hi ha prejudicis, i també poder, dos eines per transformar la veritat. El poder es acció, mantenir-se al poder es la seva lògica, des de Maquiavel això és així! Els governs es mouen en un món ple de contradiccions, i llavors, què val més, els fets o un relat creïble per poder mantenir-se? A la gent, no li agrada les veritats, les responsabilitats, prefereix atribuir culpes els altres. Ni el canvi climàtic passa per nous estudis, ja n’hi ha masses, ni la necessitat de superar els combustibles fòssils, ni  les desigualtats en un món cada vegada més hostil al ciutadà. En aquestes situacions d’emergència, qui pot seguir el consell de Sòcrates (pàg.310), de reconèixer la pròpia ignorància, es a dir, aturar-se, no seguir fent el que estem fent, sense reflexionar perquè ho fem?

El laïcisme en temps de guerra

 

En un món cada vegada més inestable e imprevisible, on el populisme fake news fa furor, on aquesta sensació de deriva, és aprofitada per l’extrema dreta –una multinacional en vies d’expansió-, l’únic antídot és la reivindicació del laïcisme. Al llibre de Yuval Noah Harari, 21 lliçons per al segle XXI*, en el seu capítol 14 en parla del laïcisme. El seu subtítol es “Reconeix el teu costat fosc”. Veiem que ens diu Harari.

Què vol dir ser laic? Hi ha qui ho veu com gent que no creu ni “en déus ni en àngels” (pàg.285). I per tant, “el món laic sembla buit, nihilista i amoral” (pág.285)

Per els laics, aquest visió fosca, no correspon a la realitat. De fet, “molts valors laics són compartits per diverses tradicions religioses” (pàg.285)

Els laics, veuen els valors morals, no com un regal dels déus, sinó com  un esforç que els humans han fet per viure amb comú. Els laics, no reivindiquen cap monopoli de la veritat, i això els separa dels creients, accepten que certs valors com “la veritat, la compassió, la igualtat, la llibertat, el coratge i la responsabilitat” (pàg.286) son valors compartits per creients i no creients. La dificultat d’aquest codis és que “no es fàcil viure d’acord amb un ideal” (pàg.286).

Harari fa un repàs a aquests valors –veritat, compassió, la igualtat, la llibertat, el coratge, i la responsabilitat-. Si no tens a un Déu per demanar-li res o un Déu que et digui que has de fer, llavors, els laics tenen que tantejar respostes a les urgències d’aquest món. Veritat i creença son valors que poden ser compatibles, per exemple, quina és a finalitat de l’existència humana? En canvi, si el que vols es sortir d’aquest món, el millor es pujar a un coet, i per això, la ciència és més convenient que no pas que una catifa voladora. 

Harari, en tots els capítols d’aquest llibre, posa èmfasi en els límits, amb allò obscur, el cost irracional dels homes. I així, planteja aquesta pregunta: Era laic, Stalin? El propi Harari, es conscient de les dificultats de conrear aquests valors. Compassió i responsabilitat, dos valors fonamentals del laïcisme, son ara mateix posats a prova en la despietada Guerra a Ucraïna. Qui no vol ajudar els ucraïnesos? Però, volem una Guerra Mundial? Fins a quin punt volem que això s’aturi immediatament? Alemanya no vol prescindir del gas rus, la seva economia, el llocs de treball que estan en joc, fa de còmplice de Putin, sense voler-ho. Aquesta responsabilitat s’escampa a tota la UE. De fet la UE està finançant la Guerra a Putin, qui li surt de franc. De veritat volem entrar a una Guerra de conseqüències catastròfiques? 

Els valors son fàcils de dir, però tenen el seus límits, perquè cal prioritzar, no tots els valors son compatibles a la vegada. Això ja ho deia Isaiah Berlin, cal escollir. De fet la situació en la que estem, ja s’ha viscut altres vegades a l’historia. I malauradament, de la història no aprenen mai res d’ella.  L’exemple que es posa ara, es el de Hitler, i la seva política d’annexió de territoris. Quin és el límit? 

Harari, ens explica que en aquestes situacions, els humans “inventen i s’expliquen” històries" (pàg.295). Així sorgeix, la doctrina dels drets humans. A Ucraïna, aquest drets son destruïts sense cap mania. I qui porta la veu cantant té nom i cognom, Vladimir Putin, es el dolent de la barbàrie. Sempre hi ha qui ho negarà i voldrà posar a altres culpables. Potser arribarà un dia que Putin tingui que respondre del crims comesos a Ucraïna. 

Harari, fa una pregunta que li podríem traslladar a Putin: “Quin va ser l’error més gran que va cometre la teva religió, ideologia o visió del món? En què es va equivocar?.” I diu: “Si no en dones cap resposta seriosa, no seré jo qui confiï en tu”. (pàg.299). Les declaracions de Putin, i les seves mentides escandaloses, donen fe que no podem confiar en ell.  

 

Reseña: De animales a dioses (II)

 II

Las páginas dedicadas a la revolución agrícola son ilustrativas de esta capacidad del ser humano para la compasión y la insensibilidad por nuestros congéneres no humanos. Así podemos leer: 

“Después de Homo sapiens, las vacas, los cerdos y las ovejas domésticas son los mamíferos grandes segundo, tercero y cuarto más extendidos por el mundo. Desde una perspectiva evolutiva estricta, la que mide el éxito por el número de copias de ADN, la revolución agrícola fue una maravillosa bendición para las gallinas, las vacas, los cerdos y las ovejas. (pág.95)

(...)En la naturaleza, la mayoría de los gallos y las vacas morían mucho antes, pero todavía tenían probabilidades de vivir durante un respetable número de años. En contraste, la inmensa mayoría de los pollos y las gallinas y del ganado bovino doméstico son sacrificados cuando tienen entre unas pocas semanas y unos pocos meses de edad, porque esta siempre se ha considerado la edad óptima para matarlos desde una perspectiva económica. (¿Por qué seguir alimentando a un gallo durante tres años si ya ha alcanzado su peso máximo a los tres meses?)”. (pág.95-6)

Momento crucial lo sitúa con la revolución científica. Y, cómo se configura la modernidad de la mano del Estado y el Capitalismo. Esta tríada: revolución científica, capitalismo y estado ha configurado el marco donde estamos instalados. Interesa las cuestiones que plantea, los conflictos en los que estamos instalados, las contradicciones permanentes a la hora de elegir entre diversas opciones, no siempre evidentes por sí mismas y sí llenas de posibles complicaciones. Tecnología, dinero e imperio, son analizados por Harari contraponiendo ventajas y desventajas, beneficios y perjuicios.

Hablando de imperios nos dice lo siguiente: (…)”Los estados se hallan cada vez más abiertos a las maquinaciones de los mercados globales, a la interferencia de las compañías y organizaciones no gubernamentales globales, y a la supervisión de la opinión pública global y al sistema judicial internacional. Los estados se ven obligados a amoldarse a los estándares globales de comportamiento financiero, política ambiental y justicia. Corrientes enormemente profundas de capital, trabajo e información remueven y modelan el mundo, con una desatención creciente por las fronteras y las opiniones de los estados.” (pág.197)

Los últimos capítulos nos hablan de los retos a los que estamos enfrentados. En el capítulo veinte, el título es bien explícito, El final de Homo sapiens. En él nos habla de los retos a los que nos enfrentamos. Nuestra capacidad de alterar nuestro ADN, de la capacidad de ir más allá de nuestra biología, de ir contra la propia selección natural. Nuestras investigaciones actuales se centran entre otras: “La mayoría de los organismos que ahora son sometidos a manipulación genética son los que tienen los cabilderos políticos más débiles [el subrayado es mío]: plantas, hongos, bacterias e insectos. Por ejemplo, se han manipulado genéticamente linajes de Escherichia coli, una bacteria que vive simbióticamente en el tubo digestivo humano (y que aparece en los titulares de los periódicos cuando sale del tubo digestivo y causa infecciones letales), para que produzcan biocombustible. E. coli y varias especies de hongos han sido asimismo manipuladas genéticamente para producir insulina, con lo que se ha reducido el coste del tratamiento de la diabetes. Un gen extraído de un pez ártico se ha insertado en patatas, lo que ha hecho que las plantas sean más resistentes al frío.“ (pág. 374)

¿Nos enfrentamos a la posibilidad de crear frankesnteins a la carta? En la película Gattaca, nos explica un futuro relativamente cercano, donde a través de ingeniería genética, los padres puedan elegir entre diversas posibilidades, ser más inteligentes, con opciones como elegir el sexo, el color de los ojos, la corrección de patología genéticas y un sinfín de mejoras. La película contrapone está posibilidad con los que no han podido elegir esas opciones de mejora, creando dos castas de humanos, los normales y los mejorados. ¿Queremos esto? ¿Qué padre se negaría a ofrecer a su hijo todas las posibilidades de una vida lo más rica posible? ¿Es suficiente estas mejoras para ser más felices? Harari no menciona la película pero si plantea estas cuestiones cuando se pregunta lo siguiente: “La única cosa que podemos hacer es influir sobre la dirección que tomen. Puesto que pronto podremos manipular también nuestros deseos, quizá la pregunta real a la que nos enfrentamos no sea «¿En qué deseamos convertirnos?», sino «¿Qué queremos desear?». Aquellos que no se espanten ante esta pregunta es que probablemente no han pensado lo suficiente en ella.” (pág.387). La respuesta a la pregunta nos da pistas sobre el escepticismo de Harari sobre esta cuestión controvertida y compleja.

Finalmente, hay un epílogo que se cierra con la siguiente pregunta: “¿Hay algo más peligroso que unos dioses insatisfechos e irresponsables que no saben lo que quieren?” (pag.389). La pregunta interroga lo que queremos ser como individuos y también como especie. El reto que tenemos por delante es extraordinariamente complejo y lleno de incertidumbre. No sé si es una la metáfora de la moneda lanzada al aire, porque esta metáfora implica una opción binaria, si o no, cara o cruz. Sólo el futuro nos dirá hacia donde nos dirigimos, pues, nadie sabe qué pasará en ese futuro incierto. 

Reseña: De animales a dioses (I)

 Yuval Noah Harari. De animales a dioses. Breve historia de la humanidad. Trad. Joandomènc Ros i Aragonés. Debate. Madrid, 2014. 494 páginas (edición digital)

I

El libro de Noah Harari, es una síntesis inteligente de lo que nos ha pasado como especie en los últimos 100.000 años. Una especie que ha acabado por ser la hegemónica en el planeta y que es capaz de ponerse en peligro solamente a ella, sino al resto de las especies que compartimos hábitat en este pequeño planeta.

A través de las diferentes ramas del conocimiento, Harari, nos explica con amenidad y rigor nuestro ascenso hasta la cima en que nos hemos instalado.  Un proceso lento y lleno de incertidumbre, que fue posibilitado por un cerebro que nos permitió salir muy lentamente de nuestro estado animal hasta convertirnos en lo que somos. La revolución cognitiva la denomina Harari, para nuestro despegue de la esfera animal. La utilización del fuego para cocinar fue también un momento decisivo que marcó diferencias en el resto de las especies que nos acompañan en nuestro planeta.

Así, Harari, trata de sintetizar la relación entre biología [somos una especie más] e “historia después de la revolución cognitiva”:

a. La biología establece los parámetros básicos para el comportamiento y las capacidades de Homo sapiens. Toda la historia tiene lugar dentro de los límites de esta liza biológica.

b. Sin embargo, esta liza es extraordinariamente grande, lo que permite que los sapiens jueguen a una asombrosa variedad de juegos. Gracias a su capacidad para inventar la ficción, los sapiens crean juegos cada vez más complejos, que cada generación desarrolla y complica todavía más.

c. En consecuencia, para poder comprender de qué manera se comportan los sapiens, hemos de describir la evolución histórica de sus acciones. (…)”. (pág.45)

La diversidad de culturas, lenguas, el ascenso y fracaso de civilizaciones, la religión, son explicadas con una buena cantidad de ejemplos. Harari, no es complaciente. No narra una epopeya donde los seres humanos derrochan amor y compasión con sus hermanos sean humanos o no humanos. Explica como nuestra capacidad para destruir al otro es connatural al ser humano. Sin embargo, esta capacidad, no podría explicar cómo hemos llegado hasta aquí. También hay componentes  como el altruismo, el espíritu de sacrificio, la familia, el grupo, la patria, explican que no somos, solo, una pandilla de desalmados.

La conspiració com arma llancívola [La conspiración como arma arrojadiza]

 L’article de  Yuval Noah Harari, Quan el món sembla una gran conspiració (Ara.cat, 22/11/2020) diu el següent:  “Al cap d’uns quants anys, quins van ser els resultats d’aquest esforç enorme? [Irak] Una desfeta total. No hi havia armes de destrucció massiva i el país es va veure sumit en el caos. El gran guanyador de la guerra va ser en realitat l’Iran, que es va convertir en la potència dominant de la regió.” La realitat, va ser la destrucció d’una societat, i la aparició de pugnes entre sunnites i xiïtes. Encara avui, s’està pagant el preu de la intervenció nord-americana. No és veritat que Iran fos el gran guanyador. De fet va ser Israel qui va adquirir més pes, al ser l’únic què té la hegemonia militar de la regió. 

Los protocolos de los sabios de Sion

Té raó Harari, de treure significat a la dèria per la conxorxa universal. El món és massa imprevisible per imaginar què ho podem controlar  totes les derivades què hi pot haver. El terme “cigne negre” de Nassim Nicholas Taleb, explica aquest succés altament improbable, i per això, quan apareix, ens deixa fora de joc, com estem vivint la pandemia del Covid-19. 

PD: Un  llibre excel·lent per indagar sobre aquesta temàtica, rés millor que començar amb El cementerio de Praga, de Umberto Eco. Un llibre ple d'imaginació i vola conspirativa, permet fer-se una idea de la utilitat per el poder o aquell que ho volen aconseguir.