Perú (13): Lima- Madrid- Barcelona

 Dia 13

Una mica de història (segle XX)...

"Perú experimentó de 1968 a 1975 un fallido intento de «revolución desde arriba», promovido por el general Velasco Alvarado. Se realizó una reforma agraria que convirtió las haciendas en explotaciones cooperativas gestionadas por sus antiguos trabajadores, lo que tuvo como consecuencia que en el sur, en la zona de Puno, donde había la mayor parte de las comunidades campesinas, se creasen grandes empresas cooperativas agrarias y se dejase al margen del reparto a los comuneros indígenas, buena parte de cuyas tierras habían sido usurpadas por los hacendados. Velasco Alvarado fue derrocado por sus propios compañeros del ejército y el país entró en una dinámica de crisis social que explica hechos como la invasión de tierras por las comunidades campesinas de Puno y la aparición de un movimiento maoísta, «Sendero luminoso», creado en la Universidad de San Cristóbal de Huamanga (Ayacucho) por un profesor de filosofía, Abimael Guzmán, e integrado inicialmente en buena medida por estudiantes, que comenzó sus campañas terroristas en 1980. Su estrategia no consistía en crear un foco revolucionario «a la cubana», sino en movilizar a los campesinos en un proyecto de transformación radical de la sociedad que acabó provocando divisiones y violencias en el mundo rural, víctima de torturas y masacres, tanto de la guerrilla como de las fuerzas armadas.

La violencia se agravó aún durante los dos mandatos de Alberto Fujimori (1990-2000), quien en 1992 dio un «autogolpe» y estableció, con la colaboración de Vladimiro Lenin Montesinos, una dictadura legitimada con una nueva Constitución, que fue aprobada en un referéndum de resultados más que dudosos. Fujimori obtuvo éxitos indiscutibles contra «Sendero luminoso», incluyendo la captura de su líder Abimael Guzmán, y contra otros movimientos terroristas con el uso de «escuadrones de la muerte», como el grupo paramilitar Colima, autor de las masacres de Barrios Altos y de la ciudad universitaria de la Cantuta, o con una represión brutal, como la practicada para liquidar el secuestro de rehenes en la embajada de Japón —diciembre de 1996 a abril de 1997— por obra del MRTA (Movimiento Revolucionario Tupac Amaru)(1).

+++++++++

La Comisión de la Verdad y Reconciliación del Perú (CVR) fue creada en el año 2001 , en un difícil contexto político, luego de que el Presidente Alberto Fujimori abandonara el país rumbo al Japón y durante el gobierno transicional de Valentín Paniagua. El objetivo principal de la CVR era investigar los crímenes y violaciones de derechos humanos ocurridos entre mayo de 1980 y noviembre del 2000, a cargo de los actores del conflicto armado interno, esto es, el Estado peruano y los grupos subversivos Sendero Luminoso (SL) y el Movimiento Revolucionario Túpac Amaru (MRTA). El nuevo gobierno de Alejandro Toledo reafirmó la vigencia de la CVR, amplió el número de comisionados a doce y cambió su denominación añadiendo el término “reconciliación” .(2)

“Como peruanos, nos sentimos abochornados por decir esto, pero es la verdad y tenemos la obligación de hacerla conocer. Durante años, las fuerzas del orden olvidaron que ese orden tiene como fin supremo a la persona y adoptaron una estrategia de atropello masivo de los derechos de los peruanos, incluyendo el derecho a la vida. Ejecuciones extrajudiciales, desapariciones, torturas, masacres, violencia sexual contra las mujeres y otros delitos igualmente condenables conforman, por su carácter recurrente y por su amplia difusión, un patrón de violaciones de los derechos humanos que el Estado peruano y sus agentes deben reconocer para subsanar”.(3)

"Comisión de la Verdad y Reconciliación , CVR  va concloure que aproximadament 69.280 van morir o van desaparèixer com a conseqüència del conflicte intern al Perú entre 1980 i 2000." (4)

+++++++++++

M’he despertat sobre les 4:30h. Intentar seguir al llit, a les 5:50 m’he llevat. Preparar les maletes, com sempre no soc jo qui les prepara. Tinc l’honor de tancar-les.

A les 7:00h hem anat a esmorzar. Hi havia dos companys en taulats. El bufet, era discret, tot correcta, però podia haver-hi més coses. L’hotel de 4 estrelles no acaba d’estar a l’alçada. 

A l’hora prevista, a les 9:00h hem baixat les maletes- quedaven en custodia al hotel-. Hem pujat al autocar, un altre guia, no recordo el nom, ha començat a donar-nos instruccions perquè tothom tenia que seguir el seu ritme, perquè el tour durà quatre hores i cal anar de presa per poder veure tot el possible. En cap moment, ha preguntat on calia anar. El problema dels guies és que tenen que fer demostracions de la història sobre ciutat corresponent. Hem lluitat contra el temps. I el resultat ha estat lamentable. Anar darrera d’ella com xais, sempre corrent i sense aturar-se per mirar la ciutat. 

Hem anat cap el mar, a veure el Parque del Amor de Miraflores.

 

Les esglésies son el recurs permanent per passar-se masses hores, amb explicacions que queden en res al cap d’una estona. Sort que he desconnectat, ella anava a la seva i jo a la meva. Si vull saber qui va fer l’església ja tinc la Wikipedia.

Huaca Pucllana

Des de la Plaça de San Martín hem caminat a tota velocitat cap a la Plaça Major, estava tancada al públic, i hem caminat fins arribar a la Catedral, al costat està el Palau de Govern de la República. Hi havia canvi de guàrdia. Dins de la Catedral una explicació interminable. Desprès al Convent de San Francesc, estava en obres l’exterior. Nosaltres hem fet el recorregut sense donar cap respir. I al exterior. Feia calor. Hem donat una volta, hem passat per Casa Fernandini, anàvem per el carrer Jiron Rufino Torrico i desprès per  Jirón Conde de Superunda, per arribar-hi a fins al carrer Santo Domingo per arribar al costat dfel riu Rimac i tornar agafar l’autocar. Per sort a les 13h ha marxat, ha sigut també una sortida molt discreta. Desprès hem perdut el temps, al costat d’unes galeries per comprar souvenirs de Perú i treure’ns els últims soles de la butxaca.

Catedral de Lima

Basílica y convent de San Francesc

Basílica y convento de Santo Domingo

Biblioteca de Santo Domingo

Per fortuna, a les 14:30h hem anat a dinar. Un lloc relativament a prop del hotel. Un dels companys havia estat la nit anterior. A més hi havia plats sense gluten. Hem dinat a la terrassa, estava ple de gent. S’ha estava molt bé, feia sol i la temperatura era molt agradable. El menja era bo i en quantitats excessives. Ha estat una estona relaxada. La nostre guia principal també ens acompanyava. 

Parc Kennedy o Parc central de Miraflores

Parroquia La Virgen Milagrosa

Café de la Paz

Desprès hem anat caminat cal el hotel, uns 7’, per recollir maletes. Sobre les 16:00h hem anat al aeroport de Lima. Hem passat per el Callao, el trànsit era intens. Els bus plens de gent, les finestres estàvem molt brutes, sembla que no els netegen sovint. A més, a Lima pràcticament plou molt poc.

A l’hora prevista, entràvem dins del aeroport. Comiat del Sr. Julio, el conductor, un senyor eficient i molt discret que ha fet la seva feina. La Katy ens ha acompanyat fins l’hora del embarcament. Petons, cançons i un adéu càlid i sentit. En el trajecte Katy ens ha regalat un petit detall (un braus de Pucarà).

Facturar maletes, control de persones i equipatge de mà i esperar l’hora del embarcament. Quan estàvem esperant, des dels altaveus apareix anunciat el meu nom!

Hem anat al mostrador del embarcament, per saber que passava. I passava que a la maleta hi havia una bateria del mòbil, tenia que treure-la de la maleta. M’han acompanyat un noia, hem tingut que baixar fins a les pistes, en una oficina, he tingut que obrir la maleta, hi havia cinc espectadors. Com no havia fet la maleta no sabia on està, malgrat els raig X que detecten on estava, però no apareixia. Per fi, estava al altra costa on deien. Agafar la bateria i posar-la a la motxilla. I tornar a passar per l’arc de triomf de la sospita. Treure la màquina de fotografia, el cinturó del pantaló, desprès de tot això, recollir el passatge i poder entrar al avió. 

A l’hora prevista 20:00h hem sortit de Lima cap a Madrid. Cap les 23:00h estàvem sobrevolant São Paulo de Olivença (Brasil), estem a 10670 m i una velocitat de 909 km, viatgem direcció NE 53º. Falten 8.041 km per arribar a Madrid. Han donat sopar. De moment deixo d’escriure la crònica del dia.

El vol de nit et deixa una atmosfera més relaxada, això no vol dir que puguis dormir. Depèn de la persona. A estones he tancat els ulls, però dormir, no. Hem aterrat a Madrid a l’hora i desprès cap el enllaç a Barcelona. Però el control s’ha fet llarg, gràcies al cel infinit d’un treballador que fent la seva feina anava donant pel sac. Per exemple, una parella de francesos havia comprat dues ampolles de whisky  a la tenda del duty free, amb una bossa transparent, tancada, amb el preu a la vista i que fa el treballador? Obrir la bossa, obrir la capsa on estava les ampolles i desprès de comprovar que tot era el que deia al tiquet de compra, tornar a posar-ho tot a lloc, mentre els turistes francesos trinaven perquè perdrien el vol a Barcelona, però el treballador –segur que serà anomenat, treballador del mes- anava dient que ell feia la seva feina. Potser algú podria dir què passa si comprar a la tenda del duty free, no?

A nosaltres, darrera dels turistes francesos, el problema era l’aigua, l’hem tret de la motxilla, i hem tingut que córrer per arribar a agafar l’avió cap a Barcelona. Cap a les 18:00h hem arribat al aeroport del Prat. Recollir equipatge i anar a buscar l’autocar que ens ha deixat al costat de casa. A prop de les 20:00h hem arribat a casa, el viatge, havia finalitzat.

Ressenya: Història dels avis que no vaig tenir (II)

 

“Es podria concloure que el  4 març del 1943 és un dia ordinari a Birkenau. Una gran innovació, però, està en procés d’aconseguir-se, i aquesta és la raó per la qual un centenar d’homes del comboi número 49 és convertiran en “enterramorts” al Sonderkommando –entre ells el seu avi-: el Krematorium II, prototip de la nova generació de cambres de gas, es provarà abans d’entrar en servei. Per què aquesta modernització de la maquinària criminal? Les granges búnquer 1 i 2 que es feien servir fins llavors tenen unes dimensions massa modestes: hi ha dues cambres de gas a la primera granja, en una superfície d’uns 90 metres quadrats, de la mida d’una pista de tennis, i quatre a la segona, de més de 120 metres quadrats. El Zyklon B s’introdueix a través d’unes trapes condicionades a les antigues finestres i, després de l’assassinat de les víctimes, es ventila de manera natural, cosa que fa perdre temps. A més, l’evacuació dels cossos és difícil: al búnquer 2 els cadàvers sortien per les portes del darrera de l’edifici, però al búnquer 1 només hi ha una porta per cada cambra de gas. Els cossos es carreguen a les vagonetes i es duen a les fosses –una altra pèrdua de temps. El búnquer 2 té una capacitat de gasificació de 1.200 persones, que correspon a la vida del comboi de Berlín, mentre que el búnquer 1, amb una capacitat de 800 persones, sembla més adequat per el comboi francès.” (pàg.318)

“Per encàrrec del Departament de Construccions d’Auschwitz, els enginyers de Topf & Söhne d’Erfurt innoven en tots aquests aspectes. (...) Emprada a la màxima capacitat, la cambra de gas del Krematorium II pot matar 2000 persones alhora (és a dir, perquè en quedi constància, 400 famílies de cinc membres o 80 classes de 25 nens). És la necessitat d’eliminar els cadàvers el que alenteix el ritme d’extermini; perquè si bé la firma Topf afirma que els cinc forns poden cremar fins a 1.440 cossos al dia, les SS en fer-los servir s’adonen que el rendiment incinerador diari real és més proper a mil “peces”. Sigui com sigui, Prüfer, l’enginyer nazi de la firma Topf, està tan orgullós del seu invent que el patenta.” (pàg.318-9)

(...) Els nazis no aconsegueixen d’un sol cop aquest apogeu de racionalitat criminal: des del moment que Hitler decideix exterminar tots els jueus d’Europa, la tardor del 1941, proven, busquen, simplifiquen la fàbrica de morts en cadena, i els quatre immensos crematoris de Birkenau són la culminació d’una monstruosa sèrie de millores que van des dels camions de gas de Chelmno fins al “laboratori” de Belzec, des de l’antic búnquer d’Auschwitz I, que aviat tindrà un funcionament excessiu, fins al “camp cap el cel” de Treblinka a través del qual els 4.500 jueus de Parcew [lloc d’origen del avis del autor del llibre] arriben a la cambra de gas despullats sota el fuet el juliol de 1942, i tot això condueix a l”Àlbum d’Auschwitz”, un seguit de fotos que mostren una filera de nens amb gorra, noies, dones amb mocador al cap, mares que s’afanyen amb els nadons en braços, tots caminant cap a l’anodí edifici del Krematorium II, on seran reduïts al no-res en poques hores.” *(pàg.320).

Ressenya: Els anys (I)

 Ressenya del llibre de Annie Ernaux, Els anys. Trad.Valèria Gaillard. Narratives 111. Angle Editorial, 4ª ed. Barcelona 2022.

Aquest llibre és un collage de la vida de l’autora, Premi Nobel de Literatura al 2022. Un llibre imprescindible per copsar el segle XX. Ella mateixa explica què vol dir i fer amb aquest llibre:

“La forma del seu llibre només pot sorgir, per tant, d’una immersió en les imatges de la seva memòria per detallar els signes específics de l’època, l’any, amb relativa certesa, en el qual se situen, relacionar-los els uns amb els altres, esforçar-se per escoltar de nou les paraules de la gent, els comentaris sobre els esdeveniments i els objectes, extrets de la massa dels discursos flotants, aquest rumor que aporten sense descans les formulacions incessants del que som i hem de ser, pensar, creure, témer, esperar. El que aquest món ha imprès en ella i els seus contemporanis, i que ella utilitzarà per reconstruir un temps comú, aquell que ha lliscat des de fa tant de temps fins ara, i així, mitjançant la recuperació de la memòria col•lectiva en una memòria individual, donar la dimensió viscuda de la Història.

“No serà cap treball de rememoració, tal com s’entén generalment, amb l’objectiu de narra una vida, una explicació del jo. Ella només mirarà dins seu per trobar-hi el món, la memòria i l’imaginari dels dies passats del món, copsar el canvi d’idees, de creences i de sensibilitat, la transformació de les persones i del subjecte, que ella ha conegut i no són res, potser, per als qui hauran conegut la seva neta i tots els qui visquin el 2070. Perseguir sensacions que ja són presents, encara sense nom, com la que l’empeny a escriure” (pàg.220)

Ressenya: Història dels avis que no vaig tenir (II)

 “Em penso que he arriba a ser historiador per fer un dia aquesta troballa. La distinció entre les nostres històries de família i allò que voldríem anomenar la Història, amb la seva pomposa majúscula inicial, no té cap sentit. És estrictament el mateix. No hi ha, d’una banda, els grans d’aquest món, amb els ceptres o les intervencions televisives i, d’altra, la ressaca de la vida quotidiana, les enrabiades i les esperances sense demà, les llàgrimes anònimes, els desconeguts el nom dels quals es rovella als peus d’un monument als morts o en algun cementiri rural. Només hi ha una llibertat, una única finitud, una única tragèdia que fa del passat la nostra riquesa més gran i el verí que ens xopa el cor. Fer història és parar l’orella al batec del silenci, és intentar substituir l’angoixa, tan intensa que és autosuficient, pel respecte trist i tendre que inspira la condició humana. Aquesta és la meva feina i, tocant aquell arxiu del tribunal, resseguint amb els ulls les línies traçades per la ploma de l’escrivà, sento un alleujament indicible.” (pàg.156)

+++++++++++++++++++

La presó altre cop. Determinats jueus passen del gueto a la ciutadania, però Matès va d’una cel•la a l’altra, sense deixar mai d’estar fora de la llei. Tal com escriu un jurista el 1938 a Les Cahiers des droits de l’homme, “he vist, nombroses vegades, aquests pobres infeliços  la vida dels quals passa gairebé per complet a la garjola. Surten d’una presó per ser conduïts a la frontera d’un país veí, on no triguen a empresonar-los altra vegada”. Matès, un refugiat polític al qual França té l’honor d’atorgar el dret d’asil? El seu empresonament demostra més aviat la inanitat de la distinció entre “estrangers de bona fe” i “estadants irregulars”, i la fusió de tots dos en la categoria dels delinqüents.” (pàg.157)

+++++++++++++++++++

Per quina suma d'incúries, per quin mecanisme de procrastinació un cop més deixen escapar els clandestins? Desenes de milers d'estrangers, afectats per una denegació del permís de residència o una ordre d'expulsió, vegeten pel departament del Sena,  i aquesta situació porta el prefecte de policia a adreçar-se al ministre de l'Interior, a finals de l'estiu del 1939, per convence'l que "descongestioni Paris": " (...) Està a punt de posar provisionalment a la nostra disposició un dels camps de concentració que ha previst per els estrangers". (...) A partir de llavors, es podria establir un "camp de concentració" on fossin reagrupats els apàtrides sospitosos, els expulsats amb un ajornament, així com els reincidents?". "L'escòria de la societat", com es qualifica Koestler, anirà a florir-se en vuitanta camps dispersos per tot el territori, des dels estadis de la regió parisenca, Roland-Garros, Buffalo, Colombes, fins a la pitjor cloaques, Le Vernet, a l'Ariège, superior en uns quants graus a Dachau en l'escala del patiment i de la humiliació". (pàg.158)

PD: Aquest panorama terrible, no era obra del règim de Vichy que encara aprofundiria més en la persecució dels jueus i tots aquells que fugien del franquisme i de la invasió nazi.

Ressenya: Història del avis que no vaig tenir (I)

 Llegeixo al llibre de Ivan Jablonka, Història del avis que no vaig tenir. Una investigació. Trad. Marta Marfany. Llibres Anagrama 93. Editorial Anagrama, 2022.

A la contraporta del llibre és pot llegir:

"Aquest llibre narra la recerca de dos fantasmes: els avis a qui l’autor no va arribar a conèixer. En aquesta recerca, es rescaten cartes i documents, es recullen testimonis de persones que els van conèixer, s’indaga en arxius i biblioteques... De tot plegat n’emergeix el retrat de dos personatges de carn i os, i també d’un període molt convuls de la història europea, sacsejada per les dues guerres mundials, l’estalinisme, el nazisme i l’Holocaust." Així, ens situa en el context que l'autor Ivan Jablonka fa la seva particular investigació de passat i del present.

“-Ell era diferent de Matés. Però va continuar sent comunista tota la vida.

-Fins i tot després de la purga dels generals, la liquidació del KPP, el pacte germanosoviètic?

-És clar! Ser comunista és una identitat. Tant és el que facin Stalin o el Partit. “ (pàg.150)

+++++++++++++++

Xenofòbia, misèria, vulnerabilitat: el lot de tots els immigrants. (...) Hem de recordar que Matès va néixer a l’imperi dels tsars, on els jueus no tenien el dret de residir a la ciutat, ni el dret de comprar terres, ni el dret de dedicar-se a determinades professions, ni el dret de sortir de “la zona de residència”, qua abraça la Polònia del Congrés, Ucraïna, Bielorússia, Lituània i una part de la Rússia de l’oest. París és terra de llibertat.” (pàg.150)

++++++++++++++

El revolucionari valent i íntegre es retracta com a jueu de la diàspora. El comunista polonès queda despullat per tothom, de Parczew a París, d’Estocolm a Roma, de l’extrema dreta al PCF. Clandestí a Polònia, clandestí a França: dues classes d’absència en el món, però la primera, alimentada per l’esperança de ser útil a la humanitat, transforma els perills en missions, els turments en sacrifici, i ofereix moments de plenitud. França, en comparació, és la grisor, l’absurditat, el laberint amb el qual topes –i tinc curiositat per saber quins sentiments va provocar en Matès el pacte germano-soviètic del 23 d’agost de 1939. “En molt poques ocasions”, escriu Arthur Koestler, “en les hores més fosques, la humanitat resta abandonada sense una fer particular per la qual viure i morir” “ (pàg.152)