Ressenya/Reseña: Volver a dónde (I)

Ressenya 

Antonio Muñoz Molina, Volver a dónde (Seix Barral. Barcelona, 2021).

Un llibre íntim que reflexa el temps passat, present i futur. Una escriptura lluminosa on hi ha també ombres, on la memòria juga un paper fonamental. El nexe principal és una crònica en temps de pandemia. On reflexiona sobre la vida i la mort, sobre la família i els records de temps llunyans què gràcies a la memòria tornen per evocar el que som. Tothom te una història –biografia- i un context social què permet fer-se una idea del món que ens ha tocat viure. Per l’edat del escriptor moltes de les seves reflexions i experiències son contemporànies a les que he viscut. Això fa que la seva escriptura tingui la qualitat d’ajustar comptes amb el passat, però també amb un present carregat d’incerteses i dubtes. 

La seva família, el món passat que vist amb els ull d’avui sembla un passat inconcebible, però el cert és que els canvis socials han estat profunds i malgrat tot, les nostres ombres com a societat segueixen en el fons d’armari com si no poguéssim passar full. Les seves descripcions barreja ironia i també un exercici de realisme brutal que fa pensar que pot ser hi ha més maquillatge del que voldríem admetre.   

Un llibre que cal llegir per comprendre com som i d’on venim. On el futur encara està per escriure, però que si no canviem els nostres fill i nets es veuran abocats a viure situacions que difícilment nosaltres podrem entendre com el canvi climàtic, o l’aparició d’altre pandemia que com l’anterior va estar a punt de canviar-ho tot, però que malauradament, res ha canviat, perquè amb aquest neoliberalisme sense rostre humà que preferirà l’extinció de la gent abans de canviar de model econòmic i polític.

1

“Junio, 2020. Ahora es cuando no tengo ganas de salir a la calle. El estado de alarma que acaba de ser abolido continúa vigente en mi espíritu. El mundo de después, sobre el que tanto se especulaba, ha resultado ser muy parecido al de antes, salvo que el incordio añadido de las mascarillas.” (pág.11)

5

“A principios de febrero parecía aún que lo propio de las calamidades era que les sucedieran a otros, que fueran muy lejanaas. Ese era entonces el orden natural del mundo. En otros continentes había epidemias mortales, huracanes, tsunamis, terremotos. El virus se extendía por una ciudad china con nombre exótico que la hacía aún más remota, Wuhan. Era como una fantasía de futurismo asiático que se hubiera podido clausurar una ciudad de diez millones de habitantes. En el Cuerno de África, en Kenia, en Somalia, en Etiopía, oscurecían el cierlo y arrasaban luego la tierra nubes de miles de millones de langostas como no se habían visto nunca antes, favorecidas por los trastornos del clima. Todo tenía una resonancia de plaga biblica: primera una sequía devastadora, después inundaciones causadas por ciclones tropicales. (...) En Kenia no se habían visto nubes así desde hacía 75 años. Un enjambre con un frente de un kilómetro de ancho puede comer en un día lo mismo que 35.000 personas.” (pág. 18).