Viatge a Vietnam i Cambodja: Ciutat Ho Chi Minh- Mekong (My Tho) (II)

II

My Tho

 A la vora del riu, hi ha l’entrada els vaixells que porten els turistes pel riu Mekong. Al pujar al vaixell calia fer equilibris. El riu és enorme, d’un color terrós, fruit de les pluges de la setmanes anteriors. Restes de plantes aquàtiques  floten lliurament pel riu. Moltes embarcacions transporten tota mena de contenidors, ves a saber on.  Hi ha tota mena de peixos i piscifactories. Un dels producte estrella és el panga, i el peix gat, que per la sobreexplotació està en perill d’extinció. Cal recordar que el riu té 4750 km de longitud, és el tercer riu més llarg d’Àsia.

No hem anat a cap pagoda ni temple o tomba. En canvi si hem anat cap el canal Xep a Ben Tre (terra de cocos). La idea era veure com algunes famílies és guanyen la vida amb el turisme. Hi ha una mena de fascinació per fer d’antropòleg d’estar per casa. Hem anat a un espai on preparaven té de mel i llima –calia veritablement anar-hi?-. Com a reclam exòtic podies fer-te fotografies amb una serp que feia de corbata vivent. Ha tingut molt d’èxit. 

Exhibició floral

Mussaenda

Ixora

Hibiscus Rosa Sinensis Amarillo

Rosa

Tornado de foc

Ruellia simplex

Desprès, hem desembarcat a una plantació de coco. Però el plat fort era la venda de tota mena d’objectes per turistes. La litúrgia de com es prepara els cocos tenia més de ganxo publicitari que altre cosa. Hi havia més gent al costat nostre. Hi havia productes derivats del coco, però també tota la quincalla habitual. Tot prescindible.

Per últim, ens han portat a un altre espai antropològic. HI havia fruita i un grup presumptament folklòric on un grup de “musics” i quatre dones cantants han amenitzat una estona la nostre estada. Per descomptat, al final sempre hi ha el moment per comprar alguna cosa. 

Totes aquestes visites, no calien. No hem aprés cap lliçó de res.  No sé si això és obligatori anar-hi, però hi havien altres alternatives més suggestives (veure el Buda gegant).

Des de el festival musical , hem anat fins un canal d’aigua de color marronós, amb unes embarcacions d’extrema fragilitat, pujar calia fer equilibris molt notables, si queies amb aquella aigua, millor era no pensar-hi. Hem sigut dels primers en agafar la direcció que ens duria fora d’aquest canal, i cap a el Mekong. Les dones que porten aquestes canoes (sampan) feia malabarisme, perquè hi havia que anaven i tornaven dins del canal que era molt estret. 

Una plataforma al costat del riu, esperava la nostre embarcació. Sortir de les canoes ha estat una labor àrdua i perillosa, caure al aigua no era cap opció. Una vegada hem omplert l’embarcació hem anat a dinar.  

En realitat hem anat a un macro menjador al aire lliure pleníssim de turistes. Teníem l’espai reservat. Un ventiladors atrotinats han fet la seva feina. El local tenia unes lones que resguardaven d’un sol molt enèrgic.  Un dinar que començava amb una sopa, el plat exòtic del dia, un peix a la brasa que una senyora molt eficient ens ha preparat un rotllos amb una mena de paper film, però semblava més de plàstic, que tenies que remullar perquè l’efecte era una mica estrany. Desprès uns rotllos normals i uns llagostins (1 per cap), i arròs per acompanyar. I com a culminació del àpat, fruita del temps. 

Pez oreja de elefante 

(Cá tai tượng chiên xù)