Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Historia del present. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Historia del present. Mostrar tots els missatges

dijous, 14 de setembre del 2023

Reseña/Ressenya: Volver a dónde (V)

 Reseña/Ressenya* 







68

(…) Uno debería irse como se fue él, todavía fuerte, lúcido, activo, sociable, con ganas de vivir, disfrutando de la comida y del vino, de los paseos largos que daba, levantándose al amanecer dondequiera que estuviese para visitar el mercado, haciéndose amigo de los vendedores. Si me acuerdo hoy de su cumpleaños es porque sus nietos establecieron la costumbre de felicitarlo.  Me acuerdo más de los cumpleaños de mi padre ahora que está muerto que cuando vivía. (…) Me cuesta imaginarlo con los noventa y dos años que habría cumplido hoy. Me fijo en los ancianos de boca abierta y cabeza caída a los que empujan en sillas de ruedas emigrantes latinos. Pienso en los que morirán solos y aterrados en las residencias, en el espantoso mes de abril, los que agonizan con tubos incrustados en las bocas abiertas, rodeados de desconocidos que les parecerían fantasmas o invasores de otro mundo, envueltos en uniformes de plástico, con mascarillas, con gafas protectoras.” 

Si muero a la edad de mi padre me quedan once años de vida.” (pág.103-4)


75

(…) Le dije a Elvira: “Desde que tengo el día entero para mí no me queda tiempo para nada”. Me sentía culpable de estar libre de los agobios de otros, los médicos y los enfermeros atrapados en el abismo de los hospitales, los cuidadores viendo morir a los ancianos en las residencias, los padres y madres de niños encerrados en casa, nuestro pobre Jorgito, la alegría de sus tres años marchitada por el aislamiento. Rendirse al desánimo, engolfarse en el malestar o en la queja, hasta en la depresión, habría sido una falta de respeto”. (pág.112) 

dimecres, 3 d’octubre del 2018

Ressenya: Montserrat Roig, La veu melodiosa


Montserrat Roig, La veu melodiosa, col.El balancí 197, Edicions 62, Barcelona, 1987.


Com és pot fer una ressenya d’un llibre magnífic sense fer-ho malbé? La resposta és que es un llibre que es llegeix d’una volada. La història t’he enganxa immediatament i no et deixa indiferent. A la contraportada hi ha una mena de sinopsi, molt brillant, però que no reflecteix el què passa al llibre. El llibre s’ha de llegir, i no mirar les contraportades.

El protagonista és l’Espardenya, no té nom, més que aquest en la història. Hi ha dos mons que conviuen, el real i el ideal. L’Espardenya confon al principi aquest dos mons. Però, la vida real i és. Hi no es molt amable amb ell.

Hi ha un moment a la novel•la que diu:
-El teu avi –va afegir- també volia escriure de jove. Però buscava tant la perfecció que, amb els anys, es negà a fer-ho. Aleshores va voler construir amb la pròpia vida, i amb les dels altres, una obra mestre. No se’n va adonar que, tant la vida com la poesia, són imperfectes perquè les fem nosaltres” (pàg.148)

L'avi havia volgut crear un món perfecta per el seu net. Però al fer-l'ho, també al va condemnar. Un avi que té secrets amagats, ha volgut que el net visques en un món ideal, lluny del dolor i la lletjor de la vida quotidiana. Però, la realitat del món exterior del pis on en el nen hi vivia, l’espera. A fora li esperen sorpreses desagradables. També veure com tenim por del que és diferent. 

Viu temps foscos, tan per la poesia com per la vida, viure com els seus amics li fan el buit, perquè senten por d'ell. De bufo a traïdor tot d’una el portaran a la presó. La història del seu despertar al món es quan descobreix l’Eugènia. Som al any 1962. Repressió i misèria. Els “seus amic” estan ficats en política. Però res més ell, i va més enllà i veu més enllà. Coneix la desgràcia, la pobresa i vol ajudar. Però la virtut amb aquell temps, no tenia premi. Ara tampoc.

Ara podem adonar-nos de la impostura d’una oposició ferotge -per els seus membres- i mentidera. Però en aquelles dates, semblaven que salvarien els pobres i oprimits mitjançant consignes que no entenien i que no anaven en lloc. 

El llibre - ja sé que no es cap primícia, però val més tard que mai-, és  perquè es  llegeixi, perquè arriba a l’ànima i és capaç de dir-nos moltes coses sobre nosaltres mateixos.

dijous, 22 de juny del 2017

Reseñas: Montserrat Roig, L'Agulla Daurada

La següent ressenya tracta del llibre de Montserrat Roig, L’Agulla Daurada, ed.62,Barcelona, ​​1985.

El llibre de Montserrat Roig és un llibre de viatges. Ens parla de Sant Petersburg (Leningrad), i la seva resistència numantina a la Segona Guerra Mundial. Ens parla de la Rússia soviètica dels 80. De les seves impressions i vivències.







El llibre combina present i passat. Apareixen les glòries de l'antiga ciutat, el poeta Puixkin, i escriptor Dostoievski, juntament amb aquestes glòries immortals, apareix la seva geografia, amb els carrers i els rius que travessen la ciutat, el Neva, el Fontanka i el Moika, els seus afluents. Al costat de la seva geografia també cobra vida els monuments, el títol de l'obra fa referència a un dels seus edificis més emblemàtics i les seves històries.

La ciutat va resistir des del setembre del 1941 fins al gener del 1944. Gairebé nou-cents dies de patiment i mort, el recompte continua sent difícil d'avaluar, però probablement s'acosta al milió i mig. Amb els morts, els vius que van haver de viure l'infern.

El llibre relata història de vius i morts. La memòria dels vius dona vida als caiguts en aquest terrible lloc on va ser sotmesa per l'exèrcit nazi. Només un relat com a exemple de l'infern que apareix al llibre d'Alexander Adamovich i Daniil Granin, “El llibre del bloqueig” El relat ho explica una mestra, Maria Vasilievn Markova:


"-Ja havíem format el grup de nens que havia marxar cap a la Gran Terra. N'hi havia un que tenia un aspecte lamentable i que s'estava en un racó sense dir res.
-Igor, què et passa alguna cosa?, li vaig demana.
-No, és que la mare m'ha tret de casa, m'ha dit que no em pensa donar més pa.
- Anem-la a veure, vaig fer.
- Però el nen s'hi negava. El vaig haver d'arrossegar fins al carrer de Txèkhov i vam pujar fins a un cinquè pis. El nen s'amagava darrere meu. A la cambra hi havia molta porqueria. Damunt d'un catre, hi jeia un esperpent. En veure el seu fill, l'ésser estrany s'arrapà a la flassada amb les urpes i començà a xisclar amb els ulls sortits:
-Igor! Ja t'he dit que no et donaré ni un tros de pa. Vés-te'n d'aquí, Fuig!
"L'habitació pudia. Hi havia piles i piles d'escombraries. L'aire era enrarit. No hi havia ni una escletxa de llum. Vaig intentar de convèncer la dona, li vaig dir que tingués paciència, que l'Igor se n'aniria al cap d'un parell de dies, però ella només bramava:
-Que se'n vagi ara mateix! No li donaré res! Vostè encara camina, però jo no em puc llevar. Sóc al llit, tinc gana!
"Vaig donar una ració de pa a Igor, però no el vaig poder convèncer que deixés la mare i que vingués amb mi. M'acompanyà fins a la porta i em va dir:
-Jo en tinc la culpa, que estigui així. Vaig perdre la cartilla de racionament. No la jutgi, si us plau”.
" Igor es va quedar al costat de la seva mare. Al cap d'uns dies vaig saber que el nen havia mort. En aquells temps, fins i tot una mare amb bons sentiments podia convertir-se en una fera. Me la vaig trobar al cap d'uns anys. Havia canviat tant que a penes si la vaig reconèixer. Tenia tot l'aspecte d'una persona plena de salut. Però se m' acostà i em va dir:
-Què vaig fer, Déu meu?
-A què treu cap recordar-ho ara?”, és tot el que vaig saber dir.
“Passaren unes setmanes i algú em va fer saber que la dona no va suportar els records: s'havia suïcidat”. (traducció és meva, pàg.196-7)


Així que aquesta narració parla de nosaltres, per això, L’agulla Daurada (La Aguja Dorada), és un tamís on s'entrecreuen les experiències de l'autora, i dels personatges que apareixen en aquest llibre de viatges, un llibre on el destí és la nostra consciència.