dimecres, 4 de desembre del 2024

Sicília (5): Caltagirone-Noto-Siracusa-Catània (I)

 II


Agafar l’autocar i anar a Siracusa. Hi ha algunes persones del grup d’argentins, que tenen una mobilitat molt reduïda i que malauradament, per ells, no poden anar massa lluny del autocar. No tinc clar llavors perquè fas l’esforç per anar-hi. Bona part d’ells, tenen cognoms italians i molts són d’origen sicilià. Aquest és un bon motiu per anar. Imagino, es clar.







A prop de 50’ hem trigat per arribar-hi. Havia pressa perquè a les 12:15 teníem una embarcació que ens esperava per fer una passejada pel mar vorejant el barri de Ortígia. Amb musica de  Raffaela Carrà i un tastet de cava (prosecco) ens han donat la volta que no calia, perquè no hem entrat al barri de Ortigia. Des de la mar blava i amb un sol massa radiant, hem vist els contorns del Castello Maiace, Mitoraj sculture. No calia tanta presa per això, però els paquets turístics té això. 









Després amb una guia per Siracusa, es diu Cristina, ens ha donat una explicació de Siracusa, la seva llarguíssima història, els seus mites. Una munió de turistes omplien els carrers. Hem caminat fins a la Catedral (natività di Maria), Font Aretusa, tots els turistes semblaven esperar-nos! Ens ha explicat que Ortigia era un barri marginal, però que gràcies al turisme s’ha convertit en un lloc de moda i els seus preus son ara mateix prohibitius. No més hi ha botigues, restaurants, hotels i pisos turístics. Això és una constant en el món globalitzat amb vivim. 












A prop de la Catedral amb una plaça enorme, plena de turistes i amb un sol de justícia,  hem anat a dinar. Una vegada més, decepció. Sembla mentida que el nivell sigui tan baix, segur, que hi ha altres opcions, també és segur, que molts del companys de viatge tindran altres opinions, jo no més puc dir la meva opinió. Oblidable. De fet ara mateix, no recordo cap dels plats! Potser hi havia pasta?






A la tornada per agafar l’autocar (Ortigia pàrquing), hem passat disparats al costa de l’estàtua d’Arquímedes situada entre el Ponte Santa Lucia i el Ponte Umberto. De fet, no hem pogut ni parar per fer-ne una fotografia. Un monument molt discret per un dels genis de la humanitat més grans. Com es nota que era del bàndol equivocat, si hagués estat bisbe, o aristòcrata del segle XVII, tindríem sens dubte un monument descomunal, però no és el cas. 



Des del pàrquing no hem tingut que anar massa lluny, perquè anàvem a Parc Arqueològic (Neapolis).





“El Parc inclou la part nord del barri de la  Neàpolis , un dels cinc que conformaven Siracusa en època grega i romana, on es troben els monuments més famosos de la ciutat: el teatre grec, que es remunta, en el seu aspecte actual, al segle III. aC però existent des de la segona meitat del segle V. B.C; l'amfiteatre romà, de datació polèmica, atribuït per uns a August, per altres a Septimi Sever; l'altar de Hieron II, un altar grandiós per als sacrificis públics de la ciutat i la Via dei Sepolcri, de traça hel•lenística, profundament encastada a la roca i flanquejada per  hipogeus bizantins . El teló de fons d'aquest extraordinari conjunt de monuments és l'espectacular arc de la Latomie del Paradiso i Santa Venera: antigues pedreres de pedra que encara conserven els signes d'extracció i que s'obren a una vegetació exuberant de tarongers i arbres centenaris, suggerent i molt grans coves, com ara la  Grotta dei Cordari i l'Orella de Dionís .









L'extrem oriental del Parc, proper a la Latòmia de  Santa Venera , acaba amb una aglomeració rocosa, formada per una sèrie de cambres funeràries entre les quals es troba l'anomenat sepulcre d'Arquímedes , nom avui historicitzat d'una gran sala caracteritzada per un façana arquitectònica tallada a la roca viva, amb frontó de timpà i semicolumnes dòriques en relleu, d'època romana*.” 






Hem vist la Latomia del Paradiso i la seva famosa Orella de Dionís. Hi ha escultures del artista Igor Mitoraj per tot arreu. Segons la llegenda, Plató és va inspirar per imaginar-se la seva famosa al•legoria de la caverna (La República, 514a-520a). Cal recordar que Plató va anar fins a tres vegades a Siracusa:


Diu a la seva Carta VII**:

“Mi opinión era que no debía estar irritado contra Dionisio sino más bien contra mí mismo y contra los que me habían forzado a cruzar por tercera vez el estrecho de Escila para arrostrar una vez más a la funesta Caribdis***, y que debía decir a aquél que me era imposible permanecer allí después de haber sido Dión objeto de tan indigno trato. (345d - 345e).”

 

 

L’al•lusió a Escil•la i Caràbids, la trobarem quan anem a Messina i el seu estret, que separa el continent i Sicília.







 

Hem pogut contemplar l’amfiteatre, exactament un minut, no podies  entrar-hi dins. Desprès hem anat a l’espai romà que literalment, hem vist de lluny tot el que la vista podia contemplar. Tot plegat decebedor. Ací també els lavabos no funcionaven com cal!


dimarts, 3 de desembre del 2024

Mallorca-Barça: Un partit balsàmic!

 


Mallorca-Barça (1-5)




El futbol no és una ciència. És un joc d'equip, també és un estat mental del conjunt. Avui, el Barça ha viscut dos estats mentals. Una primera part dolenta. Un empat a 1-1, que no reflecteix el mal joc del Barça. Un gol estrambòtic de Ferran Torres (12') encarrilava el partit, però el Barça s'ha desconnectat donant aire el Mallorca que ha pogut empatar Muriqi (43')a les acaballes de la primera part.

Quin Barça sortiria a la segona part? Però el Barça a la segona part s'ha transformat i ha estat capaç de marcar quatre gols més.    Raphinha (56') Raphinha (74') Frenkie de Jong (80') Pau Víctor (84') ha fet respirar els seguidors blaugranes que necessitaven aquest partit balsàmic. Lamine Yamal, no ha marcat, però les seves passades han estat imprescindibles per els gols. En un partit de futbol hi ha diferents estat d'ànims. Des de depressiu fins a eufòric. I el Barça s'ha instal·lat amb em mode eufòric. Tot sortia amb facilitat i la porteria del Mallorca semblava un iman per la pilota que llançava els  barcelonistes. Una victòria que dona un respir a l'equip, i a la afició.

   

Sicília (5): Caltagirone-Noto-Siracusa-Catània (I)


 Dia 5 


Caltagirone- Noto-Siracusa-Catània


Ara mateix son les 21:45h. Estem descansant d’un dia llarguíssim. A les 6:00h el mòbil s’ha posat en marxa. A les 7:00 hora d’esmorzar. Bona part del què hi ha per esmorzar no puc amb ell, però molts companys de viatge sembla que no tornaran a menjar res en tot el dia.




Vistes des de l'hotel



A l’hora prevista sortíem de Caltagirone. Hem enfilat camí cap a Noto, a la província de Siracusa. El trajecte fins a Noto per la ruta SS124 hi ha una distància de 90km, i un temps de 1h30’. La carretera molt revirada, enmig d’un paisatge verd, malgrat la sequera que han patit. El nostre diligent Matteo, ha fet un curset accelerat de lingüística. Ha parlat de la parla siciliana i com hi ha diferències entre Palerm i Catània, per exemple, o bé entre un sicilià i un italià. El sicilià es parla a casa, però no a cap instancia oficial, com passa per exemple a Catalunya. El sicilià té aportacions lingüístiques de tots els pobles que han envaït  Sicília des de el grecs, normands, català, àrab, anglès i francès. 







En el recorregut, hem vist obres públiques, una carretera que s’ha començat, però que no s’ha sap mai quan terminarà. El paisatge amb les pluges, i l’aigua freàtica  fan un paisatge que sembla que no estem tant el sud d’Europa. No hi ha planures, els pujols pugen i baixen i la carretera s’ha adapta aquesta orografia dinàmica. El núvols ens han acompanyat bona part del viatge. S’ha anat trencant a mesura que el sol s’imposava i el cel es feia d’un blau radiant.





Hem arribat a Noto cap a les 10:00h.  Hem parat a la Via Pola, davant d’un parc on floria més el ciment que les plantes. Desprès hem a travessant un mercat al aire lliure - de fet, una trampa per els turistes-, hem enfilat per la Porta Reale estàvem dins del Corso Vittorio Emanuele. En aquesta arteria, es troba bona part de les esglésies barroques que donen fama (UNESCO) mundial al petit poble. El terratrèmol de 1693 va canviar de ubicació de l’antiga Nota uns 12km. El nou traçat tenia a veure en l’estructura del Antic Règim, el carrer principal era per l’estament eclesiàstic, les esglésies ocupen la part central de Noto. Els costats, els palaus de la noblesa i aristocràcia i més enllà el poble menestral i desprès els pagesos. 


El problema del turisme de masses és que tothom fa el mateix trajecte a la mateixa hora i això fa que sempre hi hagi una riuada de turistes trepitjant-te els talons si bades una mica. La porta d’entrada Porta Reale dona caràcter regi al carrer principal ple d’església segons el traçat de ”Giuseppe Lanza, duc de Camastra, vicari general per la reconstrucció amb l'ajuda d'arquitectes i enginyers militars, que la Corona espanyola va  designar per guanyar-se la simpatia de la aristocràcia local”. 






Hem vist un desplegament d’esglésies barroques impressionants. El problema és que la concentració d’esglésies no permet veure-les amb tranquil•litat. De fet, el que fas és veure façanes, realment molt espectaculars, perquè en general, dins d’elles, no hi ha massa a veure. Aquesta magnificència expressa la rivalitat entre diferents ordres religiosos, i el poder que cadascuna tenia envers les altres. Hem contemplat la façana de l’església de Sant Francesc i les seves magnífiques escalinates, Chiesa di San Domenico, la Catedral, Piazza dell’Immacolata, Via Nicolaci, Piazza XVI Maggio. 

















Josep Pla, parla del barroc: " El barroc, amb l'insuportable Bernini, ens produí un embafament de dolçor insuportable -una mena de saturació de confiteria, de sacarina apegalosa i insoluble. La joventut és limitada i impertinent, però en aquest punt per a mi no han passar els anys: no he pogut mai digerir el barroc, que considero l'essència de la superfluïtat més tòpica, més esbravada, més pretensiosa i més limfàtica. La seva falsa passió m'exaspera. La seva teatralitat em fatiga. La seva buidor em deprimeix. El seu verisme de cartó em produeix una hilaritat sarcàstica. El barroc és l'única forma d'especulació artística indiferent a la sensibilitat humana. Si el barroc no hagués existit, Europa tindria més pes, més gravetat, la gràcia seria molt menys sofisticada. El barroc ha estat una desviació que ha contribuït a desfigurar i a mistificar l'autenticitat esvelta de l'home del Mediterrani*." (pàg.415)




Monument al caiguts a la Primera Guerra Mundial. 








Porta Reale


A la tornada hem menjat un gelat, també hem parat per prendre un cafè. Hi ha un autèntic problema amb els lavabos, en general, hi ha que cal pagar ½ euro o 1 euro segons els llocs. 




Hi havia una exposició de Caravaggio al Museu Convitto delle Arti (Noto), però nosaltres els turistes amb un horari de bojos, no podem perdre ni un minut.  Hem marxat de Noto com si la ciutat estigues en flames!