Encara al 2023, el clàssic, "l'épater le bourgeois" -escandalitzar- es pot produïr al Liceu, per obra i gràcia de Tosca. Rafael R.Villalobos, ha introduït un homenatge a Pasolini, diria que gratuït, incorporant-lo a l'obra. Aquesta és la causa que els diaris s'hagi parlant. Què molts puristes cridessin no sé si aterrits per la blasfèmia de tacar a Tosca o perquè volien atreure més gent a la presentació fen de "claca" involuntària.
Una tempesta en un vas d'aigua. Una manera com altre de cridar l'atenció amb una obra, el poder i la dissidència política, que no calia fer més èmfasi en el missatge polític. Per això, les pinzellades al estil Pasolini eren sobreres.
Més enllà dels nusos de quatre figurants, l'obra es entretinguda, l'escenografia minimalista, però que fa la seva funció, i els cantants compleixen. Com no soc entès amb aquestes qüestions, a mi va agradar especialment la veu de Antonio Corianò, en el paper de Mario. Tosca amb Emily Magee, també va anar de menys a més. I George Gagnidze en el paper de Scarpia. Potser aquestes polèmiques son necessàries per plantejar-se el futur de l'opera. Valdria la pena que els puristes llegeixin el llibre de Orlando Figes, Los europeos. Tres vidas y el nacimiento de la cultura cosmopolita*, per veure que la supervivència de la musica, opera inclosa, va ser possible per la democratització i generalització de la cultura de masses.
