Una tarda a l'opera

 

La Rambla

Liceu

Un ple quasi absolut va acomiadar-se de les representacions de Madama Butterfly. Un obra de Puccini, que amb els ulls actuals fa mal de veure. No sóc expert en l'òpera. Una obra que la primera part és lenta, en moments musicals excel·lents, amb veus el seu lloc. Però la història es inversemblant i plena de tòpics insofribles. A la segona part, Saroa Hernández (Madama Burterfly) fa un autèntic recital plena d'emocions i expressivitat. Per dir-ho en breus paraules, l'obra s'ha aguanta per ella. La historia que conte Puccini es pot resumir molt breument així:

Un "canalla", Benjamim F.Pinkerton (Fabio Sartori) vol tenir el llit calent cada nit, i res millor que ajudat per Goro (Pablo García-López) li busca una noia per no sentir-se sol. El "casament"  és renova cada mes, així, quant ell marxi a casa seva els EEUU, serà com si mai hagués estat casat. I Pinkerton, tinent de la marina  nord-americana, marxa alegrement al seu país. La "bleda" de Cio-Cio-San (  Madama Burterfly) l'espera amb el cor tendra, exactament com les bledes. Mentre ella, no te cap dubte que tornarà, la seva criada, la Suzuki (Teresa Ierivolino) no ho te gens clar. Passa el temps, i des de la seva casa, aclaparada per la falta de diners, l'arribada del seu estimat és la llum per oblidar totes les penúries.  Ella te un fill de Pinkerton. Però ell no sap res d'això. Li envia una carta al cònsol americà, Sharples (Thomas Mayer), un cavaller que res més pensa en els interessos del seu país. Pinkerton no volia venir, però assabentat del fill torna a Nagasaki, on viu Madama Burterfly.

La bleda

El canalla 

El retorn no és com s'ha esperava la dona que havia donat el seu cor al cavaller estimat. Tot comença a fer-se fosc. El "canalla" Pinkerton, no s'ha atreveix a parlar directament amb ella. Però ell vol el seu fill. S'ha casat amb una dama del seu  gust, ella l' acompanya. Tothom vol el millor per el nen, i ningú pensa en la pobra Cio-Cio-San. Ella no està disposada a viure de manera indigna, i no veu un altre sortida que la mort dolça del seppuku (Harakiri). Amb la seva mort, tothom aconsegueix el que volia, especialment, els Pinkerton.

Cantants

Paolo Bortolameolli

Tothom aplaudeix l'obra, especialment, per la Saroa Hernández, en el seu brillant paper.  Paolo Bortolameolli, director de l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, també és aplaudit amb ganes. Tots els cants ha sortit a rebre l'homenatge del públic. Jo no he vist masses representacions d'òpera, però aquesta Madama Burterfly no encapçala la meu exigua llista.

Una tarda a l'Opera: Tosca

 

Encara al 2023, el clàssic, "l'épater le bourgeois" -escandalitzar- es pot produïr al Liceu, per obra i gràcia de Tosca. Rafael R.Villalobos, ha introduït un homenatge a Pasolini, diria que gratuït, incorporant-lo a l'obra. Aquesta és la causa que els diaris s'hagi parlant. Què molts puristes cridessin no sé si aterrits per la blasfèmia de tacar a Tosca o perquè volien atreure més gent a la presentació fen de "claca" involuntària.

Una tempesta en un vas d'aigua. Una manera com altre de cridar l'atenció amb una obra, el poder i la dissidència política, que no calia fer més èmfasi en el missatge polític. Per això, les pinzellades al estil Pasolini eren sobreres.

Més enllà dels nusos de quatre figurants, l'obra es entretinguda, l'escenografia minimalista, però que fa la seva funció, i els cantants compleixen. Com no soc entès amb aquestes qüestions, a mi va agradar especialment la veu de Antonio Corianò, en el paper de Mario. Tosca amb Emily Magee, també va anar de menys a més. I George Gagnidze en el paper de Scarpia. Potser aquestes polèmiques son necessàries per plantejar-se   el futur de l'opera. Valdria la pena que els puristes llegeixin el llibre de Orlando Figes, Los europeos. Tres vidas y el nacimiento de la cultura cosmopolita*, per veure que la supervivència de la musica, opera inclosa, va ser possible per la democratització i generalització de la cultura de masses. 

Montserrat Caballé (1933-2018)

Recomendaciones musicales: Eternas