Perú (6): San Carlos de Puno- Cusco (I)

 Dia 6

San Carlos de Puno-Sillustani-Pucara-Cusco

He dormit malament, en feia mal de cap. A les 21:30h en ficava al llit i m’he despertat a les 23:45h!  Sembla que el meu jet lag està embogit. Tenia la boca com si tingues sorra. He dormit a ràfegues, a dir, malament. A les 5:00h estava despert. A les 5:45h hem anat a esmorzar. Bona part dels companys també. M’havia pres un ibuprofè  i una pastilla per la flora intestinal. A les 6:30h sortíem del nostre hotel “Casa Andina Premium”, a les afores de la ciutat de San Carlos de Puno. El nostre guia Rubèn ha fet de cicerone, menys xerraire que la seva predecessora, la Cati. 

Un lloc on no hem estat:

"En el pórtico principal de la catedral de Puno, Simón de Asto tallará en piedra dos sirenas.

Aunque las sirenas simbolizan el pecado, el artista no esculpirá monstruos. El artista creará dos hermosas muchachas indias que alegremente tocarán el charango y amarán sin sombra de culpa. Ellas serán las sirenas andinas, Quesintuu y Umantuu, que en antiguos tiempos brotaron de las aguas del lago Titicaca para hacer el amor con el dios Tunupa, dios aymara del fuego y del rayo, que a su paso dejó una estela de volcanes*."

Detall de les sirenes

Hem sortit de San Carlos de Puno, no l’hem visitat, perquè la joia de la ciutat és el llac Titicaca, però potser hauria estat be visitar-la*.

De Puno es pot dir que es una ciutat maldestra, sense cap ordre ni concert, amb una arquitectura feresta, sense cap gràcia ni encant, i malgrat tot, la gent fa la seva vida a 3840 (msnm). Sobta que pel que he vist, els edificis estan mal acabats, sembla que te a veure amb els impostos. El cablejat està a la vista de tothom, creant cabdells que rivalitzant en totes les edificacions en la lleixo. Com sempre, hi ha excepcions, la Catedral, que no l’hem vist, la Universitat, el Palau de Justícia, la Plaça d’Armes, tampoc. Això vol dir que tindríem que pensar-hi més quan anem a un lloc desconegut.

De Puno a Cusco hi ha uns 386km. La distància sembla petita, però les carreteres no son autovies, i necessitarem tot el dia, fins a les 19:30h. Hi ha trams de carretera en obres, molt transit, i cal a travessar pobles i ciutats. També hi ha un parell de parades obligatòries.  Una d’elles és a Sillustani a 34 km de San Carlos de Puno.

A la guia del que ja hem parlat*, posa el següent quan parla de Sillustani:

“Son restes prehispànics, a la bora del Llac Umayi, que consta d’edificacions funeràries, en forma de torres cilíndriques, cistes i quadrangulars, anomenades chullpas, de l’època preinka e inka, entre les quals sobresurten unes de factura molt acurades construïdes a l’època inka.

Existeixen al voltant de noranta chullpas, a les quals se sumen las tombes semi soterrades i soterrades que estan escampades en un àrea de 150 hectàrees.” (pág.115)

Ampliant una mica més el que vol dir aquest centre funerari: 

“Entre les característiques principals d'aquestes construccions funeràries es destaquen:

Una entrada, sempre adreçada cap a l'Est, que servia per a la comunicació de l'esperit del difunt amb el déu sol. L'entrada és sempre massa petita perquè s'hi hagi pogut introduir el fardell funerari. Es considera que el fardell era introduït a la volta, abans de ser tancada.

La cambra mortuòria voltada formada amb pedres de petites dimensions. Aquestes pedres no són llaurades.

Revestiment exterior amb blocs de pedres llaurades de grans dimensions, perfectament encaixades les unes en les altres segellant l'exterior sense necessitat d'argamassa. Internament, com es pot observar a les fotos, els blocs de pedra són apuntalats i recolzats per mitjà de pedres més petites. Lateralment, els blocs de pedra del recobriment exterior presenten esquerdes i protuberàncies per permetre una certa flexibilitat de l'estructura, com un tot, davant dels terratrèmols.

La part superior de les chullpas, de l'època incaica, presenten una filera excel•lent, formant la cornisa que adorna la chullpa. Algunes pedres presenten baix relleus representant principalment llangardaixos i colobres. Altres pedres exteriors presenten, a semblança de les que també s'observen a Ollantaytambo, protuberàncies, potser utilitzades per ajudar a manipular-les**.” 

A l’hora que hem arribar no hi havia ningú. Al carrer no hi havia ni turistes ni gent del poble –Sant Antonio de Umayo-, eren les 8:00h. Al poblet hi ha una llacuna anomenada Cupecocha. Des del poble es veu el monument funerari Chullpa Lagarto. 

Sant Antonio de Umayo

Hem caminat per el camí que condueix al complex funerari, però no esperes veure un Llac Umayo. Unes vistes magnifiques permet comprendre perquè del complex funerari.

Llac Umayo

El Kim i en Vladimir cerquen la Pau Mundial

 

Una fotografia per l'eternitat. Aquests dos estadistes de magnitud mundial, fan esforços per rebre el proper premi Nobel de la pau. Un tirà i un dictador postmodern. La diferència és només de grau. Dos gegants de la diplomàcia mundial creant vincles indestructibles enfront d'un món cada vegada més tancat en si mateix. Així, Israel pot fer el que vol - assassinar a més de 38.000 palestina-, mentre la Comunitat Internacional  fa crides a la calma. Putin i Kim Jong-un, signen perquè la guerra a Ucraïna poguí continuar. Mentre l'OTAN li diu a Zelenski que el millor seria negociar amb Putin. Ells, ho avalarien. La retòrica i el cinisme en una fotografia del que vol dir tenir armes atòmiques. La resta és musica per els sords de la Comunitat Internacional.

Perú (5): San Carlos de Puno- Titicaca- Taquile- Puno (II)

  Dia 5

 Sant Carlos de Puno- Titicaca- Taquile- Puno (II)

La Pachamama*

"En el altiplano andino, mama es la Virgen y mama son la tierra y el tiempo.

Se enoja la tierra, la madre tierra, la Pachamama, si alguien bebe sin convidarla. Cuando ella tiene mucha sed, rompe la vasija y la derrama.

A ella se ofrece la placenta del recién nacido, enterrándola entre las flores, para que viva el niño; y para que viva el amor, los amantes entierran cabellos anudados.

La diosa tierra recoge en sus brazos a los cansados y a los rotos, que de ella han brotado, y se abre para darles refugio al fin del viaje. Desde abajo de la tierra, los muertos la florecen."

++++++++++++++

Agafar el vaixell i cap a un altre lloc, en aquest cas, la península de Capachica, on hem dinar, una dinar “típic” -per els turistes- a casa de Felix Turpo. S’ha fet un ritual a la Pachamama, per beneir el menjar. Tot s’ha fet amb un forn al terra. El dinar era una sopa de quinua que realment era molt bona i desprès el plat fort, pollastre, truita, patates i plàtan, a més d’una infusió de munya. L’aigua o begudes era a part. La gent d’ací, fent feines que segurament, mai haurien imaginat -ben be com a tota reu-. 

Desprès d’això, hem tornat al vaixell i tornar al hotel. Ara son les 17:30h, s’ha està enfosquin, en mitja hora serà fosc. El hotel està força lluny del pobla de Puno. He fet fotografies del llac i els reflexos que donen les edificacions enfront del hotel.

Hem anat a sopar. Cal recordar que estem a 3.820 msnm. I és imprescindible hidratar-se, per això m’he pres una sopa –digestió lleugera i hidratar-se-. A aquestes alçada cal ajudar a la sang –hemoglobina-.  Demà a les 6:30h hem d’anar a Cusco, que està a 380 km. El problema és que farem parades en diferents punts del recorregut. Definitivament, ser turista és cansat.

Tenint en compte l’hora d’aixecar-se millor deixar d’escriure i ficar-se al llit. El problema és que ara mateix son les 21:15h. 

Perú (5): San Carlos de Puno- Titicaca- Taquile- Puno (I)

 Dia 5

Puno- Titicaca- Illa Uros- Taquile- Puno

Avui hem estat al llac Titicaca a 3940mts d’alçada. M’he despertat a les 4:45h. He dormit quasi 6h seguides, però m’he llevat amb mal de cap. Hem anat a esmorzar, no era com a Arequipa, però hem esmorzat molt millor que bona part de la gent d’aquest país.

Vistes des del hotel

 Avui era un petit vaixell que ens portava per les aigües del mític Llac. 

Diu Saydí Marí Negrón Romero, autora de la Guía Presentando el Perú y Machupichu, parlant del origen mític del Llac el següent: “Els pobles andins creien que el Sol i la Lluna havien sortit de les illes del Sol i de la Lluna, al igual que els sus descendents humans. El primer inka, Manco Qhapap i la seva esposa, Mama Oqllo. Per tant, el Llac Sagrat, era considerat com a punt d’origen del Cosmos i de la vida, en general.

En les diferents illes, s’ha trobat restes d’ofrenes i sacrificis que daten de l’època pre-inka e inkas.” (pág.116)

El dia era esplendorós, el llac lluïa un blau intens, feia fred, però el llac fa de termoregulador, mai és congela. Hem anat a veure, una illa flotant on viuen els Uros, en llenguatge aimara vol dir, dia clar. A la guia mencionada més a dalt, diu: Son un arxipèlag format per més de 60 illes artificials fetes de totora. Estan habitades per descendents dels aimares, i no de l’ètnia uru. Aquesta població s’hi dedica, principalment, a la pesca, al brodat de tapissos i artesanies fetes de totora, per el turisme. 

Aquestes illes és troben dins de la Reserva Nacional del Llac Titicaca, on abunda la totora (Seyrpus totora).” (pág.117)

++++++++++

LES LLEGENDES D'UNA ANTIGA CIVILITZACIÓ I UNA DEITAT*

Conten les lleis que “…En els temps antics diuen ser la terra i províncies fosques, i que no hi havia ni llum ni dia… I en aquests temps que aquesta terra era tota la nit, va dir que sortirà d'una llacuna que és en aquesta terra…un senyor que va anomenar Contiti Viracocha… i com aquest hagués sortit d'aquesta llacuna, fouse d'allà a un lloc que al costat d'aquesta llacuna està, on avui dia és un poble que crida Tiaguanaco a aquesta província ja dita del Collao…després allà d'improvís diuen que va fer el sol i el dia i que al sol va manar que caminés pel curs que va i després diuen que va fer les estrelles i la lluna... I que això fet, que a aquell seient de Tiaguanaco va fer de pedra certa gent i manera de rebuig de la gent que després havia de produir, fent-li en aquesta manera que va fer de pedra cert nom de gent i un principal que la governés i senyorejara…I que així va fer tota la gent del Perú i de les seves províncies allà a Tiaguanaco, formant-los de pedres en la manera ja dita” (Juan Díez de Betanzos, [1551]2015: 123-124, adaptació a l'espanyol actual de l'original en espanyol colonial).

Iconografía de la estela Chunchukala de Tiwanaku 

(gráfcos de Víctor Tito 2018)

Aquest déu anomenat Viracocha, sorgit del Titicaca, i l'episodi de la seva creació d'un món a partir de Tiwanaku, succeeix en diversos relats colonials com els de Sarment (1572) o Molina (1574). Quan els Inques arriben a Tiwanaku a prop de l'any 1450 dC semblen saber que els colles adoraven Viracocha, i per instaurar la religió solar adaptant la paraula “Inti” (sol) de forma contigua a Viracocha, com a reconegut Santa Cruz Pachacuti (1615-1640) i el debat del qual suggereix inclusivament el signifcat de Viracocha com un “sol fecundador” (1)

++++++++++++++++

En un món global, el tour-operador és el que guanya més, desprès les agències i per l’últim, aquestes comunitats. El nostre guia ens va dir que el dimecres és el dia dedicat els turistes. Quan nosaltres deixàvem la illa flotant, un altre carregament de turistes esperava per desembarcar-hi. Una vida d’allò més precària, l’esperança de vida  arriba fins els 68 anys. No és una vida massa atractiva, perquè els processos de aculturalització sempre van en la direcció contraria a les cultures més febles. Cap comoditat, sense aigua potable, veuen del llac, que per qualsevol de nosaltres seria una imprudència.  

Illa flotant

Una petita excursió amb embarcació feta de totora ens han dota una volta al voltant del seu món aquàtic. Ara tenen mòbil, els nens van a escola, aprenen castellà –obligatòria i aimara-. Hem vist dos nens jugant i rient pujant al petit vaixell on havíem vingut. Veient-los no saps que pensar, si seran els últim de viure d’aquesta manera o definitivament, deixaren aquest món per cercar d’un altre millor.

 La seva autonomia és molt prima, perquè no arriba més enllà de la Reserva Nacional. Hem comprat un parell de records o com es diu ara souvenirs. Aquesta font de ingressos ha de ser important per la seva economia de subsistència. La pesca i els teixit és venen el mercat de Puno.

Vistes des de Taquile

Hem abandonat aquest illot on la gent hi viu, per anar a la illa Taquile. A la Wikipedia diu el següent:

“Pel que fa als seus habitants (uns 2.000) pertanyen a l'ètnia quítxua. La seva llengua (quítxua) prové de la família ameríndia. Es tracta d'un poble amb una cultura bàsicament tradicional. Viuen de la pesca, agricultura, artesania i, els darrers anys, del turisme. És una societat bàsicament endogàmica, normalment es casen entre ells. El terreny passa de pares a fills en la mesura que es van produint nous matrimonis. És molt típica la indumentària dels seus habitants. Els homes vesteixen camisa blanca, pantalons negres, faixa i una gorra chullo de llana teixida per ells mateixos de diferents colors, semblant a una barretina. Sembla que al segle XVIII l'illa va ser comprada per un industrial de Figueres que va implantar allà, un taller tèxtil, i a més va imposar aquesta vestimenta.[1] La diferència de colors és el que marca el lloc que ocupa cada home dins de la comunitat Taquile; vermell (casats), blanc i vermell (solters) i combinació de colors (situació de poder actual o passada). Pel que fa a les dones vesteixen una brusa brodada i unes faldilles de capes de colors o polleras superposades.”

La illa es troba al llac Titicaca, a uns 35 quilòmetres de la ciutat de Puno a Perú. Té una llargària de 6 quilòmetres. S'hi arriba amb unes barques des de Puno. Per accedir des del moll a la plaça central, i punt neuràlgic de l'illa, cal pujar uns cinc-cents esglaons (uns 20 minuts aproximadament). (Wikipedia). Un paratge privilegiat on afortunadament, no hi ha especulació immobiliària. Una vida comunitària on el turisme és gestionat com cooperativa. He vist les habitatges amb teulades noves, amb plaques solars. Una illa realment bonica dins d’un entorn molt cuidat, a diferència d’altres llocs que hem vist. 

Des de la illa és pot veure Bolívia i els Andes nevats creant una estampa impressionant i insuperable. Però no tot és paisatge. Cal que la gent és guanyi la vida, i el turisme és l’últim reclam d’aquesta illa. Hi havia molts turistes, també de Barcelona.

Balls rituals, explicacions sobre el significat dels barrets que porten els homes. Hi ha una circulació d’Autoritats, cada any canvien i han d’estar casats per accedir-hi al càrrec. Un recorregut mol bonic, urbanitzat, rodejant l’illa, semblava un “camí de ronda” què permetia veure un mar blau intens, a prop de la línia de la platja unes aigües cristal•lines dona fe d’una illa paradisíaca.  Hem començat on el petit vaixell ens ha deixat i hem acabat en una altre lloc, passant al costat d’una platja de sorra fina. He vist una estació de energia solar, segurament l’electricitat és de franc. Hem vist ovelles, gallines, vaques, utilitzaven terrasses. Una comunitat que tenia habitatges millors dels que hem pogut veure al Puno.