Feliç Any Nou

 

Recomanacions musicals

 

Art i musica: David Robert (1796-1864)

 

David Robert

Ucraïna existeix i la guerra també!

 

En el món on vivim, les noticies tapen altres noticies i això ha sigut el que ha passat amb la guerra de Rússia contra Ucraïna. A diferència del que passa a Gaza, allà dos exèrcits lluiten en un espai d'enormes dimensions.  La xifra de 10.000 civils morts des de l'inici de la guerra al febrer del 2022, dona una context per calibrar el que està passant a la Franja de Gaza amb més de 16.000 morts des de novembre d'aquest any. A Ucraïna hi ha una guerra de desgast per part de Rússia. Sembla que l'autòcrata pot enviar soldats sense que l'opinió pública poguí dir res en contra. El nombre de morts del exèrcit rus és molt difícil de determinar per l'opacitat en aquest terreny. Entre 100.000 i 300.000 morts, la xifra és aproximativa. En el bàndol ucraïnès, uns 30.000 soldats morts i més de 10.000 civils morts. L'èxode massiu  de la població ucraïnesa -dones i nens- s'aproxima a 8 milions, xifra record. Ucraïna no pot guanyar aquesta guerra sense l'ajut de l'OTAN i aquesta no està per masses històries. Dic guanyar, vol dir que Rússia marxi d'Ucraïna. El problema és el dèspota que hi ha el Kremlin, està en campanya electoral i la guerra és la millor manera de mantenir-se en el poder.  

Israel amplia territori a l'antiga Franja de Gaza

 

Israel s'annexiona una bona part de la Franja de Gaza. El govern de la dreta extrema de Netanyahu vol nous assentaments, per el colons, que voten els partits de coalició de Netanyahu, oferint nous horitzons. I aquesta invasió és una excusa perfecta  per fer-ho realitat. A Israel el dret internacional, com la resta de països grans, se'l passen pel forro. El nombre de mort és absolutament una matança sense precedents a prop e 16.000 persones. I no totes poden ser milicians de Hamàs com Israel vol fer-nos creure, sense massa convicció, perquè les proves ho desmenteixen. Que Israel deixi sense feina a 100.000 palestins sense feina, explica l'abast de la venjança per els fets del 7 de novembre. Més de 8.000 nens i nenes morts, però la Comunitat Internacional, encara no sap que fer. Egipte, tanca portes els palestins. Estan sols davant d'un exèrcit que té com objectiu la població civil. Estem davant de crims de guerra contra la població palestina, però el món no vol saber res d'ells, son uns autèntics paries, com els kurds i tants altres pobles d'aquest mon deshumanitzat.

Ressenya: El temps de la promesa

Marina Garcés, El temps de la promesa, nous quadernes anagrama 65. Editorial Anagrama.  Barcelona, 2023.

Un llibre en format petit, però amb un contingut força més potent. Parla de la promesa i el seu potencial per anar una mica més enllà del actual atzucac on estem ficats tots plegats. No hi ha un manual per la insurrecció. Estem en un temps postmodern i això vol dir, que substituïm història per narracions. Vivim temps on sembla que tot està diluït sigui la revolució, la revolta o la manifestació. Hi ha  frustració perquè aquells que vàrem escoltar les seves promeses han sigut incomplertes o pitjor, traïdes. Estem en un mode desanimat sense alè, Byung-Chul Han parlava directament, de depressió, perquè el nostre jo, era incapaç de fer front a la negativitat o la frustració de les promeses que havíem cregut, sia, el progrés, la llibertat, la solidaritat. Això, s’ha acabat. Però, perquè s’ha d’acabar, pregunta Marina Garcés? A la revolució cultural del segle passat, al 1968, hi havia pintades que deien demanar l’impossible – la felicitat, la pau, el benestar, la democracia, l’autodeterminació personal, allò que per unes generacions molta gent va donar-ho tot, inclòs la vida-, allò sembla que està clausurat per el nou ordre de la globalització. Sembla que Marina Garcés, també és conscient d’aquesta pèrdua i per això reivindica el possible, perquè: “La veritat de la promesa és molt singular: no parteix del reconeixement de la realitat (del que és cer o verídic), sinó de la invenció d’un possible que potser, fins i tot, no hi estava previst. No se sotmet a l’imperatiu de la predicció, perquè no prediu futurs probables sinó que prefigura futurs desitjats.” (pàg. 90)

Aquesta imprevisibilitat del futur, contra la lògica del model algorítmic, li sembla a l’autora del text, una escletxa contra aquest món que no més pot fer-nos falses promeses i la impossibilitat de cap alternativa.  

Recomanacions musicals: Sant Esteve

 

El silenci mediàtic del que està passant a Gaza es dramàtic. La visió messiànica i homicidi del govern israelià, fa que cada hora que passa, el número de morts s'amuntega sobre la consciència del món occidental, sembla que l’Orient Mitjà, ja els i va bé aquesta massacre. A Occident, celebrant el Nadal, i molt a prop d’on la tradició diu que va néixer el de Natzaret, el silenci i la mort dels palestins és l’únic segur. Més de 20.000 persones mortes per les bombes intel•ligents, més de 8000 nens i nenes morts en la massacre infantil més esgarrifosa des de la Segona Guerra Mundial. Com dei la Montserrat Roig, la barbàrie és un plagi. I Israel ara mateix fa plagi d’una barbàrie que sempre que es repeteix, ens deixa descol•locats i sense saber que més poder dir.

Recomanacions musicals: Bon Nadal !

20.424 palestins morts i 54.036 ferits a Gaza  

Algun nen/na per aquí?

Recomanacions musicals

 

Gaza

Art i musica: Jules Pascin (1885-1930)

 

Jules Pascin 

Gaza l'infern a prop de casa

 

Entrevista de Carla Turró a Ricardo Martínez

"Què et deia la gent allà?

— Creuen que es moriran. I senten que Occident ha oblidat la guerra i s’ha oblidat d’ells. Et pregunten: "Què hem fet per patir tant? Per què no ens ajuden?" Només demanen aturar la guerra. 

I tu què els dius?

— Sento vergonya de ser occidental i no poder-hi fer res.

Com has viscut sortir d'allà?

— Em sento un covard, com si hagués abandonat aquesta gent. Però també necessitava tornar amb la família.

Gaza: 20.000 morts, 8.000 nens/nes, un èxit del exèrcit israelià!

 

El que està passant a Gaza és un misteri. No hi ha imatges. Israel no vol que ningú vegi el que s'ha està fent dins de la Franja. No cal ser molt imaginatiu per pensar el que estant fent. Segur que ajudar a la població civil no està en les seves humanitàries prioritats. La consigna és destruir i matar. Els palestins estan sols i cap país àrabs els vols, excepte quan convé agitar el carrer contra Israel, malgrat que tots negocien per establir-ne relacions diplomàtiques. Què direm quan arribin a 30.000 morts? I quants nens/nes han de morir per tranquil·litzat la consciència d'uns fanàtics com Netanyahu i els seus?

 

Barça- Almeria: demanant l'hora, així és el Barça avui!

 

Barça-Almeria (3-2)

Un partit que semblava que deuria ser un bàlsam per apaivaga els malson d'aquesta temporada, ha estat a punt de tornar-se un despropòsit per les errades en defensa i el desencert cada vegada més preocupant de la davantera blaugrana. Una primera part horrorosa amb empat a un quan el Barça ha controlat el partit, però sense cap efectivitat i sense energia. Lamentable. A la segona part, gols i ensurts a parts iguals. Sort hem tingut d'un Sergi Roberto que ha marcat dos gols (60' i 83') que ha permès un respir davant del últim classificat de la lliga. Errada de Iñaki Peña que xoca amb Araujo i permet a Edgar rematar a porta buida el empat a 2. Així és molt difícil de guanyar afició i sobretot, dona els rivals esperances de treure  profit de la visita al estadi Lluís Companys. Amb equips amb més talent, la Champions, el Barça patirà de valent.

   

La UE sap el què vol?

 

Ara perquè la UE vol austeritat? Qui ha manat això? Ací, qui mana no és la política, sinó l'economia, no ho deia això Marx? I la política, i és els seus governs és dediquen a fer la "feina bruta", allò de ser els Consell d'Administració del capital, un alta cop Marx. Però ara, ja no existeix, cap força alternativa, perquè l'esquerra encara no sap on para i l'extrema dreta a copsat millor que ningú les pors de les nostres societats. I això és culpa del propis governs que son covards i mesquins, prefereixen el capital a la gent i així no  acabarem bé. Així que la UE vol tornar a les receptes d'austeritat mal anirem, i l'únic beneficiat, a part del capital és la extrema dreta que podrà capitalitzar les frustracions dels somnis de prosperitat.

Netanyahu i la neteja ètnica

 

El primer ministre Netanyahu, segueix per el seu compte el pla de destruir i sobretot matar tants palestins com poguí. De moment, està fent una bona feina. Primer mates i desprès pots preguntar-te si eren ostatges, o milicians de Hamàs disfressats d'ostatges, o simplement, civils palestins. No compten els nens i nenes que s'ha assassinat des dels bombardejos intel·ligents o per l'artilleria què llancen bombes amoroses contra els edificis i habitatges de Gaza, tot això destruït de manera sistemàtica.  El que ha estat passant, destrucció massiva d'habitatges, desallotjament massiu de la població civil de casa seva, això te un nom i és neteja  ètnica, si les víctimes fossin jueves, és parlaria de pogrom, però no és el cas. Desitjo que el responsable polític d'Israel poguí ser jutjat per els seus crims. Ah si, també els de Hamàs, però les comparacions son odioses. 

Recomanacions musicals

 

València-Barça: Pólvora mullada

 

Un partit que tenia controlat el Barça, en una jugada absurda, s'ha deixat empatar per un València que no ha generat perill i que s'ha vist amb un punt caigut del cel. La primera part del Barça ha estat bona, ha controlat el joc i Lewandowski s'ha fet un far de intentar rematar sense perill. Un empat a la primera part que no reflectia el joc d'un i altres. Un àrbitre que ha deixat jugar, una mica massa. A la segona part, el Barça ha mantingut la tensió alta fins el gol de Joao Félix (54'), a passada de Raphinha que el portuguès no ha tingut res més que empenya la pilota a la xarxa de la porteria del València. Quan semblava que el Barça podia rematar el partit, una jugada que no semblava massa perillosa, s'ha embolicat per la desídia de la defensa que ha permès marcar al València (70') empatar un partit que fins llavors tenia perdut. El Barça s'ha ressentit del gol hi no ha tingut convicció ni fe que el partit el devia guanyar. El Barça sembla que fa mèrits per no guanyar la lliga.

Art i musica: Moise Kisling (1891-1953)

 

Moise Kisling

No queden llàgrimes per els soldats

 

Cadascú mira per si mateix. La mort de 116 soldats israelians, posa en estat d'alerta al exèrcit i el seu govern. Com la vida dels bons val més que els indignes (palestins), els familiars demanen més bombardejos perquè morin tots els indignes que encara viuen. És el que te fer el servei militar els territoris ocupats, on els ull dels vigilants miren en fàstic i rancúnia a la població indígena i indigna. Cap possibilitat d'empatia per cap bàndol. Tirar pedres contra l'exèrcit d'ocupació és per els soldats sinònim de disparar a matar. Desprès de més de 18000 morts, del costat palestí, no queda masses llàgrimes per ells. 

Putin comença la seva campanya electoral

 

L'autòcrata Putin ho te clar, la guerra contra Ucraïna continuarà, costi el que costi. Amb aquestes boniques paraules comença la seva particular campanya electoral, on ningú pot presentar-se. L'opositor Navalni desaparegut dins dels sistema penitenciari rus, per ordre de Putin, allà la desaparició del qualsevol divisió de poders, fa que hi hagi un únic dictador absolut, un nou tzar per governar el seu imperi. La UE estima Putin, li compra gas i petroli, perquè la roda del hàmster poguí donant voltes i més voltes.  Ucraïna, és un problema, segur que amb el temps tot s'ha arregla, o potser no.

Anvers-Barça: Fer el ridícul no costa gaire

 

El Barça ha jugat els últims 20' com el reflexa de la seva crisi particular. Oriol Romeu deu pensar perquè va marxar del Girona. El Barça deixa l'últim tram del partit en mans de jugadors juvenils. Han fet el què han pogut. Inclòs el gol del empat (2-2) obra de Marc Guiu (90'). Semblava que podia acabar en un empat, un resultat enganyós, però almenys era un punt. Però no, calia fer més el ridícul.  La defensa del Barça està en crisi profunda, i Ilenikhena marca el gol (92') (3-2) davant de porteria, malgrat el deficient remat, no havien passat ni un minut que el Barça havia fet el miracle, que en dos passades deixen sol a Iñaki Peña. Decepció i desfeta és la sensació que hi ha alguna cosa que no funciona al Barça de Xavi. Sembla que la Champions li ve mentalment massa grand.  

El llenguatge mentirós

 

Estranya el titulat utilitzat per l'Ara. Això que està passant a la Franja de Gaza, no és cap guerra, si s'entén que existeixen dos exèrcits  enfrontats. El què hi ha és un exèrcit equipat amb l'últim de tecnologia militar, pràcticament, tot és intel·ligent, menys, un comandament que busca venjança infinita contra els palestins. Més de 18.000 morts per part dels palestins, dona fe que això no és cap guerra. L'altra costat les víctimes van ser el 7 de octubre amb 1.147 morts a mans de Hamàs. L'atac indiscriminat contra la població civil, amb més de 6000 infants morts palestins, indica la naturalesa d'aquest enfrontament: Odi i venjança. Per Israel, tota la població de Gaza son Hamàs. 

 

Argentina s'encamina cap a l'abisme

 Milei ha dit:

El president de l'Argentina, Javier Milei, durant la presa de possessió. EUROPA PRESS

 

“Avui enterrem dècades de fracàs i disputes sense sentit que han destruït el nostre país i l’han deixat en la ruïna. Comença una nova era de pau i prosperitat, creixement i desenvolupament, llibertat i progrés.” Boniques paraules que després rebaixa, doncs les mesures econòmiques que vol implantar "impactarà de manera negativa sobre el nivell d’activitat, l'ocupació, els salaris reals i la quantitat de pobres i indigents". I al final de tot això: “Després del reacomodament macro, la situació millorarà i veurem la llum al final del camí”. 

Receptes caduques que faran que els rics siguin sent més rics i els altres que els bombin. Un clàssic d’aquesta era global desequilibrada per major gloria del 1%, la resta el 99% s’ha de esforçar perquè aquest 1% no perdi pistonada. Milei, és l'apòstol d’aquest 1%. En la frase que parla de la destrucció de activitat, treball i augment dels pobres, Milei no parla dels rics, ells han de heretar la terra! 

La vinyeta d'en Ferreres

 

La xifra de 18.200 morts dona l'abast de la matança d'un govern -israelià- que ha perdut la idea de límit. La seva particular manera de traslladar la responsabilitat a tothom menys els que ho poden aturar és d'un cinisme esgarrifós. Assassinar a dones i nens, i per descomptat tots els terroristes de Hamàs, fa que la victòria d'Israel contra les forçes del mal sigui una gesta digna dels Macabeus. Mort i destrucció és el que estan conreant amb una determinació suïcida. Miles de orfes que passaran si viuen en la impotència i ràbia envers d'un enemic implacable que vol donar lliçons de humanitat. Què passarà quant arriben els 20.000 morts? Sense sanitat, sense ajuda exterior, sense possibilitat de fugir, l'únic que els espera és la desesperació d'una franja de territori condemnada al caos i l'abandonament per part de tothom. Egipte és l'altre còmplice d'aquesta matança, perquè en la seva inacció barrant el pas al seu territori,  agreuja el dolor de la població que veu que no pot anar enlloc. No vol refugiats, simplement no els vol, com Israel.

 

Barça-Girona: L'equip de moda demostra perquè és el líder

 

Barça-Girona: 2-4

Un partit que crea afició, a tingut gols, oportunitats i sobretot, s'ha vist una de les mancances del Barça, una defensa que dona moltes oportunitats els rivals, i un Girona que ha sapigut aprofitar-les totes. Per contra, un Barça que no ha jugat malament, s'ha vist superat, per la falta d'encert dels davanters. A la primera part, el Girona hauria pogut sentenciar el partit, però la sort ha fet que el resultat fos un 1-2. A la segona part, el cansament dels jugadors ha fet baixar la intensitat del joc. Els canvis del Girona han estat molt efectius, perquè Valery al 81' i Stuani al 95' han marcat la diferència. Un gol de Gündogan (90') que feia el 2-3, semblava possible l'empat, però un altra cop la defensa massa tova, ha deixat a Stuani per rematar a porta. El Girona, ha demostrat perquè és líder de la primera divisió. El Barça te que reflexionar sobre aquesta defensa que dona tantes facilitats els equips rivals. No potser, que la línia defensiva estigui a 25 mts. de porteria, sàpiguen que aquests jugadors son molt lents. Quan aprendre'n la lliçó?

Recomanacions musicals

 

He estat escrivint des de l’inici d’aquesta massacre el 7 de novembre fins ara. L’escalada de terror imposada per Israel és de tal atrocitat que m’he quedat sense paraules. Un territori ocupat, la Franja de Gaza, sent reduïda a cendra, davant la impassibilitat de la Comunitat Internacional, tots amb el mantra de que Israel te que defensar-se. Però el cert, és que desprès de 17.000 morts, dels quals 6000 son infants, no hi ha possibilitat de seguir mantenint aquesta mentida cínica  i obscena. Una nació sense estat que està sent portada al abisme per Israel, i el seu govern extremista nacional-religiós, que vol que els palestins s’han vagin per sempre del que ells consideren la seva terra (bíblica). Matar dones i nens sembla l’última moda en les tàctiques de guerra. Potser en un futur no massa llunyà, l’únic que quedi de nosaltres seran les bombes intel•ligents, serà el nostre llegat els arqueòlegs del futur. Amb sort podran trobar una Declaració Universal dels Drets Humans, mig ensorrada sobre tones de runes i oblit.

El samarità que ajuda a continuar la matança de civils a Gaza

 

L'ONU torna a reflectir com el Consell de Seguretat pot fer trontollar qualsevol iniciativa, quan està en foc interessos dels països en dret de vet. EE.UU ha bloquejat una resolució, quantes s'han bloquejat quan és tracta de fer immune a Israel? La població de la Franja de Gaza, està condemnada, al arbitri d'un govern homicida, amb el vist-i-plau de EE.UU, Palestina al no ser cap Estat, és ostatge de Israel. La crisi humanitària  és de proporcions descomunals, i el pitjor és que ningú vol fer res, ningú vol enfrontar-se a un govern que estaria disposat destruir-ho tot. Si tens armes de destrucció massiva, llavors ja pots fer el que vulguis. I si a més ets dels nostres, llavors pots assassinar a tothom. S'han recordant que el govern israelià dei a la població de Gaza que anés cap el sud? Ara és el escenari de nous bombardejos intel·ligents. Qui prenen les decisions son més bàrbars que Hamàs. La inhumanitat de la destrucció del poble palestí a Gaza arribarà tard o d'hora al Tribunal Penal Internacional, 17.000 persones assassinades i més de 6000 nens i nenes s'ho mereixen. 

Art i musica: Kees van Dongen (1877-1968)

 

Kees van Dongen

Assassinar contrarellotge: Israel el bon occidental

                       

No puc deixar de pensar amb la població palestina a la Franja de Gaza. Sense cap aixopluc de cap tipus, a la intempèrie d'un Estat homicidi que vol la destrucció de qualsevol mena de protesta civil. En la lògica de guerra que ens fan creure els mitjans de comunicació, perquè Hamàs no executa els ostatges? El govern israelià, sap que ningú farà res per ells, més enllà de bones paraules de promeses buides, mentre la barbàrie segueix inexorable. Les fotografies mostren què per Israel, tothom és de Hamàs.  Amb més de 17.000 morts, sembla molt factible arribar a la xifra de 20.000. Serà tot un record per l'estat israelià. 

En quin món vivim!

 

Els desheretats de la terra a casa seva

Veient les notícies no hi ha cap de bona. Putin és passeja per els EUA i Aràbia Saudí com si fos l’home providencial que ens traurà del desastre del canvi climàtic. Israel, reconeix que ha matat 16.000 palestins, segons ells, 5000 de Hamàs. La guerra a Ucraïna segueix el seu curs. Rússia te les de guanyar per esgotament de la població ucraïnesa. El dèspota rus, li importa un rave si moren miles de joves russos en un guerra absurda de desgast. A casa, en un altre nivell, l’educació toca fons, o potser encara pot anar més a baix. Sembla que el Departament, no culpa els nois/noies immigrants del desastre en les proves PISA. Tothom ho arregla donant les culpes els immigrants, sembla que l’extrema dreta guanya adeptes en tots els estaments socials. Cal senyalar el més dèbil. Així som els essers humans, mesquins i covards. Cert, també hi ha molta gent, que fa possible que el món no vagi encara pitjor.

PISA: Desastre educatiu!

 

Cinc consideracions al fil de l’Editorial del Ara:

La primera, l’alumnat nouvingut. Molts tenen un nivell molt baix de escolarització. La transició és fa han més bona voluntat per part del professorat d'acollida –parlo de l’ensenyament d’ESO-. És fa difícil incorporar l’alumnat a mig trimestre, i les dificultats de la llengua no ajuda. No tothom entén l'àrab, per exemple. Molts d’ells, parlen francès, i el professorat necessita coneixements que el Departament ignora. Un altra problema greu és a quin nivell educatiu comença. La regla era l’edat, però, això no és cap bona idea, és com si un tingués 15 anys i per això ha de calçar de sabata un 40. No hi ha regles fixes. Voler culpabilitzar del mals resultats PISA al alumnat nouvingut és no voler assumir que s’ha estan fent les coses malament. 

Segona. El mètodes d'aprenentatge. Això d'aprendre a aprendre i eslògans similars, valen per això. No pot fer-se generalitzacions. Els alumnats d’ESO, porten una dinàmica des de primària. Uns hàbits, unes rutines, una forma de treballar. Al institut, la transició era més o menys fluida, segons el professorat. Cada professor/ra, té la seva particular manera de fer. Si porta molts anys, ha sentit a dir moltes coses, però segurament, farà la seva, què és la que se sent segur, i anava a dir còmode. Sempre hi ha hagut professors/res més estrictes que d’altres. El to que doni a la classe, és reflectirà en ella.

La tercera, l’horari. No sé que dir, segurament, al batxillerat sigui més adient l’horari intensiu, mentre que a l’ESO, especialment a la primera etapa, aniria millor l’horari partit. Tenint en compte, les dificultats d'atenció i el seu correlat de concentració, desprès de quatre hores seguides, el resultat, és nul. Però això voldria dir, canviar estructures de centre.

Quart. L’avaluació dels docents. Un dels problemes és quins requisits cal valorar del professor/ra. Al batxillerat, una mesura era les proves de selectivitat. Un perill evident, és que si suspens massa, seràs assenyalat, llavors, la lògica et diu que tindràs que aprovar a tothom, com molts feien. Això dona peu a la distinció entre profes “guai” –no cal dir com avalua aquesta mena de professorat- i els “durs”. En tota la meva experiència d’ensenyament, mai cap inspector d’ensenyament va anar a parlar amb mi. I si, hi ha professors/res que son un desastre a l’aula i com expliquen i desenvolupen la classe. No tothom serveix per aquesta tasca. Potser seria hora de dir-ho. El problema de les direccions i sobretot la precarietat del professorat, interins, és que les direccions volen tenir un bon feelin amb el Departament, això fa que no siguin crítics, i acabi sent terminals del Departament. Sense crítica ni debat, la por a no renovar-te el contracte –interins- fa que el professorat en aquesta situació sigui molt dòcil. Vols un professor/ra gens problemàtic? Aprova a tothom, malgrat que a l’aula no puguis viure. 

Cinquè: La protecció del alumnat. Això comença a casa, segueix a l’escola i culmina al institut, on molts professors/res volen ser el “col•legues” dels alumnes. I així malament rai. Cal establir regles, simples, però clares sobre els límits, respecta al professor/ra, els companys/nyes, i anvers al material  i espai del centre. 

Definitivament, l’educació no és gens fàcil, perquè l’altre “escola”, al carrer, juga amb avantatge, així com la televisió i les xarxes socials a les que estan connectats. Hem creat una generació de egòlatres -propi de la adolescència-, però que s’eleva al rang de model deformat de la nostra societat. 

Ressenya: No te veré morir

 

Una vegada més, Muñoz Molina, demostra el seu mestratge en aquesta novel•la minimalista on l’amor i el temps, també, la distància mostrant els estralls que l’acompanyen. Un llibre on es perfila com el temps esborra allò que una vegada semblava indestructible. Els éssers humans, tenen contra el temps, un arma molt potent, la memòria. Cert, aquesta no és sempre molt fiable, perquè és selectiva. Recorda allò que vol. Uns protagonistes que es tornen a retrobar desprès d’una vida de separació. Gabriel Aristu i Adriana Zuber són els protagonistes d’aquesta història trista. Retrobar aquell amor de joventut, quan ha passat massa temps, que queda d’aquell foc de passió? La causalitat vol que el nom de Adriana sonia a l’oïda de Aristu mitjançant Julio Máiquez el confident accidental de Gabriel Aristu, el nom resulta ser el de la filla, però Aristu no sap que te una filla, de fet, no sap res d’ella des de que va marxar als Estats Units. 

Aristu i Adriana Zuber, tenen un altra cita, però el temps no ho arregla tot, com diu Julio Máiquez: “Pero el tiempo no cura nada. El tiempo mata. El tiempo empeora y destruye.” (pág.132) 

Cal llegir el llibre, una escriptura precisa, fluida, sense eufemismes, cap sentimentalisme, cap concessió al melodrama, en aquest cas, seria molt fàcil. Tot va començar: “empezaba en un aula del Instituto Británico de Madrid hacia 1956 y pareció haber terminado con un viaje a América en 1967: pero se reanudaba de pronto, cuarenta y tantos años después, por puro azar, por intervención mía, solo unos meses atrás, en Madrid, (...)” (pág.230) 

Adriana en la seva entrevista amb Aristu: “Acerco los labios a los de Adriana y estaban ásperos, a pesar del carmín, y ella los apartó. Tardó un poco en darse cuenta de que lla le estaba hablando al oído, y le costó al principio entender sus palabras,porque sonaban muy fuerte su respiración. Temió que ella le estuviera diciendo algo muy valioso y no podía oírla, no entender lo que le decía, como le había pasado en algún sueño.

-Ayúdame-dijo-, ayúdame- Y él al principio no comprendía.

-A qué quieres que te ayude.

-Ayúdame a morir. No puede ayudarme nadie más que tú.” (pág.209)

Deixo al lector la finalització d’aquesta novel•la on els somnis son un altre recurs per reviure el passat. Records que marquen, com li va passar al seu pare, els records de Pau Casals, de la Residència d’Estudiants, de la Guerra Civil, dels seus estralls, del perquè marxar d’una Espanya fosca i sense futur. Un llibre imprescindible.

Recomanacions musicals

La Franja de Gaza: Gueto.23

 

 

"L'ONG Save the Children ha calculat que a Gaza han mort més nens aquests dos mesos que en totes les guerres juntes que hi ha hagut al món els últims tres anys." (Ara.cat, Carme Colomina,  Netanyahu i l’estratègia de la desproporció, 5/12/2023) 

No hi ha món civilitzat, sinó la xifra de 6000 assassinats de nens i nenes a Gaza, no seria minimitzada ni és miraria a un altre banda. La matança té sabor bíblic. Tenen avions intel·ligents, tancs intel·ligents, excavadores intel·ligents,    visors nocturns intel·ligents, bales amoroses que destrueixen el cos dels infants, una guerra invisible perquè el mal que s'ha està fent és de proporcions gegantines. Tecnologia intel·ligent al servei d'una inhumanitat que caldria retrocedir fins a la Segona Guerra Mundial (1939-1945). El govern israelià sembla somniar a reconstruir Gaza com una mena de gueto de Varsòvia. Víctimes a Gaza: 15.899 morts i 42.000 ferits. Aquest mort no podran ressuscitar els israelianes: 1.147 morts en l'atac del 7 d'octubre i 404 soldats morts en la guerra a Gaza. 8.730 ferits. Això no és cap guerra, és la venjança de la impotència.

El TPI té que aturar la massacre d'infants a Gaza

 

Israel s'ha està acarnissant amb els infants palestins. Les xifres ballen, però la magnitud de la massacre de nens i nenes és un crim contra la humanitat. Més de 6000 nens i nenes han mort per els atacs israelians a Gaza, no ho diu Hamàs, sinó l'onegé Save the Children. En unes declaracions, buides diu la vicepresidenta nord-americana Harris: "han perdut la vida massa civils palestins", això ho va dir Pedro Sánchez, ara veurem que diu l'ambaixada israeliana a Washington. Els bombardejos segueixen, ja no hi ha sud segur, els palestins de la Franja de Gaza  no tenen cap lloc per amagar-se. Això és una cacera brutal, i fa molt de temps, que no hi ha excuses per dir que s'ha estant defensant. El govern Netanyahu, és responsable de crims contra la humanitat. Què pensa fer el TPI (Cort Penal Internacional)?