Una democracia escarnida

 

La perversió de la democracia arriba també a Rússia. En una dictadura personal, Putin i la seva camarilla, jugant a legitimar-se desprès d'haver assassinat a Aleksei Navalni en una presó remota del Àrtic -el lloc ideal per enterrar a l'oposició-. Un més desprès d'aquells fets, la ciutadania està convocada per elegir a Putin. No existeix llibertat, així que els comparses d'aquesta obra dolenta faran la resta  de l'auca post-soviètic. Un país, que viu del petroli i el gas, que la UE encara li compra, amb una guerra fratricida amb Ucraïna i una despesa militar en augment, sense possibilitats reals de canvis, els electors 112,3 milions, tenen la possibilitat de votar fins diumenge. Hi ha la possibilitat d'una segona volta. Però tota aquesta comèdia, li serveix a Putin per exhibir muscle davant de la UE i sobretot, prémer files contra qualsevol dissidència social i política. Sense cap institució independent, les dades seran les que volguí el Kremlin,  no sabrem del cert quina mena d'abstenció hi pot haver. La por en els cercles -minoritaris- opositors és massa gran. Sembla que a la resta de la població Putin és el seu heroi. És el què te ser un dictador, tothom t'estima, i si algú no ho fa, l'envies a Sibèria, com sempre s'havia fet, des del temps dels Tsars i desprès massivament en temps de Lenin i Stalin, fins ara.

Putin comença la seva campanya electoral

 

L'autòcrata Putin ho te clar, la guerra contra Ucraïna continuarà, costi el que costi. Amb aquestes boniques paraules comença la seva particular campanya electoral, on ningú pot presentar-se. L'opositor Navalni desaparegut dins dels sistema penitenciari rus, per ordre de Putin, allà la desaparició del qualsevol divisió de poders, fa que hi hagi un únic dictador absolut, un nou tzar per governar el seu imperi. La UE estima Putin, li compra gas i petroli, perquè la roda del hàmster poguí donant voltes i més voltes.  Ucraïna, és un problema, segur que amb el temps tot s'ha arregla, o potser no.

El laïcisme en temps de guerra

 

En un món cada vegada més inestable e imprevisible, on el populisme fake news fa furor, on aquesta sensació de deriva, és aprofitada per l’extrema dreta –una multinacional en vies d’expansió-, l’únic antídot és la reivindicació del laïcisme. Al llibre de Yuval Noah Harari, 21 lliçons per al segle XXI*, en el seu capítol 14 en parla del laïcisme. El seu subtítol es “Reconeix el teu costat fosc”. Veiem que ens diu Harari.

Què vol dir ser laic? Hi ha qui ho veu com gent que no creu ni “en déus ni en àngels” (pàg.285). I per tant, “el món laic sembla buit, nihilista i amoral” (pág.285)

Per els laics, aquest visió fosca, no correspon a la realitat. De fet, “molts valors laics són compartits per diverses tradicions religioses” (pàg.285)

Els laics, veuen els valors morals, no com un regal dels déus, sinó com  un esforç que els humans han fet per viure amb comú. Els laics, no reivindiquen cap monopoli de la veritat, i això els separa dels creients, accepten que certs valors com “la veritat, la compassió, la igualtat, la llibertat, el coratge i la responsabilitat” (pàg.286) son valors compartits per creients i no creients. La dificultat d’aquest codis és que “no es fàcil viure d’acord amb un ideal” (pàg.286).

Harari fa un repàs a aquests valors –veritat, compassió, la igualtat, la llibertat, el coratge, i la responsabilitat-. Si no tens a un Déu per demanar-li res o un Déu que et digui que has de fer, llavors, els laics tenen que tantejar respostes a les urgències d’aquest món. Veritat i creença son valors que poden ser compatibles, per exemple, quina és a finalitat de l’existència humana? En canvi, si el que vols es sortir d’aquest món, el millor es pujar a un coet, i per això, la ciència és més convenient que no pas que una catifa voladora. 

Harari, en tots els capítols d’aquest llibre, posa èmfasi en els límits, amb allò obscur, el cost irracional dels homes. I així, planteja aquesta pregunta: Era laic, Stalin? El propi Harari, es conscient de les dificultats de conrear aquests valors. Compassió i responsabilitat, dos valors fonamentals del laïcisme, son ara mateix posats a prova en la despietada Guerra a Ucraïna. Qui no vol ajudar els ucraïnesos? Però, volem una Guerra Mundial? Fins a quin punt volem que això s’aturi immediatament? Alemanya no vol prescindir del gas rus, la seva economia, el llocs de treball que estan en joc, fa de còmplice de Putin, sense voler-ho. Aquesta responsabilitat s’escampa a tota la UE. De fet la UE està finançant la Guerra a Putin, qui li surt de franc. De veritat volem entrar a una Guerra de conseqüències catastròfiques? 

Els valors son fàcils de dir, però tenen el seus límits, perquè cal prioritzar, no tots els valors son compatibles a la vegada. Això ja ho deia Isaiah Berlin, cal escollir. De fet la situació en la que estem, ja s’ha viscut altres vegades a l’historia. I malauradament, de la història no aprenen mai res d’ella.  L’exemple que es posa ara, es el de Hitler, i la seva política d’annexió de territoris. Quin és el límit? 

Harari, ens explica que en aquestes situacions, els humans “inventen i s’expliquen” històries" (pàg.295). Així sorgeix, la doctrina dels drets humans. A Ucraïna, aquest drets son destruïts sense cap mania. I qui porta la veu cantant té nom i cognom, Vladimir Putin, es el dolent de la barbàrie. Sempre hi ha qui ho negarà i voldrà posar a altres culpables. Potser arribarà un dia que Putin tingui que respondre del crims comesos a Ucraïna. 

Harari, fa una pregunta que li podríem traslladar a Putin: “Quin va ser l’error més gran que va cometre la teva religió, ideologia o visió del món? En què es va equivocar?.” I diu: “Si no en dones cap resposta seriosa, no seré jo qui confiï en tu”. (pàg.299). Les declaracions de Putin, i les seves mentides escandaloses, donen fe que no podem confiar en ell.  

 

Guerra a Ucraïna: 19 dies de Guerra

 

La guerra que tenia que ser ràpida, va adquirint poc a poc, el paisatge natural de les guerres: devastació, destrucció i mort. Això és la guerra! Per això ningú la vol. Però el cert és que la guerra plana contínuament en aquest món. La diferència és que aquesta guerra, no es produeix a l'Àfrica, o al Orient Pròxim, és a tocar a les fronteres de la UE. Putin, President d'aquesta República sui generis anomenada Rússia, te tot el poder en les seves mans. 

La destrucció sistemàtica de les ciutats, Mariúpol com exemple, dona relleu a l'idea de urbanicidi. Putin sembla que no vol quedar-se amb Ucraïna, però fa tot el possible perquè no quedi res d'en peus. Hospitals, escoles, edificis d'habitatge, d'oficines, tot és susceptible de destrucció sistemàtica.  Segons la propaganda de Putin, Ucraïna, és un niu de nazis. Es parla de 2500 civils morts a la ciutat de Mariúpol, a conseqüència del foc del exèrcit rus. 

La UE veu impotent com Putin destrueix una nació. La lluita serà acarnissada i aferrissada. Les ciutats que fa 20 dies, eren com les nostres ciutats, ple de botigues, de carrers plens de gent, anant a comprar o passejant, ara tot això està destruït. La fugida de més de dos milions de persones -dones i nens i gent gran-, omplen les ciutats frontereres de Polònia, Romania, Moldàvia, Hongria, països de transit, per una destinació incerta en el espai i sobretot, en el temps.

 

Khàrkiv 

Veien les imatges de la guerra, sembla estrany que tothom no sigui pacifista. Però la realitat ens diu que la guerra res mes cal per començar-la un bàndol. Sembla fàcil dir que et rendeixes, però algú no faria res quan es casa teva la que volen destruir? 

Guerra a Ucraïna: 12º dia de Guerra

 

La Guerra sempre acaba amb imatges com aquesta. Imatge desoladora i terrible. Una maleta que no anirà a cap lloc, perquè les persones que la portaven, ara, tampoc aniran a cap lloc.  Mort, destrucció, dolor es la seva contribució al món. I malgrat això, sempre hi ha que els governants d'aquest món, volen una guerra, perquè pensen en guanyar-la. Això és el poder en estat pur. I Putin, ara mateix, es veu a sí mateix, com un líder indestructible que farà miques un país, Ucraïna, per tal de  sentir-se  una mica millor, per encarar altres reptes de futur. Fins quan?

Guerra a Ucraïna: Vuitè dia de Guerra

 

La planta nuclear de Zaporíjia

A mesura que passa el temps, la Guerra a Ucraïna adquireix cada vegada més l'aspecte clàssic de les guerres. Destrucció, mort i ferits i èxode massiu de gent que intenta posar-se sa i estalvi d'aquesta guerra patrocinada per un cap d'estat el que no li importa res, excepte la seva ànsia criminal de fer la seva voluntat amb la complicitat de tota la resta. Rússia es ja una dictadura personalista on la dissidència és considerada un crim d'estat, com els vells temps estalinistes. Les imatges que tenim a través de la premsa, van deixant aparèixer la destrucció de les ciutats com objectius militars. El morts i ferits començant a transformar-se en estadístiques. Hi ha recompte de morts i ferits. L'OTAN no intervindrà perquè te por que això enfurismi al dictador Putin, amb la possibilitat real d'una "guerra total", és a dir, armes nuclears.  Semblava que la pandemia havia canviat el món, però ja es veu què no, es la guerra una vegada més que ho canvia tot. Un altra dia que els ucraïnesos resisteixen. Al ritme que anem, Ucraïna tindrà que ser reconstruïda de nou. La qüestió fonamental és si ho faran amb llibertat o com vol Putin, Ucraïna es converteixi amb una nova Bielorússia. 

Guerra a Ucraïna: Una setmana de Guerra

 

El temps passa molt de presa i ja fa una setmana que les tropes russes, han envaït Ucraïna. Malgrat tot el seu poder  encara no han pogut amb Kíev. I aquest és l'únic objectiu de Putin. Perquè aquesta guerra és la guerra de Putin. El nou dictador sortit dels aparells repressors de KGB vol coronar-se tsar de tot l'imperi rus. Ho acabarà destruint tot per arribar al seu desig megalòman. Tan s'ha val si per això cal destruir tot un país, Ucraïna. Ja ho ha fet en altres llocs. Recordin Txetxènia.

El pitjor encara està per arribar-hi. I malgrat tot, Ucraïna està sola davant d'una maquinària al servei d'un sol home. Segur que Stalin estaria content de veure com encara hi ha fills putatius que el volen emular. El poble ucraïnès lluita, i té tot el dret del món de defensar-se, és casa seva. I què fa la resta del món? Assisteix impotent al espectacle de milions de refugiats cap a Occident. Veurem quanta solidaritat aguanta aquesta allau de refugiats ucraïnesos. 

Segur que els americans estan en Defcon 4, però els ciutadans de les ciutats encerclades per les tropes russes estan en mode survival. Què pensaran les repúbliques bàltiques? Se sentiran segurs davant d'una hipotètica invasió -de moment improbable-.? Quins límits té la doctrina sobre les fronteres territorials dels països? Segur que aquestes repúbliques no serien la frontera infranquejable, perquè qui voldria una guerra nuclear?