Shireen Abu Akleh, assassinada per forçes d'ocupació a Cisjordània

A l’Ara.cat (29/5/22) hi ha una entrevista a Shatha Hanaysha explicant l'assassinat de Shireen Abu Akleh, reportera d’Al-Jazira a Cisjordània el dia 11 de maig a mans de soldats israelians. 

"Els soldats israelians amb els seus vehicles eren dins del camp, envoltant unes cases, on buscaven joves que volien detenir. Nosaltres volíem acostar-nos-hi per fer fotos i vídeos. Portàvem posats els cascos i les armilles i carregàvem càmeres i trípodes i pensàvem que érem en un lloc segur. Com fem sempre, ens vam posar en un lloc ben visible, davant uns vehicles de l’exèrcit, perquè sabessin que érem periodistes i ens hi vam quedar uns deu minuts. Després vam començar a avançar cap a l’interior del camp. Érem quatre periodistes: la Shireen, jo, l’Ali al-Samoudi i el Mujahid al-Saadi. Més enrere venien dos càmeres. I ens van començar a disparar."

¿Creu que vostès eren l’objectiu? ¿Que els van disparar perquè eren periodistes?

— "Sí, perquè allà no hi havia ningú més: només nosaltres quatre. Es van esperar que arribéssim a una zona des d’on era molt difícil retrocedir. Quan van començar els trets, el Mujahid de seguida se’n va adonar i va cridar: “És contra nosaltres!”, va saltar darrere un petit mur i ens va dir que hi anéssim. El vam voler seguir, però el foc era tan intens que vam haver de tornar enrere. L’Ali anava el primer i li van disparar per l’esquena. La Shireen, que era la segona, em va dir: “Han ferit l’Ali”. Jo estava darrere l’arbre i esperava que la Shireen vingués al meu costat, i aleshores va caure."

L’assassinat de Shireen, mostra una vegada més, la solitud del poble palestí a mans de les tropes d’ocupació a Cisjordània i Gaza. La impunitat dels soldats és un clàssic, i on l’exèrcit per cobrir l’expedient, farà una investigació on treure tota la responsabilitat al soldats que van disparar els periodistes. Encara diran que és va suïcidar. Com és pot viure així, en l’amenaça permanent d’unes forçes d’ocupació que s’ha saben impunes i amb el silenci permanent de la Comunitat internacional, ficada amb la guerra a Ucraïna?

Les armes de foc no son el problema segons Donald Trump

 

Els EEUU desprès de la matança d’escolars a Uvalde (Texas), Donald Trump, l’amic dels patriotes, surt en defensa de les armes i naturalment de l’Associació Nacional del Rifle (NRA). Segons ell, cal més armes per solucionar aquests problemes.  La saviesa de Trump no té límits i així ha pogut dir: “l’única manera d’aturar una mala persona amb una arma és una bona persona amb una arma”. Vol fer de les escoles fortins blindats, no passa per la seva brillant ment, fer que no hi hagi armes, al contrari, cal més, però en les bones persones que les porten. Per tant, cal que els professors tinguin armes amagades, no se sap si al calaix de la taula del professor o algú altre lloc adient, a més de guardes de seguretat armats fins les dents, tanques perquè ningú pugui sortir/entrar, detectors de metalls, portes antibales, i el que calgui. Pensa Trump que així s’hauria acabat el problema. Perquè el problema sempre es individual, la ment malalta d’un noi o simplement, la maldat pertorbada, no és contempla mai que les armes siguin cap problema. 

Recomendaciones musicales

 

Arte y música: Isaac Levitan

 

Isaac Levitan (1861-1900)

El problema de l'educació segons Yuval Noah Harari

 Al llibre de Yuval Noah Harari, i les seves “21 lliçons per al segle XXI*”, a la cinquena part, hi ha el títol genèric de Resiliència. Al capítol 19, el tema del nostre temps, “Educació. El canvi és l’única constant”. 

El text comença per situar el problema: “La humanitat s’encara a revolucions sense precedents, totes les nostres antigues històries s’estan ensorrant, i encara no n’ha aparegut cap de nova per substituir-les” (pàg.355). I Harari és fa una pregunta molt pertinent: “Què hauríem d’ensenyar a aquest nen o a aquella nena que l’ajudés a sobreviure i prosperar en el món del 2050 o en el segle XXII?” (pàg.355)

La resposta que dona és “ningú no sap quin aspecte tindrà el món el 2050 –i ja no diguem el 2100- no podem respondre a aquestes preguntes” (pàg.355)

Vivim en un món accelerat de tal magnitud que no tenim eines per entendre cap a on anem. La tecnologia està creant sinèrgies cada vegada més complexes què escapen a la nostre comprensió. La biotecnologia, la intel·ligència artificial, el Big Data i el regnat dels algoritmes, esta creant un món ple de possibilitats, però que molt fàcilment pot escapar a la comprensió de la majoria de la ciutadania i crear societats dòcils al poder –societats post- democràtiques-. La tecnologia es sempre ambivalent, pot servir si està al servei de la societat, de la política, però pot també servir al poder en perjudici de la pròpia societat. 

La informació, el coneixement era una eina molt poderosa, encara ho és, però avui, vivim immersos en quantitats gegantines de informació. Com saber allò essencial o accessori? Com esbrinar allò significatiu d’allò què es soroll? Avui, si algú està interessat a buscar-ne informació té accés a documents oficials de totes les institucions polítiques o científiques, un altra cosa és poguer  entendre el llenguatge científic o polític. 

En aquest context que Zygmunt Bauman(1), va batejar com “temps líquids”, quin paper ha de jugar l’educació i la institució de l’escola?

Potser cal començar per una obvietat, la societat demana masses coses a l’escola. Però els Mestres no son pas millors que els pares del seus alumnes. També tenen limitacions, han sigut educats en un sistema on l’idea de estabilitat era una cosa que no calia posar-la en qüestió. Tenint en compte les pròpies limitacions d’aquells que han d’ensenyar el futurs ciutadans de la segona meitat del segle XXI, què cal ensenyar?

Diu Harari, “molts experts en pedagogia afirmen que les escoles haurien de passar a explicar “les quatre C”: pensament crític, comunicació, col•laboració i creativitat” (pàg.359). Què vol dir això? La resposta és que “les escoles haurien d’insistir menys en les habilitats tècniques i treballar més les habilitats d’ús general per a la vida” (pàg.359). Harari fa una comparació molt pertinent entre la frase de Marx i Engels: “tot el que és sòlid es desfà en l’aire” (Manifest comunista, 1884), per dir “Cap el 2048, les estructures físiques i cognitives també és desfaran en l’aire, o en un núvol de bits i dades”  (pàg.359).

Sembla que anem a un món on canviar de vida, de parella, de identitat, de treball, serà el pa nostre de cada dia, i això vol dir que tindrem que transformar permanentment si no vol quedar fora de joc. La perspectiva d’una vida més llarga o les expectatives de tota mena estaran al ordre del dia, farà inevitables preguntar-se “Qui soc jo?” (pàg.361).

Canviar és fàcil quant ets jove, hi ha “raons neurològiques” (pàg.362). Els adults, costa molt més. Canviar té costos molt elevats. Pensem com construïm tota una vida, on l’estabilitat era el patró comú de les nostres vides, sacsejades de tant en tant per canvis –pèrdua dels pares, de la parella, del treball- que feien trontollar les nostres estructures mentals. Ara sembla que anem a un nivell de canvis sense precedents. I a un que sembla inevitable, el canvi climàtic, que ens afectarà a tots i les seves derivades imprevisibles, que creant molta més aleatorietat a les nostres vides. A moltes empreses, depenent del sector, és clar, veuen en mals ulls que t’ha a palanqui en un lloc de treball, perquè segons ells, això és un indicador que no vols moure’t del teu àmbit de confort. Adéu al treball de per vida, ara la mitjana potser d’un parell d’anys. 

Com gestionar aquesta sensació de precarietat? Diu Harari, “necessitarem un munt de flexibilitat mental i grans reserves d’equilibri emocional” (pàg.363). I diu per remarcar les dificultats “no es pot aprendre resiliència llegint un llibre o escoltant una conferència” (pàg.363). Resiliència vol dir “la capacitat de tenir èxit de manera acceptable per a la societat malgrat un estrès o una adversitat que implica normalment un greu risc de resultats negatius.” (Cyrulnik, B. (2010, en Wikipedia). Nassim Nicholas Taleb (2), oposa resiliència a antifràgil. Així podem llegir: “L’antifragilitat és més què resiliència o robustesa. Lo resilient aguanta els xocs i segueix igual; l’antifràgil millora. Aquesta propietat s’ha amaga al darrera de tot el que ha canviat amb el temps: l’evolució, la cultura, les idees, les revolucions, els sistemes polítics, la innovació tecnològica, l’èxit cultural i econòmic, la supervivència empresarial, les bones receptes de cuina (...), els ascens de les ciutats, les cultures, els sistemes legals, els boscos equatorials, les bactèries resistents... inclús la nostra existència com a espècie en aquest planeta. I l’antifragilitat determina les límits entre el viu i l’orgànic (o complex), com el cos humà, i les objectes físics inerts, com la grapadora de la meva taula” (pàgs.25-26)

La idea de resiliència (robustesa, segons Taleb) permet afrontar els embats de la vida i sortir-se’n, però el matís de Taleb és molt important, perquè la idea de millora és pot donar per feta en el cas de la resiliència? Aprenem dels errors? Diu el tòpic que l’home és l’únic animal de ensopegar dues vegades en la mateix pedra, llavors, aprenem dels nostres errors, ja individuals o col•lectius?

Comencem a viure o conviure amb molta gent que te problemes de estrès, ansietat de trastorns de la personalitat, pateixen per els canvis accelerats, allò que diem, fragilitat. És un condició ontològica, es a dir, pertany a l’esser humà com a tal? Diria que sí, perquè les persones i les coses ens afecten, potser les pedres no tenen aquests problemes, però les persones si que patim. Quin és el problema? El problema és el món que estem construint, sense ànima i al servei d’un model inhumà, però fet per homes. 

Què podem ensenyar amb sentit els nostres adolescents, els nostres noi i noies que sigui veritablement rellevant per ells? La tecnologia és avui en factor tan rellevant i a l’hora tant seductor com perillós, que no som conscients del seu abast que tendim a subestimar-lo. Però, aquesta tecnologia no és neutra. El Big Data ja està instal•lat els nostres ordinadors o els mòbils, tu mateix dones dades contínuament a les empreses que trafiquen amb dades personals, que permeten saber millor que tu, qui ets i què vols. El clàssic “coneix-te a tu mateix” (pàg.366) encara ressona, però al altra costat  hi ha què té interès per saber-ho. Tenim dues opcions: deixar-te anar, per viure a una mena de Matrix o The Truman Show (pàg.366) i llavors, els algoritmes ja triaran per tu, o intentar coneixe't a tu mateix, el que vol dir, ser responsable de la teva vida, en tots els mal de caps que això vol dir: encarar la vida amb la certesa que no hi ha res de segur, però al mateix temps, sent solidari amb la restes d’homes i dones que tenim al costat, treballant per crear xarxes solidaris –molt fràgils- i intentat que la dignitat humana sigui un criteri d’actuació.

Massacre en una escola de Texas

 

Hi ha notícies que res més poden passar els EEUU. Una d'aquestes notícies son les massacres a les escoles. A cap país del món succeeix això. Segons els partidaris de portar armes de foc, no hi ha cap connexió entre comprar dos fusells d'assalt i la posterior massacre. Diu Biden que "n'estic fart, hem d'actuar", però com pensa fer-ho? 

Amb una societat on pots comprar-te un arsenal de guerra, totes les paraules no serveixen de res. El lobby (grup de pressió) de les armes, no vol sentir a parlar de cap prohibició, i com hi ha estats que volen les armes, per exemple, Texas, Biden ja pot cantar. Ara lamentacions i molta xerrameca, fins que un altre noi volgui batre un altre record de morts a la propera escola. 

Forat Negre

 

Hi ha noticies sorprenents, per exemple, que al mig de la nostre galàxia  hi hagi un forat negre descomunal, un monstre que te vida pròpia i una dinàmica inexorable. Dins de la pròpia galàxia, en un raconet molt  perifèric, es troba una estrella molt discreta anomenada Sol, al mig del nostre sistema solar, dins d'aquest sistema trobem al nostre planeta. Si mirem amb atenció hi ha la península ibèrica, i dins d'aquest península, trobem Catalunya. Hi ha un TSJC que vol ser com un forat negre, vol implantar les seves lleis particulars. Tot és tan monstruós que el parer d'una família vol que s'imposi a tot el sistema educatiu català! On està la proporcionalitat i la racionalitat? Per suposat, no hi ha cap, simplement, estan encara amb mode: !A por ellos¡

Estampes marineres

 

Hi ha imatges que ho diuen tot, i aquesta és una. Al Diccionari de María Moliner, a la paraula bribón diu això: "Persona que engaña, estafa o roba. Sinónimo de granuja". Potser els seus amics del ànima el volen passejar per anant normalitzant el personatge. Pablo Hasél i Valtònyc, deuen mirar amb perplexitat el cor d'aduladors què el volen fer passar com un heroi. L'emèrit saluda, però aquí? Els seus fans o incondicionals? De moment, no sabrem quants diners té amagats al Panama o qualsevol altre lloc. Veien imatges com aquestes, encara queden dubtes de la necessitat d'una República, que sigui catalana?

 

Ressenya: "Vox i el us de la història"

 En la revista Claves de Razón Práctica, nº282, mayo/junio 2022, apareix un article de Jesús Casquete, “El tiro largo de la historia en el nacionalpopulismo” (pág.70 y ss.), en ell parla de la “guerra cultural” que els partits “nacional-populisme” han declarat. En l’anàlisi és parla sobre tots del cas alemany, amb la AfD, també és menciona Vox, i remet al article de Ballester “Vox y el uso de la historia: el relato del pasado remoto de España como instrumento político*” per analitzat detingudament el cas de Vox i el context espanyol i el seu revisionisme històric. Tot el què ve pertany a l'anàlisi que fa. 

Com diu l'articulista, les “referències històriques des d'aquest partit és intensa; són recurrents en particular les al·lusions a personatges i fites de la Reconquesta, de l'Espanya imperial dels Àustries, i de la conquesta i la colonització d'Amèrica, utilitzades en tot moment amb una finalitat política en el present.”. La història contemporània i recent són escasses, doncs, el relat s'adequa malament a les seves intencions propagandístiques d'una Espanya imperial.

La seva visió imperial té conseqüències en la seva mira del món actual en reforçar alguns dels seus “ideals” ideològics:

1.- La Reconquesta com a model ideològic davant de la “marea” immigrant.

2.- Les gestes militars i els seus herois són glorificats com a expressió del “bon espanyol” davant els actuals governants.

3.- La història es posa no al costat de la veritat, sinó del relat que s'avé millor a la seva visió maniquea de les coses: el bé i el mal, nosaltres i els estrangers.

4.- Denuncien la manca de compromís amb l'essencialisme espanyol, les fonts del qual es troben al segle XIX i el franquisme, davant l'actual estat de coses –Transició democràtica i democràcia-.

5.- La lluita per aquest essencialisme requereix una nova guerra cultural contra l'esquerra, que segons ells, és el responsable de la manca d'espanyolitat a la nostra societat, assetjada des de fora per la immigració i des de dins per forces dissolvents de la unitat nacional .

[Como dice el articulista, sus “referencias históricas desde este partido es intensa; son recurrentes en particular las alusiones a personajes e hitos de la Reconquista, de la España imperial de los Austrias, y de la conquista y colonización de América, utilizadas en todo momento con una finalidad política en el presente.”. La historia contemporánea y reciente son escasas, pues, su relato se adecua mal a sus intenciones propagandísticas de una España imperial.

Su visión imperial tiene consecuencias en su mira del mundo actual al reforzar algunos de sus “ideales” ideológicos:

1.- La Reconquista como modelo ideológico frente a la “marea” inmigrante. 

2.- Las gestas militares y sus héroes son glorificados como expresión del “buen español” frente los actuales gobernantes.

3.- La historia se pone no al lado de la verdad, sino del relato que mejor se aviene a su visión maniquea de las cosas: el bien y el mal, nosotros y los extranjeros.

4.- Denuncian la falta de compromiso con el esencialismo español, cuyas fuentes se encuentran en el siglo XIX y el franquismo, frente al actual estado de cosas –Transición democrática y democracia-.

5.- La lucha por ese esencialismo, requiere una nueva guerra cultural contra la izquierda, que según ellos, es el responsable de la falta de españolidad en nuestra sociedad, asediada desde fuera  por la inmigración y desde dentro por fuerzas disolventes de la unidad nacional.]

Ballester Rodríguez, seguint altres autors que cita, anomena Vox “dreta radical o nova dreta radical”. Les denominacions radicals no ajuda, doncs, Vox, és sobretot un partit predemocràtic en els seus punts de vista i especialment nostàlgic de l'etapa franquista, malgrat que els seus líders no van viure al costat equivocat del que va significar.

[Ballester Rodríguez, siguiendo a otros autores que cita, denomina a Vox “derecha radical o nueva derecha radical”. Las denominación radical no ayuda, pues, Vox, es sobre todo un partido predemocrático en sus puntos de vistas y especialmente nostálgico de la etapa franquista, a pesar que sus líderes no vivieron en el lado equivocado de lo que significó.]

Assenyala el seu “nativisme” i el seu “iliberalisme”, com a fórmula per descriure un partit nascut del no-res, i la gènesi del qual encara s'ha d'explicar. El nativisme "consisteix en la defensa del manteniment de la homogeneïtat etnocultural de la societat pròpia, que es considera amenaçada per la població d´origen immigrant.". La primera falsedat és la presumpta homogeneïtat de la nostra societat. Un obstacle difícil d'assumir és el plurilingüisme, que és vist com un obstacle. Només caldria parlar una llengua. Davant la invasió magribina, Vox ha repetit que és essencial un rearmament de la societat per no perdre els trets d'identitat. Per això, la Reconquesta és una bona metàfora per als seus interessos. No importa el seu concepte, sorgit de conservadorisme del segle XIX és un banderí d'enganxament per a l'essencialisme hispà. Per a Vox, Espanya mai no va ser musulmana, aquells vuit-cents anys en què van estar no existeix. Per a ells, la idea de lluita és adequada per a la seva ideologia neofeixista. Vox ha d'oscil·lar entre la xenofòbia i la “presumpta” defensa de “valors liberals”, per això la idea d'iliberalisme. Vox vol “subordinar la història a la política”, una política al servei d'un essencialisme imaginari que carrega contra un petit segment de la població, és a dir, la immigració magribina, i per extensió tota la immigració (insolvent).

[Señala su “nativismo” y su “iliberalismo”, como fórmula para describir a un partido nacido de la nada, y cuya génesis aún hay que explicarla. El nativismo “consiste en la defensa del mantenimiento de la homogeneidad etnocultural de la sociedad propia, que se considera amenazada por la población de origen inmigrante.”. La primera falsedad, es la presunta homogeneidad de nuestra sociedad. Un obstáculo difícil de asumir es el plurilingüismo, que es visto como un obstáculo. Sólo debería hablarse una lengua. Frente a la invasión magrebí, Vox ha repetido que es esencial un rearme de la sociedad para no perder sus señas de identidad. Por eso, la Reconquista, es una buena metáfora para sus intereses. No importa su ese concepto, surgido de conservadurismo del siglo XIX es un banderín de enganche para el esencialismo hispano. Para Vox, España nunca fue musulmana, esos ochocientos años en los que estuvieron no existe. Para ellos, la idea de lucha es adecuada para su ideología neofascista. Vox tiene que oscilar entre la xenofobia y la “presunta” defensa de “valores liberales”, de ahí la idea de iliberalismo. Vox quiere “subordinar la historia a la política”, una política al servicio de un esencialismo imaginario que carga contra un pequeño segmento de la población, a saber, la inmigración magrebí, y por extensión toda la inmigración (insolvente).]

Vox i el seu cabdill, els importa poc la veritat històrica, només interessa si en reforça la narrativa èpica i heroica d'una Espanya imperial lluitant contra tothom. El seu neofranquisme els permet dir el següent en la lluita cultural: “foment de l'arrelament a la terra, manifestacions folklòriques i tradicions d'Espanya i dels seus pobles dins de l'òptica de la Hispanitat” (Vox, 2018a)”. L'Estat s'utilitza per homogeneïtzar la societat, ja que pretenen establir un Pla integral per al coneixement, difusió i protecció de la identitat nacional i de l'aportació d'Espanya a la civilització ia la història universal, amb una atenció especial a les gestes i gestes de els nostres herois nacionals (Vox, 2018a).”. Segons la seva visió providencialista, aquest Pla no té res de doctrinari ni de sectari, doncs, la seva visió d'Espanya és simplement, doctrinària i sectària. Una mostra ens la proporciona Rafael Bardaji: “La nació espanyola no és només una armadura d'institucions i lleis, sinó un subjecte amb ànima i vida pròpia, subjecte l'existència del qual s'estén fins a Don Pelayo i Covadonga” (a Altozano i Llorente, 2019: 108).” Es fa difícil entendre aquest essencialisme caduc i tronat que encoratja les files de Vox. No obstant, Vox es veu així mateix com la representació més genuïna del que per a ells hauria de ser Espanya. El PP també segueix aquest estel davant el temor de perdre votants, però les seves accions són reactives i no proactives com Vox.

[Vox y su caudillo, les importa poco la verdad histórica, sólo interesa si refuerza su narrativa épica y heroica de una España imperial luchando contra todo el mundo. Su neofranquismo les permite decir lo siguiente en su lucha cultural: “fomento del arraigo a la tierra, manifestaciones folclóricas y tradiciones de España y de sus pueblos dentro de la óptica de la Hispanidad” (Vox, 2018a)”. El Estado se utiliza para homogeneizar a la sociedad, pues pretenden establecer un Plan integral para el conocimiento, difusión y protección de la identidad nacional y de la aportación de España a la civilización y a la historia universal, con especial atención a las gestas y hazañas de nuestros héroes nacionales (Vox, 2018a).”. Según su visión providencialista, este Plan no tiene nada de doctrinario ni sectario, pues, su visión de España es simplemente, doctrinaria y sectaria. Una muestra nos la proporciona Rafael Bardaji : “La nación española no es solo un armazón de instituciones y leyes, sino un sujeto con alma y vida propia, sujeto cuya existencia se extiende hasta Don Pelayo y Covadonga” (en Altozano y Llorente, 2019: 108).” Se hace difícil entender ese esencialismo caduco y trasnochado que alienta las filas de Vox. Sin embargo, Vox se ve asimismo como la representación más genuina de lo que para ellos debería ser España. El PP también sigue esa estela ante el temor de perder votantes, pero sus acciones son reactivas y no proactivas como Vox. ]

No sabem com evolucionarà el partit d'Abascal, la seva entrada a governs de CCAA, potser limitarà les seves aspiracions predemocràtiques, o amb el temps, pugui caure en el pendent de Cs, el que és segur, és que el seu discurs espanyolista és escoltat per segments de població cada cop més radicalitzats i angoixats gràcies a l'eficaç discurs de la por que propaguen Vox, PP i mitjans de comunicació afins.

[No sabemos como evolucionara el partido de Abascal, su entrada en gobiernos de CCAA, tal vez limitará sus aspiraciones predemocráticas, o con el tiempo, pueda caer en la pendiente de Cs, lo que es seguro, es que su discurso, españolista es oído por segmentos de población cada vez más radicalizados y angustiados gracias al eficaz discurso del miedo que propagan Vox, PP y medios de comunicación afines.]

Camí de Sant Jaume (VIII): Salt-Amer

 Salt

Bescanó

Bonmatí

Anglès

Amer

El problema de la Justícia segons Yuval Noah Harari

 Al llibre de Yuval Noah Harari, 21 lliçons per el segle XXI, al seu capítol 16, parla de Justícia. En nostre sentit de la justícia pot ser antiquat. (Pàgs.311-320).

El tema que parla, te a veure amb la dimensió temporal i geogràfica. La evolució humana va formar poc a poc, una certa idea de justícia, cert còdecs que els petits grups imposaven en els seus membres. Aquests còdecs és veien confrontats amb altres petits grups, que també tenien els seus propis còdecs, i no sempre coincidien. Vist en perspectiva, som millors que els nostre avantpassats, en qüestions ètiques o morals? Per l’autor, els canvis produïts a escala global, fan que "estem poc adaptats al món en què vivim” (pàg.311).

I això és així, perquè “el sentit de la justícia dels recol•lectors estava estructurar per afrontar dilemes que afectaven les vides d’uns centenars de persones que vivien en proximitat” (pàg.312). Avui això es impossible. Hem perdut la connexió “concreta de causa-efecte” (pàg.312). Avui dia,  aquesta connexió és inabastable, perquè la complexitat del món on vivim, fa pràcticament impossible seguir aquestes connexions. Sóc responsable de l’explotació dels nens i nenes que treballant a un taller subcontractat per fer roba que jo compro en una gran superfície? En sóc conscient d’aquesta possibilitat? La resposta es que no puc investigar totes les possibles connexions entre la marca, la botiga i aquells nens que treballant al altre extrem del món. Perquè com diu Harari, “la meva existència depèn d’una xarxa al•lucinant de lligams econòmics i polítics, i que les connexions causals globals estan tan embolicades, trobo difícil respondre fins i tot a les preguntes més simples, com d’on ve el meu menjar, qui ha fet les sabates que porto i que fa el meu fons de pensions amb els meus diners” (pàg.312-13).

En aquest món que vivim, tot conspira per mantenir-nos en la ignorància, o bé, qui vol saber, es troba què no és fàcil esbrinar-ho. I aquestes de formes de impotència han estat els que han possibilitat “els crims més grans de la historia moderna” (pàg.314). Què vol dir “un esforç sincer per saber?” (pàg.315). En un món de complexitat creixent, la nostra capacitat de entendre-ho és vana. I això vol dir, que el bé i el mal no sempre son tan evidents. Podem estar davant de involucions i no ser-hi conscients. El avui és fàcil de interpretar el passat, un pot exclamar: Com no és van adonar? Estar al cantó bo de la història, no es gens fàcil. Tendim a deixar-nos anar per la pendent més fàcil, menys compromesa. Com diu Harari: “la majoria d’injustícia en el món contemporani venen de desviacions estructural a gran escala, més que dels prejudicis individuals (...)” (pàg.315).

Això vol dir, que “tots som còmplices d’almenys alguna d’aquestes desviacions, i, senzillament, no tenim ni el temps no l’energia per descobrir-les totes” (pàg.361) Aquestes desviacions estructurals, tenen a veure en la ideologia. Marx ja va deixar anar que la ideologia dominant és la que imposa el seu discurs, silenciant qualsevol dissidència o alternativa. Cada comunitat, cada grup humà te els seus prejudicis, que fa del altre un desconegut, aliè al món particular en el que cadascú conviu amb els altres. Com saber el que vol dir “ser una dona afroamèrica, un gitano búlgar, un cec rus o una lesbiana xinesa” (pàg.316). La paradoxa d’aquest món es que “créixer com a negre a Baltimore difícilment facilita entendre la lluita d’una lesbiana que creix a Hangzhou” (pàg. 317). Això vol dir que allò local –Baltimore, Hangzhou- els seus habitants, malgrat tenir els mateixos cotxes, mòbils, gratacels, autopistes, les experiències vitals de casa persona no son extrapolables sense més a la resta del món, perquè hi ha una història i una biografia completament diferent. 

Dilemes moral els tenim a cada cantonada. Segons  Harari hi ha “quatre mètodes” (pàg.318) que la gent pot fer sevir davant d’aquest dilemes –allò que la vida quotidiana ens planteja a diari-.

1.- El primer és minimitzar la qüestió.

2.- Reduir la complexitat a un cas concret. 

3.- Generar teories de la conspiració.

“Aquest tres mètodes intenten negar la complexitat real del món” (pàg.319).

4.- Crear un dogma. “Els dogmes religiosos i ideològics encara resulten altament atractius en la nostra era científica perquè precisament ens ofereixen un port segur contra la frustrant complexitat de la realitat” (pàg.319).

Què hem de fer, llavors? Si cada societat va a la seva, malgrat l’existència de la UE, per exemple, son els Estats els que volen manar, volen poder abans que la veritat. A la gent no li agrada massa la veritat, i per això, és més fàcil que algú expliqui una història per complaure a la societat. És en aquest punt és on entra la postveritat.

Barça-Vila-real: El Camp Nou, zona catastròfica

La Lliga s'ha acabat i el Barça ha quedat segon. Això demostra el nivell de tot plegat. Avui el Barça ha projectat el què ha sigut al llarg d'aquesta temporada. Fa molts partits que el Barça ha dimitit del joc. I el pitjor és que ha contagiat a tots els jugadors que han anat baixant el seu nivell. Molta possessió estèril, poca capacitat per rematar en perill i un excés malaltís per fer centrades a l'àrea rival sense cap sentit, però que és repeteix d'una manera obsessiva, especialment, Alba. 

El partit amb el Vila-real, ha sigut una copia d'altres partits jugats a hores que fa que molta gent es quedi a casa. L'entrenador del Barça, Xavi Hernández, no ha sapigut imposar el estil de joc que volia els seus jugadors. Perdre un partit no es dramàtic, si a una final, però el pitjor es perdre i no tenir esmà per fer alguna cosa per intentar guanyar el partit, tenir fe en l'equip. L'equip està esgotat mental i físicament. Amb l'economia sota mínims,  no està clar qui vindrà o marxaren. El problema no son els noms, sinó quina classe de jocs vol el Barça. Sembla que es descarta els jugadors de la Masia. 

Si, el Camp Nou, s'ha convertit en zona catastròfica per les il·lusions de molts barcelonistes que veuen com és juga cada vegada pitjor i sense esmà, i sense rumb. Fins quant aquest panorama? 

Recomendaciones musicales

 

Vangelis (1943-2022)

Art i musica: Vladimir Kush

 

Vladimir Kush

Jordania: Amman-Barcelona (VIII)

 Dia 8

M’he despertat a les 6h. He dormit quasi seguit. Acabar de fer les maletes. Hem anat a esmorzar i les hem baixades, havien dit que les recollirien els del hotel, però desprès no ha estat així. Era inversemblant la idea de que les baixessin amb el personal que hi havia. 

L’esmorzar com sempre molt discret, massa. No sé si era temporada baixa i per això hi havia escassetat de personal o és que l’hotel és un desastre, no descarto cap opció.

*Lola

L’home que se’n ocupa de portar-nos al aeroport, Junior ha fet la seva feina arribant fins el control de passaports. Al control m’han revisat la motxilla i la càmera fotogràfica. Han passat un paper reactiu, és la primera vegada que m’ho fan, deu haver un mínim d’aquest controls aleatoris. El que ho feia semblava molt cap ficat en la seva tasca d’investigació criminal. Finalment, hem pogut superar  aquests tràmits cada vegada més insuportables. El camí et porta miraculosament a un Duty Free, tot massa car. M’he comprat un dàtils a granel, no eren gens cars, i a més estàvem molt bons.

* Luis Miguel

Ara son les 11.32h estem dins del avió a l’espera de poder emprendre el viatge de torna a Barcelona. S’ha m’ha fet llarg el viatge. M’ha donat temps per llegir, rebre un dinar catastròfic, i arribar a Barcelona. Recollir les maletes, passar el control de passatgers i anar a buscar l’autocar que ens ha de porta a casa. A les 17.30h hem arribat a la porta de casa. El viatge havia finalitzat.    

"El otoño del patriarca"

                                 

Valtònyc a Bèlgica i el Emèrit a Sanxenxo. Un no pot venir a Espanya, perquè injuriar a la Corona és un delicte de lesa Majestat, mentre el defraudador i ves a saber que més, és impune a Espanya per la gràcia de Déu i la Constitució. No tots som iguals, i alguns encara menys iguals què d'altres. La dreta el vol canonitzar, aquesta dreta que deshumanitza els adversaris polítics -independentistes-, es mostra com humils servidors d'aquesta monarquia cada vegada més tronada i inservible. Però ací mana  els amics de Villarejo, i tota la colla que aspira i sospira per arribar al TS. I per descomptat, Felip VI què no vol de cap de les maneres donar la paraula a la ciutadania per si se'l acut demanar una República. 

Ressenya: "El tiro largo de la historia en el nacionalpopulismo"

 En la revista Claves de Razón Práctica, nº282, mayo/junio 2022, apareix l'article de Jesús Casquete, “El tiro largo de la historia en el nacionalpopulismo” (pág.70 y ss.) 

L'articulista fa un recorregut sobre diverses formacions d'extrema dreta (nacionalpopulisme) que van des del Front Nacional a França (ara Rassemblement National -Reagrupament Nacional), el Partit Liberal austríac (FPÖ), Vox a Espanya, Fidesz a Hongria, Llei i Justícia a Polònia o Alternativa per Alemanya (AfD). Hi ha tres vectors, dels quals dos són prou coneguts: la invasió musulmana a Occident en detriment dels nacionals. El segon vector és la seva oposició al feminisme i el que en el seu imaginari comporta, dissolució de la família tradicional, on tradicional és col·locar la dona al lloc que li correspon. El tercer vector és la “guerra cultura”, xifrada en una revisió interessada de la història i la relativització dels crims perpetrats pel feixisme. Una qüestió importantíssima com és l'economia, no sembla preocupar-los, hi ha un arc que va des de “l'adscripció amb programes neoliberals”, fins al “xovinisme del benestar”.

[El articulista hace un recorrido sobre diversas formaciones de extrema derecha (nacionalpopulismo) que van desde el Frente Nacional en Francia (ahora Rassemblement National), el Partido Liberal austriaco (FPÖ), Vox en España, Fidesz en Hungría, Ley y Justicia en Polonia o Alternativa por Alemania (AfD). Hay tres vectores, de los cuales dos son suficientemente conocidos: la invasión musulmana a Occiente en detrimento de los nacionales. El segundo vector es su oposición al feminismo y lo que en su imaginario conlleva, disolución de la familia tradicional, donde tradicional es colocar a la mujer en el lugar que le corresponde. El tercer vector es la “guerra cultura”, cifrada en una revisión interesada de la historia y la relativización de los crímenes perpetrados por el fascismo. Una cuestión importantísima como es la economía, no parece preocuparles, hay un arco que va desde la “adscripción con programas neoliberales”, hasta el “chauvinismo del bienestar”.]

L'autor se centra en la guerra cultural que duen a terme els partits nacionalpopulistes. L'estratègia utilitzada és obrir el focus de visió a tota la història, tot difuminant els crims del segle passat.

[El autor se centra en la “guerra cultural” que llevan a cabo los partidos nacionalpopulistas. La estrategia utilizada es abrir el foco de visión a toda la historia, difuminando los crímenes del siglo pasado.] 

L'articulista amb prou feines toca Vox o el Reagrupament Nacional del clan Le Pen. Se centra per raons òbvies a l'AfD i la seva ofensiva per minimitzar el que ha passat en el període del nacionalsocialisme i especialment amb l'Holocaust. L'AfD “ocupa la cinquena plaça al conjunt del país” a les “eleccions al Bundestag del 26 de setembre de 2021”. Fundada el 2013 com a Vox, “ha estat la tercera força amb 12,6%” entre el 2017-2021.

[El articulista apenas toca a Vox o el el Frente Nacional del clan Le Pen. Se centra por razones obvias en la AfD y su ofensiva para minimizar lo sucedido en el período del nacionalsocialismo y especialmente con el Holocausto. La AfD “ocupa la quinta plaza en el conjunto del país” en las “elecciones al Bundestag del 26 de septiembre de 2021”. Fundada en 2013 como Vox, “ha sido la tercera fuerza con 12,6%” entre 2017-2021. ]

A.Gauland

L'estratègia de l'AfD és dissoldre els actes criminals de l'Alemanya nazi i contraposar-los a la llarga història d'èxits i glòries del passat. La seva idea de la història suposa la “consideració més àmplia de la història que inclogui també els aspectes positius i forjadors d'identitat de la història alemanya”.

[La estrategía de la AfD es disolver los actos criminales de la Alemania nazi y contraponerlos a la larga historia de éxitos y glorias del pasado. Su idea de la hstoria supone la “consideración más amplia de la historia que abarque también los aspectos positivos y forjadores de identidad de la historia alemana”. ]

Volen reivindicar mil anys d'història -sempre el mil·lenarisme- davant dels dotze anys del nacionalsocialisme. Reinventar el passat, edulcorar el passat més proper, minimitzar els crims i estendre el “tu més” al camp ideològic del comunisme. La història com a expressió d'una identitat inalterable –essencialisme– al llarg dels segles, on els bons alemanys, no poden ser jutjats pels dotze anys en què el nacionalsocialisme va governar Alemanya. Com va dir Alexander Gauland, líder de l'AfD: “Hitler i els nazis són una cagada d'ocell en una història alemanya amb més de 1000 anys d'èxits”. El personatge, havia estat alimentat durant quatre dècades per la CDU, té al líder de Vox, un altre personatge que va viure a l'empara del PP, fins a volar per compte de no sé sap qui.

[Quieren reivindicar mil años de historia –siempre el milenarismo- frente a los doce años del nacionalsocialismo. Reinventar el pasado, edulcorar el pasado más cercano, minimizar los crímenes y extender el “tu más” al campo ideológico del comunismo. La historia como expresión de una identidad inalterable –esencialismo- a lo largo de los siglos, donde los buenos alemanes, no pueden ser juzgados por los doce años en el que el nacionalsocialismo gobernó Alemania. Como dijo Alexander Gauland “Hitler y los nazis son una cagada de pájaro en una historia alemana con más de 1000 años de éxitos”. El personaje, había sido alimentado durante cuatro décadas per la CDU, tiene en el líder de Vox, a otro personaje que vivió al amparo del PP, hasta volar por cuenta de no sé sabe quien.]