Alexandre Riquer vs Eugeni D'Ors: a propòsit del català

El camí del  GR-7 va arribar fins a Sant Pere Sallavinera. Des d'allà van anar en autocar fins a Calaf. Al poble hi ha la figura de Alexandre Riquer (1856-1920) fill de Calaf. Una plaça i el nom d'un institut dona fe del reconeixement de la seva figura -poc coneguda-.

Alexandre Riquer, un polifacètic artista, especialment, va cultivar els cartells, dins de la corrent modernista. Alexandre Riquer, és va trobar atrapat en una disputa amb Eugeni D'Ors, per qüestions que avui diríem de rigorosa actualitat. 

En un article de D'Ors* deia: 

"Me'n descuidava! Hi ha hagut una petita excepció -parla sobre la llengua catalana- L'Alexandre de Riquer ha volgut ésser, ningú sap per què, la nota discordant, redactant en castellà un dels cinc prefacis del catàleg... -Tots ho havem sentit molt, per Riquer" (4-11-1911)

Al dia 6-11-1911, d'Ors torna a la càrrega. 

"El meu il·lustre amic l'Alexandre de Riquer, m'adreça uns mots amables per a dir que, al redactar en llengua castellana son pròleg a la darrera exposició del Faianç, havia cedit a un sentiment de deferència envers l'un dels expositors, no nascut aquí. 

D'Ors exposa el seu punt de vista sobre aquesta deferència. 

"Tot està, doncs, en saber, Riquer caríssim, si el pintor Nestor va demanar-vos que li traduïssiu al català el pròleg que corresponia a la Laura Albéniz. Si ell no us ho demanà, tinc por de què  la vostra galanteria pequés d'excés. I una galanteria amb excés corre sempre el risc de deixar de ser-ne. La galanteria, com el gust, se xifra sempre en un "ne quid nimis [res en excés]". (pàg.131)

Aquesta picabaralla demostra que com dei el mateix D'Ors: "Quan se tracta de l'esperit, no hi ha a Catalunya sinó un vehícul verbal. Tothom sabia que el català és la nostra única llengua oficial, per a coses d'intel·ligència." (pàg.130)

Malgrat el temps transcorregut, avui no hem anat massa lluny d'aquestes picabaralles. Quan una llengua es dominant té al seu abast, tots els mecanismes de poder i qui rep el rebre és la llengua minoritzada i criminalitzada -el 25% és un exemple-.

Catalunya, un clau a la sabata d'Espanya

 

"I per acabar de complicar les coses, aviat es va desencadenar un important moviment d'oposició al projecte autonòmic català dirigit inicialment per les diputacions provincials castellanes, que es va estendre i va  tenir un gran ressò a la ciutat de Madrid. A principis de desembre del 1918, es va produir importants "manifestacions patriòtiques" de rebuig al projecte català a la capital d'Espanya. El 6 de desembre, els presidents de totes les diputacions provincials de les dues Castelles, i el de la Unión Mercantil de Madrid, lliuraven al president del govern un manifest contrari a la concessió de l'autonomia a Catalunya, i desprès es van dirigir al Palau d'Orient per donar-li'n un de similar al rei*." (pàg.264)

La història del passat permet comprendre els vicis del present. Llegint el que passava el desembre de 1918 i el que ara mateix està passant, Catalunya segueix marcant la política espanyola. A Galicia o a Andalusia, és parla més de Catalunya que no pas dels problemes d' aquestes dues Autonomies. Cambó volia participar en la política nacional, canviar Espanya i transformar Catalunya. No ho va pas aconseguir, perquè a la fi, si parles català ja has begut oli.  

Pajares de Yuso: Imperial

 

BOE

Política lingüística incoherent al BOE. Castellanitzar tot el què calgui  però a sobre malament. Sigui a Catalunya com al País València. Cap problema. La Constitució no s'ha aplica. Ningú s'ho mira, pobres funcionaris, ells no saben ni castellà ni per suposat català. Potser a la taula de diàleg tindrien que parlar d'aquestes qüestions, formals, però que expressen el poc respecta per la llengua (catalana).

Forat Negre

 

Hi ha noticies sorprenents, per exemple, que al mig de la nostre galàxia  hi hagi un forat negre descomunal, un monstre que te vida pròpia i una dinàmica inexorable. Dins de la pròpia galàxia, en un raconet molt  perifèric, es troba una estrella molt discreta anomenada Sol, al mig del nostre sistema solar, dins d'aquest sistema trobem al nostre planeta. Si mirem amb atenció hi ha la península ibèrica, i dins d'aquest península, trobem Catalunya. Hi ha un TSJC que vol ser com un forat negre, vol implantar les seves lleis particulars. Tot és tan monstruós que el parer d'una família vol que s'imposi a tot el sistema educatiu català! On està la proporcionalitat i la racionalitat? Per suposat, no hi ha cap, simplement, estan encara amb mode: !A por ellos¡

Llengües minoritzades

 

“No me lo puedo creer”, això ho diu Isabel Rodríguez, a la qüestió de les plataformes audiovisuals amb altres llengües del estat, quant ERC hi posa una línia vermella! La Ministra pensa que no és pot comparar l’aprovació del Pressupostos del Estat amb això de la qüestió lingüística. 

Per els intel·lectuals espanyols monolingües, els resulta incomprensible que es poguí parlar un altra llengua, malgrat el que diu la sacra santa Constitució en torn de les altres llengües. Anem al passat.

“Se m’acut, ara, que fa cinc anys, el juliol de 1954, en van convidar [Josep Maria Castellet] al Congreso de Poseía de Santiago de Compostel•la. Hi havia poetes de totes les llengües de l’Estat. (...) vaig anar preguntant a alguns congressistes castellans què farien en una situació com la nostre, és a dir, de prohibició de la llengua. La resposta va ser pràcticament unànime, és a dir, que no podien imaginar un món on la llengua els fos prohibida. (...) No tenien resposta a les meves preguntes”. (...) el problema no rau solament en el fet que ens trobem en una situació de dictadura. El difícil és establir un “diálogo” entre situacions tan diferents. (...) Què passarà en el futur si algun dia arriba la democràcia? Estimularà la imaginació? O seguirem com sempre des de fa segles? Com que ni tu ni jo no ho veurem, ja s’ho faran!” (pàg. 439-440) 

Aquest “ja s’ho faran” es de Joan Fuster i apareix al llibre de Josep M.Castellet, Retrats literaris. Els escenaris de la memòria. Seductors, il•lustrats i visionaris. Tres escriptors amics, Pròleg de Jordi Herralde. Biografies i memòries, 96. Edicions 62, Barcelona, 2018.

Sembla que malauradament, la segona opció segueix sent la corrent principal del pensament espanyol en la qüestió lingüística, sigui de la dreta o de la esquer(d)a.

Moncho