dijous, 30 de setembre del 2021

Tothom (tu també) és responsable del macrobotellons

 


En el seu Tantos tontos tópicos d'Aurelio Arteta *, en el capítol títulat: "Yo no he hecho nada" (pàg.103), planteja la qüestió de l'acció i de la manca d'acció. La qüestió és pertinent per parlar dels macrobotellons. Contemplar la multitud de joves bevent alcohol al carrer, sempre es pot exclamar que tot és culpa de l'Ajuntament, de la societat, costa més dir que alguna cosa tindrà a veure els pares en l'educació d'aquestes fills, o ja posats, el fracàs del sistema educatiu.

[En su libro Tantos tontos tópicos, de Aurelio Arteta*, en su capítulo títulado “Yo no he hecho nada” (pág.103), plantea la cuestión de la acción y de la falta de acción. La cuestión es pertinente para hablar de la macrobotellones. Contemplar a la multitud de jovenes bebiendo alcohol en la calle, siempre se puede exclamar que todo es culpa del Ayuntamiento, de la sociedad, cuesta más decir que algo tendrá que ver los padres en la educación de esas hijos, o ya puestos, el fracaso del sistema educativo.]

És possible fer alguna cosa més que indignar-se, o clamar en el desert, sobre la degeneració dels costums, de la societat i ja posats de l'univers? Com les coses no sempre ocorren per atzar, que també, la manca de responsabilitat de tots, des de no dir res davant de conductes incíviques, qui és el valent que retreu la mala conducta d'un grup de joves? La passivitat en les qüestions que ens afecten, acaben per convertir-se en responsabilitat nostra. Com diu l'autor de el text: "Dejar hacer hace, dejar de hacer es un dejar hacer a otros o un dejar que algo ocurra. De ahí la aparente paradoja de que en la omisión la deficiencia se vuelva eficaz, la ausencia se haga presente y la pasividad resulte sumamente activa.” (pàg.105)

[¿Es posible hacer algo más que indignarse, o clamar en el desierto, acerca de la degeneración de las costumbres, de la sociedad y ya puestos del universo? Como las cosas no siempre ocurren  por azar, que también, la falta de responsabilidad de todos, desde no decir nada delante de conductas incívicas, ¿quién es el valiente que afea la mala conducta de un grupo de jovenes? La pasividad en las cuestiones que nos afectan, acaban por convertirse en responsabilidad nuestra. Como dice el autor del texto: “Dejar hacer hace, dejar de hacer es un dejar hacer a otros o un dejar que algo ocurra. De ahí la aparente paradoja de que en la omisión la deficiencia se vuelva eficaz, la ausencia se haga presente y la pasividad resulte sumamente activa.” (pag.105)]




Quan tornem a contemplar les escenes dels macrobotellons, no podem dir que nosaltres no tenim res a veure en això. A la cadena causal de les accions u omissions, també una part de responsabilitat és nostra. Som cooperadors necessaris. Potser, els extraterrestres podran dir que ells no tenen res a veure. Però això només confirma que el nostre abandonament de la cosa pública, permet la seva reaparició augmentada i corregida al pitjor.

[Cuando volvamos a contemplar las escenas de la macrobotellones, no podemos decir que nosotros no tenemos nada que ver en ello. En la cadena causal de las acciones u omisiones, también una parte de responsabilidad es nuestra. Somos cooperadores necesarios. Tal vez, los extraterrestres podrán decir que ellos no tienen nada que ver. Pero eso solo confirma que nuestro abandono de lo público, permite su reaparición aumentada y corrigida a lo peor.]


*Aurelio Arteta, Tantos tontos tópicos, Divulgación, Ariel, Colección booket, Barcelona 2013.


Un Barça sense ànima!

 



Avui tocarem un "rondo" per el Barça d'ahir a la nit. Un equip sense esma. Mal ubicat amb jugadors vinguts de molts llocs exòtics, però que potser més valdria que si estiguessin a casa seva. Un Koeman poruc que no és capaç de posar el mateix onze que el diumenge passat. Ja sabem que tothom es un "expert" entrenador, però no cal ser un geni per veure que Frenkie de Jong, no pot jugar al lloc que li va posar el entrenador. Sense Messi, tot plegat es gris i tristot. Si hem de perdre, i perdrem un món de vegades, almenys posa els joves per que vagin agafant bagatge i experiència. Per cert, aquest Barça era el que sempre havia sigut abans de l'era prodigiosa que tots hem viscut, producte de la Masia i de la magia d'en Messi. 



PD: No hi ha alguna possibilitat que al mercat d'hivern, poguí tornar Messi?

dilluns, 27 de setembre del 2021

La Palma una setmana desprès

 Ja fa una setmana que el volcà de La Palma ha fet canviar la vida de cents de persones. L’espectacle de foc i cendra l’hem vist per TV com si fos un mer espectacle. Les TV que sempre volen pujar el share s’han deleix per fer-nos veure les destrosses, les cares de desesperació d’aquells que ho perden tot. S’ha parlat fins l’extenuació, hem après el llenguatge dels geòlegs, ara parlar de “colada” ja s’ha fet quotidià, hem vist, en fi, el que pot fer la natura, sempre inhumana, aliena al dolor de la gent.




L’únic positiu de tot això és que no hi hagut cap dany personal. El problema son els danys materials. Les Administracions corren a fer-se la fotografia, però després s’obliden de donar els diners. A més, les assegurances son molt mesquines a l’hora de pagar. Com els diners tenen un objectiu finalista, això vol dir, que si no es gasta per l’objectiu establert, per exemple, la casa, i t’ho gastes en altre cosa, tindràs que retornar els diners, però el problema es que aquesta gent que s’ha quedat en res, com pensen que han d’anar a viure? Amb quins diners tindran que fer front a les despeses? Poden trigar a pagar fins a sis mesos com a mínim, llavors, com pensen sobreviure? Es molt fàcil anar a predicar que tot anirà be, i desprès el silenci. 



Veure caure l'església de Todoque es un espectacle plàstic, però allà no viuen les persones, quant el volcà comenci a apaivagar-se, llavors, les televisions marxaran, perquè l’espectacle té que continuar algun altre lloc. Llavors, si que començarà el veritable drama. 


diumenge, 26 de setembre del 2021

Treballar fins l'infinit i més enllà!



"— Cal un canvi cultural a Espanya. A Europa hi ha una tendència clara a treballar cada cop més entre els 55 i els 70, 75 anys. Ho veiem en les tendències internacionals: a aquestes edats, per raons demogràfiques i de qualitat de vida, es pot treballar més. I Espanya és una anomalia europea: no només no seguim aquesta tendència sinó que fins i tot reduïm la proporció de més grans de 55 anys en actiu. Jo crec que clarament té a veure amb aspectes normatius com els convenis col·lectius, per exemple. Però crec que és un element fonamentalment cultural." (Entrevista al Ara.cat, 25/9/21)


Tenim unes taxes d'atur per sobre de la mitjana europea. I la taxa juvenil es incomprensible:



Espanya duplica la taxa  mitjana europea, resulta per tant molt sorprenent que es demani augmentar l'edat per la jubilació. O les enquestes no serveixen per reflectir la realitat de l'atur, o tenim una societat que prefereix viure en precari abans de treballar. No sé que és més pertorbador. 



I malgrat tot, és vol incentivar per mantenir la edat de jubilació per sobre dels 67 o més enllà. Potser si què hi ha gent que vol seguir treballant. En un entorn líquid del mercat de treball, on l'experiència no compte, les opcions de les persones de més 50 anys tenen problemes molt greus per poder aspirar a un treball de característiques adients. Sous baixos, falta de seguretat o simplement precarietat, no permet tenir un sostre d'expectatives de cara al futur, però el Sr. Ministre vol encoratjar-nos a treballar fins aquests 67 o més. He vist a persones molts grans treballar -estic pensant a Singapur- i veure'ls mouràs recollint plats a un restaurant, resulta patètic i llastimós.
 

Recomendaciones musicales

 





dissabte, 25 de setembre del 2021

"Entregadme la cabeza de "ese" Puigdemont"

 




La tripleta mediàtica de la dreta extrema, col·loca en les seves portades al terratrèmol  Puigdemont. Adéu al que passa a La Palma i el seu volcà.

De les tres portades "El Mundo" és l'únic que llança pilotes fora contra el govern. De quin error del Govern es tracta? Això, se suposa anava d'ordres judicials. Però el diari extrem de la dreta, prefereix oblidar-se del entrebancs de la justícia espanyola. Tots s'equivoquen aquest afers, què voldrien que fos exclusivament nacional. 

L'obsessió perquè Puigdemont entri a presó és malaltissa. Demonitzar l'adversari polític, convertir-lo en l'enemic número u de l'Espanya ultra, tot això, quan la justícia europea, no acaba castigar al pròfug català. En canvi, al altra pròfug reial, tot es molt diferent. La Constitució emparà que sigui un lladre o qualsevol cosa que hagi pogut fer. I el cor mediàtic de la dreta extrema, canta al·leluies, per l'emèrit, amb el vist i plau del seu fill, que resulta ser Felip VI. Amén! 

Arte y música: Peder Mørk Mønsted

 


dimecres, 22 de setembre del 2021

Sánchez Camacho suspèn en geografia i literatura (catalana)

 


"Durant la seva intervenció al Senat, la popular ha assegurat que Ramon Llull era menorquí i que Ausiàs March era gallec. En el discurs en què Sánchez pretenia defensar que el PP està compromès amb la cultura, la història i la llengua de tots els territoris de l'Estat ha deixat en evidència el total desconeixement d'allò que assegurava conèixer i que qualificava de "seu"."(arabalears.cat




La senadora designada per l'assemblea de Madrid, s'ha lluït en els seus sòlids coneixement de la literatura catalana. Sembla que va estudiar literatura catalana a l'escola o potser no era aquell dia, o potser no volia passar per setciències davant del seus companys al senat. I desprès volen què les hores de català es puguin fer en anglès! La senadora catalana del PP està a Madrid per fer oblidar el seu paperot al restaurant la Camarga, aquell restaurant on tothom anava a confessar-se i ella escoltava amb molta atenció. I sort que el seu discurs era per reivindicar a personatges que ella repartia per la geografia hispana, sense dir en cap moment que parlaven o escrivien en català (tabú).


No vivim en el millors dels mons possibles (EE.UU)

 






Les imatges sempre son les mateixes. Gent pobre que intenta creuer fronteres per una vida millor. I al altre costat agents del govern -de qualsevol govern- intentant impedir-ho. Imatges que evoquen al contemplar aquestes escenes pròpies de temps foscos, però que amb la globalització, serà el pa nostre de cada dia, mentre la riquesa sigui tan selectiva.  Les polítiques immigratòries semblen calcades, la retòrica es diferent, ja sia de Trump o Biden, de Rajoy o Sánchez, però els pobres a més tenen que suportar les humiliacions per ser pobres. I no, els EEUU no és el país escollit per Déu, ni l'altre extrem del món l'odia per el seu estil de vida, perquè una part de la seva població (11,4%) viu en condicions de pobresa a gravada per l'opulència dels diners i les ostentacions dels rics.


dimarts, 21 de setembre del 2021

Tocar fondo: La era de la escasez

 Voldria comentar l'article d'Antonio Turiel / Joan Bordera, 2021.09.17, L'era de l'escassetat. La tardor de la civilització (i el trencament de la cadena de subministraments), aparegut a la revista digital ctxt (Context i acció) planteja els límits del nostre creixement. Les dificultats d'extracció de petroli resulta cada vegada més car, des del 2005 el peak oil ja és història. El nostre sistema econòmic, dependent en extrem del petroli, pot començar a tenir els dies comptats. La manca de subministraments de tot tipus, fa uns dies s'anunciava que Seat paralitzava la seva producció per falta de semiconductors (microxips). Aquest exemple, aparentment local, no és més que el resultat d'una falta global de matèries primeres. Es consumeix més ràpidament que s'extreu. Les demandes excedeixen a l'oferta d'aquests components essencials perquè el nostre sistema productiu segueixi el seu voraç cicle. Què podem fer?

[Quisiera comentar el articulo  de Antonio Turiel / Juan Bordera, 17/09/2021, La era de la escasez. El otoño de la civilización (y la ruptura de la cadena de suministros), aparecido en la revista digital ctxt (Contexto y acción) plantea los límites de nuestro crecimiento. Las dificultades de extracción de petróleo resulta cada vez más caro, desde el 2005 el peak oil es ya historia. Nuestro sistema económico, dependiente en extremo del petróleo, puede empezar a tener los días contados. La falta de suministros de todo tipo, hace unos días se anunciaba que Seat paralizaba su producción por falta de semiconductores (microchips). Este ejemplo, aparentemente local, no es más que el resultado de una falta global de materias primas. Se consume más rápidamente que se extrae. Las demandas exceden a la oferta de esos componentes esenciales para que nuestro sistema productivo siga su voraz ciclo. ¿Qué podemos hacer?]




La resposta: "Garantim el subministrament d'aliments, garantim l'aigua neta, assegurem les necessitats locals, relocalitzem la feina, treballem amb materials de proximitat i muntem els sistemes locals i resilients que necessitem, tant de producció d'energia com de tota la resta. Deixem de enlluernar-nos amb les eternes promeses tecnològiques incomplertes i salvem el salvable. Adaptem-nos el que ha de venir igualment. " (Ctxt)

[La respuesta: Garanticemos el suministro de alimentos, garanticemos el agua limpia, aseguremos las necesidades locales, relocalicemos el trabajo, trabajemos con materiales de proximidad y montemos los sistemas locales y resilientes que necesitamos, tanto de producción de energía como de todo lo demás. Dejemos de encandilarnos con las eternas promesas tecnológicas incumplidas y salvemos lo salvable. Adaptémonos a lo que ha de venir igualmente.” (Ctxt)]




Posa en qüestió el model del "Just in Time", model dels últimes dècades, que se sustenta en la següent premissa: "aquest model basat en l'acceleració perpètua i evitar emmagatzemar per estalviar costos. Assumim que només va ser possible mentre sobrava de tot ". Cal, si pensem en el nostre planeta i en el dels nostres descendents, que no podem seguint dilapidant com fins ara. No podem somiar en tecnologies que solucionaran el nostre afany depredador, només existeix aquest planeta, aquests recursos cada vegada més exhaurits. Necessitem començar a viure "la tardor de la civilització", si no volem viure en cap de la civilització. El text de Turiel i Bordera acaben amb aquestes paraules profètiques de Benedetti: "aprofitem la tardor / abans que l'hivern ens escombre [...] aprofitem la tardor / abans que el futur es congeli / i no hi hagi lloc per a la bellesa / perquè el futur se'ns torna gebre. "


[Pone en cuestión el modelo del “Just in Time”, modelo de los últimos décadas, que se sustenta en la siguiente premisa: “ese modelo basado en la aceleración perpetua y evitar almacenar para ahorrar costes. Asumamos que solo fue posible mientras sobraba de todo”. Es necesario, si pensamos en nuestro planeta y en el de nuestros descendientes, que no podemos seguir dilapidando como hasta ahora. No podemos soñar en tecnologías que solucionarán nuestro afán depredador, sólo existe este planeta, estos recursos cada vez más esquilmados. Necesitamos empezar a vivir “el otoño de la civilización”, si no queremos vivir en fin de la civilización. El texto de Turiel y Bordera acaban con estas palabras proféticas de Benedetti: “aprovechemos el otoño / antes de que el invierno nos escombre […] aprovechemos el otoño / antes de que el futuro se congele / y no haya sitio para la belleza /porque el futuro se nos vuelve escarcha.”]




Des de R.T.Malthus (s.XVIII-XIX) ens hem acostumat a sentir cants de sirenes catastrofistes. No s'han complert. No obstant això, tots els estudis científics "independents" comencen a coincidir en la necessitat urgent de posar fi a aquesta carrera esbojarrada i sense sentit que ens està portant el capitalisme de segle XXI. El canvi climàtic com a compendi i conseqüència del nostre desenvolupisme desenfrenat, posa en qüestió no només a nosaltres sinó que posa a les generacions futures en una situació que difícilment serà sostenible. El capitalisme ha superat la pandèmia, però els seus límits s'han posat en evidència. La globalització només beneficia uns pocs, a aquesta minoria que no sembla importar-li un demà, perquè pensen que la tecnologia solucionarà tots els seus problemes, ignorant a la resta, en una ostentació de pensament màgic. Cal erigir i exigir un principi de responsabilitat als nostres governants, i, conseqüentment, als ciutadans que votem en les societats democràtiques, cada vegada més limitades en la seva esfera d'actuació.

[Desde R.T.Malthus (s.XVIII-XIX) nos hemos acostumbrado a oír cantos de sirenas catastrofistas. No se han cumplido. Sin embargo, todos los estudios “independientes” empiezan a coincidir en la necesidad urgente de poner fin a esta carrera alocada y sinsentido que nos está llevando el capitalismo del siglo XXI. El cambio climático como compendio y consecuencia de nuestro desarrollismo desenfrenado, pone en cuestión no sólo a nosotros sino que pone a las generaciones venideras en una situación que difícilmente será sostenible. El capitalismo ha superado la pandemia, pero sus límites se han puesto en evidencia. La globalización sólo beneficia a unos pocos, a esa minoría que no parece importarle un mañana, porque piensan que la tecnología solucionara todos sus problemas, ignorando al resto, en un alarde de pensamiento mágico. Es necesario erigir y exigir un principio de responsabilidad a nuestros gobernantes, y, consecuentemente, a los ciudadanos que votamos en las sociedades democráticas, cada vez más limitadas en su esfera de actuación.]


https://ctxt.es/es/20210901/Firmas/37191/civilizacion-escasez-trigo-petroleo-gas-suministros-antonio-turiel-juan-bordera.htm


dilluns, 20 de setembre del 2021

Un volcà a La Palma






Les imatges son prou eloqüents per visualitzar el que vol dir viure al costat d'un volcà. No son imatges de illes remotes, sinó a les Illes Canàries, La Palma. La bona noticia es que no hi ha cap persona afectada, malgrat que s'han destruït vuit cases. Sobta el que ha dit el coordinador científic d’Involcan, Nemesio Pérez, ha reconegut en declaracions a la Televisió Canària que l’erupció els ha agafat “per sorpresa” perquè s’ha produït més ràpid del que s’esperaven".

Això demostra que els nostres coneixements, malgrat tot el que saben, encara estem lluny de saber-ho tot. El lloc on ha tingut l'epicentre és a "la Cumbre Vieja  i arriba després d’una setmana en què s’han detectat 25.000 terratrèmols a la zona, que van començar a més de 20 quilòmetres de profunditat però que han anat ascendint progressivament fins a la superfície, fins al punt que han elevat l’illa uns 15 centímetres". El municipi més proper es el Paso, s'ha tingut que evacuar a unes 5000 persones. A la Illa de la Palma hi viuen a prop de 80.000 persones. 

El tipus de volcà: "es tracta d’una erupció fisural de baixa intensitat" (Nemesio Pérez), pròpia d'aquestes illes. A La Palma vàrem tenir el volcà San Juan (1949) i el Teneguía (1971). Els científics pronostiquen que aquesta activitat pot durar un parell de mesos. 

Com les catàstrofes naturals son molt impactant a les xarxes es parla de possibles megatsunamis, així el 16/9/21 a elDiario.es/Canaria parlava sobre aquestes teories. Ara és important ajudar a tothom i especialment a les persones que es quedin sense casa per culpa del volcà. L'altra s'ho pot queda en Iker.

 

dissabte, 18 de setembre del 2021

Alcaldada



Es diu alcaldada, aquest tipus de comportament més propi de règims autoritaris. Un amic se'l col·loca a un lloc públic per tindre'l en nòmina. A Madrid s'han a donat que parlen no pas en castellà, si no en espanyol! Així, com no saben de què parlen, posen algú que encara en sap menys. Es evident que a la fotografia no es veu que estan somrient, però ho estan. 




 

Arte y música: Rembrandt van Rijn

 


(1606-1669)


divendres, 17 de setembre del 2021

L' educació (dolenta) com reflex de la nostre societat

 


Per què hi ha aquest fracàs? Potser te a veure amb el que diu en Xavier Roig a Terrasses de bar, mirall de país? (Ara.cat, 16/9/21). Una societat en decadència, desencantada i abstreta, que va caure del arbre de la prosperitat il•lusòria al 2007. Des de llavors, la nostre societat li costa refer-se, fer-se a la idea que mai varen ser rics, que volíem serveis de primera quan la nostre societat es de segona.

El pitjor que ens podien dir a la meva època (1960-1970) era ser un gandul. Ser un gandul era el grau cero de la dignitat d’una persona. No hi cabia cosa pitjor. Però aquesta paraula, ha caigut en desús. Suposo que ara es pot dir que tens una baixa productivitat, sempre queda més fi i sobretot més neutra.

Vivim temps on tot és molt més difús que abans. Ara hi ha mitjans insospitats a la nostre època. A Internet tens tota la informació que és volguí. Però, fa mandra i és molt més fàcil fer un “copy & paste”, i feia feta. No hi ha ningú –mestres i professors- que volguí que cada alumne seu tingui que repetir curs. La paradoxa del ensenyament es que quant més gent hi participa no tothom té les mateixes ganes de aprendre. Avui l’educació no juga el paper que jugava al anys 60 i 70 o 80. El seu paper era d’ascensor social. Era una societat desigual, perquè fer el BUP (sigles d’un altre temps) implicava que la meitat del alumnat s’ha anava a treballar (14-15 anys) o bé feien FP què sempre ha sigut l’abocador dels alumnes que no arribaven. La FP havia estat valorat durant un cert temps (60-70), però a partir de la generalització del ensenyament va queda orfe de pressupostos i prestigi social. 

Un del pitjor mals de l’educació és que cada nou govern, vol fer una nova llei. Les lleis no solucionaran els problemes educatius de la nostra societat, perquè el problema té arrels socials. Quina mena de societat és la nostre? Veiem com la nostre societat s’ha fet acomodatícia, preferim el que ja coneixem, malgrat sigui mediocre o corrupte (partits polítics) o tot a l’hora. Quins models tenen els joves per emular-los? Si ens hem de creure el que diuen les estadístiques, programes escombraries, omplen el cap de la gent. Personatges infames omplen hores de televisió, i televisions on és destil•len sexisme sense cap mirament. Potser el nostres joves no veuen televisió, però llavors que fan? Segur que estudiar no, si hem de fer cas a aquest 8,17% d’alumnat d’ESO que té que repetir, o el 7,9 d’alumnes de batxillerat. 

Tenim una de les taxes més altes d’Europa en alumnes universitaris:

"En España en el año 2020 un 38,7% de los hombres y un 50,9% de las mujeres de 30 a 34 años habían alcanzado un nivel de formación correspondiente a educación superior. En los últimos años estos porcentajes han ido aumentando.

En la UE-27 en el año 2020 los porcentajes eran más bajos que en España en mujeres (46,1%) y en hombres (36,0%). En el mismo año, los porcentajes más altos de mujeres (de 30 a 34 años) con educación superior correspondían a Lituania (70,9%), Chipre (70,4%) y Luxemburgo (65,7%). Y los más bajos a Rumanía (30,2%), Italia (34,3%) y Alemania (36,2%)". (https://www.ine.es/menus/)


Crida l’atenció el nombre de dones universitàries, però l’hora el pes específic en llocs claus, segueix sent molt baix, producte d’una cultura patriarcal o simplement masclista.

Superàvit d’universitaris que no poden trobar feines adients amb la seva titulació, un 22% de ninis que ni treballant ni estudiant, és a dir, ganduls! Una indicació sobre estadístiques, el Departament d’Ensenyament, dona instruccions per augmentar el nivell d’aprovats i eliminar les repeticions. El mecanisme que fa servir es que si un institut, per exemple, té 10 repetidors –amb les distorsions que comporten- cal repartir-ho amb tots el grups, amb el augment de ràtio per aula. Si tens molts repetidors, llavors la matrícula, quedarà reduïda en funció d’aquests repetidors, la solució, que no repeteixin. El problema és que aquests alumnes, es van queden endarrerits amb els aprenentatges i acaben per deixar-se anar, i si estàs hores i hores sense cap motivació ni interès ni estímul, llavors, el resultat és un desastre per el professor, però sobretot, per el propi alumne, que no sempre es conscient i també del grup que tindrà que suportar moltes vegades les sortides de to d’aquest alumne o alumnes.

Cada col•legi o institut és un món particular i això vol dir que no es pot generalitzar. Sempre hi ha alumnes brillants o alumnes normals que tenen que veure com molts companys es comporten com brètols. Ni hi ha solucions màgiques. Solucionar aquests problemes requereix temps i sobretot, una societat compromesa amb la importància de l’educació per els fills. Ara qualsevol pare vol raons del perquè suspèn el seu fill. Té dret a saber-ho, es clar, però potser no li agradarà el que diu el professor del seu fill. La tendència natural, moltes vegades els fills son el reflex de la seva família, serà ser molt moderat, no sigui que aquest pare que mai va a cap reunió de pares, volguí muntar un pollastre al Departament d’Ensenyament.

Es molt probable que amb les noves generacions de professors, la incidència de repeticions baixi anys rere any. Son aquells que porten la bandera de que tothom té les mateixes oportunitats, malgrat que no facis res de res. Si no vols tenir raons, aprova a tothom, el problema serà per els professors del proper curs. Això es propi d’una manera de tendre les coses, de tirar pilotes fora. Els problemes no es resolen així, però de moment, anem tirant. Amb la perspectiva que tenim, les coses no milloraran per art de màgia, el futur d’una societat és el seu capital humà, i aquest capital es basa en l’educació, i si aquesta fa figa el resultat de tot plegat no pot ser gens engrescador.


dijous, 16 de setembre del 2021

L'Escala (II): Cadaqués

 De l'Escala a Cadaqués


El Port


















Km 0: la taula de conversa arranca amb una pota menys (Junts)



La taula s'ha posat en marxa. Això, ja és un èxit. Malgrat tot, sempre hi ha un començament, potser molt tímid, poc engrescador, però això és millor que el art.155, que vàrem votar els del PSOE. Ningú pot esperar que a la primera reunió hi hagi acords de màxims. Tot va per llarg. A més, el executiu central, malgrat les declaracions del propi Sánchez, té a sobre la judicatura més extrema. Ja se sap que a Madrid, però també a la Generalitat, molts volen que aquestes reunions fracassin. Per la dreta extrema, parlar en sempre sinònim de rendició. Parlen en termes de guerracivilista, d'enemic de la pàtria. Ningú a d'esperar grans resultats, però això és millor que el 155.