Sud-àfrica: Commemoració agredolça!

 

El dia 27 d'abril de 1994 van haver les primeres eleccions amb sufragi universal, a Sud-àfrica. El règim de  l’apartheid queia definitivament. Un règim què EE.UU va voler apuntalar fins l'últim segon. La figura de Mandela va ser la referència política i moral del nou règim. L'abisme entre blancs i negres era enorme. Desprès de tot aquest temps, Sud-àfrica no acaba de sortir del seu particular pou. Malgrat tenir riqueses enormes -matèries primeres: platí, crom, manganés, titani, or, vanadi, ferro, cobalt, fosfat i urani-  la pobresa segueix estesa fins a un 40% de la població. Les diferències entre blancs i negres segueix sent massa dolorosa. El 9% de les feines millor pagades son dels blancs i el 80% de les pitjor pagades son per negres. Existeix una classe mitjana que ha crescut al ritme de la democracia. Llavors, on va a parar aquesta riquesa? La clau, és el sistema polític, en mans de l'ANC (  Congrés Nacional Africà). Un dels problemes greu que hi ha son els seus mandataris. Un part dels dirigents polítics s'han convertit en milionaris! Corrupció, mala gestió.

La pobresa extrema també es noticia

 

La Jéssica –el cognom no ha transcendit– i Munir Bakhatafdil, van morir asfixiats en unes barraques a Montcada i Reixac. Sembla que ara l’alcaldessa de Montcada Laura Campos, es vol treure de sobre aquest incident. Des de fa moltíssim temps hi ha hagut barraques a la llera del riu Besos. Gitanos i no gitanos (migrants) han acampat per els voltants del riu. Des de el tren (Renfe) és pot veure. Es responsabilitat de totes les Administracions lluitar contra aquesta exclusió social que porta dècades. El invisibles es fan “problema” quant passen desgracies com aquestes. Llavors tothom córrer per traueres de sobre responsabilitats i demanar els altres ajuts. La marginació social no es un problema emocional –vulnerables-, sinó de classes socials. Tenien fills, però estan sota tutela de la DGAIA, “per desemparament i no per indicadors de pobresa”. La pobresa té un componen econòmic importantíssim, però també, social i cultural. I es clar, també personal. Potser un desastre tenint-ho tot, a més raons, si no has tingut mai res.  Mentre tots son lamentacions, els desnonaments segueixen el seu camí destructiu per la vida de les persones que no poden pagar el llogar o les hipoteques que hipotequen vides. 

Nit de Reis (2022)

 

Avui és nit de reis. Amb la pandèmia, tot queda una mica tocat, inclòs aquesta nit. Una nit de màgia es deia. Per els menuts ho és. Hi no cal grans regals, ni res per l’estil. Això si, és necessari una mica de ganes per fer d’aquesta nit, una nit especial. Ara es parla de emergències de tots tipus. Pobresa infantil, això és una aberració conceptual. El que hi ha es gent pobre, bé perquè no té feina i no hi cap xarxa d’ajuda social, o està atur, i les prestacions no li arriben a final de mes. El drama actual, es que el sous estan congelats des de fa dècades i en canvi, el cost de la vida ha pujat, i sort que hem estat sense inflació, fina ara, gràcies a les elèctriques. Sous baixos, preus del habitatge impossibles d’assumir, i un sistemàtic cant de sirenes perquè compris en el que no et fa falta. Això requereix prendre consciència del teus propis límits. Les estadístiques diuen que l’atur a baixat aquest últim any. Es una bona noticia, però cal mirar-s’ho en perspectiva, perquè la precarietat laboral es enorme, i les condicions laboral son molt pitjor que a la dècada dels vuitanta.

El neoliberalisme actual, ha trobat en la imatge del “empresari de la pròpia vida”, el subjecte ideal, per transformar les relacions laborals. L’atomització dels treballadors, sense afiliats als sindicats, on tot es provisional i precari, menys el propi capitalisme, que al inici de la pandèmia, semblava que podia entrar en un col•lapse imminent, per què com la roda del hàmster, cal que rodi, la producció per la producció. Ara la roda es troba en marxa. Sense una esquerra amb idees de futur, l’únic que sembla assegurat, es que l’economia va cap a un model, no de economia de competència –potser a nivell local, té sentit-, sinó a un model d’oligopolis i monopolis. I a l’altra banda, els consumidors, que s’han menjat els ciutadans. 

    

Desnonaments criminals

 

Avui escoltant la ràdio, t'ha assabentes què la llei contra els desnonaments, què té excepcions, pràcticament impossibles per la majoria de la gent, no entra en aquesta excepcionalitat, el cas de gent gran, amb pensió de nivell rus, què no té gent al seu càrrec, aquests no estan protegits per la llei. Així, si tens 80 anys, sol, amb 500 € mensual, i no pots pagar el lloguer, et vas al carrer, gràcies a la Llei. El Jutge i la policia estan al servei de l'entitat de crèdit que prèviament hem rescatat entre tots. Sort què vivim en el millors dels mons possibles! Si imaginen viure en un mon encara pitjor? Sembla que anem a tota velocitat cap aquesta direcció. 

No vivim en el millors dels mons possibles (EE.UU)

 

Les imatges sempre son les mateixes. Gent pobre que intenta creuer fronteres per una vida millor. I al altre costat agents del govern -de qualsevol govern- intentant impedir-ho. Imatges que evoquen al contemplar aquestes escenes pròpies de temps foscos, però que amb la globalització, serà el pa nostre de cada dia, mentre la riquesa sigui tan selectiva.  Les polítiques immigratòries semblen calcades, la retòrica es diferent, ja sia de Trump o Biden, de Rajoy o Sánchez, però els pobres a més tenen que suportar les humiliacions per ser pobres. I no, els EEUU no és el país escollit per Déu, ni l'altre extrem del món l'odia per el seu estil de vida, perquè una part de la seva població (11,4%) viu en condicions de pobresa a gravada per l'opulència dels diners i les ostentacions dels rics.

Morir de fred

 

Morir de fred en l'anonimat més absolut és el que passa quan ets pobre i sense sostre. Aquesta serà la tercera víctima que ha deixat aquests dies tan freds  a Catalunya. És parlà de pobresa de tots tipus, energètica, infantil, llars vulnerables, totes aquest eufemismes, expliquen la mateixa història. Què el nostre sistema econòmic, el capitalisme, et deixa tirat al portal de qualsevol edifici, sense possibilitats de reacció. Quan és parlà de vulnerabilitat, s'ha està traslladant a les persones concretes la responsabilitat de el què els passa. Alliberant al sistema econòmic i polític de qualsevol responsabilitat.  Els salaris baixos i precaris, els preus de la vivenda i els lloguers per els núvols, no fan més que posar pals a les rodes d'aquells què estan patint les conseqüències de la crisis econòmica, si a més s'ha afegeix, què no tinguis papers perquè et consideren il·legal (perquè ets pobre), llavors, estàs perdut. 

I què fan les Administracions? Jo diria què massa poc. Moltes paraules, masses, i poca cosa més. Les entitats que intenten ajudar estan desbordades, penso en Arrels, per exemple, també Creu Roja, el banc d'aliments. No potser què el sistema dreni diners per mantenir a un rei emèrit milionari, i no siguem capaços d'ajudar a aquells que realment ho necessitant. 

Sense sostre

 

Què es pot dir d'aquestes noticies? A les grans ciutats, per exemple, Barcelona, hi ha massa gent vivint al ras, sense sostre. Amb el fred extrem d'aquests dies, el perill per aquestes persones és ben real. Què fa l'Administració amb aquest problema? El problema de fons, és la precarietat extrema d'una part de la societat. La marginalitat no és producte de una voluntat pròpia, arribes aquestes situacions, perquè el sistema econòmic -capitalisme- et fa fora del sistema. Si us plau, no criminalitzen, encara, a les víctimes. La marginalitat, té moltes causes, però culpabilitzem sempre els mes dèbils. Així, no calen buscar responsables. Quan ens fiquem al llit, ben calent, a les nostres ciutats, hi ha persones que no tenen on anar. On estan els serveis que paguen entre tots amb els impostos? Per què a Barcelona, es gasten més de 10 milions d'euros em propaganda. Potser caldria invertir-ho en alguna cosa més que eslògans buits. També la Generalitat, tindria assumir responsabilitats, la Taula del Tercer Sector, porta temps criticant la falta de finançament.  I per suposat, l'Estat què deuria per vetllar per els més dèbils, sempre està amb altres assumptes. Cap dimissió per aquests fets? La pregunta no vol ser retòrica, però ... ara si, ara tenen l'excusa perfecta, estan lluitant contra el Covid-19.