Ja fa una setmana que el volcà de La Palma ha fet canviar la vida de cents de persones. L’espectacle de foc i cendra l’hem vist per TV com si fos un mer espectacle. Les TV que sempre volen pujar el share s’han deleix per fer-nos veure les destrosses, les cares de desesperació d’aquells que ho perden tot. S’ha parlat fins l’extenuació, hem après el llenguatge dels geòlegs, ara parlar de “colada” ja s’ha fet quotidià, hem vist, en fi, el que pot fer la natura, sempre inhumana, aliena al dolor de la gent.
L’únic positiu de tot això és que no hi hagut cap dany personal. El problema son els danys materials. Les Administracions corren a fer-se la fotografia, però després s’obliden de donar els diners. A més, les assegurances son molt mesquines a l’hora de pagar. Com els diners tenen un objectiu finalista, això vol dir, que si no es gasta per l’objectiu establert, per exemple, la casa, i t’ho gastes en altre cosa, tindràs que retornar els diners, però el problema es que aquesta gent que s’ha quedat en res, com pensen que han d’anar a viure? Amb quins diners tindran que fer front a les despeses? Poden trigar a pagar fins a sis mesos com a mínim, llavors, com pensen sobreviure? Es molt fàcil anar a predicar que tot anirà be, i desprès el silenci.
Veure caure l'església de Todoque es un espectacle plàstic, però allà no viuen les persones, quant el volcà comenci a apaivagar-se, llavors, les televisions marxaran, perquè l’espectacle té que continuar algun altre lloc. Llavors, si que començarà el veritable drama.
