Viatge a Vietnam i Cambodja: Ciutat Ho Chi Minh- Mekong (My Tho) (II)

II

My Tho

 A la vora del riu, hi ha l’entrada els vaixells que porten els turistes pel riu Mekong. Al pujar al vaixell calia fer equilibris. El riu és enorme, d’un color terrós, fruit de les pluges de la setmanes anteriors. Restes de plantes aquàtiques  floten lliurament pel riu. Moltes embarcacions transporten tota mena de contenidors, ves a saber on.  Hi ha tota mena de peixos i piscifactories. Un dels producte estrella és el panga, i el peix gat, que per la sobreexplotació està en perill d’extinció. Cal recordar que el riu té 4750 km de longitud, és el tercer riu més llarg d’Àsia.

No hem anat a cap pagoda ni temple o tomba. En canvi si hem anat cap el canal Xep a Ben Tre (terra de cocos). La idea era veure com algunes famílies és guanyen la vida amb el turisme. Hi ha una mena de fascinació per fer d’antropòleg d’estar per casa. Hem anat a un espai on preparaven té de mel i llima –calia veritablement anar-hi?-. Com a reclam exòtic podies fer-te fotografies amb una serp que feia de corbata vivent. Ha tingut molt d’èxit. 

Exhibició floral

Mussaenda

Ixora

Hibiscus Rosa Sinensis Amarillo

Rosa

Tornado de foc

Ruellia simplex

Desprès, hem desembarcat a una plantació de coco. Però el plat fort era la venda de tota mena d’objectes per turistes. La litúrgia de com es prepara els cocos tenia més de ganxo publicitari que altre cosa. Hi havia més gent al costat nostre. Hi havia productes derivats del coco, però també tota la quincalla habitual. Tot prescindible.

Per últim, ens han portat a un altre espai antropològic. HI havia fruita i un grup presumptament folklòric on un grup de “musics” i quatre dones cantants han amenitzat una estona la nostre estada. Per descomptat, al final sempre hi ha el moment per comprar alguna cosa. 

Totes aquestes visites, no calien. No hem aprés cap lliçó de res.  No sé si això és obligatori anar-hi, però hi havien altres alternatives més suggestives (veure el Buda gegant).

Des de el festival musical , hem anat fins un canal d’aigua de color marronós, amb unes embarcacions d’extrema fragilitat, pujar calia fer equilibris molt notables, si queies amb aquella aigua, millor era no pensar-hi. Hem sigut dels primers en agafar la direcció que ens duria fora d’aquest canal, i cap a el Mekong. Les dones que porten aquestes canoes (sampan) feia malabarisme, perquè hi havia que anaven i tornaven dins del canal que era molt estret. 

Una plataforma al costat del riu, esperava la nostre embarcació. Sortir de les canoes ha estat una labor àrdua i perillosa, caure al aigua no era cap opció. Una vegada hem omplert l’embarcació hem anat a dinar.  

En realitat hem anat a un macro menjador al aire lliure pleníssim de turistes. Teníem l’espai reservat. Un ventiladors atrotinats han fet la seva feina. El local tenia unes lones que resguardaven d’un sol molt enèrgic.  Un dinar que començava amb una sopa, el plat exòtic del dia, un peix a la brasa que una senyora molt eficient ens ha preparat un rotllos amb una mena de paper film, però semblava més de plàstic, que tenies que remullar perquè l’efecte era una mica estrany. Desprès uns rotllos normals i uns llagostins (1 per cap), i arròs per acompanyar. I com a culminació del àpat, fruita del temps. 

Pez oreja de elefante 

(Cá tai tượng chiên xù)

Protestes a l'Iran

 

La fotografia és suficientment explícita per no fer més comentaris dels que cal. Aquest gest a l'Iran, té com a castic la pena de mort. Si a més, sumes que és una dona, que no porta el xador, que vesteix al mode occidental, llavors, és una espia de la CIA. Si poguessin assassinar dos o tres cops, ho farien. 

PD: A Espanya, cremar la fotografia del rei, fins fa molt poc, era un delicte. La Sentència del TEDH, deixa sense efecte aquest acte de llibertat d'expressió. 

Trump transforma Veneçuela en un casino

 

La reunió de Trump amb les petrolieres, dona fe de l'espoli que patirà Veneçuela. Repsol també estava a la taula. Estaven avalant el pirateig. Trump li importa un rave la gent de Veneçuela. S'ha apoderat sense que hagués necessitat de lluitar per els carrers de Caracas. No ha necessitat controlar militarment els pous de petroli. Els mateixos veneçolans -l'oposició no compte-, s'ha prestat ràpidament a  gestionar els interessos de la Casa Blanca. Ara diu que necessita urgentment Groenlàndia. Si ho fa, sembla que tothom li vol donar la raó a aquest boig que ha descobert que el món està governat per pusil·lànimes que no volen emprenyar aquest psicòpata investit d'Emperador. L'OTAN arriba a la seva fi. Què pensen fer la UE? Trencar relacions amb els EUA? Expulsar a les companyies nord-americanes? Imposar-los aranzels del 100%? La resposta és que com Groenlàndia queda lluny, molt lluny, el millor és que s'ho quedi ell. No sé que farà Dinamarca. Però a hores d'ara, saben que estan sols, i que ningú farà res per ells.

 

Art i musica: Sir Luke Fildes (1843-1927)

 

Sir Luke Fildes

Viatge a Vietnam i Cambodja: Ciutat Ho Chi Minh- Mekong (My Tho) (I)

 Dia 10

Mekong- Han Loung –Ben Tre- Ho Chi Minh

Avui sortíem a les 7:30h. Un esmorzar amb pa torrat i un caputxino. La melmelada molt bona. Hem agafat l’autocar des de l’hotel New World Saigon Hotel fins a My Tho (a la ribera del Mekon). Hi ha uns 75 km de distància i la durada és aproximadament de 1:30h. 

Ciutat i camp

La CT01, és la via més ràpida, és de peatge. El recorregut va passant per diferents paisatges humans i camps de conreu. A la sortida de Ciutat Ho Chi Mihn, un canal d’aigua bruta ens acompanya una bona estona. Les voreres es reconverteixen en parades de comerç al detall microscòpic. 

I desprès, apareix el camp, amb conreus d’arròs i un paisatge agrícola on el verd predomina a banda i banda de l’autovia. 

    

Hem passat a prop d’un complex manufacturer e industrial, més a prop de My Tho que de Ciutat Ho Chi Minh: 

-VINLONG STAINLESS STEEL (VIETNAM) CO., LTD (Acer industrial)

-Công ty Khoa Học Kỹ Thuật YongJin Việt Nam (Empresa de fabricació de bobines y Làmines d’ acer inoxidable.

-Apache Footwear Vietnam II (fabrica d’Adidas, on treballant més de 4000 persones)

Com anàvem per l’autovia, m’ha semblat veure espais per que els treballadors pugin dormir, en barracons enormes. No semblava massa confortable, però potser era un altre cosa. Per un sistema nominalment comunista, no en puc imaginar que la propietat dels  mitjans de producció no siguin del Estat i en canvi siguin de propietat privada, perquè llavors, com justificar el règim polític? Segur que a Ho Chi Minh, li esclataria el cap al veure la contradicció. En aquest paradís capitalista, segur que els sindicats estan prohibits i qualsevol vaga és un delicte de lesa majestat. El pitjor és que bona part d’aquesta producció omple les prestatgeries dels nostres magatzems a Occident. 

Si per autovia el tràfic és lent, per carreteres convencionals, encara és més lent. Hem arribat a My Tho, la ciutat més important d’aquesta zona. De fet no hem vist My Tho, hem anat directament agafar el vaixell que ens ha portat per el riu Mekon*. Molt a prop de My Tho,  es troba un dels Temples més important de Vietnam, Vĩnh Tràng Pagoda.

Vĩnh Tràng Pagoda

Una mica de història:

“A la dècada de 1860, Mỹ Tho, juntament amb Saigon, va ser una ciutat estratègica important durant la campanya colonial francesa cap al Vietnam. El 1862, la captura de Mỹ Tho per part de França es considera la conclusió de l'establiment de la colònia francesa de Cotxinxina , un desenvolupament que va inaugurar gairebé un segle de domini colonial francès al Vietnam. Durant el període de colonització, l'economia va continuar prosperant, atraient més immigrants, principalment de Teochew i Minnan de la Xina continental*.”

Viatge a Vietnam i Cambodja: Hoian -Ciutat Ho Chi Minh (II)

II

Desprès del Museu de Guerra, hem fet un tomb amb l'autocar pel centre de Ciutat Ho Chi Mihn. De fet és tot el que hem vist d'aquesta ciutat. També hem estat de pega perquè la Catedral de Notre-Dame, està en obres i amb les bastides no és veia res. Al cost és troba l'edifici de Correus, avui transformat en un tenda gegantina, plena de turistes, a part del serveis de correus. Encara pots comprar segells per enviar cartes des de Saigon! 

L'edifici pertany al restaurant anomenat Hum Lounge

Catedral de Notre Dame

Correu

Una mica de historia:

 "Situada davant de la catedral de Notre Dame, a la plaça Cong xa Paris, l'oficina central de correus de Saigon va ser dissenyada per l'arquitecte francès Alfred Foulhoux i construïda entre 1886 i 1891.

L'elegant edifici presenta ornaments espectaculars en forma d'un gran rellotge i ornaments amb els noms d'importants científics. Si us ho podeu creure, el to brillant actual de l'oficina de correus va ser una solució després d'una capa de pintura encara més brillant quan l'edifici va ser renovat el 2015.

Uns impressionants sostres amb volta i un enorme retrat de Ho Chi Minh impressionen en entrar. Flanquejant l'entrada hi ha dos mapes originals, un de Saigon i els seus voltants (1892) i l'altre de les rutes telegràfiques del Vietnam del Sud i Cambodja (1936)*".

Al costat de la Catedral

Desprès hem anat al hotel New World. Un hotel espectacular, amb un hall impressionat. I malgrat tot, la dutxa, per exemple, no esta gens resolta. Acabaves esquitxant-ho tot. L’habitació és funcional, es a dir, impersonal, podries estar en qualsevol lloc del món i no tindries ni idea de quin país et trobés. Això és el triomf del turisme global.

Hall del hotel

Anant cap el vaixell

Com el trànsit a Saigon (ho escrit així per abreviar) és molt complicat, sortíem amb temps, eren les 18:45. Anàvem al port a un sopar de gala. Un sopar molt entretingut, sobretot, perquè hem estat parlant amb un company que també estava interessat  amb la literatura. Potser he xerrat massa. Des de el vaixell que s’ha passejat per la ribera del riu Saigon, hem pogut gaudir del espectacle del seu skyline (panorama urbà), que per cert, és impressionat. 

El vaixell

Skyline Ciutat Ho Chi Minh

Edificis enormes plens de llum i torres amb pantalles que donaven l’aspecte de la pel•lícula Blade Runner i el futur, que és ara, ací a Ciutat Ho Chi Minh.  I malgrat tot, tens la sensació que tanta llum no és més que un miratge. El seu model, al estil xinés, capitalisme en l’àmbit econòmic i comunisme (però quin?) en el polític, dona idea de l’esquizofrènia que pateixen desprès del col•lapse de l’antiga Unió Soviètica. Si tot és privat o quasi, llavors que garanteix l’Estat?  Si no  dona els serveis com sanitat, educació, cura dels més vulnerables, nominalment, estan coberts, però el servei no es gens eficient; que pot garantir?

Hi el sopar? Discret, sopa, carn, aquesta es podia menjar i postra, panacota.  Deuen pensar que aquest postra satisfarà l’ànsia dels turistes occidentals. A la sobretaula, per fi!, hem estat intercanviant gustós literaris, amb un exercici rapsòdic força entretingut i sobre tot molt agradable.

Desprès el vaixell ha tornat el seu punt d’origen. Hem desembarcat i cap el hotel (22h). El trànsit era força fluid i hem arribat sense cap complicació. Ara son les 23:30 quan estic acabant d’escriure  tot això. Demà anem al riu Mekong. Ja visualitzo a Robert de Niro i Christopher Walker (El caçador) ficats en aquelles gàbies de bambú dins del riu, i el poc amable oficial nord-vietnamita, cridant-los. De fet, què feien aquells soldats a milers de kilòmetres de casa seva? Veritablement, estem fets amb les imatges que hem viscut al llarg de les nostres vides.