Viatge a Vietnam i Cambodja (4. Dinar, berenar, carrers i sopar)

Dia 4   Hanoi 

Hem anat a dinar al restaurant Viet Rice Essence. Un lloc per turistes, una carta  amb vietnamita i anglès. Masses plats, per compartir a la taula. Els postres, pràcticament a tot arreu, ha estat fruita del temps. Síndria, pinya i fruit de la passió. Almenys era colorit. 

Decoració interior

(Una representació massa idíl·lica)

El guia ha donat un paper important a la demostració del cafè ou. Sembla que a Tic Toc s’ha fet viral –expressió que retrata una època-. El lloc es diu Hanoi Coffer Culture. Un edifici estret, dins l’estructura és de maons. Hem pujar per unes escales recargolades al primer pis. En un espai massa petit, han fet una demostració de com ho fan. A les parets hi havia fotografies antigues que il•lustraven un Hanoi del passat. També calia la possibilitat de comprar cafè vietnamita, amb una cafetera molt simple, per fer-ho. Qualsevol ocasió és bona per fer negocis. Si he de dir la veritat, aquesta “experiència” era sobrera, potser a molts dels companys de viatge els va encantar.

  

Fotografies de l'antiga Hanoi

Vista parcial del local

(la seva localització podria ser qualsevol lloc del món)

Sortir del local, amb el cafè ou dins de la panxa, i un petit passeig pels carrers fins al hotel, no quedava massa lluny. Eren les 17:30, hi havia una riuada de motocicletes, les voreres plenes, s’havia anant fent fosc i cada vegada que teníem que creuar un carrer era una odissea, ningú para quan veuen un vianant. No es pot veure tendes, ni res perquè tot està col•lapsat, gràcies a les motocicletes aparcades de forma marcial fent impossible caminar per les voreres. Fum, soroll, perill, les motocicletes van en totes direccions, en definitiva, val com experiència, però és massa estressant. 

Treballant a tothora

A les 19:15 hem sortit del hotel cap a el sopar. El restaurant era el Ha Thanh Mansion. Un altre lloc per turistes. Un lloc elegant, però el menú, malgrat que els primers plats donaven esperances de millorar, els últims no han estat gens reeixits. Una vedella difícil de mastegar i un postra estrafolari com aigua, mel i tofa, ufff! No calia.

Aquestes verdures !!!

El gerro per fer bonic tenia millor aspecte que el postra

Com a resum general del plats que hem menjat a Hanoi, res millor que acabar amb un vídeo d'una de les nostres companyes de viatge.

* M.P.

A l’hotel he començat a escriure la crònica del dia. Demà marxàvem cap a la Badia de Halong, calia fer les maletes. A les 19:15 anàvem a sopar.  Hem tornar al hotel, he acabat d’escriure, la memòria és molt fluixa, ara son les 10:20. Demà anirem a un dels llocs emblemàtic de Vietnam.

Viatge a Vietnam i Cambodja (4. Monuments)

 Monument a Ho Chi Minh

Desprès hem anat  a veure l’altre símbol del país, el Mausoleu d’en Ho Chi Minh (1975). Hem fet cua per, hi havia molta gent. Hem passat per un control de seguretat. Una explanada per les desfilades militars omplia tot l’espai disponible. Un espai gegantí per demostrar físicament el poder del règim. El Mausoleu  és un edifici lleig, no és aquest el seu propòsit. El nostre guia Tú, va aprendre castellà a Cuba, en els intercanvis que feien  a l’orbita comunista. Ell va fer una hagiografia del personatge (1890-1969), massa ensucrada, plena de tòpics del pare de la pàtria. 

Accés al Mausoleu

«Les diré ahora qué me parece. Estoy dispuesto a reunirme con Ho Chi Minh en cualquier  momento, en un hotel agradable, ante una comida agradable, para sentarnos y hablar para resolver esta cuestión*.» (Gener de 1968, Lyndon Johnson)

Monument els herois de guerra 

Per descomptat, aquella reunió no és va fer mai. I si... s’hagués fet ? No podem esbrinar quin rumb hauria estat els esdeveniments històrics, potser s’haurien estalviat una guerra i la mort entre dos i tres milions de persones.

Plafons de propaganda

(El yin i el yan)

Al Mausoleu, no es pot entrar. Uns guàrdies uniformats donaven fe de la importància del lloc. No és podia trepitjar la vorera on està el Mausoleu, et cridaven l’atenció. Feia calor. A l’altre costat de la plaça hi ha l'Assemblea Nacional de Vietnam i Bac Son Monument, dedicat els caiguts a la Guerra. No vam arribar a anar. De fet, la Guerra de Vietnam, la van retrobar al Museu que hi ha a la Ciutat Ho Chi Minh (Antiga Saigon).

Palau d’Exposicions

Van anar cap el l’Antic temple budista, al costat d’un edifici estil socialisme real, el Palau d’Exposicions sobre Ho Chi Minh. La pagoda és diu del Pilar Únic. Els francesos, van destruir el temple, ha sigut reconstruït. 

Recomanacions musicals

 

Viatge a Vietnam i Cambodja (4. Temples)

 Pagodes

A les 8:45 era l’hora de sortida per conèixer la capital d’aquest país que ha patit l’ocupació francesa com nord-americana*. No hauria dit mai que visitaria Hanoi. Bona part dels noms de la geografia vietnamita la vaig conèixer, com molts de la meva generació a la TV, mentre es desenvolupava la guerra del Vietnam. 

Pagoda Tran Quoc

A l’hora prevista agafàvem l’autocar per fer el circuit establert. Primer hem anat a la pagoda de Tran Quoc, al costat del llac que sembla un mar. Hi havia boirina i els edificis llunyans semblaven figures retallades i difuminades, millor dit, semblaven fantasmagòriques, com sinó volguessin destacar. 

                       *

“Situat a la vora del Llac de l'Oest de Hanoi (Vietnam) i amb un llegat de més de 1.500 anys, la Pagoda de Tran Quoc ostenta la distinció de ser el més antic de la capital. Establert inicialment com Khai Quoc, que significava “Fundador Nacional”, durant el govern de l'emperador Ly Nam De al segle VI, va adquirir més tard el seu nom actual, Tran Quoc, durant la dinastia Tran al segle XIII.

L'arquitectura de la Pagoda de Tran Quoc, adornada amb tons daurats i ocres antics, emana un aire de grandesa a temporal, i la seva característica més cridanera és la majestuosa torre de lot de 11 pisos. La Pagoda de Tran Quoc no és només una fita històrica; també és venerat pel seu profund significat espiritual que ha perdurat durant mil•lennis, el que ho converteix en un destí de visita obligada per als viatges que busquin submergir-se en el ric patrimoni cultural del Vietnam**.” 

*

 “També hi ha molt simbolisme budista al temple de Trấn Quốc. La roda de vuit radis és el símbol del budisme perquè representa el Noble Camí Òctuple. A la pagoda de Trấn Quốc, hi ha moltes estàtues de flors de lotus. Aquestes simbolitzen la puresa de la ment, el cos i la paraula. La flor de lotus també simbolitza la il•luminació i l'assoliment. El mur de pedra al costat de la pagoda té múltiples talles de flors de lotus gravades a la pedra. Les talles expressen la bellesa de la natura al Vietnam***.” 

 

A la Pagoda hi havia una pila de turistes. És el preu de la democratització dels vols low cost  i les diferència del nivell de vida entre nosaltres i la gent d’aquests països. Què sabem nosaltres de Buda, del que això representa? En un món on els déus s’han ocultat, en el millors dels casos, quina mena de sentit pot tenir pensar  comprendre la religiositat de la gent d’aquestes conrades? Eric Fromm(1), va populaitzar la diferència entre l’Occident i l’Orient en l’expressió de Tenir o Ésser*. Aquestes dualismes son sempre simplificadors, però toquen una veritat en forma d’enfrontar-nos al món i a nosaltres. Per descomptat, nosaltres hem optat per la primera opció. Ens hem venut l’ànima.

Temple de la Literatura (un nom sorprenent). 

Planell

“Văn Miếu ( vietnamita : Văn Miếu , chữ Hán : 文廟[ 1 ] [ 2 ] ), traduït literalment com a Temple de la Literatura , és un temple dedicat a Confuci a Hanoi , al nord del Vietnam . El temple va ser fundat i construït per primera vegada el 1070 en l'època de l'emperador Lý Thánh Tông , i va acollir l' Acadèmia Imperial ( Quốc Tử Giám ,國子監), la primera universitat nacional del Vietnam, del 1076 al 1779. El 1803, l' acadèmia es va traslladar a la nova capital de la dinastia Nguyen a Hue.

El Văn Miếu és un dels diversos temples del Vietnam dedicats a Confuci , savis i erudits. El temple està situat al sud de la Ciutadella Imperial de Thăng Long . Els diversos pavellons, sales, estàtues i esteles de metges són llocs on es duen a terme cerimònies d'oferiment, sessions d'estudi i els estrictes exàmens del Đại Việt . El temple apareix al revers del bitllet de 100.000 đồng vietnamites . Just abans de la celebració de l'Any Nou vietnamita de Tết , els cal•lígrafs es reuneixen fora del temple i escriuen desitjos en Chữ Hán . Les obres d'art es regalen o s'utilitzen com a decoració de la llar per a ocasions especials(4).” 

Al Temple, hi havia un acte social, noi i nois d’uns quinze anys feien una mena de fotografies de grup i també individuals, tots amb vestits per l’ocasió. Una cerimònia de final de curs. Al lloc era adequat en extrem, al ser la seu de la primera universitat del Vietnam. Tota l’estructura de l’edifici té una simbologia especifica. L’explicació que es dona a la wikipendia és suficient per fer-se’n una idea. Com La universitat era preparar els futurs mandarins (funcionaris) calia aprendre de memòria Els Quatre Llibres. Al tercer pati, hi ha cinc, està les esteles de pedra, construido sota el reginat de Le Thanh Tong. Hi havia 116 esteles de tortugues de pedre. “ La tortuga (Quy, 龜) és una de les quatre criatures sagrades de la nació; les altres són el drac (Long, 龍), l'unicorn (Lân, 麟) i el fènix (Phượng, 鳳). La tortuga és un símbol de longevitat i saviesa. La forma i la mida de la tortuga van canviar amb el pas del temps.”.  Sota el domini colonial francès, el Temple va enregistrat com a Monument Històric al 1906. Entre el 1945-1954, els francesos van destruir parts del temple, per fer-ne un hospital, el Saint Paul. Una part considerable d’esteles van ser destruïdes. 

Tots els patis estaven plens de jovent amb vestit de gala i també escolar. Una barreja de modernitat, tots i totes fent-se selfies, els pares, pel mig. Al quart pati és on es feien les fotografies, imagino de les classes. Tots riallers i  eufòrics. Tenint en compte el que va dir en Tu, el nostre guia, devien ser l’elit de partit així com pròspers nous rics. 

Temps d'assassins o l'estat d'excepció com a norma

 

El nostre temps, aquell en que el comunisme havia sigut vençut per la força del capital, ara, és mostra com el temps d'assassins*. Putin lidera l'ànsia de tornar a ser un potència militar, mai ha estat una potència econòmica i menys tecnològica. L'autodestrucció de l'antiga Unió Soviètica, ha tingut l'estrany efecte, de reconvertir-se en una Rússia imperial, de la mà del petroli i el gas. Però el paper internacional, s'ha girat cap a altres actors, en primer lloc, Xina. Els EEUU, de la mà de Trump, ha creat les condicions perquè la teoria del caos, "  Aquest model dibuixa un món en ple col·lapse, en què els països s’adapten al desordre per sobreviure, sense ètica ni moral, i amb la guerra com a norma, ja no com a anomalia" (Ara.cat, 20/12/25). Envair països, s'explica a través de mentides per consum intern. I quan això resulta absurd, llavors, és parla de recuperar imaginaris escenaris a reconquerir. De fet, la força de les armes ho és tot. 

El cas dels EEUU de la mà de Trump, ha donat carta de normalitat, a tots els assassins que hi ha al cap davanter de molts països. Trump, enveja els dictadors. Sense cap trava per exhibir el menyspreu per les lleis internacionals ni els acords subscrits per els anteriors govern, arruïnant la seguretat jurídica. Ara el que compte és la violència sense pal·liatiu. El cas d'Israel és paradigmàtic. Un genocidi que per Trump el considera una amic de la humanitat. Assassinar indiscriminadament a tota una població civil (Gaza), s'ha convertit en el nou estàndard del temps en que vivim.

Putin amb el recolzament de Trump, fins que convingui, pot amenaçar a l'UE. La capacitat russa a Ucraïna posa molts interrogants sobre la capacitat militar del invasor. Sembla poc realista que vulgui obrir altres fronts. Però, estem parlant de personatges criminals, sense cap escrúpol ni moral. Tots ells, han perdut el sentit dels límits. Allò que els grecs anomenaven hybris. L'UE volem ser comerciants, no volem problemes, l'era del imperalisma, dos guerres mundials, holocaust inclòs, pesa molt en la consciencia europea. Hem viscut des del final de la Segona Guerra, sota el paraigües nord-americà. Ara Trump, ens ha dit, que això s'ha acabat. Què hem de fer? 

No estem preparats com a UE per la guerra. Semblava que el perill era el terrorisme, però ara, l'escenari ha canviat. L'antic amic americà ja no és fiable, i sobretot, Trump ens recorda que ell no vol ser fiable. Rússia veu una revenja contra l'UE i la seva absorció d'antics països satèl·lits a l'esfera occidental. L'OTAN ha demostrar les limitacions pròpies dels països que la componen. El Regne Unit i França, posseeixen armes nuclears. La resta, Espanya inclosa, disposa d'armes convencionals. Sembla que un món hobbessià torna o potser l'estat d'excepció d'un Carl Schmitt o la figura del bosc fosc de Cixin Liu. En tot cas, sembla que la democracia no és benvinguda al nou desert del real. 

Art i musica: Lovis Corinth (1858-1925)

 

Lovis Corinth

El llop i la UE (porquets)

 

Com en el conte, Putin és el llop. La UE, vol que tot s'arreglés sense que calgués fer res. Però Ucraïna és l'excusa. Ara Putin/llop vol  “Alliberar els territoris històrics russos (a Ucraïna)”. És a dir, vol Ucraïna tota sencera. La UE no vol ni sap com parar a Putin. L'únic que podria fer-ho es Trump, però aquest prefereix abans Putin que a Zelenski. Per tant, mala peça al taler. Les pèrdues humanes i materials del combatents russos son enormes. També a Ucraïna*. El factor temps és determinant per aquesta guerra d'invasió per part d'un Putin que veu en la guerra l'oportunitat de perpetuar-se indefinidament al poder. La divisió europea atiada des de Washington i Moscou, genera desconfiances entre els socis, Eslovàquia, Bulgària y Hongria. La UE no té cap pla per Ucraïna. Com sempre en aquests casos, els ucraïnesos estan sols i no  poden esperar res de la UE. És la nostra manera de (no) fer política internacional.