Monument a Ho Chi Minh
Desprès hem anat a veure l’altre símbol del país, el Mausoleu d’en Ho Chi Minh (1975). Hem fet cua per, hi havia molta gent. Hem passat per un control de seguretat. Una explanada per les desfilades militars omplia tot l’espai disponible. Un espai gegantí per demostrar físicament el poder del règim. El Mausoleu és un edifici lleig, no és aquest el seu propòsit. El nostre guia Tú, va aprendre castellà a Cuba, en els intercanvis que feien a l’orbita comunista. Ell va fer una hagiografia del personatge (1890-1969), massa ensucrada, plena de tòpics del pare de la pàtria.
«Les diré ahora qué me parece. Estoy dispuesto a reunirme con Ho Chi Minh en cualquier momento, en un hotel agradable, ante una comida agradable, para sentarnos y hablar para resolver esta cuestión*.» (Gener de 1968, Lyndon Johnson)
Per descomptat, aquella reunió no és va fer mai. I si... s’hagués fet ? No podem esbrinar quin rumb hauria estat els esdeveniments històrics, potser s’haurien estalviat una guerra i la mort entre dos i tres milions de persones.
Al Mausoleu, no es pot entrar. Uns guàrdies uniformats donaven fe de la importància del lloc. No és podia trepitjar la vorera on està el Mausoleu, et cridaven l’atenció. Feia calor. A l’altre costat de la plaça hi ha l'Assemblea Nacional de Vietnam i Bac Son Monument, dedicat els caiguts a la Guerra. No vam arribar a anar. De fet, la Guerra de Vietnam, la van retrobar al Museu que hi ha a la Ciutat Ho Chi Minh (Antiga Saigon).
Van anar cap el l’Antic temple budista, al costat d’un edifici estil socialisme real, el Palau d’Exposicions sobre Ho Chi Minh. La pagoda és diu del Pilar Únic. Els francesos, van destruir el temple, ha sigut reconstruït.
