Frases memorables: Francesc Cambó

 

(...) la implantació de la jornada de vuit hores en els moments que tingué lloc, fou una de les més grans bogeries que la Humanitat ha comès en el curs de la història. [...] No tot el sofriment li ve a l'obrer de la duració del treball; no tot el benestar ha de venir a l'obrer de les hores de descans; que en el moment en què un major descans significa una major intensitat en sofriment per un major cost de la vida, no compensat amb augment del salari. La disminució de la jornada és en perjudici i en sofriment de l'obrer* (pàg.291)".  

Hi ha frases que deixen poc marge per la interpretació. A Espanya el govern de Romanones va fer efectiva la jornada de vuit hores el 4 d'abril de 1919. Un dels desencadenants va ser la vaga de la Canadenca al 5 de febrer. En aquesta vaga, a Barcelona, van tenir noms estel·lars com Joaquim Milans del Bosch i Severino Martínez Anido, responsables militars a Barcelona. Una dinàmica d'extremisme per tots el bàndols, va generar un locaut patronal que va fer descarrilar el govern a Madrid de Sánchez de Toca.

La maldat guanya terreny a Israel

 

Matar de fam els nadons a Gaza, no té cap cost per l'Estat de Israel. Ja pot cant Scholz:" No ens podem quedar de braços plegats veient com els palestins es moren de gana". Això és Europa! L'últim baluard de la civilització. Netanyahu és el fill de puta dels EEUU -perdó per l'expressió-. Li donen tot el suport del món. Matar a nadons de fam incòmode a la UE, però no tant per trencar relacions diplomàtiques amb Israel, és el nostre aliats, la democracia dins del infern teocràtic. Gaza espera una nova tongada de destrucció, si per fi, és compleixen les amenaces de Netayahu de conquerir Rafah. No queda pedra sobre pedra, però a ell tant li fa. La UE està a favor dels drets humans, sempre que siguin els drets humans d'aquells que s'ajusten allò que volen, i els palestins, tots i els de Gaza, nadons inclosos no entren en la categoria de víctimes respectables, per això la UE vol guanyar temps, és a dir que morin tots els que han de morir.  Hi ha una dita citada al llibre de Josep Maria Esquirol*  del Talumud que diu així: "El futur del món depèn de l'alè dels nens que van a escola".   Sembla que Netanyahu i tots els que li donen suport -i son molts-, no volen cap futur per aquest nadons gazatins.

Replegament israelià de Gaza

 

L'exèrcit israelià amb un acte de bondat i generositat sense precedents abandona momentàniament Khan Yunis i es replega cap el nord. Per la fotografia que il·lustra la noticia, aquest edificis en peus, demostra la humanitat del exèrcit jueu. També hi ha preocupació perquè aquest edificis pugin ser ocupats per els comandament de Hamàs. L'exèrcit ha generat una onada d'amor entre la població palestina de Gaza. La seva humanitat en el tracta els indígenes ha sigut molt ben valorada per els supervivents. Marxen perquè ara la fam i les infeccions puguin acabar la feina que van començar el gloriós exèrcit israelià.  

El PSC vol oblidar el 1-O

 

Fotografia coral, que demostra que tots ells poden ser intercanviables, per qualsevol i no ho notaríem. Aquest és el problema de les llistes tancades dels partits polítics. Com no tinc una bona visió, no veig ve ni el candidat per Barcelona, ni de cap altre circumscripció. Una fotografia de grup molt llunyana i deshumanitzadora. Desprès, a l'hora de la veritat, hi ha un nom, és Illa, un candidat tant poc atractiu per el seu tarannà gasiu, què amb un lema encara més gasiu, dona molta mandra anar a votar per ells. De fet el PSC és la terminal pedrosanchista de Madrid. Diu el seu lema: "Ara Toca Catalunya". Fa de mal dir aquest eslògan de campanya, perquè  llavors sorgeix la pregunta, és que no toca fins ara? A tots els partits, caldria preguntar-li'ls amb  quins partits estan disposats a fer pactes i amb quin no. 

   

Recomanacions musicals

 

Musica emotiva y brillant. Como títol del tema, en honor a Ramsès II, la musica flueix amb energia y vitalitat, mínim desplegament de mitjans i màxima sonoritat: Excepcional.

Art i musica: Berthe Morisot (1841-1895)

 

Berthe Morisot

Iran es fa petit davant de Israel

 

Des de l'arribada dels aiatol·làs, a Teheran els  agrada fer funerals multitudinaris, que son els únics que valen la pena. Aquestes multituds no son precisament espontànies. En tot cas, és manifesten per l'assassinat de membres de la Guàrdia Revolucionària a Damasc (Síria), per part de l'aviació israeliana. Israel no és conforma amb massacrar Gaza, amplia la seva oferta de destrucció i mort allà on faci falta.  Iran, una teocràcia de la pitjor espècie -al nivell d'Aràbia Saudí, però en aquest cas, sota la protecció d'EE.UU i la resta de la Comunitat Internacional-, té la costum de fer amenaces que no van enlloc, afortunadament. Això si, tota aquesta Guàrdia Revolucionària, serveix per reprimir a les dones i els dissidents del país. Iran no pot embarcar-se en cap conflicte amb Israel, perquè seria la seva fi, almenys tal com avui la coneixem.  Iran sap que es la guerra, va tenir una amb Irak i alenada per Occident 1980-1988. Sadam Hussein era l'heroi occidental. La xifra de mort entre ambdós països arribà al milió de morts. La diferència de població  a favor de Iran, feia impossible que Irak pogués guanyar-la.

Avui, el règim teocràtic de Iran segueix intacte, mentre Irak, s'ha convertir en un estat en reconstrucció desprès de la seva victòria contra el Daesh, malgrat que encara queden reductes aïllats. Iran necessita fer-se propaganda, necessita un enemic extern per silenciar la dissidència interna. El aiatol·là Alí Khamenei , líder suprem d'Iran, no vol cap enfrontament contra Israel. No és perquè no volguí destruir a Israel, sinó perquè sap que no té els mitjans per fer-ho.  I seria la fi dels aiatol·làs.