"I per acabar de complicar les coses, aviat es va desencadenar un important moviment d'oposició al projecte autonòmic català dirigit inicialment per les diputacions provincials castellanes, que es va estendre i va tenir un gran ressò a la ciutat de Madrid. A principis de desembre del 1918, es va produir importants "manifestacions patriòtiques" de rebuig al projecte català a la capital d'Espanya. El 6 de desembre, els presidents de totes les diputacions provincials de les dues Castelles, i el de la Unión Mercantil de Madrid, lliuraven al president del govern un manifest contrari a la concessió de l'autonomia a Catalunya, i desprès es van dirigir al Palau d'Orient per donar-li'n un de similar al rei*." (pàg.264)
La història del passat permet comprendre els vicis del present. Llegint el que passava el desembre de 1918 i el que ara mateix està passant, Catalunya segueix marcant la política espanyola. A Galicia o a Andalusia, és parla més de Catalunya que no pas dels problemes d' aquestes dues Autonomies. Cambó volia participar en la política nacional, canviar Espanya i transformar Catalunya. No ho va pas aconseguir, perquè a la fi, si parles català ja has begut oli.
Avui ens esperava una llarga tornada en cotxe. Els del IMSERSO que anaven en avió sortien a les 18:20, però els venien a recollir a les 16:15. Festes les maletes hem anat a esmorzar per últim cop al restaurant del hotel. Agafar el cotxe a les 9:00 i cap a l’autovia AP7 cap a Màlaga i Almeria.
Hem passat per llocs coneguts, com Nerja i cap a Almeria i el seu mar de plàstics i hivernacles. El paisatge queda desfigurat i sembla una exposició del escultor Christo Vladimirov Javacheff (1935-2020), ací si és pot dir de què viu la gent i la resposta es l’agricultura intensiva de hivernacles. Un autèntic mar de plàstics creant riquesa, depenent de l’extensió dels hivernacles. Havia moments que plovia amb més o menys intensitat, però poc a poc anava escampant els núvols. Almeria ha sigut terra de secà fins la introducció dels hivernacles a partir de 1963. Des de llavors, no ha parat de créixer en quantitat i diversitat de productes. D’Almeria a Murcia el paisatge canvia ràpidament. Els plàstics deixen pas a arbres llimoners abraçant bona part del paisatge que et deixa veure la AP7.
Hem pres un bocí de truita de patates a l’àrea de Santomera (Murcia). Hem passat al costat de Benidorm i els seus gratacels que semblen la sucursal de Manhattan. Un despropòsit molt normal a l’època de la seva construcció (a partir de la dècada dels seixanta). El règim va apostar fort per el turisme estranger. València i les taronges i Castelló i la ceràmica a més de les taronges.
Hem entrat a la CCAA de Catalunya, casa nostra, i veient el que hem vist, llocs d’estiu com La Ràpita, Cambrils, L'Ametlla de Mar, Salou, Calafell, Sitges, etc., semblen balnearis en comparació amb Màlaga i els seus pobles plens d’urbanitzacions interminables. No vull imaginar-me els estiu a aquests llocs, on deu ser molt difícil desplaçar-te o ficar-te al mar. Hem arribar fins a casa sense cap complicació.
En un mon global, Israel te el poder de la vida i la mort de tota la Franja de Gaza i els seus habitants captius, condemnats a viure entre les muralles externes imposades per Israel i les internes per Hamàs. Ningú vol els palestins, ni a casa seva!
Més de 28.000 morts palestins dels quals més de 8000 nens i nenes i a prop de 65.000 ferits i el món s'ho mira en indiferència. TOTS SON CULPABLES! S'ha dictaminat. Ells son víctimes indignes.
Israel allibera a dos ostatges retinguts per Hamàs des de el 7 d'octubre. Una bona noticia per ells i els seus familiars, una victòria pírrica per el govern extremista de Netanyahu. Com no hi ha possibilitat de informar sobre el terreny, els periodistes estranger no poden accedir-hi a Gaza por ordre del govern israelià, tota les notícies son filtrades per ells. Mentre Netanyahu somia en traslladar a tots els palestins de Gaza al desert egipci. Llàstima que el govern despòtic d'Egipte no els vol ni en pintura. Seguiran morint palestins -assassinats-, si tinguéssim de creure la propaganda israeliana, encara queden 38 divisions del exèrcit de Hamàs! Això voldria dir, que bona part dels 28.000 morts palestins a mans del exèrcit israelià, son dany molt col·laterals. Transcric les paraules de cinisme de Netanyahu que fa oposicions per ingressar amb honors al TIJ. "En una entrevista a la cadena nord-americana Fox News, el primer ministre israelià ha declarat que "queda molt de lloc" al nord de Rafah i que "és allà" on els dirigiran, sense especificar en quin lloc dins de Gaza podrien ser evacuats els palestins que ara s'han refugiat a Rafah."(Ara.cat, 12/2/24)
En un altre lloc, ja vaig dir que fer aquestes marques son purament estratosfèriques per els comuns dels mortals. Per fer-se una idea del què significa, s'ha de pensar que caminant la mitja és de 12 minuts per kilòmetre, corrent a nivell de mitges maratons populars, es de 6 minuts, sols a partir de 5.30 es baixa de las dues hores en mitges maratons. En el seu cas, la mitjana era de 2.52 i 21 km/h. La mort prematura de Kelvin Kiptum, destinat a marcar una època a la marató, per exemple, baixar de les dues hores. Un accident de cotxes, a desfet la vida d'un gegant del esport.
El dia s’ aixecat plovent i nosaltres hem valorat què no valia el esforç per arribar-hi al “Caminito” plovent i amb un terreny perillós, hem decidit anar altra cop a Màlaga capital.
Màlaga capital és una ciutat que no et canses de veure-la. La seva fisonomia mediterrània, els seus carrers, la seva gent –molts estrangers-, una babel on l’anglès és molt present.
Hem agafat el tren –és com si agafessis un metre- amb el nostre bitllet de 10 viatges. Anava ple. Hi havia tres nois molt a prop nostre, parlaven per parlar. A la tornada també tornaven.
De Fuengirola fins a Màlaga-Alameda. És curiós que el noms de les estacions quan entres a Màlaga siguin Victoria Kent, María Zambrano i Màlaga-Alameda fi de trajecte. No sé quanta gent deu saber qui eren Victoria Kent i Maria Zambrano.
Hem sortit de l’estació cap a la Alameda, una avinguda plena d’arbres –pollancres- enormes que al estiu és deuen agrair moltíssim. Hem anat al Museu de Màlaga. Un lloc sumptuós, tot de parquet i un grapat d’obres d’art. Es fa difícil anar a aquests llocs, perquè la quantitat de peces desborda qualsevol intent d’assaborir el que veus.
"El Museu de Màlaga, avui*
Després de dues dècades amb les col·leccions emmagatzemades i diversos retards que van mobilitzar la ciutadania de Màlaga demanant l'obertura del museu, el 12 de desembre del 2016 es van obrir les portes del nou Museu de Màlaga, que va integrar per primera vegada els fons del Museu Arqueològic Provincial i del Museu de Belles Arts de Màlaga, essent el cinquè museu més gran d'Espanya i el més gran d'Andalusia. (...).
Es distribueix en planta baixa i tres plantes.
Planta baixa
A l'entrada veurem La Dama de la Duana, una estàtua romana del segle II trobada durant la construcció del palau, així com el pati restaurat del Palau de la Duana, que és de lliure accés i inclou tarongers, palmeres, una font i panells informatius sobre la història de l'edifici, per exemple la visita de la reina Isabel II el 1862 a aquest lloc. En aquesta planta també hi ha la botiga, la sala d'exposicions temporals, el vestíbul, la consigna, una cafeteria (que sortirà a concurs a l'octubre de 2017?) i el magatzem visitable, un espai innovador on els visitants podran veure les obres que estan sent restaurades o altres que no poden estar exposades per llargs períodes.
Primera planta: Belles arts
En conjunt, el Museu de Màlaga compta amb 2.000 obres a la seva secció de Belles Arts, que inclou llenços i escultures de vells mestres de la talla de Lluís de Morales, Luca Giordano, Murillo, Antoni del Castell, Alonso Cano, Ribera, Vicente Carducho, Goya,? Pere de Mena o Zurbarán.
La institució custòdia la que és considerada una de les col·leccions de pintura més grans del segle XIX a Espanya, estant representats pintors com Sorolla, Carlos de Haes, Federico Madrazo, Esquivel, Vicente López Portaña o Ramón Casas, així com diversos dels més cèlebres integrants de l'anomenada Escola Malaguenya de Pintura: Moreno Carbonero, Pedro Sáenz Sáenz, Enric Simonet, Muñoz Degrain, José Nogales o Bernardo Ferrándiz, mentre que al panorama internacional compta amb obres de Lleó Bonnat o de l'avantguardista alemany Franz Marc.
A més, posseeix una interessant col·lecció d'art modern espanyol fins a la dècada de 1950 amb obres de Picasso, José Moreno Villa, Rafael Canogar, Juan Barjola, Oscar Domínguez o Josep Guinovart, entre d'altres; i un petit espai dedicat a la transformació dels dos museus fins a l'unificat actual, amb vídeos explicatius del procés, com la manifestació duia a terme per la societat malaguenya el 1997 com a reclam per a l'obertura del museu.
Segona planta: Arqueològic
La col·lecció arqueològica posseeix uns fons de més de 15.000 peces, que abasten un període històric des del segle VIII a. C. fins a l'Edat Mitjana: egípcies, fenícies, gregues, romanes, àrabs, cristianes i bizantines. En les darreres dècades s'han incorporat peces procedents de les excavacions efectuades per la Universitat de Màlaga, així com diversos lots de les intervencions arqueològiques preventives i d'urgència que s'han desenvolupat al nucli urbà de Màlaga, com les trobades a l'excavació del Teatre Romà o el mosaic romà El naixement de Venus.? Part de la col·lecció del Museu Loringià han estat restaurada i traslladada des del Jardí Botànic.
Tercera planta
Inclou un restaurant, una biblioteca oberta a investigadors; i el mirador del museu, del qual se'n té una visió singular de Màlaga, sobretot de l'Alcassaba, el Castell de Gibralfaro o el Teatre Romà."
Interessant l'escola de Màlaga. Pintures enormes amb estampes costumistes, autoretrats, marines, amb bona tècnica, molt acadèmic, però sense allò que demana per ser una obra rellevant. Tothom ha pogut veure imatges d'obres d'art. Destriar obres mestres és un camí tortuós i dificilíssim. Potser si Picasso s'hagués quedat amb fer estampes costumistes, la galeria estaria plena de les seves obres, però ell no va volgué ser acadèmic i va obrir nous camins, per això te el seu propi museu. Si la pintura no vol ser reflexa exacte de la realitat, això vol dir que el realisme necessita alguna cosa més què reflectir al que hi ha afora, i això passa per la mirada del artista, la subjectivitat creadora. Però l'artista també està dins d'una societat determinada amb uns gustos que condicionen el que ha ser el cànon estètic d'una etapa històrica. Els nostres ulls estan tan saturats de iconografia que costa molt sorprendre'ns al veure un quadre o una escultura o una peça musical. Si puc criticar-ho no és per qüestionar les tècniques pictòriques, sinó perquè inevitablement, faig associacions conscient o inconscients d'allò que m'ha agrada o rebutjo, sigui una pintura o qualsevol expressió artística. I malgrat tot, què sé jo de pintura? Quant penso en Nonell (1872-1911), que no va vendre mai un quadre, o Van Gogh (1853-1890), o la incomprensió envers de Picasso quant va decidir deixar l'art acadèmic per anar a cercar noves perspectives -cubisme-, aquest exemples, expressen les contradiccions entre la societat i els artistes.
Desprès hem passejat per els carrers. M'he comprat un llibre de Maria Zambrano. Desprès hem anat a dinar. A la Plaça de la Marina és troba el restaurant Doña Inés. El local és bonic i elegant. Hi havia quatre persones que dinaven, i a l'hora parlaven de estratègies comercials gastronòmiques. Hem dinat molt be. Una amanida i salmó amb verdures i postres. M'he pres una copa de vi màlaga amb el cafè. Mentre menjaven ha plogut una mica, mentre les veus de la taula del costat seguien parlant de menús variats. No ha entrat més gent, però quant nosaltres marxàvem estaven posant taules per un grup nombrós. La nota del Google es de 4,5 de 5. És un bon indicador. Hi havia restaurants que la nota del Google era un 3,2, deixo els valents què facin la prova. Quan hem sortit no plovia, hem anat cap a l'estació de Renfe. En el trajecte, ple de gent, hem pogut veure l'arc de Sant Martí. Hem arribat a Fuengirola i directes al hotel. Desprès he anat a córrer, hi havia núvols molt foscos, però miraculosament, no ha plogut, malgrat que el cel estava negríssim.
Anar a sopar. Hi havia pasta, però estava passada i no valia res. Ara a l'habitació estic escrivint la crònica del dia. És curiós que avui era el dia d'anar al Caminito, però passejant per els carrers de Màlaga capital, no hem pensat amb ell. Veure sèries, i llegir una estona. Demà tornem a casa. No hem vist la TV del hotel, qui vol males notícies?
Montjuïc ha estat l'escenari per certificar que el Barça està perdut. Un Granada molt combatiu ha sigut capaç d'empatar davant d'un Barça que ni ell mateix es reconeix. La primera part ha tingut l'ocasió per fer un gol (Lamin 14') i el Granada fes tota la despesa en joc i el premi d'un gran gol (43'). Però a la segona, la dinàmica la imposada per el Granada ha fet que el Barça jugues a remolc. Xavi no ha sapigut fer canviar aquestes dinàmiques. Al 62' gol de Pellestri que ha sigut un malson per una defensa inèdita i a la pràctica inexistent del Barça. Lewandowski (64') ha marcat el 2-2, semblava que la remuntada era a tocar. Però dos minuts més tard, Ignasi Miquel fa una rematada a gol que suposa el 2-3. El Granada s'ha aprofitava d'una defensa que mai està al seu lloc. Al 80' Lamin torna a empatar d'un gran gol. Hi ha agut més oportunitats, el Granada podia haver-se emportat el partit. El Barça també, però l'empat ha estat el resultat final. Un resultat lamentable per una Barça que mentalment està trencat.
