Obiturari: Mor el Papa Francesc

 

Jorge Mario Bergoglio 

Obituari: Mario Vargas Llosa (1936-2025)

                    

Arequipa 

(Volcà Misti)

Mario Vargas Llosa

M'he assabentat de la seva mort avui. Com escriptor era un gegant. Sense excuses. Podien agradar-te o no els seus llibres, però era un mestre de la narració i la ficció. He llegit bona part de la seva obra, tant narrativa com assagística. Encara impressiona recordar un dels seus llibres més impressionants, "La guerra del fin del mundo" (1981), o bé Lituma en los Andes (1993), premi Planeta on aborda el terrorisme de Sendero Luminoso. 

De la seva basant política i anticatalana no cal parlar massa. Pel que sembla no li agradava la llengua catalana, o potser era que no li agradaven la gent que no parlava el castellà. Potser no volia entendre que més enllà del castellà hi havia altres llengües -quechua, aimara, o el català-. La seva comunió amb la dreta extrema no era el millor antídot per entendre el que passava a Catalunya i la seves reivindicacions nacionals i lingüístiques.

Obiturari: Kelvin Kiptpum (1999-11-2-2024)

 

En un altre lloc, ja vaig dir que fer aquestes marques son purament estratosfèriques per els comuns dels mortals. Per fer-se una idea del què significa, s'ha de pensar que caminant la mitja és de 12 minuts per kilòmetre, corrent a nivell de mitges maratons populars, es de 6 minuts, sols a partir de 5.30 es baixa de las dues hores en mitges maratons. En el seu cas, la mitjana era de 2.52 i 21 km/h. La mort prematura de Kelvin Kiptum, destinat a marcar una època a la marató, per exemple, baixar de les dues hores. Un accident de cotxes, a desfet la vida d'un gegant del esport.  

Obiturari: Joan B.Culla (1952-2023)

 

Entrevista d'Antoni Bassas a Joan B. Culla (2019)

Poca cosa puc dir sobre la mort de Culla, però en temps d'indigència política i  moral, ell, va ser un intel·lectual compromès, amb el seu temps i el seu país. Sense focs artificials ni postureig. Els seus articles sempre eren esmolats i ben documentats. El trobarem a faltar sens dubte. Com jo vaig descobrir a Culla, va ser a través del seu llibre Israel, el somni i la tragèdia*. Ara que el conflicte entre Israel i Hamàs està al ordre del dia vull transcriure l'últim paràgraf del seu llibre, perquè la seves paraules son avui tan necessàries com el 2004 quan ho va escriure:

" Naturalment, en aquests termes el conflicte és i restarà insoluble per molts esforços mediadors que hi hagi, per grans que siguin els canvis geopolítics regionals, a desgrat que fins l'irreductible coronel Gaddafi estableixi contactes secrets amb Israel. Insoluble perquè, si dibuixar fronteres segures i de desmantellar els assentaments -negociar la geografia- ja ha resultat prou difícil, és impossible esperar que una societat sencera -qualsevol, però especialment la israeliana - cometi un suïcidi ètic, que es deslegitimi ella mateixa, que declari ser el producte d'un cúmul de brutalitats, conxorxes, enganys i actes de força comesos sobre un país espoliat sense cap base legal ni moral, sense cap grandesa ni cap mèrit. Exigir a Israel això -que no té res a veure amb l'assumpció crítica del propi passat, ni amb el reconeixement dels drets i la comprensió del trauma dels palestins- resulta absurd i il·lusori, però a més constituiria una grollera deformació del complex procés històric que aquest llibre ha intentat sintetitzar". (pàg.599)

Obituari: Gianni Vattimo (1936-2023)

 

Gianni Vattimo

I

LAS VENTAJAS DE LA SOSPECHA

GIANNI VATTIMO 

 Lo que Nietzsche llamó "escuela de la sospecha" es quizá lo que caracteriza de manera más general el pensamiento de este siglo, a tal punto que puede considerarse su principal "descubrimiento" o herencia para el próximo siglo. Es como si nos hubiéramos dado cuenta de que, como escribe Nietzsche en “Más allá del bien y del mal”, detrás de cada caverna se esconde otra caverna y así sucesivamente. Entendida de esta manera, la escuela de la sospecha no se identifica ni con la simple crítica de la ideología de sello marxista, ni con el psicoanálisis freudiano, según la cual iluminar el inconsciente significa también apoderarse de él y disolver su poder de condicionarnos.  Marxismo y psicoanálisis freudiano encajan, por cierto, dentro de la definición pero, sin la radicalización que sugiere Nietzsche, seguirían siendo sólo nuevas teorías de la verdad y la realidad. Una sospecha muy limitada, por ende, que no se apartaría, en esta versión, de la sospecha que siempre caracterizó la búsqueda -platónica, pero también de los presocráticos- de las "esencias" de las cosas. La sospecha de este siglo -reconocible en tantas posiciones intelectuales de estas últimas décadas- sospecha también de la verdad "verdadera". Heidegger nos enseñó a llamar a este proceso el fin de la metafísica. Efectivamente, si de todo se debe preguntar el por qué, la noción misma del ser se transforma radicalmente. Ya no hay nada ante lo cual el pensamiento pueda aquietarse como frente a un dato definitivo, a un fundamento, a una autoridad indiscutible. Dado que esa imposibilidad de encontrar un fundamento sólido también es insoportable, no se puede eludir la pregunta acerca de las buenas razones que tiene, si las tiene, la escuela de la sospecha. ¿No habrá que sospechar ante todo de la sospecha (demasiado) generalizada? Es la tesis de quienes (iglesias, ideologías tranquilizadoras, autoridades varias) lamentan la tendencia nihilista de la cultura del siglo XX. Y sin embargo, cuesta oponer a esta tendencia nihilista la indicación de algo que posea títulos como para resistirla. Dicho de otro modo: ¿no es acaso experiencia común la caída de los absolutos en nuestra época? Los creyentes objetarán que no es cierto que "Dios ha muerto", como pretendió anunciar Nietzsche. Sin embargo, tampoco la teología cristiana pudo asistir al Holocausto y a los tantos otros horrores del siglo sin tener que rever sus propias ideas acerca de Dios. Pese a ser difícil de soportar porque parece no dejarnos ningún terreno sólido bajo los pies, el nihilismo tiene sus "ventajas". La disolución de los absolutos metafísicos implica también el fin de las autoridades indiscutibles. Si no al triunfo de La Razón, que no llega nunca a certezas definitivas, asistimos por lo menos al triunfo de Las Razones, o sea de la exposición, de tanto en tanto, de los motivos y los argumentos que hacen recomendable una elección más que otras. Así, en el nihilismo del siglo XX entran también teorías que parecen alejadísimas de él, como la del "actuar comunicativo" propuesta por Habermas, según la cual la racionalidad no es sino la "presentabilidad" de una tesis, de un valor, a otros, en términos capaces de ser discutidos "razonablemente" y eventualmente aceptados, y las muchas teorías de la argumentación que se desarrollaron sobre la base de la reflexión sobre la lógica y el lenguaje. Ya no encontramos fundamentos últimos e indiscutibles, sino que debemos tener en cuenta las expectativas, los intereses, el consenso de nuestros semejantes. Podríamos decir, quizá, que al ser y la realidad ya no les interesa la objetividad de las cosas sino más bien la caridad y la atención hacia las personas. De todos los legados que deja el siglo XX, en muchos casos densos y negativos, el nihilismo tal vez sea justamente el más productivo y cargado de futuro. 

 (c) Gianni VATTIMO para Clarín, 1999. Traducción de Cristina Sardo

http://www.alcoberro.info/pdf/vattimo2.pdf (Consulta de 20 de setembre 2023)

Obiturari: Ryuichi Sakamoto: 1952-2023

 

Ryuichi Sakamoto

Obituari: Josep Maria Espinàs

 

Josep Maria Espinàs

(1927-2023)

Dels molts llibres que va escriure, Aprendre a conviure. Reflexions sobre civilitat". editada per la Caixa d'estalvis de Sabadell (1984), va ser durant un temps, el llibre d'ètica que feia servir per els alumnes de BUP.  Era un llibre ple de sensibilitat i humanitat. Amb un llenguatge planer i sense dogmatismes. Era un llibre sense trampa ni cartró. 

Al capítol La comunitat (pàg.85) diu el següent:

5. Catalunya.

b) L'idioma

"Si en tota Comunitat la llengua és matèria de civisme, en el cas concret de Catalunya ho és d'una manera especial per raons històriques, polítiques, demogrà-fiques , culturals, etc.

(...). Cap persona culta no pot discutir avui la condició d'idioma del català, i qui encara el titlla de "dialecte" ho fa per inexcusable ignorància o per irracional aversió.

(...)

És un deure cívic del catalanoparlant afavorir que qui no el parla es familiaritzi amb l'idioma propi de Catalunya, adreçant-s'hi sempre que se suposa raonablement que l'interlocutor el pot entendre, encara que no el parli. (...) El castellanoparlant té dret a no abandonar el seu idioma quan algú li parla en català, però el catalanoparlant té l'obligació de mantenir el seu; mantenir una conversa d'aquest tipus harmonitza el respecte a l'altre amb el respecte a un mateix" (pàg.93-94)

Obiturari: Jeff Beck

 

Jeff Beck (1944-2023)

Obiturari: Javier Muguerza (1939-2019)

 

"El filòsof i professor Javier Muguerza (Màlaga, 1939), creador de l'Institut de Filosofia del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) i considerat un dels responsables de la modernització de la filosofia espanyola, el 1990 va funda la revista de filosofia moral y poliítica Isegoría, ha mort aquest dimecres als 82 anys a Madrid.

(...)

"Va ser, segurament, l'intel·lectual espanyol més influent de la segona meitat del segle XX, un gran mestre", afirma el degà de la Facultat de Filosofia de la UNED, Jesús Zamora. (...)

Al CSIC, Muguerza va contribuir durant 40 anys a la modernització del pensament espanyol, donant a conèixer la filosofia analítica, la teoria crítica i els corrents morals i polítics anglosaxons i alemanys. Va publicar diversos llibres i assajos sobre filosofia, entre els quals destaquen 'La razón sin esperanza' (1977), 'Desde la perplejidad. Ensayos sobre la ética, la razón y el diálogo' (1990), 'La concepción analítica de la filosofía' (1974) i 'Ética de la incertidumbre' (1998)." (Ara.act 10/4/2019)

Javier Muguerza, ha ser un filòsof atípic. En el pròleg a "La razón sin esperanza" escriu el següent: "Nuestro gremio no se halla en este país demasiado acostumbrado que digamos al ejercicio de la crítica, y mucho menos a su aceptación. (...) la filosofía analítica debería haber servido por lo menos para hacernos desconfiar de que con los problemas filosóficos quepa aspirar a tanto como resolverlos.  mas conste que tampoco me entusiasma la demasido cómoda terapia, no menos analítica, que nos invita a contentarnos con disolverlos. Si de mí dependiera, yo diría que a lo más que podemos aspirar -y con lo menos que nos podemos contentar- es a absolvernos de seguirlos tratando después de haber bregado honradamente con los mismos [problemas] hasta donde nos lo hayan permitido nuestras fuerzas". (1976)

Muguerza introdueix el pensament analític, -especialment, gràcies al seu treball com a traductor, d'obres d'ascendència analítica-,  a una Espanya dominada per un pensament domesticat a les universitats, malgrat algunes honroses excepcions. El llibre La razón sin esperanza, està dedicat a Manuel Sacristán, repressaliat per el franquisme, juntament amb Aranguren, mestre de Muguerza. 

En el seu llibre "Desde la perplejidad**" (1990) demostra el seu domini conceptual i lingüístic a l'hora de establir diàlegs amb les diferents corrents del pensament filosòfic: Wittgenstein, Weber, Toulmin, Sòcrates, Rousseau, John Rawls, Rorty, Popper, Plató,  Pierce, Ortega y Gasset, Nietzsche, Nozick, Mill, Marx, LLedó, Kant, Kolakowski, Horkheimer, Hobbes, Hegel, Habermas, Ferrater Mora, Bloch, Benjamin,  Bell, Aristòtil, Aranguren, Apel, Karl-Otto, Adorno. Una nomina variada, que permet copsar un ventall del que es fa a filosofia. 

El subtítol, ho diu tot, "Ensayos sobre la ética, la razón y el diálogo". De fet aquestes temes han estat una constant en el pensament d'aquest autor, poc conegut per les audiències. Esperem que és puguin editar les seves obres completes, perquè bona part de la seva producció estan disperses en multitud de revistes.