El Rei no vol parlar del seu pare

 

Fotografia on tot son flors i violes! Cerimònia institucional on s’exalta als militars per la seva bona feina, malgrat que no sé sap quina de bona es aquesta. No serà per Afganistan o qualsevol altre lloc, més enllà del exercici patriòtic. Una vegada més es parla d’ETA i es fa un panegíric de les víctimes. Però no diu res de les 1.118 las víctimes mortals des de 2003 per violència de gènere. Això demostra que hi ha víctimes de primera i segona. Una cortina de fum, per deixar de banda al Emèrit i el seu retorn. M’ha agrada el cognom del que ha fet la fotografia, és molt adient. 

Recomendaciones musicales

 

 

 

Linares-Barça B: Salvats per la campana

 

El Linares de la  Primera RFEF ha sigut capaç de fer patir a un Barça B que a la primera part va ser un equip sense instint golejador. Un equip en que tornava Alves tot cor, amb Jutglà i Ilias, amb Riqui Puig al centre que va ser substituït a la segona part. Una primera part amb  pèrdues continues de pilotes, sense un davanter centre com Luuk De Jong, i on el gol del Linares, un equip que va jugar amb el Barça B de igual a igual. En aquestes eliminatòries de Copa , l'únic que s'ha d'evitat es fer el ridícul, i el Barça  ho va fer a la primera part. A la porteria jugava Neto.

 

A la segona part, el tècnic va fer entrar a Dembélé per Ilias i Frenkie de Jong per un Riqui Puig molt imprecís. A la defensa Araujo va ser canviat per molèsties físiques per Piqué. Aquest canvis va fer el miracle de posar-hi una revolució més en el joc, i fruit d'aquest va arribar l'empat per obra de Dembélé. Un gol que salvava de moment un honor ferit. En una jugada excel·lent va arribar el gol de la victòria de la mà de Ferran Jutglà. Però una vegada aconseguida l'objectiu, de posar-s'ha per davant, el Linares va treure les ganes i en un parell de jugades va estar a punt de empatar. Un Barça B entrava en aquelles fases de desconnexió que dona oxigen els rivals. Uns deu minuts finals on el gol del Linares va planar per el camp, fins que l'àrbitre va xiular el final del partit.  

Nit de Reis

Aquesta nit, hi haurà carbó per molta gent, a més s'ho han guanyat a pols. A la resta esperem que li regalin amor, cura i il·lusió

 

Nit de Reis (2022)

 

Avui és nit de reis. Amb la pandèmia, tot queda una mica tocat, inclòs aquesta nit. Una nit de màgia es deia. Per els menuts ho és. Hi no cal grans regals, ni res per l’estil. Això si, és necessari una mica de ganes per fer d’aquesta nit, una nit especial. Ara es parla de emergències de tots tipus. Pobresa infantil, això és una aberració conceptual. El que hi ha es gent pobre, bé perquè no té feina i no hi cap xarxa d’ajuda social, o està atur, i les prestacions no li arriben a final de mes. El drama actual, es que el sous estan congelats des de fa dècades i en canvi, el cost de la vida ha pujat, i sort que hem estat sense inflació, fina ara, gràcies a les elèctriques. Sous baixos, preus del habitatge impossibles d’assumir, i un sistemàtic cant de sirenes perquè compris en el que no et fa falta. Això requereix prendre consciència del teus propis límits. Les estadístiques diuen que l’atur a baixat aquest últim any. Es una bona noticia, però cal mirar-s’ho en perspectiva, perquè la precarietat laboral es enorme, i les condicions laboral son molt pitjor que a la dècada dels vuitanta.

El neoliberalisme actual, ha trobat en la imatge del “empresari de la pròpia vida”, el subjecte ideal, per transformar les relacions laborals. L’atomització dels treballadors, sense afiliats als sindicats, on tot es provisional i precari, menys el propi capitalisme, que al inici de la pandèmia, semblava que podia entrar en un col•lapse imminent, per què com la roda del hàmster, cal que rodi, la producció per la producció. Ara la roda es troba en marxa. Sense una esquerra amb idees de futur, l’únic que sembla assegurat, es que l’economia va cap a un model, no de economia de competència –potser a nivell local, té sentit-, sinó a un model d’oligopolis i monopolis. I a l’altra banda, els consumidors, que s’han menjat els ciutadans. 

    

4.404 no van arribar al paradís

 

La xifra és un mínim de persones que s'han ofegats a la Mediterrània intentant arribar al paradís.  Espanya es un dels llocs d'arribada de la migració mes pobre i desesperada. La UE regala milions d'euros a Estats com Turquia, Líbia, Algèria, Marroc, per impedir l'arribada d'aquest migrats que busquen un refugi de la pobresa i la violència. Però, les pasteres on van no poden resistir els llargs recorreguts que han de fer. 

La ONG Caminando Fronteres denuncia la passivitat, per exemple:  Un exemple d'aquesta situació, segons l'ONG, "és que Salvament Marítim espanyol no fa intervencions més avall del paral·lel 35'50 (la frontera marítima) encara que tingui la ubicació exacta d'una embarcació a la deriva; i que, en canvi, el Marroc sí que traspassa aquest punt per fer tasques de control migratori." (Ara.cat, 3-1-22)

Simplement, els governs no volen migració, i menys la més pobre. L'altre pot arribar amb avió, o cotxe, però aquesta és un altre migració. Desprès tothom es lamenta, però excepte les ONG -Open Arms- que treballen cada vegada en condicions de criminalització per part dels Estats, son la veu necessària i imprescindible, per denunciar la passivitat criminal dels Estats que tant parlen de Drets Humans.

 

Ressenya: Tàndem de Maria Barbal

 Maria Barbal, Tàndem, L’àncora,  Columna edicions/ Destino, Barcelona, 2021.

El llibre va per la setena edició, tot un èxit literari a casa nostra. Com sempre a la contraportada del llibre hi ha una síntesi atapeïda de la trama i del sentit que vol transmetre. 

El resum podria ser així: Un home, l'Armand troba una dona l’Elena a la classe de ioga. O potser, una dona troba un home a la classe de ioga. Cadascú té la perspectiva per veureu de manera diferent.

Aquest encontre casual, s'ha anirà desenvolupant a poc a poc. Ens anirem assabentant de les vides dels personatges. Les seves interioritats, les seves ferides. Ferides que trasbalsen les vides dels protagonistes. Una nena que no arriba a viure, un accident que marca un destí. I en mig de tot, l’emergència d’un nou sentiment. La vida donant segones oportunitats. 

Com s’han d’encarar el entrecreuament del desig amb persones que no coneixies fins aquell moment? Per que la vida de parella arriba l' esgotament? S’ha de trencar amb tota una vida en parella perquè la rutina ha aixafat els sentiments envers de la parella? Té sentit, una aventura, ni què sigui per adonar-te del què et falta i no trobés amb la teva parella? Es honest enganyar l'altre per satisfer el teu desig de sentir-te viu, ni que sigui per un moment?

Personatges:

L’Elena, i el Ramir, i el fill, el Marc.

L’Armand i la Remei (morta), el fill, l’Antoni

L’Antoni, l’Annie i la Margaret

“Va néixer per cesària, però no va sobreviure. (...) Des d’aquell instant es va tancar en la seva pèrdua, en el dolor, i va amagar la clau” (pàg.85). Heu ací, on tot va canviar per la vida de l’Armand i l’Antoni. Un punt on la vida juga contra nosaltres amb resultats destructius. L’Armand i l’Elena van a Anglaterra a veure al seu fill. Ja es pare. La mare (Annie) ha tingut la Margaret. Aquest nom, era el que volien posar a la nena que mai van poder gaudir la Remei i l'Armand. L’Armand va parlar amb el seu fill. Li va demanar perdó, però l’Antoni ho volia deixar corre. Amb la Margaret, ell i l’Annie era feliç.

La narració es va endinsant a les vides dels personatges. També l’Elena i en Ramir, tenen els seus dimonis a l'armari. Parlar pot ser catàrtic, però destrueix teixits que la rutina feia semblar forts, però que no ho eren. Infidelitats, i un fill que explica que no vol quedar-se al armari. Ramir, un poeta en hores baixes, no troba inspiració, i vol replegar-se dins del seu món poètic.

Com no vull fer d'espòiler, ho deixaré així. Prendre decisions costa, sobretot, quant aquesta té conseqüències per als altres. Tots volem ser feliços. 

He de dir que la novel·la per ser Premi Josep Pla 2021, es fluixa. Ja sé que escriure es molt difícil. Però, la història es molt convencional. Es deixa llegir, què no es poc, però pensava que hi hauria més. Ara puc dir que si llegeixes la contraportada no cal llegir més. I això, no diu res de bo sobre aquesta novel·la.