Art i musica: Anna Ancher

 

Anna Ancher (1859-1935)

El germà comissionista

 

Tot aquest escàndol, per 286.000 € que s’ha cobrat el germà d’Ayuso. Enhorabona a un altre comissionista. ! Ací, no hi havia diferències ideològiques, ni visions del món contraposades, el que hi ha es lluita de poder. 

Barça-Nàpols: Empat decebedor

 

I

La primera part del partit, ens mostra un Nàpols ferm, que sap tocar i molt la pilota i en l'única oportunitat clara que ha tingut ha posat el marcador al seu favor, obra de Zielinski, rematant per dos vegades davant de Ter Stegen. Per contra, el Barça, també ha tingut oportunitats, però no hi ha manera, especialment, Ferran Torres que sembla negat per el gol.

Moltes passades imprecises, masses tocs per no anar enlloc. Tot va bé en el joc,  fins l'última passada, on es juga tot, ací, el Barça no està fi. Precipitació i desencert per part d'uns jugadors que ho vol fer bé, però falta finesa en el toc.

Una vegada més, la defensa penalitza moltíssim el joc del Barça. I això és endèmic des de fa temps. Mingueza, Eric García i Piqué és una tripleta poc fiable. Un discret De Jong al igual que Pedri, més contundent i resolutiu es Nico. Avui Adama Traoré es molt vigilat per Insigne i Juan Jesus, que fa que no brilli con en partits anteriors. Aubameyang, molt voluntariós, però massa sol. 

II

La segona part ha estat un exercici de impotència davant d'un Nàpols conservador que sabia que aquest Barça li costa marcar gol. Un penal innocent del Nàpols ha permès a Ferran Torres marca un gol. Desprès ha tingut un parell d'ocasions que no ha sigut capaç de materialitzar en gol. Dembélé ha sortir per Adama, Busquests per De Jong i Nico per Gavi. Els canvis no s'ha traduït en gols. Luuk de Jong ha sortit quan faltaven 5' per els 90. Ha de ser molt difícil jugar amb aquesta pressió. Ha tingut un parell d'ocasions, però no s'ha mogut el marcador. Un final sense gol i una nova i decebedora actuació d'un Barça que vol però que de moment no pot.

Reseña: Catalanofobia de Manuel Ruiz Zamora

 

He llegit el text de Manuel Ruiz Zamora, aparegut a la Revista Claves de Razón Pràctica, núm. 280, Enero/febrero 2022. El text porta un títol equívoc: El fracaso de la república. El text es una ressenya del llibre de Iván Teruel, ¿Somos el fracaso de Cataluña?, Malpaso Ediciones, Barcelona, 2021.

[He leído el texto de Manuel Ruiz Zamora, aparecido en la Revista Claves de Razón Práctica, nº 280, Enero/febrero 2022. El texto lleva un título equívoco: El fracaso de la república. El texto es una reseña del libro de Iván Teruel, ¿Somos el fracaso de Cataluña?, Malpaso Ediciones, Barcelona, 2021.]

El text és un exercici d'exorcisme contra el sistema totalitari català. Segons ell, “assistim a l'horror de la seva inexorable infiltració fins i tot als espais més recòndits del que és quotidià”.

[El texto es un ejercicio de exorcismo contra el sistema totalitario catalán. Según él, “asistimos al horror de su inexorable infiltración hasta en los espacios más recónditos de lo cotidiano”. ]

Exalta el llibre d'Iván Teruel que s'integra plenament en aquesta noble tradició de literatura testimonial. Què denuncia el text d'Iván Teruel? No queda gens clar, excepte, que a Catalunya hi ha el mal. Per Manuel Ruiz Zamora, que ell mateix ha dit que no veu problemes perquè el PP pacti amb Vox –el nacionalisme bo–, es permet afirmar el següent a través del text d'Iván Teruel: “Veracitat tant en els successos que es narren com a les derives de gregarisme que el nacionalisme ha aconseguit introduir a la societat catalana”.

[Exalta el libro de Iván Teruel que “se integra plenamente en esta noble tradición de literatura testimonial”. ¿Qué denuncia el texto de Iván Teruel? No queda nada claro, excepto, que en Catalunya existe el mal. Para Manuel Ruiz Zamora, que él mismo ha dicho que no ve problemas para que el PP pacte con Vox –el nacionalismo bueno-, se permite afirmar lo siguiente a través del texto de Iván Teruel: “veracidad tanto en los sucesos que se narran como a las derivas de gregarismo que el nacionalismo ha logrado introducir en la sociedad catalana”.]

 El pròleg del llibre de Teruel el signa Félix Ovejero, un altre resistent al gregarisme català. Pel que sembla Iván Teruel és una veu solitària al desert del que és real de Catalunya. Només ell és capaç de dir les coses pel seu nom, atès que la resta de catalans estan submergits pel nacionalisme català. Teruel pren consciència "en els prolegòmens d'aquelles jornades d'octubre nefast en què l'independentisme rampant va perpetrar l'intent de cop d'estat a la democràcia". Segons Teruel vivia a Catalunya, però era un estranger, i ara se n'adonava. On era en aquest temps, caldria preguntar-se?

[El prólogo del libro de Teruel lo firma Félix Ovejero, otro resistente al gregarismo catalán. Al parecer Iván Teruel es una voz solitaria en el desierto de lo real de Cataluña. Sólo él es capaz de decir las cosas por su nombre, dado que el resto de catalanes están sumergidos por el nacionalismo catalán. Teruel toma conciencia “en los prolegómenos de aquellas aciagas jornadas de octubre en las que el independentismo rampante perpetró el intento de golpe de estado a la democracia.”. Según Teruel vivía en Cataluña, pero era un extranjero, y ahora se daba cuenta de ello. ¿Dónde estaba en este tiempo, habría que preguntarse? ]

Parla de “catàleg de greuges i menyspreus, humiliacions i ofenses és gairebé interminable”. No diu res concret, Teruel ha de tenir molta mala sort, en sentir-se aïllat en un medi hostil. Parlar castellà, el seu origen, ens diu que li posen en dificultats. Què vol dir ser català? Jordi Pujol ho deixa clar com l'aigua: qui viu i treballa a Catalunya. A més de voler integrar-se a la societat, res de nou. A Catalunya es parla primer en castellà i després en català. La immersió lingüística era la manera d'aprendre el català, després de quaranta anys de prohibició a l'esfera pública. Ens parla de la seva condició de docent. Quins calvaris haurà hagut de patir per accedir a aquesta condició? Res no ens diu del seu patiment.

[Habla de “catálogo de agravios y desprecios, humillaciones y ofensas es poco menos que interminable”. No dice nada concreto, Teruel debe tener mucha mala suerte, al sentirse aislado en un medio hostil. Hablar castellano, su origen, nos dice que le ponen en dificultades.  ¿Qué significa ser catalán? Jordi Pujol lo dejo claro como el agua: el que vive y trabaja en Cataluña. Además de querer integrarse en la sociedad, nada nuevo. En Cataluña se habla primero en castellano y después en catalán. La inmersión lingüística era la forma de aprender el catalán, después de cuarenta años de prohibición en la esfera pública. Nos habla de su condición de docente. ¿Qué calvarios habrá tenido que sufrir para acceder a esa condición? Nada nos dice se su sufrimiento. ]

Al principi del text parlava de totalitarisme, però l'autor reconeix que “[no] aconsegueix ni de bon tros els graus d'extremisme”, però no pot evitar posar l'afegitó “un inconfusible aire de família”. L'autor, repeteixo, que no veu cap problema a blanquejar Vox, ens diu del testimoni d'Iván Teruel, que és una llavor per a noves confessions. S'entén confessions estremidores de la vida a Catalunya

[Al principio del texto hablaba de totalitarismo, pero el autor reconoce que “[no] alcanza ni mucho menos los grados de extremismo”, pero no puede evitar poner la coletilla “un inconfundible aire de familia”. El autor, repito, que no ve problema alguno en  blanquear a Vox, nos dice del testimonio de Iván Teruel, que es una semilla para nuevas confesiones. Se entiende confesiones estremecedoras de la vida en Cataluña.]

 En el seu exercici d'elevar a màrtir Iván Teruel, maldiu contra el govern del PSOE, donant-nos la seva experta opinió jurídica: “que després del canallesc atac a les seves institucions, no només ha alliberat els delinqüents que el van perpetrar, sinó que els ha lliurat novament les claus per tornar a les inèrcies que han posat en perill les bases de la convivència i del propi Estat de dret”. Els delinqüents eren el Govern de la Generalitat, la deshumanització si és totalitària.

[En su ejercicio de elevar a mártir a Iván Teruel, despotrica contra el gobierno del PSOE, dándonos su experta opinión jurídica: “que tras el canallesco ataque a sus instituciones, no solo ha liberado a los delincuentes que lo perpetraron, sino que les ha entregado de nuevo las llaves para regresar a las inercias que han puesto en peligro las bases de la convivencia y del propio Estado de derecho”. Los delincuentes eran el Govern de la Generalitat, la deshumanización si es totalitaria.]

La culpa és de Pedro Sánchez, i de Podem que fan els ulls grossos a Catalunya. Anàlisi fi i equànime del que passa a Catalunya. La seva diatriba contra Catalunya, a través de la coartada d'un llibre que explica una experiència personal, la d'Iván Teruel, explotada hàbilment per tots els mitjans de l'extrema dreta mediàtica, és un exemple més de l'abisme entre els que volen Catalunya en silenci i els que volen un referèndum perquè la ciutadania expressi la seva opinió sobre la possible independència de Catalunya.

[La culpa es de Pedro Sánchez, y de Podemos que hacen la vista gorda en Cataluña. Análisis fino y ecuánime de lo que sucede en Cataluña. Su diatriba contra Cataluña, a través de la coartada de un libro que cuenta una experiencia personal, la de Iván Teruel, explotada hábilmente por todos los medios de la extrema derecha mediática, es un ejemplo más del abismo entre quienes quieren a Cataluña en silencio y los que quieren un referéndum para que la ciudadanía exprese su opinión acerca de la posible independencia de Cataluña.]

Armes de foc

 

La imatge podria respondrà a alguna fira els EEUU. Però no, això és una subhasta d’armes exposades per la Guàrdia Civil a Sant Andreu de la Barca. Aquesta ha estat l’última subhasta, perquè un nou reglament del 2020 ho canvia. I qui pot comprar aquestes armes? No tothom. Han de tenir llicència d’armes. La GC ha de donar el vist i plau. No és pot provar el material i això és un risc, perquè moltes armes estan en mal estat i cal reparacions. Armeries, nostàlgics del exercit o GC o policies a més de caçadors poden optar per fer-se amb aquesta ferralla. A la notícia, diu que hi ha 5987 ofertes per 2439 armes. Els preus, a la baixa, estan entre 10 i els 6000 €. Segur que els malfactors, deuen estar que trinen per no pogué tocar el material necessari per la seva feina. Què no hi hagi armes de foc per els carreres fa que malgrat el cants de sirena de la extrema dreta, Catalunya com a Espanya sigui una societat segura, les estadístiques així ho indiquen. (Ara.cat, Pau Esparch, Última subhasta d’armes, 15/2/22)  

Entreveure el més enllà

Resurrecció*

 

Que després d'aquesta vida ens haguem de despertar un dia aquí

a l'estrèpit terrible de trompetes i clarins?

Perdona, Déu, però em consolo

pensant que el principi de la nostra resurrecció, la de tots els difunts,

l'anunciarà el simple cant d'un gall...

Aleshores ens quedarem encara estesos un moment...

La primera a aixecar-se

serà mare... La sentirem

encendre silenciosament el foc,

posar silenciosament l'aigua sobre el fogó

i agafar amb sigil de l'armari el molinet de cafè.

Estarem de nou a casa.

[Resurrección

 

¿Que después de esta vida tengamos que despertarnos un día aquí

al estruendo terrible de trompetas y clarines?

Perdona, Dios, pero me consuelo

pensando que el principio de nuestra resurrección,

la de todos los difuntos,

la anunciará el simple canto de un gallo...

Entonces nos quedaremos aún tendidos un momento...

La primera en levantarse

será mamá... La oiremos

encender silenciosamente el fuego,

poner silenciosamente el agua sobre el fogón

y coger con sigilo del armario el molinillo de café.

Estaremos de nuevo en casa.]

Vladimir Holan (1905-1980

Escenografia de la por

 

Aquesta fotografia es per emmarcar. La separació entre ambdós polítics i Presidents de Rússia i França permet entendre simbòlicament el que separa la UE i EEUU i Rússia com el darrera fons d'Ucraïna com  víctima propiciatòria. 

L'escenografia es del temps de Brézhnev. M'agradaria saber qui és el decorador d'aquests horrors!. La filosofia de Putin també, es la doctrina Brézhnev - aquesta diu que si un país satèl·lit de Moscou se'n vol anar per abraçar la OTAN, llavors, Moscou no pot quedar-se de braços plegats, ha de intervenir-.  

Ja no hi és la Unió Soviètica, els països satèl·lits, ja no existeixen, almenys en teoria. Amb l'esfondrament de la antiga Unió Soviètica, l'alliberament i caiguda del Taló d'Acer va fer aflorar una nova etapa. Però ara, el 2022 Rússia vol recordar que malgrat tot, ells son els hereus de l'antiga Unió Soviètica,  el mateix Putin, reivindica a Stalin, com vencedor de la Segona Guerra Mundial, com a líder mundial. Rússia i Xina volen que la UE i EEUU siguin història. I res millor que reivindicar la doctrina Brézhnev per tancar files a Rússia i de pas posar en evidencia a Occident. 

Macron sabia on el ficaven per fer-se la fotografia? Segur que no. Hauria estat molt descortès no haver-se assegut? Aquest no va voler fer-se una PCR i Putin es un hipocondríac, però la taula és el símbol d'un allunyament inquietant i perillós. No ajuda gens els ucraïnesos que les representacions diplomàtiques dels països que vol defensar-los s'han vagin corrents.  Tindrem que esperar nous esdeveniments en les properes setmanes per saber què vol fer Putin. El que es segur es que Occident no farà cap guerra per Ucraïna.