Un aniversari amarg

 

El temps passa inexorablement per tots. Hamàs fa dos anys va fer l'impensable. Va entrar dins Israel i va matar a tots els que s'hi van posar per davant. En aquell moment, Netanyahu estava assetjat per casos de corrupció. Vivia les pitjor hores com a primer ministre de Israel. Hamàs també passava per hores baixes. El cop de mà contra un grup de persones que estaven celebrant un festival de musica a Israel, al costat de Gaza, va fer 1200  morts i el segrest de 250 persones, nens inclosos. Les imatges que varen donar la volta al món eren d'una crueltat inimaginable. Gràcies a les accions de Hamàs, la causa palestina havia caigut en el nivell més baix de tota la seva amarga història.

Dos anys desprès, Israel s'ha convertit en un estat terrorista. A aniquilat Gaza, ha assassinat a més de 67.000 gazatins a destruir més del 92 % d'habitatges, infraestructures -hospitals, escoles-, han sigut objecte de bombardejos fora de tota mida. Venjança i una terrible sensació de ferida oberta és la síndrome que viu bona part de la població israeliana. Gaza ha sigut objecte durant part de la seva trista història el lloc en l'exercit israelià ha fer i desfet amb absoluta impunitat. La mentalitat de bona part de israelians, dona per suposat que Gaza i els gazatins no son humans, i l'únic tracta que els hi poden donar és tota mena de humiliacions i vexacions, i això al llarg de dècades on la repressió ha sigut devastadora. 

Així, el que varen entrar a Israel tenien contra Israel i la seva gent raons de sobre per assassinar-los, perquè la ràbia acumulada i el rancúnia s'havia covat durant tota la vida de tots els que va matar i assassinar, tal com havien vist fer els altres. Ara, desprès de dos anys, Gaza està destruïda, però els ostatges encara no han tornat i la societat israeliana està frustrada i enfadada amb Netanyahu. La clàssica resposta israeliana, utilitzant la teoria del boig, s'ha acomplert abastament. Crims de guerra, utilització de la fam per destruir a la població, neteja ètnica, son alguns de les factures pendents que algun dia tindrà que pagar Netanyahu i els caps de l'exèrcit. Avui és un bon dia per pensar en tot el mal que s'ha fet i encara s'ha està fent.

 

Quan les paraules no signifiquen res

 

Recomanacions musicals

 

Art i musica: Charles Demuth (1893-1935)

 

Charles Demuth

Gaza: Devastació psicològica de la gent

 

L’article de Alba Alfageme del 21/10/2023, Israel i Palestia: la genética del trauma (Ara.cat), fa recordar que tot el què allà es diu, desprès de 727 dies d’extermini de la població de Gaza, s’ha de multiplicar exponencialment els efectes devastador per la població, especialment per els infants, un dels grup objectius del exèrcit israelià. En l’article, imprescindible per entendre tot el horror que esta patint la població, estableix tota una fenomenologia del sofriment i les conseqüències que patiran tots els supervivents. Parla de trauma transgeneracional, que consisteix en “la transferència del dolor, de l’impacte psicològic viscut", amen del propi patiment en primera persona. La quantitat de ferits, mutilats, orfes de la població de Gaza és avui inabastable. A més cal sumar, la fam com arma de guerra que s’ha esta utilitzant, per destruir la població. Això son crims de guerra. La utilització mesquina i criminal de l’ajuda amb comptagotes a més de la utilització d’una organització paraisraeliana de presumpta ajuda, on les cues per accedir-hi s’ha convertit en el blanc de franctiradors o directament de l’assassinat en la impunitat, no deixa de sumar-se al crims de guerra i neteja ètnica que està aplicant el govern extremista de Netanyahu amb el suport incondicional de Trump.

Paradoxalment, els efectes devastador per la salut física però també emocional, prové dels estudis els supervivent del Holocaust: “Allà es va poder comprovar com els i les descendents de les víctimes directes d’aquella massacre seguien patint efectes del trauma original viscut pels seus progenitors o avis a través de malsons o problemes de comportament o afectius.” Aquestes efecte com “La por, el terror i l’angoixa mantingudes acaben generant un patiment que provoca uns nivells de cortisol elevats que poden derivar en trastorns d’estrès posttraumàtic, depressions cròniques i altres afectacions. Si això no es repara, aquests traumes no resolts es poden convertir en herència per a les generacions posteriors: un nivell més alt de vulnerabilitat davant l’ansietat, la depressió, l’estrès, problemes amb el son, problemes emocionals...”.

Potser aquesta mostra de horror per venjar un altre horror, perpetrat per Hamàs, s’ha acabarà. Això està en les mans tacades de sang de Netanyahu. Però com aprenent de bruixot, li deu semblar que seguir l’extermini de la població de Gaza, li mantindrà en el poder. Deia que quan aquesta carnisseria acabi –de moment-, no serà suficient la reconstruccions de totes les infraestructures que l'exèrcit de Israel ha destruït amb una ferocitat fora de tota mida. Caldrà reconstruir les ànimes de tota una generació de infants i joves que avui están desemparats i perduts entre la ràbia, la ira, l’odi, una autoestima destruïda en un món malvat. Com diu al final de l’article d’Alba Afageme, “Si no es fa [el dol], s'estarà alimentant la guerra eterna.”. Potser és això el que volen molts israelians i per descomptat, l’extremisme més sanguinari d’Israel al igual que Hamàs. 

PD: Els països àrabs demostren abastament la demagògia més cínica envers del sofriment de la població de Gaza. Les dictadures teocràtiques i els règims autoritaris que es postren a La Meca, son encara més còmplices que la UE.  

 

La UE desconeix qui eren els de la "Flotilla"

 

En aquesta massacre que s'ha convertit la destrucció de Gaza, la "Flotilla" és un símbol de la impotència dels Estats que no volen cap confrontació amb Israel i el EUA. Aquesta "Flotilla" volia ajudar, volia trencar el mur impenetrable que Israel a sotmès a tota una població que viu en una immensa presó al aire lliure. Israel és líder en relacions públiques. No ha bombardejat la Flotilla, hauria queda malament, no és que li importa gaire, però cal mantenir les formes, de moment. Potser en altre ocasió els mètodes poden canviar dràsticament.  Itàlia com Espanya no han volgut ajudar a la "Flotilla" a trencar  el bloqueig, han tingut por, no volien un forat en un vaixell de guerra, perquè llavors quin paper et toca fer?

Un pla de pau ideal per un cementiri

Trump està entestat a què li donin el premi Nobel de la Pau. Ja sé que sona un oxímoron, però el personatge farà el que sigui per aconseguir-ho.  Un criminal de guerra (Netanyahu) i el seu principal avalador (no el converteix em còmplices?) escriuen un suposat pla de pau per una zona devastada per ells mateixos. No resulta una mica estrany? Per descomptat, la població presonera de Gaza no té res a dir, perquè ells no compten. Tampoc l'Autoritat Palestina, no representa res per ells. Hamàs? Tots els assassinats comesos per Israel més de 60.000 morts son segons les FDI comandaments de Hamàs. Allà no hi cap soldat ras, també els infants compten con a possibles comandaments en un futur pròxim, per això és millor assassinar-los. El diari Haaretz en portada parla que Netanyahu vol  obstruir el seu propi "pla de pau" que varen elaborar ell i el seu amic Donald. L'únic que cal ara mateix és que Hamàs no ho accepti, perquè de fet tant s'ha val si li dona el vist i plau, faran el que ells vulguin. Hi ha marge per arribar a assassinar a un milió de persones. El Holocaust encara queda molt lluny, deu pensar Netanyahu.