Recomanacions d'estiu

 

Gaza agonitza mentre Rubio s'interessa per els ostatges!

 

El subsecretari d'Estat d'EUA dona el crit d'atenció sobre els 20 ostatges, deixen fora de cobertura, els milers de gazatins que moren de fam i malalties, perquè per ell així com l'Administració del que forma part, veu en diferents ulls, a les víctimes dignes, els ostatges israelians a mans de Hamàs, que les altres víctimes, aquestes indignes perquè pertanyen tots a Hamàs. 

Recomanacions d'estiu

 

Hiroshima: 80 anys desprès!

Hiroshima (1945)

 

Avui fa 80 anys de la utilització de l'arma de destrucció massiva més gran que la humanitat coneixia. Hiroshima, eren les 08:15:17* del matí. En un instant 140.000 persones van morir en el primer acte de crims de guerra atòmic. El govern dels EUA, va justificar la utilització de la bomba atòmica dient que escurçava la guerra i la rendició del Japó. Tres dies desprès, llançaven un altre bomba atòmica sobre Nagasaki amb 70.000 morts. Si la primera bomba era difícil de justificar, perquè la rendició era imminent, la segona era un avís, no al Japó, sinó a la Unió Soviètica de Stalin.

Han passat 80 anys i el món no sembla après res de la seva tràgica història. El cas de Gaza és paradigmàtic. En aquest petit territori, s'han abocat 100.000 tones de bombes, han mort 60.000 palestins i s'ha arrasat el territori. Com a conseqüència d'aquesta destrucció massiva, la fam que afecta els més dèbils, nens i nenes, dones, vells, estan en una situació infernal, mentre l'ordre internacional s'ho mira en cara de fàstic i resignació. Al comandament d'aquest món de bojos, hi ha dos bojos, Trump i Putin, també hi hi altres que volen pujar de categoria, per exemple, Netanyahu.  

Una dada que dona en David Fernàndez prou interessant és que amb Pedro Sánchez, el govern més progressista de la seva història, encara no ha firmat "el  el Tractat de Prohibició d’Armes Nuclears, subscrit ja per 94 estats des del 2021". Què espera el govern espanyol per fer-ho? 

Dolomites (II): Bolzano- Funicular a Oberbozen- Piràmides de Terra (I)

 Dia 2

Començo a escriure aquesta crònica a les 20:00h, desprès d’un altre dia intens i sobretot passat per una calor sahariana. 

M’he despertat cap a les 6:30h. Tenia mal de cap. Dutxar-se i anar a esmorzar. Un bufet lliure en la clàssica distinció entre dolç i salat. Jo com a casa. 

A l’hora prevista 8:30h hem agafat l’autocar, havia pujat la nostra nova cicerone, Petra natural de Bolzano, coneix com ningú totes aquestes conrades. Bolzano o Bozen, és bilingüe, italià-alemany. Hem anat fins el funicular(1), a prop del hotel, sobretot, si vas en autocar.

El funicular tarda 12’ en arribar a Ritten. Entre Bolzano i Ritten hi ha 1000 m, de desnivell. Un paisatge “gens natural” perquè la mà del home, ha fet molt bona feina: hi ha vinyes i arbres fruiters dins d’una vall amb un microclima propi. 

Hem fet temps per agafar un tren que ens ha de portar fins Klobenstein. Mentre fèiem temps, hem anat a visitar un hotel al costat de la parada del tren. L’hotel és diu Holzner (1908). L’hotel té unes magnífiques vistes, amb decoració Art Nouveau. Hi havia clients a la terrassa. Hem demanat un cafè però finalment, hem tingut que marxar. La seva parsimònia era fenomenal. 

 Volíem agafar un tren antic de fusta, però resulta que aquest no està disponible els dies normals, res més s’utilitza per setembre en la festa del ferrocarril de Ritten. Així que hem agafat el tren, i hem fet el trajecte fins a l’estació de tren de Klobenstein.  Tota aquesta planícia que circula el tren és un lloc ple d’encant, amb vistes a les muntanyes, ple de camps de conreu, on fins i tot, la figura de Sigmund Freud(2) és utilitzada com reclam turístic, perquè durant anys va passar les vacances en aquest a Klobenstein.

Les vacances de Freud devien ser força exigents, perquè treballava molt, malgrat el que diu. Així, en carta de 1 de setembre de 1911 diu al seu estimat amic Jung, desprès no tant estimat, li diu que està treballant sobre el origen de la religió [Tòtem i Tabú]. Però fa un incís per dir: “Aquí en el Ritten s’està divinament bé i molt a gust. Tinc unes ganes inesgotables de no fer res. (..)(3)” . Existeix un camí que porta el seu nom, perquè Freud i la seva filla Anna feien passejos per aquests indrets, i avui s’ha convertit en un nou reclam turístic. 

Des d’allà l’autocar a baixat fins a Longomoso, al costat d’un restaurant anomenat Der Amtmann, que en Sendo coneix d’altres viatges, hem pogut anar als lavabos i des d’aquest indret, les Piràmides queden molt a prop (15’).

En el camí, hem fotografiat l’església de Sant Nicolàs(St. Nikolauskirche), és veu enfront del camí cap a les Piràmides. La seva estratègica posició al costat de Mittelberg per la carretera SP73, fa del lloc un iman per la fotografia. 

Les famoses Piràmides (4), de fet les veus des de l’alçada d’un mirador on tens una bona perspectiva. La geologia et dona un mirada al llarg plac que les nostres vides tant curtes no podem copsar. Aigua, temps (molt) i una terra d’argila, donen com a resultat aquestes formacions, que tenen certa retirada a les torres que fan les termites. Ja sé que les comparacions son com son. 

   

Recomanacions d'estiu

 

Dolomites (I): Barcelona-Milà-Malpensa-Llac de Garda-Bolzano (i III)

 III

Mentre nosaltres veiem la costa plena de vil•les, les ruïnes i la platja, una bona quantitat d’embarcacions de tota mena, es passejaven a la vora de la costa, semblava hora punta. El que portava l’embarcació ens ha dit que havia passat al costat un antic campió de F1, René Arnoux. L’imperi Austro-hongarès va donar caliu a aquest indret durant el segle XIX i començament del XX. La seva destrucció va ser obra d’Anglaterra i França, la seva desaparició va provocar tot el que desprès ha anat venint. A tall de exemples, la Primera Guerra Mundial. L’aparició del polvorí dels Balcans, els desequilibris en la correlació de forces va fer decantar el pes polític cap a Alemanya. La divisió dels Balcans és pot rastrejar fins avui dia (s.XXI) (7).  

Mentre el blau del mar es balancejava amb un onatge amable, nosaltres fèiem la volta per contemplar tota la península de Sirmione. Hem pogut veure el Castell des de noves perspectives. La fotografia requereix moviment, el fotògraf te l’obligació de donar –si és pot, esclar-, una volta panoràmica a l'objecte que vols plasmar en aquest model digital de la fotografia actual.

Desprès de desembarcar hem anat als lavabos, que estan al costat del pàrquing, per agafar l’autocar en direcció a Bolzano. Hem pres l’autovia A22 en el que el paisatge amable, ple de arbres fruites, i posteriorment, vinyes al costat del riu Adige acompanya la nostra ruta cap el lloc de destinació. Les muntanyes de roca calcària, donaven un aspecte fràgil que semblaven demanar permís per mantenir-se dempeus. Cap a les 19:15h arribàvem a Bolzano (Bozen). L’hotel estava una mica retirat del centre. Hotel Ristorante Magdalener Hof. Era al costat d’una església, Chiesa di San Lorenzo in Rencio.

Riu Adige

(Bolzano)

A les 20:45 teníem el sopar. No en va donar ni temps per dutxar-me, desprès del tot el dia de brega. Vaig començat a escriure la crònica d’aquest dia interminable.

Una habitació amb vistes (modestes)

A l’hora prevista tots entaulats. El sopar era amanida, pollastre amb samfaina i de postres, gelat amb fruites del bosc. Desprès cap a l’habitació. Dutxar-me i acabar d’escriure la crònica que havia començat. Ho vaig deixat córrer cap a les 23:00h. Demà no caldrà llevar-se a hores intempestives.