Dolomites (5): Bolzano-Verona-Varese (i II)

 II

Jo vaig fer dues fotografies de balcó, una era la del balcó del segon que dona vista al altre balcó, la de la imaginaria Julieta. No vam entrar al museu. Desprès de sortir amb moltes dificultats de la gentada que hi havia, hem tingut temps per anar a fer 400m llisos, fins a l'Arena de Verona. Totes les tendes internacionals estaven allà, anava a dir que a qualsevol lloc les trobes.  Moltes botigues tancaven a les 13:30h, no era el cas de les marques multinacionals. 

L'altra Julieta

De fet l’edifici romà seu actual de presentacions culturals, no és ni bonic, ni espectacular, no van poder accedir-hi i llavors no tinc la perspectiva que es veu des de dins. El de Pula (Croàcia), ciutat agermanada amb Verona és molt més espectacular per fora. Potser si que els constructors de l’edificació romana els agradaria el sobrenom d’Arena, però ho dubto molt.

Allà ens va deixar un hora fins anar a dinar, al costat del Col•liseum. Van passejar, però feia massa calor per donar-se un tomb. Al costat de la Piazza Bra on hi ha un monument a Vittorio Emmanuele II, no hi  havia ni bancs per asseure’s, tots estaven plens, ni  ombres on ficar-se. Semblaven voltor esperant algun incaut que marxes per ocupar el lloc, però ningú semblava tenir presa per marxar. Vàrem poder veure la Piazza S.Nicolò i la Chiesa Parrochiale do San Nicolò AllArena. Una escultura al mig de la plaça donava fe que allà tots els seients estaven ocupats perquè els arbres donaven allò que tothom volia, ombra.

El lloc per anar a dinar es diu ristorante Rubiani just al costat de la Piazzetta Scalatte Rubiani. Un dinar correcta, amb lasanya, força bona, pollastre amb fonoll, un sabor exòtic i postra tiramisú (no tenen altre cosa?). Cal dir que aquest restaurant, son molt estalviadors. He vist com de diferents gots han tret el líquid i recuperaven el gel! Qui ho feia no era un cambrer normal, semblava un jubilat que li agradava treballar i suar, però ves a saber qui era.

Desprès del dinar, hem agafat l’autocar i hem enfilat rumb cap a Varese. Un trajecte de més de dues hores i mitja. Hem tornat per la E64. Hem arribat tard, hem passat ràpidament Varese per anar al nostre hotel, un hotel,  dins d’un espai magnífic ple d’arbres gegantins, esplèndid,  Palace Grand Hotel Varese, estil art nouveau. 

Varese

El lloc impressiona. L’habitació molt gran i espaiosa. Nosaltres no teníem vistes al Llac Varese. Però res més calia sortir a fora, per gaudir dels espai que ofereix l’hotel, piscina inclosa. L’espai amb jardins esplèndids, amb arbres que porten més de cent anys, cedres, parents de les sequoies, pins roig, plantes de tota mena. Un autèntic paradís de l'Edèn en miniatura. Potser els nostres primeríssim pares, Adan i Eva, eren milionaris i per això vivien on vivien, va ser no pagar el lloguer, i adeu al paradís! 

Una habitació amb vistes (discretes)

El sopar era a una sala per nosaltres. El sopar ha estat discret. Per alguna raó com estar cansat, no he escrit com s’ha acabat aquest dia llarguíssim, massa autocar i una visita a Verona que valia més de 4h del que hem estat. No ho podem tenir tot. Demà molt més.

Dolomites (5): Bolzano-Verona-Varese (I)

 Dia 5

Bolzano-Verona-Varese

Avui ha estat un dia estrany. Desprès del dia anterior on vàrem gaudir del espectacle de la naturalesa avui ha sigut marató d’autocar.

Com cada matí la rutina diària. Recollir maletes ficar-les al autocar, en Sendo ha ajudat de valent. I cap a Verona. Mentre anàvem per l’autopista un petit xàfec. El dia havia aparegut boirós, perquè a la nit havia plogut sobre Bolzano. 

Anar a Verona, es anar a la recerca d’una història literària que Shakespeare va escriure cap a l' any 1595-6. En el pròleg es diu això: “De la entraña fatal de estos dos enemigos cobraron vida bajo contraria estrella dos amantes, cuya desventura y lastimoso término entierra con su muerte la lucha de sus progenitores*”. 

Hem fet una parada tècnica en una àrea de servei Autogrill, havia lavabos per un regiment. A les prestatgeries hi havia productes per atipar-se fins a rebentar de patates fregides, crispetes, devien de tenir molt d’èxit. 

Hem arribat cap a les 11:00h a Verona. Allà ens esperava el nostre guia. No recordo el nom. Entrar a l’autocar i posar-se a parla pels descosits. No ha fet cap preàmbul. Avui el conductor era en Rocco. S’ha ficat cap costat del riu Adigio. Hem pujat fins el Santuari de la Mare de Déu de Lourdes, antiga fortalesa austríaca. Cal dir que les vistes eren panoràmiques, però hi havia mala visibilitat. He fet fotografies, però la llum no ajudava. Per descomptat, el guia seguia parlant sense parar. No he seguit la seva explicació.

En general, els guies tenen la mala costum de començar les seves històries en el fons del temps. Per dir-ho així, Déu crea el món, i el tercer dia dissenya Verona, almenys en el seu pensament. Potser no caldria començar per l’origen del origen. Ha parlat de la industria de Verona més enllà del turisme.

En Sendo ha explicat que per aparcar l’autocar cal pagar taxes que varien segons la ciutat i que poden ser entre 140-400€ a Florència. A més de les taxes turístiques que paguem. A Catalunya som uns badocs per fer pagar tant poc!

L’autocar ens ha deixat al costat del Adigio, just amb l’estàtua de Paolo Veronese, al carrer Lungadige Re Teodorico,  i des d’allà hem començat la nostre cavalcada pels carrers de Verona, plens de turistes i de molta calor. El guia seguia explicant, però feia massa estona que no el seguia.  Al altre cost la Església de Santa Anastasia, la Capella Pellegrini (Sant’Anastasia) i la seva descomunal torre símbol de la ciutat (72 m). Malgrat la riquesa pictòrica no hem anat.  De fet, no hem anat a cap lloc més enllà de mirar el balcó imaginari de Julieta. 

Hem passat per la via S.Maria Antica. Allà es troba les Tombes Sclaliger. 

Les tombes estan tancades per una tanca de ferro forjat amb un motiu recurrent d'escales, símbol de la família, mentre que els sarcòfags es troben a terra o en nivells elevats. Les arques són*:

• La tomba de Cangrande I Della Scala.

• La tomba de Mastino II , 

• L'arca de Cansignorio , que data del 1375, és la més ricament decorada. Dissenyades per Bonino da Campione, les escultures representen sants guerrers, personatges dels Evangelis, Virtuts i Apòstols, a més de la gran estàtua eqüestre de Cansignorio.

 • El sarcòfag d'Albert I , fet el 1301 i ricament tallat

 • l'arca penjant de Giovanni della Scala , una obra d'Andriolo de' Santi que la va acabar el 1359 a l'església de San Fermo Maggiore, on va romandre fins al 1400**. "

Hem passat al costat de l’estatua de Emilio Salgari. Hem arribat a la Piazza dei Signori, on hi ha el monument a Dante. Al seu darrera hi ha la Casa de la Pietat, a un costat  la Loggia del Consell, Palau Cansignori, Palau Domus Nova, Palazzo del Comune. Dante va viure una temporada a Verona de la mà de Bartolomeo della Scala, la causa, l’exili imposat per Carles de Valois, i els güelfs negres. Mai va poder tornar a Florència.

Dante

Des de Piazza dei Signori, cap a la Piazza Erbe. Hi havia mercat, ple de turistes, no es podia donar un pas sense que xoquessis amb ells. Aclaparador. Allà el nostre guia ens ha dirigit cap el palau on hi ha el balcó de Julieta. La riuada de gent era espectacular. El carrer Via Capello, era una riuada de gent. Feia un calor digne de Dante al ínfer. Hem entrat una mica a les braves, perquè no hem fet cua. Anàvem contra direcció. He vist cares poc amables mirant-nos entre nosaltres anàvem dins de l'espai reduït on es troba el famós balcó.  Dins del petit espai que quedava, tot era una marea humana que volia estar on les pàgines del immortal de Stratford-upon-Avon, va donar vida i mort a la parella per excel•lència.

Piazza Erbe

Dolomites (4): Bolzano-Llac de Carezza-Pas de Pordoi- Vall Gardena (i II)

 II

Des de el pas les vistes impressionen, el verd torna a ser més verd si això és possible i una baixada vertiginosa, on si tens reflexos i estàs al costat de la finestra bona, pots veure, el Canal de Carezza, el poblet de Vallonga, Vigo di Fassa, ple de hotels, restaurants i segones residències, fetes a base de chalets, ple de petit nuclis urbans, com Pera, Mazzin, Campestrin, Fontanazzo, Campitello di Fassa, Canazei, i posteriorment agafes la SS48, que et porta, no sense dificultats, hi havia ciclistes fent de Coppi, motoristes fent avançaments dubtosos, i una pila de corbes amb número, fins al Pas Pordoi (2239m.)

   

   

*Sendo

I què esperes al Pas Pordoi? Pues, una munió de cotxes, motoristes, restaurants i el telefèric que et puja vertiginosament a 2950m. Hem sortit de l’autocar, feia fresca. Un pàrquing dona fe que ací hi ha molta gent que vol fer-se fotografies per recordar que ells han estat ací. Al hivern hi ha una estació d’esquí. 

El telefèric puja fins el refugi Maria al Sass Pordoi, permet veure una amplíssima panoràmica des de la Marmolada, al grup del Sella. Crida a l’atenció l’erosió de les muntanyes, perquè aquestes, son producte d’una mar fa milions d’anys. El dia no era radiant en aquell indret, però nosaltres els turistes, no estàvem per històries. Ho volíem veure tot. He fet un petit recorregut fins a la Creu. Al costat hi ha un forat on pots veure l’abisme. Una combinació inversemblant de moviment de les plaques tectòniques, milions d’anys per endavant i la matèria prima de la roca –dolomita*- han fet el que es pot contemplar. Muntanyes esquerpes, agressives, inaccessibles –menys per els escaladors, hem vist un parell-. Fragilitat era una bona paraula per sintetitzar l’aspecte d’aquestes muntanyes. Sembla arriscat picar amb el piolet la dolomita, la seva fragilitat no dona massa confiança. Tenies davant a les Torres di Sellas. Un paisatge memorable. Hem baixat amb el telefèric, i mentre nosaltres baixaven hi havia gent pujant i baixant pel camí llarg i costerut des de el 2200 fins al refugi, una llarga caminada. Cal estar en forma.

*Martí

Tornar agafar l’autocar, encara amb totes les sensacions i emocions de viure una experiència notable, hem baixat una mica per agafar un trencall que et portava al Pas de Sella. Un lloc fantàstic, ple per descomptat de gent, per gaudir del espectacle de la naturalesa. Amb els seus 2244m és el pas més elevat de les Dolomites. El Grup del Sassolungo, compost per el Sassopiatto, los Cinque Dita i la Punta Grohmann, donen una imatge impressionat i extraordinària, que et queda a la retina per sempre, o potser no tant!

     

         

*Sendo        

 

A quina pel·lícula surt aquesta cara? 

Parada al Pas Sella, no hi havia tant espai com el Pordoi, però hem baixat per fer fotografies, molt espectaculars. Pujar a l’autocar i hem baixat cap a la Vall de Gardena. La vall està sota la protecció de Sassolungo. Les localitats més important d’aquesta Vall son Ortisei, Santa Cristina i Selva Gardena. El lloc és famós per les seves estacions d’equí, a més d’un paisatge de postal ensucrada.

Els poblets son tots ells, estampes postal, on la principal industria és el turisme, tant al estiu com al hivern i les seves famoses pistes d’equí. Nosaltres hem pujat amb telecabina des d’Ortisei (Urtijëi). El lloc pertany a Dolomiti Superski, un espai esquiable de més de 140km. Pujes en uns 8’ fins el  restaurant Chalet Resciesa (2200m.). Les vistes son espectaculars, d’un verd espectacular, turons suaus, imaginant-me com potser amb neu! El dinar ha estat d’allò més agradable i agraït. Un risoto boníssim, carn, potser havíem posat més del que calia i de postra nabius i gelat. Jo he marxat a fer fotografies i contemplar el vast escenari de les muntanyes. M’he perdut la celebració del aniversari d’un dels companys de viatge. Ningú m’havia dit res!

  

Mentre feia fotografies, m’ha passat una cosa estranya. A la lent de la càmera sortia un punt negre! Estava preocupat perquè no sabia com podia afectar a les fotografies. Aquest punt negre, havia aparegut feia un dia!. Hem intentat donar una petita caminada, però els núvols han fer deixar-ho corre. Hem baixat amb les cabines d’esquí i cap a l’autocar. Davant  del remuntador hi ha el hotel Cavallino Bianco., pel seu aspecte, semblava que tenia dotze estrelles, però potser exagero una mica.

L’autocar ha començat a baixar per les carreteres, amb uns 45’ hem arribat al hotel. Hem passat per la casa del music Giorgio Moroder(1940) Una mena de Georgie Dann, però de més volada, sobretot perquè va utilitzar sintetitzadors i va generar la musica Disco els anys 70. Va guanyar els Oscar per la seva musica a Flashdance i Top Gun.

Mentre l’autocar enfilava cap a Bozen (Bolzano) hem recollit diners per la nostre guia Petra i en Luigi. Paraules d’agraïment.  A les 18:00h arribàvem al hotel. Feia calor 29º. He anat a la piscina. S’estava molt be, malgrat que l’aigua està freda. Hi havia alguns companys que també han anat.

Pujar a l’habitació, dutxar-me i començar a escriure la crònica del dia. Hem fet maletes, de fet jo les tanco, i amb això està tot dit. Demà anem cap a Verona i Varese.

A l’hora del sopar feia calor. El sopar era correcta. Hem intentat anar a passejar pels voltants del hotel, però feia massa calor. Ara son les 10:30h quan estic apunt de deixar d’escriure per avui. Demàs més.