divendres, 4 d’octubre del 2024

Israel pot destruir la indústria petroliera del Iran?

 



Iran situat a 1800 km de Beirut vol defensar la seva representació militar al Líban - Hassan Nasrallah-. Israel pot atacar qualsevol objectiu amb la cantarella de sempre, defensar-se, però el que resulta de tot això, és la destrucció sistemàtica de ciutats senceres. Desprès de les bombes dins del cercapersones, ara toca destruir el Líban. Mentre la comunitat internacional fa veure que Israel té tot el dret del món a defensar-se. Pot fer-ho també l'Iran? La resposta, esclar, és un no rotund.  Les capacitats militar d'uns i altres és decanten de manera absoluta a Israel. Especialment, a l'aviació què és molt superior al Iran. La distància entre Teheran i Tel-Aviv és massa gran perquè un atac amb míssils no massa sofisticats, per les imatges que s'han vist, poguí afectar a les defenses israelianes. Potser va ser una advertència, una manera de dir que també ells poden fer-ho. Ara cal esperar la reacció -sempre desproporcionada- d'Israel. Iran és xiïta, mentre la resta de països musulmans son sunnites, així que difícilment hi trobarà massa audiència en la resta de països de l'àrea. Què pensen fer Rússia i Xina? 
  



dimecres, 2 d’octubre del 2024

Supervona: l'esclat del Orient Mitjà!

 








Ahir a la nit a TV3, van emetre el programa Sense Ficció el documental Supernova: Massacre al festival de música*. Un documental -amb vídeos dels supervivents - sobre l'origen del que ha passat a Israel i Gaza. El festival permet comprendre la diversitat de la societat israeliana. Una diversitat difícilment homologable a qualsevol lloc fora d'Israel. Música, ball, gresca, festa, i de sobte, la tragèdia, l'assassinat i la brutalitat dels milicians de Hamàs.  Els milicians res més tenien el cap assassinar jueus, venjar-se, i cridar sobretot, Alà és gran! El xoc entre fonamentalistes i gent que ha tingut que fugir d'un festival de música, el contrast no podia ser més gran. El festival van morir 370 persones, i els voltants, dins d'Israel,  va assassinar a 1200, encara queden 101 ostatges a Gaza. 

El costat de les parades d'autobusos hi ha una mena de refugi, moltes de les persones assassinades va ser en aquest refugis. Un espai reforçat amb formigó, sense porta, un lloc on els milicians és va acarnissar, expressant la seva ira infinita contra civil desarmats. Sense pietat ni humanitat. I desprès, la resposta d'Israel, què tothom sap. Imprescindible veure el documental.

PD: L'atac iranià a Israel, demostra que la pau no pot vindrà de la guerra, però sembla que a Netanyahu, ja li va bé, però no necessàriament a la societat israeliana que desprès d'un any immersos en la destrucció sistemàtica de Gaza i ara del Líban, sembla que prefereix la guerra a la pau. Puc imaginar-me els joves del festival, que tindran que fer el servei militar, la seva set de venjança és un arma de destrucció massiva.

dimarts, 1 d’octubre del 2024

Obituari: Fredric Jameson (1934-2024) (I)

 



En motiu de la mort (90 anys) de Freric Jameson, faig un resum de l’entrevista que li van fer la revista Archipiélgo*, número 63 (2004). 

Una excel·lent manera de conèixer el pensament de qualsevol autor és per suposat llegir els seus llibres. Però, la millor manera per donar-te una idea del què pensa son les entrevistes. El joc de preguntes i respostes permet començar a saber alguna cosa més sobre l'autor. 

+++++++++


ARCHIPIÉLAGO: Tal vez la aportación teórica por la que es más conocido para los lectores en lengua española sea su análisis marxista de la posmodernidad como “l lógica cultural del capitalismo tardío”,  análisis que ha venido desarrollando en otras obras suyas durante los años 80. ¿Considera que, en lo esencial, aquel análisis sigue siendo válido? A grandes rasgos, ¿qué modificaciones ha supuesto la deriva reaccionaria de la cultura posmoderna, que ya señaló hace una década? 

Fredric Jameson: Jameson nos habla de la posmodernidad. Distingue entre posmodernismo como estilo y como ámbito cultural. Afirma la identificación entre posmodernismo y globalización como caras de una misma moneda. La globalización abarca información, comercio y economía, mientras que la posmodernidad, se manifiesta en su aspecto cultural, por decirlo así, la globalización expresa la infraestructura mientras que la posmodernidad es la superestructura, hablando en términos marxistas. Se pregunta: ¿Pueden erosionar al capitalismo las formas de oposición cultural que surgen en un momento? En la etapa sólida de la modernidad se hablaba de “subversión, crítica, oposición”, pero “son realmente válidas en las condiciones presentes?”. 

ARCHIPIÉLAGO: La vieja guardia, pongamos Adorno, asociaba la oposiciòn cultural con cosas como la música de vanguardia, la literatura modernista, mientras que la nueva crítica que surgió  con su generación se centró más en los productos de la cultura de masas, los medios de comunicación, el cine, la TV, el vídeo, etc. ¿Qué otras diferencias hay entre la antigua lucha cultural y la posmoderna? 

F.Jameson: Una de las características de la posmodernidad ha sido diluir las vanguardias donde se daban cita “la idea de oposición y subversión”. La alta cultura y la cultura de masas hoy se borra. El propio Jameson reconoce su impotencia en el plano político para abordar estas cuestiones. 

Jameson nos habla de la paradoja entre lo local y lo global, entre políticas nacionales en el marco del Estado del Bienestar y la nueva era de la globalización, donde la primacía del Primer Mundo es puesta en cuestión por esa globalización a través de los estados emergentes –China, India, Brasil, etc.,-. Considera que en el marco de la cultura global, la aparición de nuevas ideas tendrá que venir de estos lugares.

Existe una contradicción entre generar una política antiglobalización dentro del Primer Mundo. Podemos apoyar lo que representa Seattle, el Foro Social Mundial, el Foro Social Europeo. E l problema es la falta de conexión entre el ámbito local y global. Esta desconexión tiene que ver en la dificultad de identificar cuáles son las grandes causas políticas. Vivimos en la globalización, pero, la idea de internacionalista de la clase trabajadora no se ha concretado ni desarrollado, debido al desajuste entre diferentes estados y sus desarrollos políticos.  


ARCHIPIÉLAGO: En su trabajo, la arquitectura y el urbanismo han desempeñado un papel central a la hora de determinar las características del capitalismo contemporáneo. Perry Anderson señaló ya posibles razones biográficas (el contacto en Duke con Venturi). ¿Podría explicarnos las razones teóricas de esta preocupación? 

F.Jameson: El interés por la arquitectura fue casual. El campo de la arquitectura ha transformado el campo de las artes en la aparición de la posmodernidad. Una ruptura que suponía poner en cuestión a Le Corbusier. Suponía entrar en una nueva fase de exploración en las artes. 

La arquitectura supone “lo espacial”, frente a la literatura donde el tiempo y la memoria juegan un papel esencial. La posmodernidad, desplaza la temporalidad y el pasado al presente, el sentido del tiempo histórico se diluye.  

Jameson habla de presente absoluto. Hace una afirmación arriesgada, “tengo el presentimiento de que, aunque haya algunos escritores y poetas maravillosos, no van a volver a producirse grandes cosas en el campo de la literatura nunca más.” A su entender, la lengua ha sido desplazada y en su lugar lo ocupa el espacio, un mundo de imágenes que transforman el espacio –mundo virtual-. La geografía –espacio- ocupa una preocupación geoglobal.  


ARCHIPIÉLAGO: El bloqueo de la imaginación es otro problema al que ha prestado mucha atención, en relación, por ejemplo, con ciertos aspectos del antiurbanismo de Koolhaas* o con la ciencia-ficción contemporánea**. Parece que no se trata de volver a la utopía, sino de... 

F.Jameson: Al hablar de la utopía, hace referencia a dos instancias: una primera, que supone una “especie de impulso utópico” que identifica con la colectividad, la felicidad, el cuerpo. Por otro, las dificultades de representar la utopía, “ya que éstas surgen en oleadas. La posibilidad en el imaginario social de transformaciones radicales – el movimiento contracultural de los años 60 y el paralelo ascenso del movimiento feminista. La célebre frase de M.Tatcher: “No hay alternativa al capitalismo”, hace que la utopía parezca un horizonte imposible de acceder. 
 
La utopía supone el primer eslabón hacia el futuro. La ciencia ficció ha recreado mundos alternativos, en su mayoría distopías, acerca de lo que nos aguarda ese futuro que algunos venden como un radiante porvenir. Jameson habla de “lo difícil que resulta imaginar un futuro diferente”. Habla del Foro Social en Porto Alegre, y las distintas aportaciones de cara al futuro. Habla de “una situación límite, en el que todo el trabajo  sobre la faz de la tierra es trabajo asalariado, en la que se produce una destrucción total de la agricultura, una transformación global de cualquier cosa en mercancía”. Sin embargo, el mismo puede afirmar que “ no creo que haya razones para el pesimismo en todo esto”.  


dilluns, 30 de setembre del 2024

Israel s'ha convertit en el golem!

 







Israel s'ha venut l'ànima a Nèmesis. Enfonsada en un veritable espiral de violència, on la mort de l'altre s'ha convertit en la nova religió oficial. I malgrat tot, la ferida que porten, és fa cada vegada més gran. La destrucció, la imatge de destrucció a Beirut demostra aquesta fúria homicida  no té aturador. I no ho té perquè els seus còmplices no volen ser acusats d'antisemitisme. El govern extremista de Netanyahu, pot anar a l'ONU i els seus còmplices li aplaudeixen sense cap escrúpol. Un criminal de guerra honorat com l'heroi del nostre temps. Guerra, destrucció i mort, és tot el que està aconseguint Israel. La pau dels cementeris és un miratge, perquè la gent no oblida, ni pot oblidar. La pau que ara mateix vol Israel, és l'extermini de tothom que viu a Gaza, Cisjordània o Beirut.   Si, Israel és un autèntic golem !



diumenge, 29 de setembre del 2024

Recomanacions musicals

 


Una mirada de retret 














Sempre es recomana escoltar Wild Children (1973). Tanta música supèrflua que s'envelleix al cap d'una setmana, mentre cançons com aquesta no envelleixen, però et rejoveneixes quan la escoltes.

dissabte, 28 de setembre del 2024

Osasuna-Barça: Naufragi blaugrana!

 


Osasuna-Barça (4-2)

Avui hem vist al pitjor Barça des de que va començar la Lliga. Una primera part absolutament plana, sense idees, ni rematades i un Osasuna que volia guanyar. Un Barça desconegut, gràcies a Flick que ha fet un experiment que no ha sortit gens bé. Errades defensives han permès al Osasuna perforar la porteria de Iñaki Peña per dues vegades.

A la segona part, semblava que des de l'inici hauria canvis, però no ha estat així. Una millora momentània del   Barça, amb rematades a porteria semblava que el panorama canviaria, però ha estat un miratge. Un gol del Barça, regal del porter d'Osasuna, obria una escletxa, però al 72' un nou gol de Budimir ha deixat tocat al Barça. Els canvis de Flick no han servit per canviar la dinàmica del partit, plena de precipitació i errades generals de tothom. Lamine Yamal al 89' ha maquillat una mica un resultat d'escàndol. Una derrota sense pal·liatius".