Perú (12): Ica- Paracas- Illes Ballesta- Lima (II)

 Una mica de història...

1879*  

Desiertos de Atacama y Tarapacá

El salitre

La guerra no estalla por el guano, que poco queda. Es el salitre quien lanza al ejército chileno a la conquista de los desiertos, contra las fuerzas aliadas de Perú y Bolivia.

De los estériles desiertos de Atacama y Tarapacá sale el verdor de los valles de Europa. En estas soledades no hay más que lagartijas escondiéndose en el pedrerío y piaras de mulas acarreando hacia los puertos del Pacífico los cargamentos de salitre, grumosa nieve que devolverá el entusiasmo a las cansadas tierras europeas. Nada hace sombra en este mundo sin nada, como no sean las fulgurantes montañas de salitre secándose al sol en el desamparo y los obreros miserables, guerreros del desierto que usan por cota una ruinosa bolsa de harina, piquetas por lanzas y palas por espadas.

El salitre o nitrato resulta imprescindible para los negocios de la vida y de la muerte. No sólo es el más codiciado de los fertilizantes. Además, mezclado con carbón y azufre, se convierte en pólvora. Lo necesitan la agricultura y la próspera industria de la guerra.

(35 y 268)

++++++

A les Illes Ballesta, és un lloc on nien moltes aus, pingüins de Humbolt, cormorans, petrells, xatrac inca,  orenetes de mar, hi havia més especies però no sé reconèixer-les. També hem vist un lleó marí –literalment, un-, endormiscat sobre una roca al costat de l’aigua, mentre l’onatge feia ballar de mala manera la nau plena de turistes, què potser en aquell moment pensàvem que si seguia així la mar podríem prendre mal. Hi ha hagut un moment que el balanceig era molt fort i les onades devien tenir quasi un metre d’alçada, semblava com si estiguéssim dins d’un programa de National Geogràfic. Hem rodejat l’illa, hem vist una estació de govern. Cada cinc anys venen a recollir “guano” –fertilitzant natural- motiu de la guerra esmentada més amunt.

Ens van explicar que la primera vegada  que van arribar a la illa, és va recollir guano ( cap el 1900) hi havia més de 30m d’alçada. Allò va ser com trobar or. Durant un breu període de temps, la merda (guano) tenia el preu del or. Durant un temps, Perú va tornar a tenir or en forma de guano. La creació de fertilitzants artificials –químics- va fer que el guano natural, perdés força en els mercats mundials.  Això demostra que tenir matèries primeres pot arribar a ser una llosa per el desenvolupament d’un país, com va ser en el cas peruà.

Pingüins 

Amb un vaixell jugant a la muntanya russa, fer fotografies, era una missió dificilíssima. Hem enfilat cap a Paracas. La llanxa a motor s’ha parat davant d’una boia, perquè a sobre hi estava un lleó marí. Malgrat que la boia era gran, el lleó marí semblava incòmode. S’ha deixat fer fotografies, mentre un altre lleó marí volia ficar-se on estava l’altre, no ha pogut i a marxat, cap un altra boia. Més fotografies per immortalitzar el moment, no sempre tens a mà un lleó marí que es deixa fotografiar.

Còndor 

Hem enfilat cap a el port. El dia era esplèndid, el blau del mar i del cel feien competicions a veure qui era més radiant. Hem fet fotografies dels vaixells de pesca ancorats a la platja. Un pelicà s’ho mirava amb tranquil•litat. Desprès hem anat a buscar l’autocar per endinsar-nos en el Parc Nacional de Paracas, un zona desèrtica en vistes sensacionals a la mar. 

Perú (12): Ica-Paracas-Illes Ballesta-Lima (I)

Dia 12

1790

 París

Humboldt

A los veinte años, Alexander von Humboldt descubre la mar y la revolución.

En Dunkerque la mar lo dejó mudo y en Calais le arrancó un grito la luna llena brotando de las olas. Asombro de la mar, revelación de la revolución: en París, a un año del catorce de julio, Humboldt se deja ir en el dulce torbellino de las calles en fiesta metido en el pueblo que baila y canta a la libertad recién nacida.

Él ha vivido buscando respuestas y encontrando preguntas. Sin darse tregua ha interrogado a los libros y al cielo y a la tierra, persiguiendo enigmas del alma y misterios del cosmos y secretos de los escarabajos y las piedras, siempre enamorado del mundo y de hombres y mujeres que le han dado vértigo y pánico. Alexander jamás será feliz, dice su hermano Wilhelm, el preferido de la madre.

A los veinte años, fiebre de vivir, fiebre de ir, Humboldt jura eterna lealtad a las banderas de la revolución francesa y jura que atravesará la mar, como Balboa y Robinsón Crusoe, hacia las tierras donde siempre es mediodía.

(30 y 46)

1879 

Islas Chinchas**

El guano

De pura mierda estaban hechas las colinas que se alzaban en las islas. Durante milenios, millones de aves habían concluido su digestión en las costas del sur del Perú.

Los incas sabían que este guano era capaz de resucitar cualquier tierra, por muerta que pareciera; pero Europa no conoció los mágicos poderes del fertilizante peruano hasta que Humboldt llevó las primeras muestras.

El Perú, que había ganado prestigio mundial por la plata y el oro, pudo perpetuar su gloria gracias a la buena voluntad de los pájaros. Hacia Europa navegaban los navíos, cargados de guano maloliente, y volvían trayendo estatuas de puro mármol de Carrara para decorar la alameda de Lima. Venían las bodegas repletas de ropas inglesas, que han arruinado los telares de la sierra sureña, y vinos de Burdeos que han liquidado los viñedos nacionales de Moquegua. Casas enteras llegaron a El Callao desde Londres. Desde París se importaron hoteles completos, de lujo, con cocinero y todo.

Al cabo de cuarenta años, están arrasadas las islas. El Perú ha vendido doce millones de toneladas de guano, ha gastado el doble y ahora debe a cada santo una vela.

(43, 44 y 289)

+++++++++++

Dormir en una habitació gegant i sense ànima, potser no és el millor lloc per agafar un son reparador, perquè a les 4:00h m’havia despertat. Tot el hotel desprèn l’aroma de temps millors. Un estil passat de mode et recorda que cada habitació d’hotel t’he explica una història. Un armari atrotinat et deixava veure el poc que et podia oferir. Una manta petita per un llit enorme. Estem al hivern, malgrat que no fa massa fred. Havíem deixat les maletes escampades, en l’altre habitació- rebedor, i malgrat tot, dues maletes descansaven al terra. Hem tancat les dues maletes que havíem deixat obertes. Hem portat les maletes a l’entrada del hotel –antiga hisenda- i hem esmorzat.

A les 5:45h hora d’esmorzar i a les 6:15h sortida cap a Paracas. El menjador s’ha obert per nosaltres a aquella hora poc habitual. El cafè era boníssim. 

Hem sortit cap a Ica i desprès direcció Paracas, un lloc molt turístic i amb molts al•licients. El paisatge desèrtic et dona la benvinguda al Parc Nacional. Hem baixat del autocar i hem pres un vaixell –motonau- que ens ha portat fins a les Illes Ballesta. 

Tots anàvem amb armilles salvavides, no estàvem en pla de desembarcar com el Soldat Ryan, érem turistes i nosaltres volíem emocions controlades. El vaixell ha anat resseguint la costa, s’ha posat davant del Candelabro de Paracas. Hi ha proposades diferents hipòtesis sobre el significat d’aquest geoglific que dona personalitat aquestes conrades.

Si he de fer cas a la Wikipedia hi ha tres hipòtesis:

1) Tenia com a funció orientar-se per la mar, una mena de far, especialment, per els pirates que buscaven tresors amagats.

2) Un altre interpretació  li atribueix a José de San Martín la seva realització.

3) Un altre explicació és l’associació del geoglific amb la Constel•lació de la Creu del Sud. Aquesta teoria pot tindrà més versemblança si tenim en compte la cultura Paraca* i la possible relació amb la cultura Nazca.

El Candelabro de Paracas, te una mida de 180 m de llarg, l’arqueologia és l’única ciència que pot dir alguna cosa amb fonament, més enllà de les elucubracions dels iker jiménez que pul•lulen per les Tv fent més mal que be, cal dir que la ceràmica trobada a prop daten aquesta al voltant del 200 a.C, l’època de la cultura Paraca (Wikipedia). Això vol dir que les anteriors hipòtesis 1 i 2, les podem descartar. Què no poden explicar-ho tot, no vol dir llançar-se sense cap mena de mania cap el món delirant dels ikers de torn. Si el mètode científic te com expressió reduccionista la navalla d’Occam: “en igualtat de condicions, l'explicació més simple sol ser la més probable”.  La ciència sempre és provisional, una hipòtesi que explica millor el que succeeix deixarà fora de joc una anterior que és donava per valida. En la ciència de partícules, la creació d’entitats hipotètiques fa mal be la navalla d’Ocam, però això no ho invalida irremediablement. En el cas, que estem parlant, no és més fàcil atribuir la construcció de geoglific els habitants d’aquelles conrades, que suposar la hipòtesi d’extraterrestres com s’ha proposat per explicar els geofligics de Nazca?

Recomanacions musicals

 

Israel s'ha convertit en un botxí desfermat

 

El que està passant a Gaza és digne d'entrar els llibres records de la infàmia. Israel, i al cap davant l'exercit, és dedica dia si i dia també ha assassinar a tots els palestins que pot. I sempre és la mateixa excusa que després de 40.000 morts potser vagin a buscar-se altres excuses. Tots els mort son sempre alts comandaments de Hamàs. El silenci de les democràcies és ominós i covard.  Això que passa els territoris ocupats s'explica perquè el botxí és Israel. La correlació de forçes indica que Israel podrà seguir assassinant a qui volguí, sap que te la complicitat del que manen. L'Autoritat Palestina no és més que una joguina en mans d'un Estat que ha perdut tots els límits possibles amb la aquiescència criminal de la Comunitat Internacional. Fins quan ?

Art i musica: Albert Lebourg (1849-1928)

 

Albert Lebourg

Perú (11): Cusco-Lima-Ica

 Dia 11

Una mica d'història...

1871

Creen los indios:

Jesús se ha vestido de blanco para venir al Cuzco. Un niño pastor lo ve, juega con él, lo persigue. Jesús está niño también, y corre entre el suelo y el aire: atraviesa el río sin mojarse y se desliza muy suavemente por el valle sagrado de los incas, cuidadoso de no raspar estas tierras recién heridas. Desde las faldas del pico Ausangate, cuyo helado aliento irradia la energía de la vida, camina hacia la montaña de Coylloriti. Al pie de esta montaña, albergue de antiguas divinidades, Jesús deja caer su túnica blanca. Camina roca arriba y se detiene. Entonces, entra en la roca.

Jesús ha querido darse a los vencidos, y por ellos se hace piedra, como los antiguos dioses de aquí, piedra que dice y dirá: Yo soy Dios, yo soy ustedes, yo soy los que cayeron.

Por siempre los indios del valle del Cuzco subirán en procesión a saludarlo. Se purificarán en las aguas del torrente y con antorchas en las manos danzarán para él, danzarán para darle alegría: tan triste que está Jesús, tan roto, allí adentro.

(301)

+++++

He dormit malament. A les 5:00h llevats. Preparar maletes i anar a esmorzar. En feia mal de cap. Un caputxino ha sigut el meu esmorzar.

Agafar les maletes, a aquella hora una furgoneta al costat del hotel ha recollit les maletes. Amb l’autocar hem estat uns 10’ en arribar al aeroport de Cusco, enmig de la ciutat! Quan dic al mig de la ciutat, l'expressió és literal. Amb els problemes de soroll que comporten, no sembla que les Autoritats estiguin massa preocupades per les molèsties que deuen ocasionar.

Per facturar hem trigat molt, perquè el sistema informàtic havia tingut problemes. Hi havia companys que no tenien assignats el vol!, malgrat que el passatge hi constava que ho teníem. Un dels companys –acostumat a viatjar- ha aconseguit que tothom anés amb el vol. Un A320 ple de passatgers ja sortit amb una mica e retard. No viatjàvem junts, estava al costat de la finestreta. Al costat meu hi havia un noi i la seva mare, han dormit pràcticament tota l’estona. He fet algunes fotografies àrees. 

Hem aterrat a Lima. Hem recollit l’equipatge sense problemes i cap a un pàrquing a pujar al autocar corresponent per anar a Ica.

Hem anat cap la carretera Panamericana S1, al costat del Pacífic. Hi havia força transit, tot una mica anàrquic. Un passeig marítim interminable, en un dia gris, sembla que en aquesta estació els dies son molt semblants. Aquesta grisor ens ha acompanyat bona part del recorregut. La distància que hi ha son 305 km, el temps per recórrer son unes 4h. A les afores hi ha un peatge per accedir-hi a la S1. A travesses per polígons industrials. De cop comences a veure edificacions, dins de terrenys de sorra. Hi havia llocs on en mig de la sorra allunyar-se del mar, hi havia poblats que semblaven semi desèrtics i on hi vivia gent, des de la carretera no és veien serveis d’aigua ni electricitat. L’aspecte era desolador per la mena de construccions que es veien.

En el trajecte – devíem estar a un 90 km de Lima-, hem parat a dinar en  un lloc on preparaven diferents opcions per emportar o menjar en un espai habilitat per fer-ho. Hi havia uns forns on preparaven els dinar. El menjar era bo, molt informal, perquè primer devies fer cua per demanar la comanda i desprès esperar fer emportar-t’ho acabat de fer. Era una mena de mcdonald's però molt més autèntic i on veus com preparen el que et menges. El nom és Tambo Rural.

Àrees urbanitzables sense cap equipament, tot sorra, i rètols cridaners explicant les bondats del lloc què en un termini imprecís seria la enveja de tothom, al costat de la platja. La diferència entre la terra desèrtica i els llocs on feien cultius era enorme. A prop de Ica uns cultius de raïm en una enorme extensió, propietat de diferents empreses viticultores, donava fe de l’ importància dels cultius i la seva extensió i contrastava entre l’ utilització del aigua i allà on no està disponible.

* Luis Miguel

Hem arribat a Ica sobre les 16h, massa carretera per l’objectiu, les dunes de Ica, sobretot, tenint en compte que Lima no la veurem com cal. Un desviament, ens ha portat cap el oasis de Huacachina. Estàvem al hotel Mossone, des de Google Maps, és veu l’edificació que ocupa bona part de del oasi. Un hotel que ha vist millors temps, i què li cal una renovació a fons.  

Deixar maletes, les habitacions son suite enormes, les hem deixat en una habitació que fa l’efecte de rebre visites, posar-se roba adequada i sobretot, un mocador per el cap i evitar que la sorra es fiqui per tota arreu. 

Naturalment, hi havia venedors que tenien a punt, les ulles de sol per si no portaves i buffs per tapar la cara i les orelles de la sorra. Hem anat tots plegats cap el sorral i desprès de pujar per una muntanya de sorra, en un espai habilitat per això esperaven els buggies gegants per donar-nos una volta per aquell sorral gegantí. 

*Joaquim

Motor, benzina, soroll i nosaltres els turistes, una combinació d’allò més sostenible, però hi ha gent que viu d’això, no cal oblidar-ho. I si, la velocitat, les dunes, les pujades i baixades vertiginoses donaven adrenalina  al cos. Hem vist la posta de sol, de fet cada dia la pots veure, però allà semblava que feia més gràcia. Una part dels companys han baixat amb una planxa de surf per la sorra. Amb la posta del sol, la foscor guanyava terreny, fins que al final era de nit.  Hem fet fotografies per donar i vendre, i hem enfilat el camí cap el hotel. Molts ens hem descalçat per treure sorra de les sabatilles, uns bancs de pedra al costat a la llacuna artificial de Huacachina era el lloc ideal per fer-ho. 

Arribar al hotel, rentar-se la cara i a partir de les 19h donaven sopar al hotel. No hem volgut mirar restaurants, així que l’opció del hotel era bona. Hem sopat amb dos companys més, uns plats enormes han sigut servit com si fos l’últim sopar. Tot molt bo, segur que Pantagruel, no s’ho hauria acabat.

Demà anem a les illes Ballesta i desprès a Lima. Com sempre caldrà llevar-se molt d’hora. Vist el que hem vist, tinc dubtes sobre la necessitat d’haver arribat fins ací.