Perú (11): Cusco-Lima-Ica

 Dia 11

Una mica d'història...

1871

Creen los indios:

Jesús se ha vestido de blanco para venir al Cuzco. Un niño pastor lo ve, juega con él, lo persigue. Jesús está niño también, y corre entre el suelo y el aire: atraviesa el río sin mojarse y se desliza muy suavemente por el valle sagrado de los incas, cuidadoso de no raspar estas tierras recién heridas. Desde las faldas del pico Ausangate, cuyo helado aliento irradia la energía de la vida, camina hacia la montaña de Coylloriti. Al pie de esta montaña, albergue de antiguas divinidades, Jesús deja caer su túnica blanca. Camina roca arriba y se detiene. Entonces, entra en la roca.

Jesús ha querido darse a los vencidos, y por ellos se hace piedra, como los antiguos dioses de aquí, piedra que dice y dirá: Yo soy Dios, yo soy ustedes, yo soy los que cayeron.

Por siempre los indios del valle del Cuzco subirán en procesión a saludarlo. Se purificarán en las aguas del torrente y con antorchas en las manos danzarán para él, danzarán para darle alegría: tan triste que está Jesús, tan roto, allí adentro.

(301)

+++++

He dormit malament. A les 5:00h llevats. Preparar maletes i anar a esmorzar. En feia mal de cap. Un caputxino ha sigut el meu esmorzar.

Agafar les maletes, a aquella hora una furgoneta al costat del hotel ha recollit les maletes. Amb l’autocar hem estat uns 10’ en arribar al aeroport de Cusco, enmig de la ciutat! Quan dic al mig de la ciutat, l'expressió és literal. Amb els problemes de soroll que comporten, no sembla que les Autoritats estiguin massa preocupades per les molèsties que deuen ocasionar.

Per facturar hem trigat molt, perquè el sistema informàtic havia tingut problemes. Hi havia companys que no tenien assignats el vol!, malgrat que el passatge hi constava que ho teníem. Un dels companys –acostumat a viatjar- ha aconseguit que tothom anés amb el vol. Un A320 ple de passatgers ja sortit amb una mica e retard. No viatjàvem junts, estava al costat de la finestreta. Al costat meu hi havia un noi i la seva mare, han dormit pràcticament tota l’estona. He fet algunes fotografies àrees. 

Hem aterrat a Lima. Hem recollit l’equipatge sense problemes i cap a un pàrquing a pujar al autocar corresponent per anar a Ica.

Hem anat cap la carretera Panamericana S1, al costat del Pacífic. Hi havia força transit, tot una mica anàrquic. Un passeig marítim interminable, en un dia gris, sembla que en aquesta estació els dies son molt semblants. Aquesta grisor ens ha acompanyat bona part del recorregut. La distància que hi ha son 305 km, el temps per recórrer son unes 4h. A les afores hi ha un peatge per accedir-hi a la S1. A travesses per polígons industrials. De cop comences a veure edificacions, dins de terrenys de sorra. Hi havia llocs on en mig de la sorra allunyar-se del mar, hi havia poblats que semblaven semi desèrtics i on hi vivia gent, des de la carretera no és veien serveis d’aigua ni electricitat. L’aspecte era desolador per la mena de construccions que es veien.

En el trajecte – devíem estar a un 90 km de Lima-, hem parat a dinar en  un lloc on preparaven diferents opcions per emportar o menjar en un espai habilitat per fer-ho. Hi havia uns forns on preparaven els dinar. El menjar era bo, molt informal, perquè primer devies fer cua per demanar la comanda i desprès esperar fer emportar-t’ho acabat de fer. Era una mena de mcdonald's però molt més autèntic i on veus com preparen el que et menges. El nom és Tambo Rural.

Àrees urbanitzables sense cap equipament, tot sorra, i rètols cridaners explicant les bondats del lloc què en un termini imprecís seria la enveja de tothom, al costat de la platja. La diferència entre la terra desèrtica i els llocs on feien cultius era enorme. A prop de Ica uns cultius de raïm en una enorme extensió, propietat de diferents empreses viticultores, donava fe de l’ importància dels cultius i la seva extensió i contrastava entre l’ utilització del aigua i allà on no està disponible.

* Luis Miguel

Hem arribat a Ica sobre les 16h, massa carretera per l’objectiu, les dunes de Ica, sobretot, tenint en compte que Lima no la veurem com cal. Un desviament, ens ha portat cap el oasis de Huacachina. Estàvem al hotel Mossone, des de Google Maps, és veu l’edificació que ocupa bona part de del oasi. Un hotel que ha vist millors temps, i què li cal una renovació a fons.  

Deixar maletes, les habitacions son suite enormes, les hem deixat en una habitació que fa l’efecte de rebre visites, posar-se roba adequada i sobretot, un mocador per el cap i evitar que la sorra es fiqui per tota arreu. 

Naturalment, hi havia venedors que tenien a punt, les ulles de sol per si no portaves i buffs per tapar la cara i les orelles de la sorra. Hem anat tots plegats cap el sorral i desprès de pujar per una muntanya de sorra, en un espai habilitat per això esperaven els buggies gegants per donar-nos una volta per aquell sorral gegantí. 

*Joaquim

Motor, benzina, soroll i nosaltres els turistes, una combinació d’allò més sostenible, però hi ha gent que viu d’això, no cal oblidar-ho. I si, la velocitat, les dunes, les pujades i baixades vertiginoses donaven adrenalina  al cos. Hem vist la posta de sol, de fet cada dia la pots veure, però allà semblava que feia més gràcia. Una part dels companys han baixat amb una planxa de surf per la sorra. Amb la posta del sol, la foscor guanyava terreny, fins que al final era de nit.  Hem fet fotografies per donar i vendre, i hem enfilat el camí cap el hotel. Molts ens hem descalçat per treure sorra de les sabatilles, uns bancs de pedra al costat a la llacuna artificial de Huacachina era el lloc ideal per fer-ho. 

Arribar al hotel, rentar-se la cara i a partir de les 19h donaven sopar al hotel. No hem volgut mirar restaurants, així que l’opció del hotel era bona. Hem sopat amb dos companys més, uns plats enormes han sigut servit com si fos l’últim sopar. Tot molt bo, segur que Pantagruel, no s’ho hauria acabat.

Demà anem a les illes Ballesta i desprès a Lima. Com sempre caldrà llevar-se molt d’hora. Vist el que hem vist, tinc dubtes sobre la necessitat d’haver arribat fins ací. 

Perú (10): Aguascalientes- Moray- Salines de Mara-Cusco

 Dia 10

Una mica d'història...

1911 

Machu Picchu El último santuario de los incas  no había muerto, pero estaba dormido. El río Urubamba, espumoso, rugidor, llevaba siglos echando su poderoso aliento sobre las piedras sagradas, y esos vapores las habían cubierto con un manto de espesa selva que les guardaba el sueño. Así había seguido siendo secreto el baluarte final de los incas, la morada última de los reyes indios del Perú. Entre montañas de nieve que no figuran en los mapas, un arqueólogo norteamericano, Hiram Bingham, encuentra Machu Picchu. Un niño de por aquí lo lleva de la mano a lo largo de los despeñaderos hasta el alto trono enmascarado por las nubes y por la vegetación. Bingham descubre las blancas piedras vivas bajo el verdor y las revela, despiertas, al mundo*. (53 y 453)

++++++

Desprès de l’eufòria del dia anterior, avui m’he llevat descansat. He dormit moltes hores seguides. M’he despertat sobre les 5:00h. 

Hem anat a esmorzar a les 6:00h, estava ple de francesos, que segurament anàvem avui al Machupicchu. Per si de cas no dinàvem, m’he preparat dos entrepans de pernil dols.  Com teníem temps, sortíem a les 8:30h, hem passejat per Aguascalientes. Avui la cua de turistes era molt menor que el diu anterior, era dilluns. Hem vist com maniobrava un autobús dels que pugen al Machupicchu. Com l’espai es molt estret, ha tingut que fer maniobres arriscades.

A l’hora en punt hem recollit les maletes (petites) i cap a l’estació de tren. Hem a travessat un mercat de souvenirs que en aquell moment, començava a despertar-se. Hem arribat a l’estació. Recollir els bitllets, comprovant la secció que ens tocava. Teníem companys al altre costat de la taula que fa d’illa.

Al costat viatjava la senyora que havíem trobat al Waynapicchu. D’origen hongarès, de petita els seus pares van anar al Brasil, era enginyera, hi ha viatjat per mig món per feina, i ara jubilada, segueix viatjant sola, no li agrada els grups. Venia de estar al Aconcagua!

Com l’altre dia havíem anat per la nit, ara, a la llum del dia veies un paisatge enlluernador. Resseguint el riu Urumamba, hem pogut veure el Nevado Verónica (wakaywillca) de 5792 m. Hi ha algunes parades de tren, per exemple, a Torontoy, on hi ha jaciments arqueològics. Piscacucho, un altre parada de tren, a prop del camí del Inca. Hem arribat a l’estació de Ollantaytambo al cap de dues hores, la ribera del riu era molt espectacular i les muntanyes amb neus perpetues donava una estampa supèrbia. Tothom ha sortit del tren, però avui no hem tingut que arrossegar maletes durant 10’, perquè al pàrquing que hi ha al costat de la estació, ens esperava el nostre autocar. L’autocar ha pres rumb cap a Cusco.

El nostre guia, Rubèn, ens ha explicat una mica la feina dels portadors que treballen per les agències dedicades els esports d’aventura –ruta del Inca-.

*Lluis

Hem fet dues parades en el trajecte fins a Cusco. La primera un jaciment arqueològic de Moray. Diu la nostre guia de mà*:

“És un sistema d’andanes circulars i concèntriques, construïdes, aprofiten el enfonsament natural, resultat de l’acció del aigua sobre la roca calcaria que es troba en el subsòl.

Les terrasses de cultiu tenen microclimes creats, amb fins experimentals, com la domesticació, aclimatació, hibridació i, en general, la investigació amb plantes.”

Detall de les terrasses

*Albert

Per arribar-hi calia tenir moltes ganes, perquè des d’on venien, calia fer un desviament notable. Havia que pujar des de la vall, fins a una alçada considerable per una carretera estreta i amb revolts constant. Cal recordar que estàvem a més de 3200 m d’alçada. Aquest jaciment, per la seva estructura ha estat molt fotografiat. Sembla que era un autèntic laboratori agrícola, què permetia cultivar diferents varietats en funció de l’alçada dels cultius. Malgrat les dificultats per arribar-hi, el lloc era ple de turistes àvids de fer el mateix que nosaltres. 

A la Wikipedia diu això sobre Moray:

“Diversas teorías explican el uso de Moray en la época incaica. Según el historiador Edward Ranney, los incas utilizaron las terrazas de Moray como un lugar para agricultura especial, quizá para el desarrollo de su cultivo más preciado que fue la hoja de coca. John Earls sostiene haber descubierto piedras verticales en las terrazas, las mismas que marcarían los límites de las sombras del atardecer durante los equinoccios y solsticios. Los pobladores locales llaman a estas piedras "ñustas". Earls concluye que cada terraza en Moray reproduce las condiciones climáticas de diferentes zonas ecológicas del imperio incaico.

Debido a su posición abrigada, cada uno de estos andenes representa aproximadamente mil metros de altitud en condiciones normales de labranza. En su totalidad, el complejo contendría veinte o más zonas ecológicas a escala. El sitio de Moray pudo además servir a los oficiales incas para calcular la producción anual en diferentes partes del Tahuantinsuyo.”

Les vistes des de el jaciment eren espectaculars, perquè des de la alçada on estàvem a 3.500m veies un panorama de 360º incloses, muntanyes nevades. Al costat del jaciment arqueològic, està el restaurant Mil Centro del xef Virgili Martínez. Un dels nostres companys, amb ànima de paparazzi és va apropar el lloc per fer-ne fotografies.

*Albert

La segona parada era les Salines de Maras. Per arribar-hi calia moltes ganes, no perquè estigues molt lluny, però si perquè malgrat ser una atracció turística, també hi ha moltes altres opcions. De fet a la Wikipedia li dona un espai força modest.

Veiem el que diu la nostre guia de mà:

“La salinera de Maras ha sigut explotada des de l’època pre-inca, i formen un conjunt de més de tres mil pous, poc profunds, que pertanyen a casi 380 famílies. La seva explotació es fa omplint els pou, cada 3 o 4 dies, amb aigua salada que conté 260,0gr/L de NaCL (Clorur de sodi). Aquesta aigua salada brulla de fonts naturals que tenen el seu origen en el cerro (?) anomenat Qoripukyu o Font d’Or, i te un caudal total de 16.200 L/h. El aigua és vapora en aproximadament un mes i, desprès, la sal es extreta i tractada, per consum humà.

Per la seva ubicació en la vall predilecta dels inques, aquesta sal era d’us exclusiu per l’elit cusquenya*.”

Detall 

Detall

El conjunt de les salines és un paratge singular. 3744 pous conformen aquest puzle on gràcies a les condicions d’alçada (3300 m) i l’exposició al sol fa que les collites siguin notables. El règim de propietat és una cooperativa –en formen part 633 socis**-. La producció és per us domèstic. Hi havia molts turistes. Tothom aprofita per posar a la venda el productes típics de la zona, i ací, la sal era el producte estrella. 

Malgrat que sembla estat a la fi del món, una carretera porta directament a Cusco. La distància és de 40 km. El problema son les carreteres. Malgrat tot, nosaltres hem arribat a Cusco cap les 15:10h. Hem entrat per un altra via, el Cusco de la Plaça d’Armes quedava molt lluny dels llocs per on hem passat. Hem vist el Hilton, molt allunyat del centre històric. L’autocar s’ha endinsat per un laberint de carres estrets, plens d’altres vehicles, nosaltres estàvem ben perduts. Miraculosament, l’autocar ens ha deixat a la vora del hotel. Ara son les 17:50h mentre escric aquesta crònica. Rubèn s’ha acomiadat de nosaltres, la seva feina ha estat eficaç, sense fer-se massa pesat. No ha de ser fàcil acontentar a tothom. Nosaltres demà sortirem de Cusco cap a Lima a les 5:15h.

Cusco

A les 18:00h hem sortit del hotel. Havia companys que anaven a veure un espectacle. Hem anat a canviar soles, havia que creuar un pas de vianants, sempre difícil i arriscat. Hem passat, com sinó, per la Plaça d’Armes, i hem anat a provar si hi havia lloc al restaurant Campo. Com era d’hora ens han agafat. Un lloc acollidor, més aviat petit, per això sempre està ple, una musica de fons que en aquell moment semblava que cantava Andrés Cepeda, però potser era un altre amb veu semblant, un cambrer atent i uns plats molt ben presentats però amb racions per gegants. 

A la sortida del restaurant, hem sentit fred. Estàvem a uns 10º. Hi havia molta gent passejant per la Plaça d’Armes.  Hem donat una última volta per uns carrers que s’han fet familiars. Venedors ambulants amb tot tipus de productes. Un noi amb la guitarra i una noia cantant intentaven sobreviure, semblava que això de cantar en públic ho devien de fer  feia molt poc temps. Una mica més a baix, una dona gran, amb veu destemprada cantava acompanyada d’una guitarra atrotinada, amb un so més proper a aquesta terra. Una sabata petita al terra, i poc desprès hem vist un home jove amb un nen a coll, sense sabata. Li hem dit que  havíem vist la sabateta, però l’home ha indicat amb la mirada s’ha estàvem fent càrrec. 

Hem arribat al hotel al voltant de les 20:00h Demà, com no, cal llevar-se a les 4:45h. El restaurant obra a les 5:15h. Espera l’aeroport de Cusco per anar a Lima.

  

Perú (8): Cusco-Valle Sagrado Inca- Aguascalientes

Una mica d'història....

1771

París

El Siglo de las Luces*

Se agrietan en Europa los venerables muros de catedrales y palacios. La burguesía embiste, armada de máquinas de vapor y volúmenes de la Enciclopedia y otros imparables arietes de la revolución industrial.

De París brotan las desafiantes ideas que, volando sobre el populacho necio, dan su sello al siglo. Tiempos del furor de aprender y la fiebre de inteligencia: el Siglo de las Luces levanta a la razón humana, razón de la minoría que piensa, contra los dogmas de la Iglesia y los privilegios de la nobleza. La condenación, la persecución y el destierro no hacen más que estimular a los sabios hijos de los filósofos ingleses y del fecundo Descartes, el que empezó por dudar de todo.

Ningún tema resulta ajeno a los filósofos de la Ilustración, desde la ley de gravedad hasta el celibato eclesiástico. La institución de la esclavitud merece sus continuos ataques. La esclavitud contradice a la naturaleza, sostiene Denis Diderot, director de la Enciclopedia, Diccionario Razonado de las Ciencias, de las Artes y de los Oficios; un hombre no puede ser propiedad de su amo por la misma razón que un niño no puede ser propiedad de su padre, ni una mujer de su marido, ni un sirviente de su patrón, ni un súbdito de su rey, y quien crea lo contrario está confundiendo personas con cosas. Helvetius ha dicho que no llega a Europa barrica de azúcar que no esté teñida de sangre humana; y Cándido, el personaje de Voltaire, ha encontrado en Surinam a un esclavo sin una mano, que se la comió el molino de cañas, y sin una pierna, que se la cortaron por fugarse:

—A este precio comen ustedes azúcar en Europa.

Si admitimos que los negros son seres humanos, admitimos cuán poco cristianos somos, dice Montesquieu. Toda religión que bendiga la esclavitud merece que la prohíban, afirma el abate Raynal. A Juan Jacobo Rousseau, la esclavitud lo avergüenza de ser hombre.

(95 y 98)

+++++++++++

He dormit una mica millor fins a les 5:45h. A les 6:50 hem anat a esmorzar. No hi havia massa gent. Els altres companys devien estar fent les maletes.

Hem sortir a donar un últim volt per la Plaça d’Armes que esta al costat del hotel. En aquell moment, els militars ocupaven gairebé tot l’espai. També hi havia un grup de nois/ies preparant les seves desfilades. Un oficial en ha dit que no podíem anar a la Catedral per on volíem anar.  Hem pogut fer fotografies sense transit. Hem tornat al hotel, la sortida era a les 8:30h. Hem deixat les maletes grosses al hotel. Res més portaven maletes petites, perquè desprès tornaven a Cusco al mateix hotel.

Fort Knox

A l’hora en punt ens hem posat en marxa. Hem caminat 2’ per el carrer Espinar amb el carrer Mantas, allà hem esperat l’autocar petit. Hem anar per la carretera que arriba a la fortalesa de Sacsayhuamán. Hem continuat uns 20’ per fer la primera parada “turística”.

 Un complex dedicat a fer peces d’alpaca. Hi havia els camèlids: llames, guanacs i alpaques. A l’entrada et donaven menjar per ells i els podies donar els talls verds que s’ho menjaven ràpidament. També hi havia un espai, més aviat petit, on dos còndors s’ha estaven recuperant. Semblaven ensopits. Hi havia una maqueta del Machupicchu a una escola força gran, permetia  fer-te una idea de la pujada al Waynapicchu. Hi havia un espai on és fan els tints per les peces, amb productes naturals. Hi havia també dos dones i un noi fent servir uns telers manuals, creant les figures del que seran les peces que venen a la tenda. Com el procés és molt lent les preus també son molt elevats. A la tenda hi havia tota classe de roba feta amb alpaca. Semblava un altre món, i no tinc clar quina diferència de sous guanyava les venedores i les dones que feien el treball manual.

Trama d'alpaca

* Lola

Desprès hem tornat a la carretera per anar a la Vall Sagrada (pels Inques). Hem anat fins al jaciment arqueològic de Pisac i les seves famoses terrasses. Tal tenir en compte de l’alçada que estem, 3400 msnm.

La nostra guia de mà(*) diu el següent sobre la Vall Sagrada  i Pisaq:

“Es coneix amb el nom de Vall Sagrat dels inques el espai geogràfic que s’estén entre les localitats de San Salvador, Pisaq, Urubamba i Ollantaytambo, i per la qual corre el riu Vilcanota o Urubamba.

Abans de l’arribada del conqueridors, fou un lloc predilecte dels inques, per el seu clima atemperat, així com per els seu bell paisatge i fertilitat. (...)”

Pisaq

És una denominació que prové del vocable quítxua pïsaqa o perdiu, au que abunda a la zona. Sorprenentment , aquest complex arqueològic incaic te forma d’aquesta au.

És un ampli centre administratiu inca, en el qual es distingeixen zones religioses, urbanes, socials i econòmiques. A més, fou un punt de control de transit , entre la vall del Urubamba i la zona de jungla o selva.”

Una perspectiva en miniatura

El nostre guia Rubén ha fet una exposició detallada dels perquè d’aquestes estructures agràries. Aquestes el trobar-se en diferents altituds, generen un microclima que afavoreix la diversitat de cultius, des dels que estan més al fons, fins que el estan més exposats per la seva situació. Hem fet fotografies, inclòs la del grup. El complex és molt gran, però nosaltres hem fet una visita llampec. Arribar al complex arqueològic no és fàcil, la carretera s’enfila per les muntanyes, sort que anàvem en l’autocar petit, un de gran hauria patit moltíssim. 

Detall de les terrasses

Hem tornat per on havíem vingut, però hem fet una parada al poble de Pisac que causalment, venien joies, d’or i plata. Jo no he entrat, perquè tot el que no sigui diamants no m’interessa.

Hem tornat a la carretera, per anar a dinar. El lloc predeterminat es diu “Don Ángel”, calia fer un desviament i baixar per una forta pendent per arribar a un pàrquing privat. El local es una nau de tipus industrial, una nau enorme, amb capacitat per 500 persones i a prop de 30 treballadors en temporada alta. Preparen un self-service que curiosament es força bo, almenys, el que he menjat. El menú costa 74 soles. Hi havia musica en directe, però els comensals, la sala on estàvem era plena, no feien massa cas els pobres artistes. 

Hem sortit d’aquest temple del tiberi i hem anat cap el temple/fortalesa d’Ollantaytambo. 

Per seguir amb la guia de mà això és el que diu de Ollantaytambo:

“(...) En l’època inca, en la part superior de la anomenada fortalesa es troba el complex més important, hi destacava el inconclús Temple del Sol.

Aquest temple mostra una paret feta amb sis blocs, molt ben tallats i encastats entre sí. La presencia del símbol escalonat, en una de les pedres, indica que aquesta construcció, també, fou un temple dedicat a la Mare Terra o Pacha Mama. Per la seva construcció, és va utilitzar pedres portades del Cerro Kachiqhata que està al altre costat de la vall.”.

En el seu treball “Arqueologia y etnohistoria de Ollantaytambo” de Hernán Amat Olazábal, dona veu a Cieza de León, 1540 que explica que van fer els conqueridors amb el Temple: 

“Los edificios de las casas eran muchos y en que en ellos había, antes que los españoles señoreasen, grandes tesoros, y cierto se ven en estos edificios piedras puestas en   ellos, labradas y asentadas tan grandes, que era menester fuerza de mucho gente y con mucho ingenio para llevarlas y ponerlas donde están. Sin esto, se dice por cierto que en estos edificios de Tambo... se halló en cierta parte del palacio real o del templo del Sol oro derretido en lugar de mezcla... dicen algunos españoles que en veces sacaron cantidad de oro, Hernando Pizarro y Diego de Almagro, El Mozo" (Cieza de León, 1922: Cap. XCIV, pp. 298-299). 

Líneas adelante, Cieza hizo referencia a la gran cantidad de riquezas saqueadas en Ollantaytambo, botín que comparó con "las piezas tan ricas que se vieron en Sevilla, llevadas de Cajamarca", como parte del fabuloso rescate de Atahuallpa.**”

* Lola

* Lola

La tarda anava fent camí, Ollantaytambo era l’objectiu, havíem anat baixant d’altura, érem a 2792 m. Al poble hi ha la línia ferroviària que et porta a Aguascalientes (Macgupicchu). Hi havia força gent en el complex, cal entrada per accedir-hi. Unes estructures imponents amb escales per pujar fins a dalt, on estava el temple del Sol. Les pedres gegantines semblen explicar-te moltes coses i els arqueòlegs  donen fe. Nosaltres, simples turistes miraven el paisatge, i la seva grandiositat, expressió suprema de la confiança que devien de tenir els constructors. El poder dels inques (expressió de poder) era absolut, per això l’aparició del conqueridors devia de fer un efecte molt estrany i pertorbador.

Hem passejat per el poble, un poble que viu del turisme, al ser punt de sortida del tren cap a Aguascalientes. Dins dels carrers de Ollantaytambo, encara queda vestigis de construccions inques. Nosaltres hem fet temps. La plaça del poble està plena de restaurants i hotels. Una nena vestida de manera tradicional, ha cantat una cançó en quítxua. Imagino que no ho fa per amor al art. En Rubén si sap quítxua hi ha parlat amb ella. 

Des de la plaça on estàvem fins a l’andana del tren hem tingut que portar les maletes durant 10’, el camí que portava a l’estació anava ple de cotxes, taxis, i busos. En el trajecte, és multiplicaven els hotels i restaurants. Hem agafat els bitllets, què indica la secció on has d’asseure’t. A les 19:00h hem sortit. Dins del tren, hi havia taules entre mig dels seients. He pogut escriure bona part de la crònica del dia, malgrat el  moviment que no parava de molestar. A les 20:45h hem arribat a Aguascalientes. Tothom ha baixat del tren, immediatament, s’ha omplert de més de tres-centes persones  uns per les andanes i altres per les vies. Semblava una pel•lícula de pànic. Res més faltava cridar. Nosaltres hem tingut que caminar uns 8’ en paral•lel a la via fins trobar el hotel –Casa Andina-. Al vestíbul un altre grup de turistes s’ha havien avançat per els tràmits pertinents.

Hem sopat al hotel. Demà a les 6:45h hem d’estar preparats per anar al Machupicchu i el Waynapicchu.