Perú (12): Ica- Paracas- Illes Ballesta- Lima (II)

 Una mica de història...

1879*  

Desiertos de Atacama y Tarapacá

El salitre

La guerra no estalla por el guano, que poco queda. Es el salitre quien lanza al ejército chileno a la conquista de los desiertos, contra las fuerzas aliadas de Perú y Bolivia.

De los estériles desiertos de Atacama y Tarapacá sale el verdor de los valles de Europa. En estas soledades no hay más que lagartijas escondiéndose en el pedrerío y piaras de mulas acarreando hacia los puertos del Pacífico los cargamentos de salitre, grumosa nieve que devolverá el entusiasmo a las cansadas tierras europeas. Nada hace sombra en este mundo sin nada, como no sean las fulgurantes montañas de salitre secándose al sol en el desamparo y los obreros miserables, guerreros del desierto que usan por cota una ruinosa bolsa de harina, piquetas por lanzas y palas por espadas.

El salitre o nitrato resulta imprescindible para los negocios de la vida y de la muerte. No sólo es el más codiciado de los fertilizantes. Además, mezclado con carbón y azufre, se convierte en pólvora. Lo necesitan la agricultura y la próspera industria de la guerra.

(35 y 268)

++++++

A les Illes Ballesta, és un lloc on nien moltes aus, pingüins de Humbolt, cormorans, petrells, xatrac inca,  orenetes de mar, hi havia més especies però no sé reconèixer-les. També hem vist un lleó marí –literalment, un-, endormiscat sobre una roca al costat de l’aigua, mentre l’onatge feia ballar de mala manera la nau plena de turistes, què potser en aquell moment pensàvem que si seguia així la mar podríem prendre mal. Hi ha hagut un moment que el balanceig era molt fort i les onades devien tenir quasi un metre d’alçada, semblava com si estiguéssim dins d’un programa de National Geogràfic. Hem rodejat l’illa, hem vist una estació de govern. Cada cinc anys venen a recollir “guano” –fertilitzant natural- motiu de la guerra esmentada més amunt.

Ens van explicar que la primera vegada  que van arribar a la illa, és va recollir guano ( cap el 1900) hi havia més de 30m d’alçada. Allò va ser com trobar or. Durant un breu període de temps, la merda (guano) tenia el preu del or. Durant un temps, Perú va tornar a tenir or en forma de guano. La creació de fertilitzants artificials –químics- va fer que el guano natural, perdés força en els mercats mundials.  Això demostra que tenir matèries primeres pot arribar a ser una llosa per el desenvolupament d’un país, com va ser en el cas peruà.

Pingüins 

Amb un vaixell jugant a la muntanya russa, fer fotografies, era una missió dificilíssima. Hem enfilat cap a Paracas. La llanxa a motor s’ha parat davant d’una boia, perquè a sobre hi estava un lleó marí. Malgrat que la boia era gran, el lleó marí semblava incòmode. S’ha deixat fer fotografies, mentre un altre lleó marí volia ficar-se on estava l’altre, no ha pogut i a marxat, cap un altra boia. Més fotografies per immortalitzar el moment, no sempre tens a mà un lleó marí que es deixa fotografiar.

Còndor 

Hem enfilat cap a el port. El dia era esplèndid, el blau del mar i del cel feien competicions a veure qui era més radiant. Hem fet fotografies dels vaixells de pesca ancorats a la platja. Un pelicà s’ho mirava amb tranquil•litat. Desprès hem anat a buscar l’autocar per endinsar-nos en el Parc Nacional de Paracas, un zona desèrtica en vistes sensacionals a la mar. 

Perú (12): Ica-Paracas-Illes Ballesta-Lima (I)

Dia 12

1790

 París

Humboldt

A los veinte años, Alexander von Humboldt descubre la mar y la revolución.

En Dunkerque la mar lo dejó mudo y en Calais le arrancó un grito la luna llena brotando de las olas. Asombro de la mar, revelación de la revolución: en París, a un año del catorce de julio, Humboldt se deja ir en el dulce torbellino de las calles en fiesta metido en el pueblo que baila y canta a la libertad recién nacida.

Él ha vivido buscando respuestas y encontrando preguntas. Sin darse tregua ha interrogado a los libros y al cielo y a la tierra, persiguiendo enigmas del alma y misterios del cosmos y secretos de los escarabajos y las piedras, siempre enamorado del mundo y de hombres y mujeres que le han dado vértigo y pánico. Alexander jamás será feliz, dice su hermano Wilhelm, el preferido de la madre.

A los veinte años, fiebre de vivir, fiebre de ir, Humboldt jura eterna lealtad a las banderas de la revolución francesa y jura que atravesará la mar, como Balboa y Robinsón Crusoe, hacia las tierras donde siempre es mediodía.

(30 y 46)

1879 

Islas Chinchas**

El guano

De pura mierda estaban hechas las colinas que se alzaban en las islas. Durante milenios, millones de aves habían concluido su digestión en las costas del sur del Perú.

Los incas sabían que este guano era capaz de resucitar cualquier tierra, por muerta que pareciera; pero Europa no conoció los mágicos poderes del fertilizante peruano hasta que Humboldt llevó las primeras muestras.

El Perú, que había ganado prestigio mundial por la plata y el oro, pudo perpetuar su gloria gracias a la buena voluntad de los pájaros. Hacia Europa navegaban los navíos, cargados de guano maloliente, y volvían trayendo estatuas de puro mármol de Carrara para decorar la alameda de Lima. Venían las bodegas repletas de ropas inglesas, que han arruinado los telares de la sierra sureña, y vinos de Burdeos que han liquidado los viñedos nacionales de Moquegua. Casas enteras llegaron a El Callao desde Londres. Desde París se importaron hoteles completos, de lujo, con cocinero y todo.

Al cabo de cuarenta años, están arrasadas las islas. El Perú ha vendido doce millones de toneladas de guano, ha gastado el doble y ahora debe a cada santo una vela.

(43, 44 y 289)

+++++++++++

Dormir en una habitació gegant i sense ànima, potser no és el millor lloc per agafar un son reparador, perquè a les 4:00h m’havia despertat. Tot el hotel desprèn l’aroma de temps millors. Un estil passat de mode et recorda que cada habitació d’hotel t’he explica una història. Un armari atrotinat et deixava veure el poc que et podia oferir. Una manta petita per un llit enorme. Estem al hivern, malgrat que no fa massa fred. Havíem deixat les maletes escampades, en l’altre habitació- rebedor, i malgrat tot, dues maletes descansaven al terra. Hem tancat les dues maletes que havíem deixat obertes. Hem portat les maletes a l’entrada del hotel –antiga hisenda- i hem esmorzat.

A les 5:45h hora d’esmorzar i a les 6:15h sortida cap a Paracas. El menjador s’ha obert per nosaltres a aquella hora poc habitual. El cafè era boníssim. 

Hem sortit cap a Ica i desprès direcció Paracas, un lloc molt turístic i amb molts al•licients. El paisatge desèrtic et dona la benvinguda al Parc Nacional. Hem baixat del autocar i hem pres un vaixell –motonau- que ens ha portat fins a les Illes Ballesta. 

Tots anàvem amb armilles salvavides, no estàvem en pla de desembarcar com el Soldat Ryan, érem turistes i nosaltres volíem emocions controlades. El vaixell ha anat resseguint la costa, s’ha posat davant del Candelabro de Paracas. Hi ha proposades diferents hipòtesis sobre el significat d’aquest geoglific que dona personalitat aquestes conrades.

Si he de fer cas a la Wikipedia hi ha tres hipòtesis:

1) Tenia com a funció orientar-se per la mar, una mena de far, especialment, per els pirates que buscaven tresors amagats.

2) Un altre interpretació  li atribueix a José de San Martín la seva realització.

3) Un altre explicació és l’associació del geoglific amb la Constel•lació de la Creu del Sud. Aquesta teoria pot tindrà més versemblança si tenim en compte la cultura Paraca* i la possible relació amb la cultura Nazca.

El Candelabro de Paracas, te una mida de 180 m de llarg, l’arqueologia és l’única ciència que pot dir alguna cosa amb fonament, més enllà de les elucubracions dels iker jiménez que pul•lulen per les Tv fent més mal que be, cal dir que la ceràmica trobada a prop daten aquesta al voltant del 200 a.C, l’època de la cultura Paraca (Wikipedia). Això vol dir que les anteriors hipòtesis 1 i 2, les podem descartar. Què no poden explicar-ho tot, no vol dir llançar-se sense cap mena de mania cap el món delirant dels ikers de torn. Si el mètode científic te com expressió reduccionista la navalla d’Occam: “en igualtat de condicions, l'explicació més simple sol ser la més probable”.  La ciència sempre és provisional, una hipòtesi que explica millor el que succeeix deixarà fora de joc una anterior que és donava per valida. En la ciència de partícules, la creació d’entitats hipotètiques fa mal be la navalla d’Ocam, però això no ho invalida irremediablement. En el cas, que estem parlant, no és més fàcil atribuir la construcció de geoglific els habitants d’aquelles conrades, que suposar la hipòtesi d’extraterrestres com s’ha proposat per explicar els geofligics de Nazca?