Perú (11): Cusco-Lima-Ica

 Dia 11

Una mica d'història...

1871

Creen los indios:

Jesús se ha vestido de blanco para venir al Cuzco. Un niño pastor lo ve, juega con él, lo persigue. Jesús está niño también, y corre entre el suelo y el aire: atraviesa el río sin mojarse y se desliza muy suavemente por el valle sagrado de los incas, cuidadoso de no raspar estas tierras recién heridas. Desde las faldas del pico Ausangate, cuyo helado aliento irradia la energía de la vida, camina hacia la montaña de Coylloriti. Al pie de esta montaña, albergue de antiguas divinidades, Jesús deja caer su túnica blanca. Camina roca arriba y se detiene. Entonces, entra en la roca.

Jesús ha querido darse a los vencidos, y por ellos se hace piedra, como los antiguos dioses de aquí, piedra que dice y dirá: Yo soy Dios, yo soy ustedes, yo soy los que cayeron.

Por siempre los indios del valle del Cuzco subirán en procesión a saludarlo. Se purificarán en las aguas del torrente y con antorchas en las manos danzarán para él, danzarán para darle alegría: tan triste que está Jesús, tan roto, allí adentro.

(301)

+++++

He dormit malament. A les 5:00h llevats. Preparar maletes i anar a esmorzar. En feia mal de cap. Un caputxino ha sigut el meu esmorzar.

Agafar les maletes, a aquella hora una furgoneta al costat del hotel ha recollit les maletes. Amb l’autocar hem estat uns 10’ en arribar al aeroport de Cusco, enmig de la ciutat! Quan dic al mig de la ciutat, l'expressió és literal. Amb els problemes de soroll que comporten, no sembla que les Autoritats estiguin massa preocupades per les molèsties que deuen ocasionar.

Per facturar hem trigat molt, perquè el sistema informàtic havia tingut problemes. Hi havia companys que no tenien assignats el vol!, malgrat que el passatge hi constava que ho teníem. Un dels companys –acostumat a viatjar- ha aconseguit que tothom anés amb el vol. Un A320 ple de passatgers ja sortit amb una mica e retard. No viatjàvem junts, estava al costat de la finestreta. Al costat meu hi havia un noi i la seva mare, han dormit pràcticament tota l’estona. He fet algunes fotografies àrees. 

Hem aterrat a Lima. Hem recollit l’equipatge sense problemes i cap a un pàrquing a pujar al autocar corresponent per anar a Ica.

Hem anat cap la carretera Panamericana S1, al costat del Pacífic. Hi havia força transit, tot una mica anàrquic. Un passeig marítim interminable, en un dia gris, sembla que en aquesta estació els dies son molt semblants. Aquesta grisor ens ha acompanyat bona part del recorregut. La distància que hi ha son 305 km, el temps per recórrer son unes 4h. A les afores hi ha un peatge per accedir-hi a la S1. A travesses per polígons industrials. De cop comences a veure edificacions, dins de terrenys de sorra. Hi havia llocs on en mig de la sorra allunyar-se del mar, hi havia poblats que semblaven semi desèrtics i on hi vivia gent, des de la carretera no és veien serveis d’aigua ni electricitat. L’aspecte era desolador per la mena de construccions que es veien.

En el trajecte – devíem estar a un 90 km de Lima-, hem parat a dinar en  un lloc on preparaven diferents opcions per emportar o menjar en un espai habilitat per fer-ho. Hi havia uns forns on preparaven els dinar. El menjar era bo, molt informal, perquè primer devies fer cua per demanar la comanda i desprès esperar fer emportar-t’ho acabat de fer. Era una mena de mcdonald's però molt més autèntic i on veus com preparen el que et menges. El nom és Tambo Rural.

Àrees urbanitzables sense cap equipament, tot sorra, i rètols cridaners explicant les bondats del lloc què en un termini imprecís seria la enveja de tothom, al costat de la platja. La diferència entre la terra desèrtica i els llocs on feien cultius era enorme. A prop de Ica uns cultius de raïm en una enorme extensió, propietat de diferents empreses viticultores, donava fe de l’ importància dels cultius i la seva extensió i contrastava entre l’ utilització del aigua i allà on no està disponible.

* Luis Miguel

Hem arribat a Ica sobre les 16h, massa carretera per l’objectiu, les dunes de Ica, sobretot, tenint en compte que Lima no la veurem com cal. Un desviament, ens ha portat cap el oasis de Huacachina. Estàvem al hotel Mossone, des de Google Maps, és veu l’edificació que ocupa bona part de del oasi. Un hotel que ha vist millors temps, i què li cal una renovació a fons.  

Deixar maletes, les habitacions son suite enormes, les hem deixat en una habitació que fa l’efecte de rebre visites, posar-se roba adequada i sobretot, un mocador per el cap i evitar que la sorra es fiqui per tota arreu. 

Naturalment, hi havia venedors que tenien a punt, les ulles de sol per si no portaves i buffs per tapar la cara i les orelles de la sorra. Hem anat tots plegats cap el sorral i desprès de pujar per una muntanya de sorra, en un espai habilitat per això esperaven els buggies gegants per donar-nos una volta per aquell sorral gegantí. 

*Joaquim

Motor, benzina, soroll i nosaltres els turistes, una combinació d’allò més sostenible, però hi ha gent que viu d’això, no cal oblidar-ho. I si, la velocitat, les dunes, les pujades i baixades vertiginoses donaven adrenalina  al cos. Hem vist la posta de sol, de fet cada dia la pots veure, però allà semblava que feia més gràcia. Una part dels companys han baixat amb una planxa de surf per la sorra. Amb la posta del sol, la foscor guanyava terreny, fins que al final era de nit.  Hem fet fotografies per donar i vendre, i hem enfilat el camí cap el hotel. Molts ens hem descalçat per treure sorra de les sabatilles, uns bancs de pedra al costat a la llacuna artificial de Huacachina era el lloc ideal per fer-ho. 

Arribar al hotel, rentar-se la cara i a partir de les 19h donaven sopar al hotel. No hem volgut mirar restaurants, així que l’opció del hotel era bona. Hem sopat amb dos companys més, uns plats enormes han sigut servit com si fos l’últim sopar. Tot molt bo, segur que Pantagruel, no s’ho hauria acabat.

Demà anem a les illes Ballesta i desprès a Lima. Com sempre caldrà llevar-se molt d’hora. Vist el que hem vist, tinc dubtes sobre la necessitat d’haver arribat fins ací.