Una mica de història...
1879*
Desiertos de Atacama y Tarapacá
El salitre
La guerra no estalla por el guano, que poco queda. Es el salitre quien lanza al ejército chileno a la conquista de los desiertos, contra las fuerzas aliadas de Perú y Bolivia.
De los estériles desiertos de Atacama y Tarapacá sale el verdor de los valles de Europa. En estas soledades no hay más que lagartijas escondiéndose en el pedrerío y piaras de mulas acarreando hacia los puertos del Pacífico los cargamentos de salitre, grumosa nieve que devolverá el entusiasmo a las cansadas tierras europeas. Nada hace sombra en este mundo sin nada, como no sean las fulgurantes montañas de salitre secándose al sol en el desamparo y los obreros miserables, guerreros del desierto que usan por cota una ruinosa bolsa de harina, piquetas por lanzas y palas por espadas.
El salitre o nitrato resulta imprescindible para los negocios de la vida y de la muerte. No sólo es el más codiciado de los fertilizantes. Además, mezclado con carbón y azufre, se convierte en pólvora. Lo necesitan la agricultura y la próspera industria de la guerra.
(35 y 268)
++++++
A les Illes Ballesta, és un lloc on nien moltes aus, pingüins de Humbolt, cormorans, petrells, xatrac inca, orenetes de mar, hi havia més especies però no sé reconèixer-les. També hem vist un lleó marí –literalment, un-, endormiscat sobre una roca al costat de l’aigua, mentre l’onatge feia ballar de mala manera la nau plena de turistes, què potser en aquell moment pensàvem que si seguia així la mar podríem prendre mal. Hi ha hagut un moment que el balanceig era molt fort i les onades devien tenir quasi un metre d’alçada, semblava com si estiguéssim dins d’un programa de National Geogràfic. Hem rodejat l’illa, hem vist una estació de govern. Cada cinc anys venen a recollir “guano” –fertilitzant natural- motiu de la guerra esmentada més amunt.
Ens van explicar que la primera vegada que van arribar a la illa, és va recollir guano ( cap el 1900) hi havia més de 30m d’alçada. Allò va ser com trobar or. Durant un breu període de temps, la merda (guano) tenia el preu del or. Durant un temps, Perú va tornar a tenir or en forma de guano. La creació de fertilitzants artificials –químics- va fer que el guano natural, perdés força en els mercats mundials. Això demostra que tenir matèries primeres pot arribar a ser una llosa per el desenvolupament d’un país, com va ser en el cas peruà.
Amb un vaixell jugant a la muntanya russa, fer fotografies, era una missió dificilíssima. Hem enfilat cap a Paracas. La llanxa a motor s’ha parat davant d’una boia, perquè a sobre hi estava un lleó marí. Malgrat que la boia era gran, el lleó marí semblava incòmode. S’ha deixat fer fotografies, mentre un altre lleó marí volia ficar-se on estava l’altre, no ha pogut i a marxat, cap un altra boia. Més fotografies per immortalitzar el moment, no sempre tens a mà un lleó marí que es deixa fotografiar.
Hem enfilat cap a el port. El dia era esplèndid, el blau del mar i del cel feien competicions a veure qui era més radiant. Hem fet fotografies dels vaixells de pesca ancorats a la platja. Un pelicà s’ho mirava amb tranquil•litat. Desprès hem anat a buscar l’autocar per endinsar-nos en el Parc Nacional de Paracas, un zona desèrtica en vistes sensacionals a la mar.
* Eduardo Galeano. Memoria del fuego II. Las caras y las máscaras. Editorial Siglo XXI, Madrid, 1990.
(https://www.aecid.pe/noticias/aecid-otc/1026-se-inauguro-centro-de-interpretacion-de-la-reserva-de-paracas)
Una exposició de caràcter divulgativa explica la riquesa de la zona, per una visió global veure:
https://whsrn.org/es/whsrn_sites/reserva-nacional-de-paracas/
https://www.gob.pe/institucion/sernanp/informes-publicaciones/ 1718991-reserva-nacional-de-paracas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada